Per evitar continguts duplicats cada setmana, a partir d'aquest moment tots els "Miralls trencat" els haureu de consultar al blog personal de l'Albert Vilalta: pitipugui.blogspot.com.
Disculpeu les molèsties i moltes gràcies pel vostre interès!
dimarts, 25 de març del 2014
dimarts, 25 de febrer del 2014
Mirall trencat: Escacs ucraïnesos - P20 (24.02.14)
Estic seguint amb molta atenció i interès el que passa a Ucraïna. Llegeixo els diaris, miro els telenotícies i espero amb expectació el que passarà l’endemà. Ucraïna és un país de l’Europa geogràfica que té un problema físic: és molt gran i està situada entre dues maneres d’entendre el món: la russa i l’europea. Fa quatre anys, quan el país, històricament sota la influència de Moscou, semblava fer un gir europeista per intentar entrar a la Unió, Víktor Ianukòvitx va ser elegit president per un estret marge sobre l’opositora Iúlia Timoixenko i frenava en sec l’acostament a Brussel·les. Putin de seguida es va afanyar a anunciar una ajuda milionària per Kiev: havia mogut fitxa i la partida d’escacs acabava de començar. Aquests darrers mesos, amb la revolta de la plaça Maidan a la capital, Kiev, tot plegat ha pres un rumb inesperat. Primer, l’acampada al centre neuràlgic del país. Després, els enfrontaments amb la policia, les negociacions, l’amnistia pels detinguts, més enfrontaments, barricades i, en definitiva, la violència que tots coneixem i que s’ha cobrat unes quantes vides. Algunes veus crítiques amb el que està passant destaquen la mà de grups paramilitars d’ultradreta al darrera de la revolta o, si més no, aprofitant-se’n. Això explicaria algunes coses vistes a la plaça, però és difícil saber què hi ha de cert. En qualsevol cas, tot plegat ha fet que la successió dels esdeveniments hagi estat vertiginosa, amb un estira i arronsa de Brussel·les i Washington contra Moscou digne de la Guerra Freda. Que si el gas, que si l’OTAN... Avui, amb Ianukòvitx ja destituït pel Parlament, s’ha dictat una ordre de cerca i captura contra ell per a que respongui per les víctimes de la revolta. Putin està emprenyat, la Unió Europea prepara una suma de diners en ajudes impensable abans de tot això i Obama s’ho mira dissimuladament però amb molts interessos posats sobre el terreny. Fins i tot n’hi ha que afirmen que el Pentàgon està darrera del govern de transició. Però no tot són flors i violes.
Per mi hi ha tres claus, tres interrogants a hores d’ara, que fan que la situació no estigui ni molt menys controlada.
En primer lloc hi ha els russos, que no es quedaran de braços plegats. De moment només fan que clamar al cel contra la legitimitat del govern interí de transició, però ja amenacen amb sancions econòmiques que poden acabar d’enfonsar una economia ucraïnesa en hores molt baixes. I compte que no amenacin la resta del continent amb restriccions energètiques.
En segon lloc hi ha la Unió Europea, que per culpa de la seva identitat fragmentada és molt poc efectiva a l’hora de respondre a les crisis com aquesta. Si s’haguessin fet gestos econòmics més concrets per guanyar-se el favor dels ucraïnesos i facilitar l’acostament (i una eventual entrada a la Unió) abans, potser no s’hauria arribat a aquest punt. És clar que això és parlar per parlar, perquè Ianukòvitx pot ser un personatge menyspreable (cosa que hem confirmat avui en les imatges de la seva ostentosa finca ocupada pels opositors) però havia guanyat les eleccions. El poble l’havia triat a ell. Sincerament, se m’escapa el sentir majoritari del poble ucraïnès. Espero que el veiem aviat a les urnes.
I això ens porta al tercer punt clau. Aquest migdia, en una crònica una vegada més excepcional de l’enviat especial de TV3, Lluís Caelles, hem vist que a Crimea, la regió on suposadament està amagat el deposat president, el sentiment és pro rus. De fet, són russòfons, ja tenen certa independència i sempre han volgut ser part de Rússia. A les imatges hem vist com atonyinaven els pocs que s’atrevien a exhibir la bandera ucraïnesa. Ja no l’europea, sinó la ucraïnesa! Però aquesta és només la punta de l’iceberg: Ucraïna és un país gran, més o menys com tota la península ibèrica, i amb 45 milions d’habitants que no estan tots d’acord amb aquest gir europeista. De tota manera, el risc d’una Guerra Civil, ara per ara, sembla molt baix. La força del canvi s’ha concentrat a les grans ciutats i la població rural està menys implicada però, amb tot el que hi ha en joc, no es pot descartar res.
Per acabar, vull posar èmfasi en la voluntat fèrria dels opositors que han resistit en la protesta dies i dies, malgrat el fred, la contundència de la repressió, les morts, les negociacions fallides i la manca de suport internacional. És admirable la seva ferma convicció de voler formar part d’aquesta Europa en hores baixes. Donar la vida per això sona a temps passats, però és el present. És el present perquè a Ucraïna passen gana, tenen una classe política que gaudeix (o gaudia) d’absoluta impunitat, un funcionariat també corrupte fins al moll de l’os, uns sous desproporcionadament baixos, etc. És el caldo de cultiu perfecte per creure fins i tot que l’Europa de les retallades és una solució. I mentrestant, les grans potències amb interessos a la zona van jugant als escacs. Però només es maten els peons, que som els que acabem rebent. Veurem com acaba. Bona nit.
Per mi hi ha tres claus, tres interrogants a hores d’ara, que fan que la situació no estigui ni molt menys controlada.
En primer lloc hi ha els russos, que no es quedaran de braços plegats. De moment només fan que clamar al cel contra la legitimitat del govern interí de transició, però ja amenacen amb sancions econòmiques que poden acabar d’enfonsar una economia ucraïnesa en hores molt baixes. I compte que no amenacin la resta del continent amb restriccions energètiques.
En segon lloc hi ha la Unió Europea, que per culpa de la seva identitat fragmentada és molt poc efectiva a l’hora de respondre a les crisis com aquesta. Si s’haguessin fet gestos econòmics més concrets per guanyar-se el favor dels ucraïnesos i facilitar l’acostament (i una eventual entrada a la Unió) abans, potser no s’hauria arribat a aquest punt. És clar que això és parlar per parlar, perquè Ianukòvitx pot ser un personatge menyspreable (cosa que hem confirmat avui en les imatges de la seva ostentosa finca ocupada pels opositors) però havia guanyat les eleccions. El poble l’havia triat a ell. Sincerament, se m’escapa el sentir majoritari del poble ucraïnès. Espero que el veiem aviat a les urnes.
I això ens porta al tercer punt clau. Aquest migdia, en una crònica una vegada més excepcional de l’enviat especial de TV3, Lluís Caelles, hem vist que a Crimea, la regió on suposadament està amagat el deposat president, el sentiment és pro rus. De fet, són russòfons, ja tenen certa independència i sempre han volgut ser part de Rússia. A les imatges hem vist com atonyinaven els pocs que s’atrevien a exhibir la bandera ucraïnesa. Ja no l’europea, sinó la ucraïnesa! Però aquesta és només la punta de l’iceberg: Ucraïna és un país gran, més o menys com tota la península ibèrica, i amb 45 milions d’habitants que no estan tots d’acord amb aquest gir europeista. De tota manera, el risc d’una Guerra Civil, ara per ara, sembla molt baix. La força del canvi s’ha concentrat a les grans ciutats i la població rural està menys implicada però, amb tot el que hi ha en joc, no es pot descartar res.
Per acabar, vull posar èmfasi en la voluntat fèrria dels opositors que han resistit en la protesta dies i dies, malgrat el fred, la contundència de la repressió, les morts, les negociacions fallides i la manca de suport internacional. És admirable la seva ferma convicció de voler formar part d’aquesta Europa en hores baixes. Donar la vida per això sona a temps passats, però és el present. És el present perquè a Ucraïna passen gana, tenen una classe política que gaudeix (o gaudia) d’absoluta impunitat, un funcionariat també corrupte fins al moll de l’os, uns sous desproporcionadament baixos, etc. És el caldo de cultiu perfecte per creure fins i tot que l’Europa de les retallades és una solució. I mentrestant, les grans potències amb interessos a la zona van jugant als escacs. Però només es maten els peons, que som els que acabem rebent. Veurem com acaba. Bona nit.
dijous, 13 de febrer del 2014
Mirall trencat: Una moneda molt interessant - P17 (03.02.14)
Creieu-me quan us dic que la setmana ha estat avorrida. Escrivia aquestes paraules sense saber ben bé de què parlar. Dilluns passat ja vaig tractar el PP i les seves horribles estratègies, i no em venia de gust dedicar més temps a criticar-los, per molt que Montoro ara es tregui unes balances fiscals fetes a mida per provocar-me.
El que m’agradaria és començar parlant-vos sobre la “vuelta al cole” de Salvados, ahir. Ja sabeu que tinc debilitat per Jordi Évole i el seu equip. Ahir els de La Sexta ens van regalar un cara a cara entre Artur Mas i Felipe González que va batre rècords d’audiència amb un 30% de quota de pantalla a Catalunya (estem parlant de nivells de semifinals de la Champions amb el Barça implicat) i un 20% a la resta d’Espanya, és a dir el triple de la quota habitual de la cadena. I què volen dir aquestes xifres? Doncs que, si més no, el tema interessa. Pels que no el vau mirar, us el recomano. No es va dir res de nou, però les postures van quedar clares i, tirant de tòpics periodístics, el guanyador de la nit va ser el respecte. Mas i González es van explicar i sentir, dirigits per la mirada atenta i punyent de l’Évole, que va saber aparèixer només quan se’l necessitava. I utilitzo el verb “sentir”, en comptes d’”escoltar”, perquè les posicions van restar immòbils des de l’inici fins al final. En acabar la llarga conversa, ja de nit, un tenia la sensació d’haver presenciat la prova més clara que estem en un punt de no-retorn. Si ni en un debat serè i seriós com el d’ahir, entre l’Espanya més receptiva i la Catalunya més pactista, no es va avançar ni un centímetre, és que les diferències són massa grans per entendre’ns. Alguna cosa s’ha trencat.
Amb el cap fred i la objectivitat menyspreant que estic molt més proper als arguments de Mas que als de González, vaig entendre les postures de tots dos.
El problema de les raons de González, que són similars a les del PP, és que pressuposen que els catalans estem lligats per la Constitució. I diuen que els britànics no serveixen d’exemple perquè no tenen una Constitució com la nostra. Però el que haurien d’entendre és que a la majoria de nosaltres ens és igual la Constitució. Ni l’hem votat, ni ens representa, ni la podem canviar, així que ens sembla irrellevant el que digui. Som persones, com els escocesos, i volem votar com a principi democràtic fonamental, per sobre de qualsevol text posterior als grecs.
I el problema d’Artur Mas i els catalans és precisament l’altra cara d’aquesta mateixa moneda: ens escudem en principis democràtics bàsics quan, realment, formem part d’un món i, concretament, d’un estat que ha transformat aquests principis segons ha convingut. En formem part i n’hem estat partícips, i ara ens trobem que no ens agraden les regles del joc.
Aquesta moneda amb dues cares és, sota el meu punt de vista, el problema fonamental que hi ha damunt la taula. I la moneda, un cop es llença, només pot acabar mostrant cara o creu. L’equilibri sobre el perfil és improbable, gairebé impossible. Podem esperar a llençar la moneda, podem seure a parlar les hores que vulgueu, com ahir van fer dos pesos pesants de la política. Però, ara per ara, amb el PP tirant per la borda competències i el PSOE desaparegut, no hi veig solució acordada. I, arribats a aquest punt, que no es trobi una solució acordada no serà culpa de ningú, perquè cadascú té la seva visió i la seva raó. Si parlem en termes històrics, podem trobar uns quants factors que ens han portat fins aquí, però el com hi hem arribat és irrellevant ara mateix. Deixem-ho per als futurs historiadors. El que és interessant és com en sortirem. Potser hi intervé algú de fora. Potser en realitat sí que podem tornar enrere (esperem que no més de trenta anys). Potser el final del bipartidisme que ens mostren les enquestes sigui la solució. Potser guanya la Constitució o potser ho fan els antics grecs. No ho sé. El que sé és que tinc ganes que passi, tinc ganes de viure-ho. És, per sobre de tot, molt interessant. Bona nit.
El que m’agradaria és començar parlant-vos sobre la “vuelta al cole” de Salvados, ahir. Ja sabeu que tinc debilitat per Jordi Évole i el seu equip. Ahir els de La Sexta ens van regalar un cara a cara entre Artur Mas i Felipe González que va batre rècords d’audiència amb un 30% de quota de pantalla a Catalunya (estem parlant de nivells de semifinals de la Champions amb el Barça implicat) i un 20% a la resta d’Espanya, és a dir el triple de la quota habitual de la cadena. I què volen dir aquestes xifres? Doncs que, si més no, el tema interessa. Pels que no el vau mirar, us el recomano. No es va dir res de nou, però les postures van quedar clares i, tirant de tòpics periodístics, el guanyador de la nit va ser el respecte. Mas i González es van explicar i sentir, dirigits per la mirada atenta i punyent de l’Évole, que va saber aparèixer només quan se’l necessitava. I utilitzo el verb “sentir”, en comptes d’”escoltar”, perquè les posicions van restar immòbils des de l’inici fins al final. En acabar la llarga conversa, ja de nit, un tenia la sensació d’haver presenciat la prova més clara que estem en un punt de no-retorn. Si ni en un debat serè i seriós com el d’ahir, entre l’Espanya més receptiva i la Catalunya més pactista, no es va avançar ni un centímetre, és que les diferències són massa grans per entendre’ns. Alguna cosa s’ha trencat.
Amb el cap fred i la objectivitat menyspreant que estic molt més proper als arguments de Mas que als de González, vaig entendre les postures de tots dos.
El problema de les raons de González, que són similars a les del PP, és que pressuposen que els catalans estem lligats per la Constitució. I diuen que els britànics no serveixen d’exemple perquè no tenen una Constitució com la nostra. Però el que haurien d’entendre és que a la majoria de nosaltres ens és igual la Constitució. Ni l’hem votat, ni ens representa, ni la podem canviar, així que ens sembla irrellevant el que digui. Som persones, com els escocesos, i volem votar com a principi democràtic fonamental, per sobre de qualsevol text posterior als grecs.
I el problema d’Artur Mas i els catalans és precisament l’altra cara d’aquesta mateixa moneda: ens escudem en principis democràtics bàsics quan, realment, formem part d’un món i, concretament, d’un estat que ha transformat aquests principis segons ha convingut. En formem part i n’hem estat partícips, i ara ens trobem que no ens agraden les regles del joc.
Aquesta moneda amb dues cares és, sota el meu punt de vista, el problema fonamental que hi ha damunt la taula. I la moneda, un cop es llença, només pot acabar mostrant cara o creu. L’equilibri sobre el perfil és improbable, gairebé impossible. Podem esperar a llençar la moneda, podem seure a parlar les hores que vulgueu, com ahir van fer dos pesos pesants de la política. Però, ara per ara, amb el PP tirant per la borda competències i el PSOE desaparegut, no hi veig solució acordada. I, arribats a aquest punt, que no es trobi una solució acordada no serà culpa de ningú, perquè cadascú té la seva visió i la seva raó. Si parlem en termes històrics, podem trobar uns quants factors que ens han portat fins aquí, però el com hi hem arribat és irrellevant ara mateix. Deixem-ho per als futurs historiadors. El que és interessant és com en sortirem. Potser hi intervé algú de fora. Potser en realitat sí que podem tornar enrere (esperem que no més de trenta anys). Potser el final del bipartidisme que ens mostren les enquestes sigui la solució. Potser guanya la Constitució o potser ho fan els antics grecs. No ho sé. El que sé és que tinc ganes que passi, tinc ganes de viure-ho. És, per sobre de tot, molt interessant. Bona nit.
Mirall trencat: Que ve el llop i porta tricorni - P16 (27.01.14)
―Llegeixi's amb veu enllaunada i aquesta sintonia de fons―
Este fin de semana, conmemorando el septuagésimo quinto aniversario de la entrada triunfal de las tropas salvadoras de nuestra patria a la ciudad condal por el extremo noroeste de la Diagonal, otrora conocida como “Avenida del Generalísimo”, la plana mayor del gobierno de España ha desembarcado en la capital de esta bonita región periférica para explicar a los ciudadanos de bien que no se puede alterar el orden y la unidad de este país impunemente. ¿Por qué? Porque no.
I va arribar el PP, va dir per enèsima vegada que la consulta no es farà perquè no és legal, i va marxar. Com si dient-ho aquí a Barcelona tinguessin més raó. Com si no els haguéssim sentit, des de Madrid estant.
Mariano Rajoy havia dit a Antena3, entre anunci i anunci, que tenia un pla per combatre el desafiament independentista de Catalunya. I alguns il·lusos van creure que l’explicaria a la convenció que el PP català ha fet aquest cap de setmana al Palau de Congressos. Res. Paper mullat. Uns quants peixos grossos amb un to que barrejava l’elogi i l’amenaça i poca cosa més. Una de dos: o Rajoy té un pla brillant i no vol ensenyar els trumfos fins que no arribi el moment o bé s’està tirant un farol (en català correcte es diu “catxa”) descomunal.
I va arribar el PP, va dir per enèsima vegada que la consulta no es farà perquè no és legal, i va marxar. Com si dient-ho aquí a Barcelona tinguessin més raó. Com si no els haguéssim sentit, des de Madrid estant.
Mariano Rajoy havia dit a Antena3, entre anunci i anunci, que tenia un pla per combatre el desafiament independentista de Catalunya. I alguns il·lusos van creure que l’explicaria a la convenció que el PP català ha fet aquest cap de setmana al Palau de Congressos. Res. Paper mullat. Uns quants peixos grossos amb un to que barrejava l’elogi i l’amenaça i poca cosa més. Una de dos: o Rajoy té un pla brillant i no vol ensenyar els trumfos fins que no arribi el moment o bé s’està tirant un farol (en català correcte es diu “catxa”) descomunal.
En qualsevol cas, l'estratègia que ha triat fins llavors em sembla del tot equivocada. És cert que, en algunes ocasions, Rajoy ha demostrat que la seva política de no fer res per solucionar els problemes funciona però en “el asunto catalán” ho té força més complicat.
La convenció d’aquest cap de setmana, en un país normal, hauria estat carregada de solemnitat, amb un president que hauria visitat Catalunya amb la intenció que ens quedem a través del pactisme, del diàleg, de bastir ponts, de proposar alternatives, solucions... En comptes d’això, ha sigut una exhibició d’arguments del no, no i no. Per què? Perquè no. Em fa l’efecte que si ens deixessin votar i dediquessin tants esforços a treballar pel no a la independència com dediquen al no a la consulta, ho tindrien molt més fàcil per aconseguir que ens quedem. Però el problema és que no volen que ens quedem, sinó que no marxem. I és molt diferent. Cada cop que esmentem el cas britànic, s’ennuega un dels pares de la Constitució.
Pel que diuen, a més, tenen un problema greu de lectura. Diuen que tot plegat és una “estrategia de Artur Mas” per distreure’ns de la crisi. A veure, jo no dic que al President no li vagi bé aprofitar l’eufòria per esmolar les tisores, però d’aquí a dir que ell solet ha manipulat milions de catalans com si fóssim rucs, hi ha un bon tros.
Quantes manifestacions o escons al parlament (díscols a banda) fan falta perquè entenguin que no és cosa d’un sol, que som molts, que som majoria i que volem votar? Potser no ho volen entendre perquè ja els hi convé: poc abans de les eleccions europees, vénen a Catalunya a sumar quota d’audiència per intentar que Ciutadans els deixi de pispar vots populars. Però tenen un problema. I aquest problema és diu “manar”. Manar desgasta. Deixar que Wert o Gallardón facin lleis desgasta. La corrupció desgasta. Mentir desgasta. I el votant anti-consulta, que tindrà les seves raons (poc democràtiques) però que tampoc és imbècil, castiga el PP de Madrid com ho faria qualsevol altre ciutadà espanyol: deixant de votar el PP de la seva comunitat autònoma. Mala peça al teler per la Camacho. El pastís del “no” és massa petit com per repartir-se’l satisfactòriament i, a més, Ciutadans té gana. Encara que el Jordi Cañas no vingui a sopar. Presumptament.
En definitiva, el PP, com fan la majoria de partits, ha apartat qualsevol rumb preestablert per aconseguir els millors resultats possibles a les europees. I després, ja veurem. Ara, però, se’ls ha girat feina: el vicepresident del Parlament Europeu, el popular Alejo Vidal-Quadras, ha fitxat per un altre partit situat encara més a la dreta que el PP i anomenat Vox. Es veu que tenia discrepàncies amb Gènova que no han estat escoltades. Com deia el periodista de RAC1 Xavier Bundó, és admirable que un partit com Vox, que diu que aposta per la “regeneración política”, fitxi un polític que enllaça càrrecs públics des de l’any 87. Això sí que és regenerar.
I quan passin les europees i tornem a la realitat del BOE traïdor i el decret llei despietat, “el asunto catalán” continuarà igual. Montoro repetirà que Catalunya és el motor d’Espanya i que els traurà de la crisi mentre Cospedal reiterarà que, sense Espanya, Catalunya s’enfonsaria. Contradiccions arreu. I diran que no es celebrarà la consulta i que no cal preocupar-se, però per si de cas Margallo seguirà malgastant arbres de l’Amazones per explicar en uns centenars de fulls que no tenim raó i que no podem votar. Fins que votem. O fins que es repeteixi l’entrada de tancs per la Diagonal de Barcelona i els informatius tornin a obrir amb trompetes i en castellà. Jo, mentrestant, vaig mirant de reüll els ucraïnesos, no fos cas que... que jo no dic que... però i si... bona nit.
La convenció d’aquest cap de setmana, en un país normal, hauria estat carregada de solemnitat, amb un president que hauria visitat Catalunya amb la intenció que ens quedem a través del pactisme, del diàleg, de bastir ponts, de proposar alternatives, solucions... En comptes d’això, ha sigut una exhibició d’arguments del no, no i no. Per què? Perquè no. Em fa l’efecte que si ens deixessin votar i dediquessin tants esforços a treballar pel no a la independència com dediquen al no a la consulta, ho tindrien molt més fàcil per aconseguir que ens quedem. Però el problema és que no volen que ens quedem, sinó que no marxem. I és molt diferent. Cada cop que esmentem el cas britànic, s’ennuega un dels pares de la Constitució.
Pel que diuen, a més, tenen un problema greu de lectura. Diuen que tot plegat és una “estrategia de Artur Mas” per distreure’ns de la crisi. A veure, jo no dic que al President no li vagi bé aprofitar l’eufòria per esmolar les tisores, però d’aquí a dir que ell solet ha manipulat milions de catalans com si fóssim rucs, hi ha un bon tros.
Quantes manifestacions o escons al parlament (díscols a banda) fan falta perquè entenguin que no és cosa d’un sol, que som molts, que som majoria i que volem votar? Potser no ho volen entendre perquè ja els hi convé: poc abans de les eleccions europees, vénen a Catalunya a sumar quota d’audiència per intentar que Ciutadans els deixi de pispar vots populars. Però tenen un problema. I aquest problema és diu “manar”. Manar desgasta. Deixar que Wert o Gallardón facin lleis desgasta. La corrupció desgasta. Mentir desgasta. I el votant anti-consulta, que tindrà les seves raons (poc democràtiques) però que tampoc és imbècil, castiga el PP de Madrid com ho faria qualsevol altre ciutadà espanyol: deixant de votar el PP de la seva comunitat autònoma. Mala peça al teler per la Camacho. El pastís del “no” és massa petit com per repartir-se’l satisfactòriament i, a més, Ciutadans té gana. Encara que el Jordi Cañas no vingui a sopar. Presumptament.
En definitiva, el PP, com fan la majoria de partits, ha apartat qualsevol rumb preestablert per aconseguir els millors resultats possibles a les europees. I després, ja veurem. Ara, però, se’ls ha girat feina: el vicepresident del Parlament Europeu, el popular Alejo Vidal-Quadras, ha fitxat per un altre partit situat encara més a la dreta que el PP i anomenat Vox. Es veu que tenia discrepàncies amb Gènova que no han estat escoltades. Com deia el periodista de RAC1 Xavier Bundó, és admirable que un partit com Vox, que diu que aposta per la “regeneración política”, fitxi un polític que enllaça càrrecs públics des de l’any 87. Això sí que és regenerar.
I quan passin les europees i tornem a la realitat del BOE traïdor i el decret llei despietat, “el asunto catalán” continuarà igual. Montoro repetirà que Catalunya és el motor d’Espanya i que els traurà de la crisi mentre Cospedal reiterarà que, sense Espanya, Catalunya s’enfonsaria. Contradiccions arreu. I diran que no es celebrarà la consulta i que no cal preocupar-se, però per si de cas Margallo seguirà malgastant arbres de l’Amazones per explicar en uns centenars de fulls que no tenim raó i que no podem votar. Fins que votem. O fins que es repeteixi l’entrada de tancs per la Diagonal de Barcelona i els informatius tornin a obrir amb trompetes i en castellà. Jo, mentrestant, vaig mirant de reüll els ucraïnesos, no fos cas que... que jo no dic que... però i si... bona nit.
dimecres, 18 de desembre del 2013
Mirall trencat: I Catalunya, què? - P14 (16.12.13)
Si sou "habituals" sabeu perfectament de què us vull parlar avui. Si em coneixeu una mica, també. Exacte. La consulta. Pels extraterrestres o per a tots aquells que només us informeu del que passa a través d’aquestes paraules, el dijous passat les principals forces polítiques del país van arribar a un acord històric sobre la data i la pregunta de la consulta sobiranista. Serà, teòricament, el dia 9 de novembre de 2014 i la pregunta serà doble:
Vol que Catalunya esdevingui un Estat (sí o no)? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent (sí o no)?
Formular la pregunta o, en aquest cas preguntes, no ha estat una tasca fàcil. Cadascuna de les cinc forces polítiques volia aportar el seu matís: Convergència, Esquerra i la CUP volien la paraula independència i els republicans volien, a més, que fos tant sí com no el 2014. Unió i Iniciativa buscaven una forma menys contundent que admetés la solució federal, la tercera via. A Madrid es pensaven que mai ens posaríem d’acord. Sorpresa!
La solució, llegida a primer cop d’ull, sembla voler acontentar tothom. En quant la vaig saber, em va estranyar molt que Esquerra, que per la potestat que té d’aprovar o tombar els pressupostos és un dels actors amb més força de tot plegat, acceptés una pregunta que dilueixi el sí. Perquè, no ens enganyem: el sí a la independència amb aquesta doble pregunta perdrà vots directes. Molta gent no del tot independentista que davant la disjuntiva de seguir com fins ara o ser independents votaria marxar, ara tindrà la opció de dir que no està content però tampoc vol la independència radical. Això fragmenta el sí. Llavors, és que Oriol Junqueras ha cedit i ha perdut les negociacions? No us ho penseu. En Junqueras és força més llest que això. I en Mas tampoc es queda curt: el portaveu Francesc Homs afirmava que la pregunta doble va sortir del propi president. Així doncs, on és el truc? Al meu entendre, és una bona jugada que pot sortir malament o bé, però que està molt ben pensada. Us ho explico. De la mateixa manera que amb aquesta doble pregunta fragmentes el sí, també fragmentes el no a la independència. Hi ha molta gent que no vol la independència i que, per tant, hauria votat no en una consulta binària, que entén que alguna cosa ha de canviar entre Catalunya i Espanya i que, ara, amb aquesta fórmula, votarà sí a la primera pregunta per reivindicar el canvi d’estatus quo i no a la segona per oposar-se al trencament total. Vull que Catalunya sigui un Estat, però no independent d’Espanya. Molt bé. En resum fins ara tenim un grapat de gent que anava a votar que sí que ara amb la pregunta doble votarà sí-no. I un grapat de gent que anava a votar no que ara votarà també sí-no. Gent més aviat independentista però no del tot votarà el mateix que gent més aviat unionista però no del tot. Parlant matemàticament i simplificant, diríem que s’ha creat una zona intersecció entre el conjunts sí i el conjunt no: la zona sí-no. Perfecte. Tenim, doncs, tres grups a banda de l’abstenció i els vots nuls. Els sí-sí, els no i els sí-no. Els dos primers està clar què volen: uns independència i els altres seguir igual. El que hem de fer és analitzar aquest tercer grup. El grup on ha anat a parar els federalistes i la gent que dubtava, és a dir aquesta gent entre cometes “robada” del sí i del no d’una pregunta binària. Què volen aquesta gent? que diria Serrat. Alguns federalisme i d’altres un canvi de la situació actual, sense saber ben bé quin. ¿Què vol dir un Estat sense ser independent? És poc clar. Però és que és igual, no és important què vol dir sinó com s’interpretarà. I aquí rau la clau de tot plegat. Aquí està la jugada mestra dels creadors de la pregunta. Com fa una estona que us apunto, és aquest tercer grup el que decantarà la balança. I és que, senyores i senyors, el sí-no es converteix màgicament en un sí-sí. Com? Molt fàcil. Diguem que el sí-no és un canvi federal encara que no estigui clar. El federalisme requereix una resposta positiva per part de la resta de l’Estat Espanyol. La solució federal passa obligatòriament per una reforma de la Constitució, és a dir un ampli consens al Congrés dels Diputats. I això està lluny d’aconseguir-se, per molt que Rubalcaba prediqui missa quan ve a Catalunya i en Pere Navarro sigui un creient devot. Així doncs, tots els que hauran votat sí-no passaran de cop i volta a ser interpretats com a sí-sí. És cert que aquesta conversió directa té un punt dèbil, que és la reforma federal de la Constitució. Ara, mentre això depengui del PSOE, podeu estar tranquils que no arribarà. A la immensa majoria de sí-no ja els anirà bé ser interpretats com a sí-sí perquè hauran evolucionat així després de veure que Espanya no els dóna la opció que ells desitgen. I pels pocs que s’ho repensin i prefereixin el no, ja serà tard. Escac i mat. Una jugada excel·lent, al meu parer. I a més a més inclusiva. Si això fos una partida d’escacs, us diria que anem guanyant de pallissa. El problema és que l’executiu de Rajoy pot aixecar-se i deixar de jugar quan vulgui. O agafar el tauler i fotre’ns-el per barret. El seu argument és una Constitució de fa 35 anys que la majoria dels presents no hem ni votat val més que el dret a l’autodeterminació de tots els pobles que reconeix la declaració universal dels drets humans. Molt bé, felicitats.
Dit tot això i ja per acabar. La meva opinió és que, a no ser que intervingui un àrbitre de fora, la consulta no es celebrarà. I de moment no els veig gaire per la feina, als mediadors internacionals. Així què? Us he fotut tot aquest rollo per res? No! És important que la consulta estigui ben pensada i vagi de debò per anar avançant en el procés. I també per si de cas. No fos cas que Espanya tingués un atac de democràcia mal curat i de sobte ens deixés preguntar i no tinguéssim res pensat. Era important acordar la pregunta, formular-la i tenir-la fixada en un calendari, encara que finalment no es celebri i acabem anant a unes eleccions plebiscitàries. Què trist que ens faci il·lusió el simple fet de votar. I què bé anar endavant. Bona nit i bones festes.
Vol que Catalunya esdevingui un Estat (sí o no)? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent (sí o no)?
Formular la pregunta o, en aquest cas preguntes, no ha estat una tasca fàcil. Cadascuna de les cinc forces polítiques volia aportar el seu matís: Convergència, Esquerra i la CUP volien la paraula independència i els republicans volien, a més, que fos tant sí com no el 2014. Unió i Iniciativa buscaven una forma menys contundent que admetés la solució federal, la tercera via. A Madrid es pensaven que mai ens posaríem d’acord. Sorpresa!
La solució, llegida a primer cop d’ull, sembla voler acontentar tothom. En quant la vaig saber, em va estranyar molt que Esquerra, que per la potestat que té d’aprovar o tombar els pressupostos és un dels actors amb més força de tot plegat, acceptés una pregunta que dilueixi el sí. Perquè, no ens enganyem: el sí a la independència amb aquesta doble pregunta perdrà vots directes. Molta gent no del tot independentista que davant la disjuntiva de seguir com fins ara o ser independents votaria marxar, ara tindrà la opció de dir que no està content però tampoc vol la independència radical. Això fragmenta el sí. Llavors, és que Oriol Junqueras ha cedit i ha perdut les negociacions? No us ho penseu. En Junqueras és força més llest que això. I en Mas tampoc es queda curt: el portaveu Francesc Homs afirmava que la pregunta doble va sortir del propi president. Així doncs, on és el truc? Al meu entendre, és una bona jugada que pot sortir malament o bé, però que està molt ben pensada. Us ho explico. De la mateixa manera que amb aquesta doble pregunta fragmentes el sí, també fragmentes el no a la independència. Hi ha molta gent que no vol la independència i que, per tant, hauria votat no en una consulta binària, que entén que alguna cosa ha de canviar entre Catalunya i Espanya i que, ara, amb aquesta fórmula, votarà sí a la primera pregunta per reivindicar el canvi d’estatus quo i no a la segona per oposar-se al trencament total. Vull que Catalunya sigui un Estat, però no independent d’Espanya. Molt bé. En resum fins ara tenim un grapat de gent que anava a votar que sí que ara amb la pregunta doble votarà sí-no. I un grapat de gent que anava a votar no que ara votarà també sí-no. Gent més aviat independentista però no del tot votarà el mateix que gent més aviat unionista però no del tot. Parlant matemàticament i simplificant, diríem que s’ha creat una zona intersecció entre el conjunts sí i el conjunt no: la zona sí-no. Perfecte. Tenim, doncs, tres grups a banda de l’abstenció i els vots nuls. Els sí-sí, els no i els sí-no. Els dos primers està clar què volen: uns independència i els altres seguir igual. El que hem de fer és analitzar aquest tercer grup. El grup on ha anat a parar els federalistes i la gent que dubtava, és a dir aquesta gent entre cometes “robada” del sí i del no d’una pregunta binària. Què volen aquesta gent? que diria Serrat. Alguns federalisme i d’altres un canvi de la situació actual, sense saber ben bé quin. ¿Què vol dir un Estat sense ser independent? És poc clar. Però és que és igual, no és important què vol dir sinó com s’interpretarà. I aquí rau la clau de tot plegat. Aquí està la jugada mestra dels creadors de la pregunta. Com fa una estona que us apunto, és aquest tercer grup el que decantarà la balança. I és que, senyores i senyors, el sí-no es converteix màgicament en un sí-sí. Com? Molt fàcil. Diguem que el sí-no és un canvi federal encara que no estigui clar. El federalisme requereix una resposta positiva per part de la resta de l’Estat Espanyol. La solució federal passa obligatòriament per una reforma de la Constitució, és a dir un ampli consens al Congrés dels Diputats. I això està lluny d’aconseguir-se, per molt que Rubalcaba prediqui missa quan ve a Catalunya i en Pere Navarro sigui un creient devot. Així doncs, tots els que hauran votat sí-no passaran de cop i volta a ser interpretats com a sí-sí. És cert que aquesta conversió directa té un punt dèbil, que és la reforma federal de la Constitució. Ara, mentre això depengui del PSOE, podeu estar tranquils que no arribarà. A la immensa majoria de sí-no ja els anirà bé ser interpretats com a sí-sí perquè hauran evolucionat així després de veure que Espanya no els dóna la opció que ells desitgen. I pels pocs que s’ho repensin i prefereixin el no, ja serà tard. Escac i mat. Una jugada excel·lent, al meu parer. I a més a més inclusiva. Si això fos una partida d’escacs, us diria que anem guanyant de pallissa. El problema és que l’executiu de Rajoy pot aixecar-se i deixar de jugar quan vulgui. O agafar el tauler i fotre’ns-el per barret. El seu argument és una Constitució de fa 35 anys que la majoria dels presents no hem ni votat val més que el dret a l’autodeterminació de tots els pobles que reconeix la declaració universal dels drets humans. Molt bé, felicitats.
Dit tot això i ja per acabar. La meva opinió és que, a no ser que intervingui un àrbitre de fora, la consulta no es celebrarà. I de moment no els veig gaire per la feina, als mediadors internacionals. Així què? Us he fotut tot aquest rollo per res? No! És important que la consulta estigui ben pensada i vagi de debò per anar avançant en el procés. I també per si de cas. No fos cas que Espanya tingués un atac de democràcia mal curat i de sobte ens deixés preguntar i no tinguéssim res pensat. Era important acordar la pregunta, formular-la i tenir-la fixada en un calendari, encara que finalment no es celebri i acabem anant a unes eleccions plebiscitàries. Què trist que ens faci il·lusió el simple fet de votar. I què bé anar endavant. Bona nit i bones festes.
dilluns, 9 de desembre del 2013
Mirall trencat: Nelson Mandela - P13 (09.12.13)
Per acabar, demana el periodista, digui’m el seu referent a la vida. L’entrevistat pren una mica d’aire i, carregant de significat les seves paraules com si ja de per sí no en tinguessin prou, contesta: Nelson Mandela. Ja està, ja ho ha dit. I s’ha quedat tan ample. Bé podria haver contestat Mahatma Gandhi o Martin Luther King i s’hauria quedat igual de tranquil. Aquest fragment d’entrevista s’ha repetit infinites vegades. Quan ets o vols arribar a ser president d’un país, segons com pots dir noms d’aquesta magnitud sense semblar qui sap què. El problema és que aquesta resposta comodí la fan servir amb la mateixa lleugeresa futbolistes de primera divisió que actors de Hollywood. Vénen ganes de ficar-te a la pell de l’entrevistador i allargar l’entrevista amb un “perdona, com?” el més escèptic possible.
Dijous a la nit va morir Nelson Mandela. Tenia 95 anys i patia seriosos problemes de salut. Les xarxes socials van bullir amb la notícia. De sobte, qualsevol que hagués vist Invictus, del Clint Eastwood, era un expert en Mandela. Si fins i tot alguns el confonien amb Morgan Freeman i s’acomiadaven de l’actor molt entristits. Tot plegat, un espectacle una mica preocupant. És trist que la figura del primer president negre de Sud-àfrica, per a alguns, quedés reduïda a un seguit de cites atribuïdes a la seva persona.
Una mica més tard, els diferents mitjans van començar a fer-se ressò de la notícia.
Alguns, com Xavier Aldekoa, el corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica, aportaven informació interessant. D’altres, com La Razón s’atrevien a titular “Muere el hombre que llevó a Sudáfrica el mundial que conquistó España.” Molt bé, felicitats.
I, encara una mica més tard que els mitjans, els diferents països van anar emetent comunicats de condol i paraules amables pel difunt. El cinisme d’alguns presidents també va ser per emmarcar. Però vaja, res sorprenent. Potser el més sincer de tots ha estat el primer ministre txec que, sense saber que tenia els micròfons a prop, comentava amb el seu ministre de defensa que li feia molta mandra anar al funeral de Madiba. Ha demanat disculpes de seguida, però ha quedat ben retratat. Entre poc i massa. Entre la cara dura d’alguns que surten alabant els valors de Mandela quan no ho apliquen ni a casa seva i la transparència del primer ministre txec hi ha d’haver un terme mig.
En qualsevol cas, tot plegat em porta a una reflexió que dilueix la meva indignació vers l’oportunisme que d’aquests últims dies: dir que Mandela ha estat un exemple per tothom, un símbol de la reconciliació, un resistent excepcional, un dels humanistes del nostre temps o fins i tot un referent i font d’inspiració és bo per si mateix. Està bé que es diguin coses com aquesta encara que qui les pronuncia no hi cregui. Encara que ho diguem per quedar bé o perquè ho ha dit el nostre veí. Nelson Mandela, en valor absolut, ha fet el bé en aquest món. I l’ha fet durant molt de temps i en quantitats inabastables. Per tant, qualsevol intent d’imitar-lo o d’utilitzar-lo com a mirall és, al final de tot, bo. Així doncs: alabem a Mandela encara que no sapiguem res més que dues frases de la pel·lícula. No hi fa cap mal. Potser fins i tot alguns investigarem una mica la figura de Madiba i aprendrem alguna cosa.
Ep! Però aquesta reflexió que em porta a mitigar la indignació anterior, me’n ofereix una de nova que entomo amb molta preocupació. Per què no sabem més coses de persones com Mandela? Per què hem d’esperar que morin per llegir la seva vida al diari? Fet i fet, de personatges així no n’hi ha gaires. Em sembla que a les escoles perdem massa temps amb reis i imperis del passat. Està bé estudiar-los però no en detriment de la història moderna. No pot ser que s’arribi al segle XX amb presses perquè s’acaba el curs, ve la selectivitat i no hi ha temps per a més. En dues setmanes es va de la Primera Guerra Mundial fins a l’11S. És una llàstima. O més aviat és una vergonya. No pot ser que un estudiant no sàpiga qui ha estat Mandela i què ha fet. I m’és ben igual què en pensin els reis visigots.
Vaig acabant. Permeteu-me resumir en poques frases el que per a mi ha sigut Mandela. Procuraré evitar les frases pomposes i, sovint, buides que fa servir tothom. Nelson Mandela va néixer en una Sud-àfrica segregada racialment, en un país on la supremacia blanca imperava cruelment. I no va estar-hi d’acord. I s’hi va rebel·lar amb contundència. Tanta com perquè el tanquessin a la presó, en una cel·la de 5 metres quadrats i amb la única companyia d’una cadena perpètua. Va estar-s’hi 27 anys. 27. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25, 26 i 27. Anys. Cada dia. Sense rendir-se ni canviar els seus principis. Fins que van ser els principis de la resta els que van canviar. Va iniciar la reconciliació i, en sortir de la presó, va perdonar. Va perdonar 27 anys de presó. No els tornaré a comptar, però són molts. Va perdonar 27 anys de vida. Aquest va ser el final de la segregació racial, el final de l’apartheid. Després de guanyar el Nobel de la Pau quan encara era un premi merescut, es va convertir en president del país i el va governar amb mà ferma uns anys. Suficients per consolidar-hi la seva visió de les coses. Si més no des d’un punt de vista moral. Ara ha marxat i el món no s’acosta ni de bon tros a l’ideal de Madiba, i encara menys Sud-àfrica, però ens deixa un llegat immens. Aquest ha estat Nelson Mandela. Bé, Mandela és un símbol i els símbols no moren, així que més aviat hauria d’acabar en present: aquest és Nelson Mandela. Bona nit.
dimarts, 3 de desembre del 2013
Mirall trencat: Amnèsia - P12 (02.12.13)
En primer lloc, deixeu-me dir que no sé com podeu estar escoltant això amb la de "llibres" de memòries interessantíssims que teniu últimament per llegir: Aznar, Zapatero, Solbes... Deu venir al manual d’instruccions de l’ex-polític: quan vegis que la bossa no sona prou plena o quan et vingui de gust una mica de càmera i espai en alguns programes (com aquest), publica unes memòries. I fixeu-vos bé que dic “publicar” i no “escriure”. Són coses molt diferents. En qualsevol cas, el més important és fer un acte de presentació poc discret i convidar tants mitjans com es pugui.
Aznar ja porta dos volums publicats i presentats i no sé si n’hi queda cap. Si fem cas de la seva afició al ressò mediàtic és probable que en tregui més, molts més. De fet, encara que no en tingui planejat cap altre, al pas que va, dient coses i ressuscitant cada setmana, aviat se li quedaran curts. Però bé, és Aznar i ja se sap. El que m’ha sorprès més ha estat Zapatero. Un home capaç d’oblidar el seu famós “apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento de Cataluña” un home capaç d’ignorar quan val un cafè al carrer, em pensava no tenia gaire memòria. Doncs es veu que sí, que llavors es feia l’orni: té una memòria de centenars de pàgines. I el que ja és de traca és que l’ajudi a presentar-la ni més ni menys que Tony Blair, l’exprimer ministre britànic. El recordeu? És el que surt a la foto de les Açores al costat de Bush i Aznar abans d’envair Iraq buscant petroli, ai petroli, volia dir “buscant armes de destrucció massiva”, en què estaria pensant... Bé, el cas és que Tony Blair va fer costat a Zapatero l’altre dia en la presentació de les seves memòries i fins i tot va tenir la poca vergonya d’elogiar-lo com a líder global. Potser va ser cosa del traductor. O potser el bo d’en Tony venia a presentar-li l’escrit al seu amic Jose María i es va confondre d’acte. És que, si no, no ho entenc. O, millor dit, no ho vull entendre perquè tot plegat voldria dir que uns i altres ens prenen el pèl des que posen un peu al poder. I, parlant de prendre el pèl, quan ja havia paït l’oxímoron “memòries de Zapatero”, va i surt Pedro Solbes, precisament el ministre d’economia de ZP, amb (no ho diríeu mai) unes memòries sota el braç! A més, té la barra de vendre’ns que ell va advertir la crisi i que no se’l van escoltar. La seva presentació us la puc resumir en “a mi no me miréis, la culpa fue del presidente, que discrepava de mis opiniones económicas y no me hizo caso”. Responsabilitat i autocrítica nul·les. Aquí tothom tira pilotes fora. Com el Barça.
Bé, més enllà del que diguin o deixin de dir aquests cadàvers polítics en les seves memòries, el que més m’emprenya és que a sobre de fer el mal mentre manaven, no tenen ni la decència de desaparèixer del mapa discretament. ¿Que no en tenen prou fent conferències amb traductor arreu i asseient-se tres cops l’any a les reunions del consell d’administració d’alguna gran empresa a canvi d’un sou milionari? Encara han de venir a destorbar la nostra escassa pau? Amb lo tranquils que estàvem llegint les memòries de Belén Esteban...
És broma. Abans de llegir aquestes coses us recomano que llegiu l’etiqueta del xampú, que s’hi aprenen idiomes i química. Però es veu que no tothom pensa com jo: les cues per comprar-ne un exemplar i que te’l firmés l’autora van ser quilomètriques (o, millor dit, “que te’l firmés Belén Esteban”, perquè l’autora ves a saber qui és). De debò que no ho entenc. Amb la de bons llibres que hi ha al món...
Necessitaria un sociòleg de capçalera que em visités de tant en tant i m’expliqués què passa en aquest (o aquell) o aquest país. I, després, probablement necessitaria un psicòleg per pair-ho. O directament un psiquiatre. O fins i tot un filòsof. I, finalment, necessitaria un pilot per marxar ben lluny una temporada. Bona nit.
Aznar ja porta dos volums publicats i presentats i no sé si n’hi queda cap. Si fem cas de la seva afició al ressò mediàtic és probable que en tregui més, molts més. De fet, encara que no en tingui planejat cap altre, al pas que va, dient coses i ressuscitant cada setmana, aviat se li quedaran curts. Però bé, és Aznar i ja se sap. El que m’ha sorprès més ha estat Zapatero. Un home capaç d’oblidar el seu famós “apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento de Cataluña” un home capaç d’ignorar quan val un cafè al carrer, em pensava no tenia gaire memòria. Doncs es veu que sí, que llavors es feia l’orni: té una memòria de centenars de pàgines. I el que ja és de traca és que l’ajudi a presentar-la ni més ni menys que Tony Blair, l’exprimer ministre britànic. El recordeu? És el que surt a la foto de les Açores al costat de Bush i Aznar abans d’envair Iraq buscant petroli, ai petroli, volia dir “buscant armes de destrucció massiva”, en què estaria pensant... Bé, el cas és que Tony Blair va fer costat a Zapatero l’altre dia en la presentació de les seves memòries i fins i tot va tenir la poca vergonya d’elogiar-lo com a líder global. Potser va ser cosa del traductor. O potser el bo d’en Tony venia a presentar-li l’escrit al seu amic Jose María i es va confondre d’acte. És que, si no, no ho entenc. O, millor dit, no ho vull entendre perquè tot plegat voldria dir que uns i altres ens prenen el pèl des que posen un peu al poder. I, parlant de prendre el pèl, quan ja havia paït l’oxímoron “memòries de Zapatero”, va i surt Pedro Solbes, precisament el ministre d’economia de ZP, amb (no ho diríeu mai) unes memòries sota el braç! A més, té la barra de vendre’ns que ell va advertir la crisi i que no se’l van escoltar. La seva presentació us la puc resumir en “a mi no me miréis, la culpa fue del presidente, que discrepava de mis opiniones económicas y no me hizo caso”. Responsabilitat i autocrítica nul·les. Aquí tothom tira pilotes fora. Com el Barça.
Bé, més enllà del que diguin o deixin de dir aquests cadàvers polítics en les seves memòries, el que més m’emprenya és que a sobre de fer el mal mentre manaven, no tenen ni la decència de desaparèixer del mapa discretament. ¿Que no en tenen prou fent conferències amb traductor arreu i asseient-se tres cops l’any a les reunions del consell d’administració d’alguna gran empresa a canvi d’un sou milionari? Encara han de venir a destorbar la nostra escassa pau? Amb lo tranquils que estàvem llegint les memòries de Belén Esteban...
És broma. Abans de llegir aquestes coses us recomano que llegiu l’etiqueta del xampú, que s’hi aprenen idiomes i química. Però es veu que no tothom pensa com jo: les cues per comprar-ne un exemplar i que te’l firmés l’autora van ser quilomètriques (o, millor dit, “que te’l firmés Belén Esteban”, perquè l’autora ves a saber qui és). De debò que no ho entenc. Amb la de bons llibres que hi ha al món...
Necessitaria un sociòleg de capçalera que em visités de tant en tant i m’expliqués què passa en aquest (o aquell) o aquest país. I, després, probablement necessitaria un psicòleg per pair-ho. O directament un psiquiatre. O fins i tot un filòsof. I, finalment, necessitaria un pilot per marxar ben lluny una temporada. Bona nit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)