Ahir al Camp Nou es va viure una nit màgica. Podríem
estar hores i hores parlant del futbol que es va veure a la gespa, un
analitzaria la defensa del Barça, un altre admiraria els contraatacs del joc
directe del Madrid, un tercer elogiaria la possessió blaugrana, un de més enllà
aplaudiria Messi o Cristiano Ronaldo i segurament la resta parlarien de
l’àrbitre. Així es guanya la vida molta gent i molts altres parlen com si ho
fessin. A tots ens agrada opinar.
De totes maneres, deixem de banda el futbol. Ahir hi va
haver un altre partit a l’estadi. Corria el minut 17 amb 14 segons (1714 és un
any remarcat) quan una gran majoria dels presents van desplegar incomptables
estelades i van entonar crits d’independència. Ni un insult, cap al·lusió a
Espanya ni a ningú. Només exaltació de l’orgull nacional i del sentiment catalanista.
Ni tan sols en els partits de la selecció catalana s’ha vist un Camp Nou tan
estelat. Un soci que s’acosta a la vuitantena d’anys li comentava al seu fill,
just davant meu i amb els ulls plorosos: “aquí entra Primo de Rivera i ens
tanquen la paradeta fins l’any que ve, a part de les bufetades que hi hauria.”
Ja s’olorava nit especial quan els gairebé cent mil
espectadors van desplegar un mosaic circular amb la bandera catalana i la
paraula Barça al lateral. Cal remarcar que no era l’estelada. Era la bandera
catalana constitucional. Ho dic perquè algun diari de Madrid ha suggerit que el
club està al servei de l’aparell propagandístic sobiranista del fürher Artur
Mas... A veure, el Barça representa Catalunya. Perquè? Doncs perquè
històricament així ha sigut, perquè inclou una gran transversalitat de la
població del país i perquè és l’aparador més visible que té un poble reprimit.
I és un aparador visible perquè s’ho ha guanyat a base de títols i bon joc. No
cal ser publicistes per entendre que un missatge, com més visible, més efectiu.
És legítim fer servir un club com a instrument?
El Barça és dels socis, no és d’un senyor que l’ha
comprat firmant un xec. I com a tal, és més sensible als sentiments de cada un
dels socis que no pas a les fluctuacions de la borsa. Si una majoria social del
club és independentista, el club ho serà i ho reivindicarà. I si ets del Barça
i no et sents identificat amb la majoria, t’has d’adaptar. No passa res si el
teu equip és d’un altre país. Al final, molts dels que es queixen d’això,
després confessen admiració per qualsevol equip anglès i es queden tan amples.
Uns quants em diran que no s’ha de barrejar esport amb
política. No hi estic d’acord. Es pot fer, es fa i s’ha de fer. Què me’n dieu
de les banderes d’Espanya al Bernabéu, algunes amb l’àguila veient el partit
millor que tu? O què són les olimpíades, amb tots els esportistes desfilant
cofois darrera una bandera? I què me’n dieu dels ferotges partits de lligues
regionals? El teu poble contra el meu i a donar-ho tot per guanyar al poble
veí. Perquè? Per un sentiment de pertinença, simplement. Accepto que el cas del
Barça és una mica particular, però és que vivim en un país particular. De totes
maneres, crec que treure l’estelada i cridar independència no és només fer política.
Fer política seria treure banderes de convergència o del PP. En canvi això és
també fer història, fer economia, fer cultura, fer sociologia i una llarga
llista de les coses que conformen la identitat d’un país. Un país massa ofegat
i cansat per entrar en miraments i preocupar-se de barrejar-ho o no amb
l’esport. Tenim els mitjans que tenim per fer-nos escoltar, i els pensem fer
servir. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada