Mirall trencat: resum del 2012 - P13 (17.12.12)

És cert que encara queden uns dies per acabar l’any, però aquest és l’últim programa del 2012. Fins i tot si fem cas, ni que sigui per pura probabilitat estadística, al que es comenta erròniament sobre la profecia Maia, aquest pot ser l’últim programa de tots. Així doncs, malgrat que normalment hem de mirar endavant, crec que ens podem permetre fer una petita pausa i, tot girant el cap sense deixar d’avançar, fer un cop d’ull al que deixem enrere aquest 2012. No puc, ni tampoc ho pretenc, fer un resum exhaustiu, simplement són quatre pinzellades internacionals per encarar el 2013 amb perspectiva.
Al gener recordem el creuer italià Costa Concòrdia que va embarrancar amb més de 4000 persones a bord prop de les costes italianes, de nit. Va deixar 25 morts i la increïble història del capità Schettinno, responsable directe de la tragèdia i gran desaparegut durant les missions de rescat. Imperdible la conversa radiofònica gravada entre la comandància naval i el capità, on li ordenen que torni a bord i ell va donant llargues.
Al febrer va prendre importància la guerra civil siriana, quan les tropes lleials al president Al Assad van bombardejar la ciutat rebel de Homs, deixant uns 260 morts i 500 ferits. També destaca la onada de fred que va viure l’est d’Europa, amb gairebé 700 persones mortes com a conseqüència de les baixes temperatures.
Al març recordem les reunions a Brussel·les on els estat membres van firmar un pla d’austeritat econòmica comuna per fer front a la crisi de l’euro. També estàvem pendents de Mali, on un cop d’estat aconseguia enderrocar el govern i provocava enfrontaments que durarien fins l’estiu.
L’abril va ser un mes políticament important. A principis de mes el món mirava de prop Birmània, on la premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi tornava a la política després dels anys d’arrest domiciliari. A mitjans de mes començava la batalla diplomàtica entre Espanya i Argentina per l’expropiació d’YPF, part de Repsol-YPF, del govern de Cristina Fernández. I el mes acabava amb la victòria del socialista François Hollande a la primera volta de les eleccions presidencials franceses. També podem mirar-nos un moment el melic per recordar la confirmació de l’adéu de Guardiola.
Maig precisament començava amb la confirmació del canvi de poder a l’Elisi, el mateix dia que els grecs, farts del rumb econòmic que duia el país, fragmentaven el govern en unes eleccions complicades. Grècia quedava debilitada des del punt de vista europeu i de retruc tremolava tot el continent. L’euro vivia moments molt delicats. Pocs dies més tard Espanya nacionalitzava Bankia i anunciava una retallada de 10.000 milions en els pressupostos d’Educació i Sanitat. El moviment indignat tronava amb força. El mes acabava amb la detenció del majordom del Papa Benet XVI per part de la Gendarmeria Vaticana, acusat de revelar papers secrets en un escàndol conegut com a Vatileaks.
Juny començava amb la condemna del dictador egipci Hosni Mubàrak a cadena perpètua acusat de ser còmplice de la mort de centenars de manifestants en les revoltes contra el seu règim.
A mitjans de mes els grecs tornaven a les urnes per constituir un govern sòlid i, malgrat no van atorgar la majoria absoluta a cap partit, es va poder formar govern. El mes acabava amb l’Eurocopa de futbol guanyada per Espanya.
Al juliol recordem com la guerra civil siriana arribava a la capital, Damasc, on es produirien els enfrontaments més violents fins llavors. A escala nacional, Rajoy anunciava un paquet de mesures extraordinàries per controlar el dèficit, entre elles la pujada de l’IVA que tant havia criticat des de l’oposició. El mes, però, acabava amb bones notícies: l’inici dels magnífics Jocs Olímpics de Londres.
Agost va venir carregat d’imatges esportives per recordar. Phelps, Bolt i la selecció olímpica amfitriona, Gran Bretanya, colant-se al podi del medaller per darrera d’Estats Units i la Xina...
Setembre va venir marcat per les protestes a Espanya, al Congrés, i a Grècia en contra de les polítiques econòmiques cada vegada més asfixiants. A nivell català, la manifestació de la diada va ser una demostració de força de l’independentisme i va provocar eleccions anticipades.
A l’octubre hi recordem l’home que va centrar tota l’atenció mundial durant unes hores: Fèlix Baumgartner saltava des de l’estratosfera, gràcies al repte científic i comercial de RedBull, tot trencant uns quants rècords. Milions de persones van seguir l’esdeveniment en directe. El mes acabava amb l’huracà Sandy fent estralls a la costa est dels Estats Units, especialment a Nova York i Nova Jersey.
El novembre va ser molt polític: va començar amb les eleccions presidencials dels Estats Units i la reelecció d’Obama. Poc després vam tenir l’escàndol del director de la CIA. El mes va seguir amb el congrés del partit comunista xinès, que va assegurar la futura presidència del gegant asiàtic a Xi Jinping, i va acabar amb l’entrada de Palestina a l’ONU com a estat observador. A escala catalana, es van viure les eleccions més importants de la història de Catalunya amb uns resultats clars però amb un parlament complicat.
I l’any acaba amb un desembre que encara ens pot portar notícies, però que ja ens n’ha deixat alguna, com la matança de l’escola de primària Sandy Hook, a Newtown, Connecticut, aquest divendres, que reobre el debat sobre les armes als Estats Units.


I ja està. Tot això ja és història. Perdoneu-me si m’he deixat alguna cosa. Guardar totes aquestes desgràcies a la retina, perquè malauradament la majoria de notícies són dolentes, no serveix de gaire. Però trobo que és important tenir-les presents ara que comença un any nou. Més que res, per no repetir els errors. Bona nit i bon any nou.

Mirall trencat: carta oberta al ministre d'Educació, Cultura i Esport del Govern d'Espanya - P12 (10.12.12)

Senyor ministre Wert,

m’adreço a vostè per explicar-li unes quantes coses. Espero que no li molesti que em dirigeixi a vostè en català, que és llengua oficial a Catalunya i, per tant, a l’estat Espanyol. No dubti que podria fer-ho en castellà o en anglès, però no li he de demostrar res. Sap tan bé com jo que tots els alumnes que surten de l’escola catalana dominen tant el castellà com el català. I també tenen nocions d’anglès i fins i tot d’una quarta llengua. Unes nocions insuficients a dia d’avui, és cert, però és un problema comú a tot l’Estat i poc a poc anem millorant en aquest aspecte. No li he de demostrar res perquè vostè sap tan bé com jo que les notes dels alumnes catalans en castellà estan sobre la mitjana de l’Estat. I també sap tan bé com jo que, malgrat els llibres de text són en català, més d’un professor fa les classes en castellà sense problemes. Sap tot això i espero, pel bé de tots, que sàpiga algunes coses més que jo. Si hi ha una cosa que funciona bé a Catalunya, és l’educació. Podria funcionar molt millor? Segur que sí. Estem lluny de l’excel·lència finesa, per exemple, però podem estar contents del sistema que tenim.
Llavors em pregunto, per què proposa tocar una cosa tan sensible i que ja funciona bé? Endevino que es manté ferm en la seva voluntat d’espanyolitzar-nos perquè continua pensant que l’independentisme s’inculca a les escoles per culpa del català. No és cert. Cada vegada hi ha més crits de “independencia”, sense accent obert a la tercera e.
Malgrat tot, en una cosa estem d’acord. La llengua és important. L’idioma amb el que penses forma part de la teva identitat i configura una manera de ser. Però s’oblida d’una cosa. El castellà també és patrimoni de Catalunya i també forma part de nosaltres com a poble. I, a diferència de vostè, la majoria de nosaltres n’estem orgullosos, independentistes o no. M’omple d’orgull quan una alemanya em pregunta en una discoteca de Freiburg quins idiomes parlo i puc llistar l’espanyol entre ells, al costat del català i l’anglès, només faltaria. I tant de bo pogués afegir-ne més. No entenc com es pot intentar anul·lar una llengua. Em sembla un crim espantós. M’encanta que al meu país es parli aranès. Adoro l’accent de Girona i gaudeixo com un nen intentant desxifrar les cançons d’Antònia Font en català balear. M’agrada que al meu altre país es parli gallec i euskera o que a la frontera t’entenguin tan en català com en francès. És meravellós. Al diable l’esperanto. Visca les diferències lingüístiques. No puc entendre la postura contrària. Està demostrat que com més llengües es parlen, millor funciona el cervell i més facilitat es té per aprendre’n de noves. Llavors, quin és el problema?
El sistema actual garanteix el domini de les dues llengües en acabar l’escolarització. Poc més d’una desena de famílies de les 50.000 inscrites a Catalunya han demanat aquest any l’escolarització en castellà. No busqui problemes on no hi són, que prou en tenim. Ha aixecat crítiques fins i tot dins del seu partit, faci’s-ho mirar. Podria invertir el temps i els recursos en dissenyar un model educatiu innovador i dinàmic que aposti per les noves tecnologies i deixi enrere els vicis d’un sistema antiquat. Hi ha moltes coses a millorar. Faci la seva feina, caram, que per això li paguem.

Si m’ha escoltat fins aquí, em replicarà que la seva reforma persegueix garantir la igualtat entre llengües. Dubto molt que sigui així, però suposem que accepto la premissa. Hi ha dos arguments de pes contra la seva proposta. El primer és que la segregació dels nens i nenes per qüestions de llengua és poc recomanable i, per tant, inacceptable. El segon és el pes del castellà. És un idioma molt potent. De fet és el segon del món en parlants nadius, només superat pel xinès. La immersió lingüística és necessària si no volem que el català quedi eclipsat. I no ho volem, senyor Wert, no ho volem. Com li he explicat, la riquesa del poliglota és inqüestionable i no pensem renunciar-hi per un deliri seu. Ja ha vist la reacció que provoca. No estàvem tan units per una causa des de fa molt temps. Fins i tot som més que l’onze de setembre perquè una cosa no va amb l’altra. Som majoria. Som tots. I volem l’escola en català.
Li ha quedat clar? Perquè si no ho ha entès, qualsevol català que conegui li podrà traduir al castellà, li prometo que tots en sabem. Només ho ha de demanar amb “educació”.

Atentament,

Albert Vilalta i Riera

Mirall trencat: grandesa col·lectiva - P11 (03.12.12)

Avui deixeu-me mirar-me l’actualitat política des de la distància. Venim d’unes setmanes molt complicades i també ve de gust parlar d’altres coses. És cert que podria dedicar aquest Mirall trencat a parlar de corrupció. És un tema malauradament recurrent en aquest país, i precisament ara, per proximitat, n’hauríem de parlar més. L’alcaldessa de Montcada, a qui vam entrevistar la temporada passada al programa i que treballa en aquest mateix edifici on som, uns pisos més amunt, ha estat imputada per presumptes delictes de tràfic d’influències, en una trama de corrupció que giraria en torn a l’alcalde de Sabadell. De moment tot són imputacions i fins que el jutge no emeti un veredicte, és millor callar. Podem tirar de refranero castellano per dir que “si el río suena, es que agua lleva” o podem encegar-nos en un partidisme radical i negar-ho tot, però seria perdre el temps. És millor esperar. Fet i fet, amb la justícia ja hi estem acostumats, a esperar... no ens vindrà d’aquí.

Per tant, parlem d’una altra cosa. Mentre la classe política segueix decebent-nos i allunyant-se del carrer, la gent no perd el temps. Hi ha ganes d’ajudar i moure’s. I en aquest país tenim molts defectes, som com som, però també tenim coses bones. La consciència social està molt arrelada entre els catalans.

No m’agrada ni personalitzar ni ser sentimental, però l’altre dia vaig veure una escena que em va sacsejar de dalt a baix. Una mare amb una nena petita pel carrer. Dues persones com podríem ser qualsevol de nosaltres. No anaven ni brutes ni mal vestides. De fet la nena portava una motxilla molt llampant, segurament acabava de sortir d’escola. La mare s’atura davant uns contenidors i es posa a buscar a les escombraries mentre la nena juga i corre pel voltant, aliena al drama. De pobresa n’hi ha hagut sempre, és el món que hem construït i en som còmplices, però això no és pobresa clàssica. És una cosa molt més transversal i colpidora.

I precisament en aquesta situació de misèria sense precedents, amb xifres que provoquen que ens ennueguem amb els torrons, el banc dels aliments va fer una crida: El Gran Recapte. L’objectiu? Recaptar 1400 tones de menjar entre divendres i dissabte passats. De seguida es van veure desbordats per la quantitat de voluntaris que s’oferien a col·laborar. Gent a l’atur amb ganes de ser útils. Tothom suma. Des del petit comerç fins al gran supermercat. Des del jubilat que tan sols pot comprar un paquet d’arròs de més fins la gent que omple el carro per donar-lo. I les donacions per Internet, i els restaurants... S’han superat les 1700 tones i comptant. Encara s’han de recollir algunes donacions de petits establiments i, de fet, hi ha fins dimecres per fer aportacions online a bancdelsaliments.org.

La pobresa és un dels principals reptes que encarem com a societat, però n’hi ha d’altres igual o més desafiants. Avui llegia a “El Periódico” que a Catalunya, segons dades del departament de Salut de la Generalitat, un de cada dos homes i una de cada tres dones desenvoluparan càncer al llarg de la seva vida. Ho heu sentit bé, sí, sí: un de cada dos i una de cada tres. Són xifres que posen els pèls de punta. És cert que cada vegada els índex de supervivència a la malaltia són més elevats i ens arriben notícies esperançadores en la investigació, però tots sabem l’època que ens ha tocat viure. Les retallades afecten la recerca amb una agressivitat que només s’entén sense cap visió de futur. I aquí és on entrem nosaltres. És cert que els governs haurien d’estar a l’alçada i fer coses útils amb els nostres impostos, no us ho discuteixo. Però no feu trampes. No es pot separar la política de la gent perquè som nosaltres qui els donem més o menys poder. Som nosaltres els qui hem decidit jugar a aquest joc. I entenent la societat com un tot, al final és irrellevant d’on surten els diners per a la recerca. I aquí en sabem molt. Tant de fer recerca com de buscar-nos la vida per finançar-la. I el màxim exponent del que dic és La Marató de TV3. La de l’any passat ha recaptat gairebé 9 milions d’euros per investigar en la regeneració d’òrgans i teixits. Aquest any li ha tocat el rebre al càncer, per això us citava les xifres d’abans. Us les recordo: un de cada dos i una de cada tres. La cita és el 16 de desembre, però ahir diumenge, sumant-se al cap de setmana generós que ha viscut el país, va ser el dia de comprar el disc de La Marató. Només es podia comprar ahir i es van exhaurir tots els exemplars. I això que n’havien fabricat 50.000 més que l’any passat per por de fer curt... Comencen amb bon peu.

És cert que tenim infinites coses per millorar i que estem impregnats d’una crisi que va molt més enllà de l’economia. En els temps que corren és important ser molt crític i sempre voler-ne més. No podem caure en la conformitat felicitant-nos per aquestes iniciatives i apa adéu i fins l’any que ve. Però malgrat tot, cada petit gest suma i seria insultant negar la nostra pròpia grandesa col·lectiva. Així que per uns segons, només uns segons, seieu i doneu-vos un copet a l’esquena per haver donat temps, diners o energies a una causa. Ni que sigui pel pur egoisme de sentir-te bé amb tu mateix. Bona nit.

Mirall trencat: Especial eleccions - P10 (26.11.12)

Hi havia una vegada un país, o una nació, o un territori, o una regió, depenent del cronista al qui li pregunteu, que va celebrar les eleccions més importants de la seva història.

Tot plegat no hauria estat possible si no fos per la decisió d’un home: el president de la Generalitat. Posem-nos en situació. Artur Mas es veu en un context de crisi ferotge i ha de retallar. Podríem discutir les mesures de Convergència i Unió una vegada i una altra. Podríem discutir si les imposa Brussel·les, Berlín, Madrid que no paga o nosaltres mateixos, però el cas és que, de retallades, se’n fan. Algunes necessàries, altres excessives, hi ha de tot. El suport de la gent que va portar Artur Mas al Palau fa dos anys (el Palau de la Generalitat, eh? No el de la música) començava a trontollar. I llavors esdevé la manifestació. Més d’un milió i mig de catalans surten (sortim) al carrer per reclamar la independència presos d’una il·lusió sense precedents. També aquí podríem estar hores buscant-ne els motius. N’hi ha dos de fonamentals: els econòmics, que són més justificables però més rebatibles, i els sentimentals, que són injustificables però també irrefutables. El cas és que hi són. Llavors Mas, que és un home molt intel·ligent i també molt catalanista, es veu crescut i se’n va a Madrid. Allà què hi troba? Un cop de porta als nassos. Sorpresa! Ingenu... Però això, lluny de desanimar-lo, encara l’infla més. Decideix tirar pel dret i convocar eleccions. Gest per aplaudir. Encara que ell esperés treure’n rèdit electoral o una majoria excepcional, el gest és d’una coherència política sense precedents: el programa que m’ha fet guanyar ha fallat tant econòmicament com en projecte de país i, per tant, no estic legitimat per seguir governant; eleccions anticipades i escoltarem la voluntat del poble. Convergència i Unió incorpora per primera vegada al seu programa “l’estat propi”.

Llavors entra en campanya el dret a decidir. La independència ja feia anys que hi era però ara, per fi, es parla del dret a votar-la. A votar que sí o a votar que no, òbviament. La manifestació de la diada obliga els partits a posicionar-se. N’hi ha que diuen que sí, altres que votem-la però ja veurem, altres que votem-la amb certes condicions però no, tot plegat normal en un país democràtic i modern. Tot? No. També hi ha partits que, incomprensiblement, es neguen fins i tot a celebrar el referèndum. Al Valle de los Caídos hi ha un senyor que, si no tingués una llosa de marbre al damunt, els aplaudiria.

I no oblidem que també entren en campanya, només faltaria, la crisi econòmica, les retallades i la gestió del govern. Fins i tot hi entra periodisme de Madrid de dubtosa legalitat. Tot a punt per celebrar, doncs, les eleccions més importants de la història de Catalunya.

La jornada s’esdevé sense incidències. Si no tenim en compte els autocars d’interventors del Partit Popular que creuen la futura frontera de la franja i arriben d’arreu d’Espanya en massa per vigilar els comicis. Ens diuen que això és legal i habitual, però no deixa de sorprendre a l’electorat que un senyor de Burgos hagi de vigilar els votants de Manresa. Tot plegat fa olor de resclosit. Una olor que es converteix en pudor quan apareixen denúncies de manipulacions en paperetes de CiU i Esquerra o sobres ja preparats amb paperetes del PP. Només són sospites, però ja alteren la normalitat de la jornada. A banda d’això, tot normal. Normal si tampoc tenim en compte que uns 150.000 catalans a l’estranger no han pogut votar. Ja sigui per boicot o incompetència de les ambaixades espanyoles, que no sé què és més preocupant. Amb tot, la participació és altíssima i frega el 70%. Xifra rècord. Es tanquen els col·legis i tothom (menys els afortunats que han de quedar-se a comptar) se’n va a casa a veure els resultats. El programa especial de TV3 és visualment espectacular, a anys lluny de TVE: en directe des del parlament, sobreposant a les cadires de debò els resultats a mesura que avança l’escrutini. El contingent del programa és dels que marcarà tendència. El contingut, el de sempre: el sondeig a peu d’urna lluny dels resultats reals i els experts i polítics fent valoracions sobre suposicions o fugint d’estudi quan convé.

I arriba l’escrutini, paraula lletja però repetida ahir fins a gastar-la. Cada poc percentatge es van fent valoracions. Poc a dir fins que no s’arriba a superar el 50%, quan la cosa ja va prenent forma. I llavors, mentre un Barça format per onze jugadors de la masia es posa a onze punts del Madrid golejant al Llevant, t’han escrutat el noranta i molt per cent. Ja està. Ja tens resultats i ja pots parlar de tot el que vulguis amb fonaments.

La lectura inicial és que Catalunya vol exercir el dret a decidir aquesta legislatura però afluixar en les retallades. Bé, aquesta és la lectura meditada. La lectura ràpida és “clatellada a Artur Mas”. I no és per menys. El president demanava una majoria excepcional i el poble no només no li ha donat sinó que li ha retirat part del seu suport. Potser a una part del seu electorat no li ha agradat el gir sobiranista o potser les retallades han passat més factura del que s’esperava entre la gent que li havia prestat el vot. Més aviat això. Passa de 62 escons a 50. És un cop dur. El sentiment inicial és que el sobiranisme ha quedat tocat. Però llavors mirem la segona força. La primera i, per tant, la guanyadora en valor absolut de les eleccions segueix sent CiU, amb dues vegades i mitja més escons que la segona força malgrat el desgast del govern, no ho oblidem.

Però i qui és la segona? Doncs Esquerra Republicana de Catalunya. Oriol Junqueras, el professor d’història, l’home normal, l’alcalde de poble, el diputat europeu. És l’home que ha fet ressorgir el seu partit. I, ai carai, ha passat de 10 a 21 escons. En suma 11 mentre que CiU en perd 12. Transvasament directe? Així de fàcil? No ho sabem. Junqueras feia aquest matí a El món a RAC1 aquesta anàlisi: “el sobiranisme ha fet un gir a l’esquerra i l’esquerra ha fet un gir sobiranista. Les dues coses conflueixen en Esquerra Republicana.” Totalment d’acord.

I la tercera força? El Partit Socialista de Catalunya de Pere Navarro. El federalisme. Tothom el donava per mort i enterrat i resulta que només estava ferit greu. Perd, passant de 28 a 20 i perpetuant la desfeta del PSC eleccions rere eleccions. L’ha salvat el mateix que ha condemnat Mas: el cinturó vermell, la perifèria de Barcelona, el vot ocult. Que no s’oblidi de reflexionar i fer autocrítica.

Anem a la quarta força. El Partit Popular. Alícia Sánchez-Camacho aconsegueix sumar un diputat i situar-se amb 19, el millor resultat de la història del seu partit a Catalunya, malgrat el govern de Rajoy. Segurament aglutinant part del vot anti-separatista. Tot i així, encara darrera d’un PSC en hores molt baixes. Per fer-s’ho mirar.

Més. Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa. Joan Herrera, l’home indignat amb el govern que ofereix solucions interessants però que pateix amnèsia del tripartit. Semblava que pujaria molt i no ha estat tant. Malgrat tot, obté uns bons resultats i pot estar força content de la feina feta. Passa de 10 a 13.

Ciutadans. O millor dit Ciudadanos. Demagògia i populisme camuflats rere una gran oratòria. Triplica resultats i concentra gran part del vot unionista. Passa de tres escons a nou. Magnífics resultats per Albert Rivera. Llàstima que canti llibertat oposant-se a decidir.

I tanca la llista de partits que han aconseguit representació al Parlament la Candidatura d’Unitat Popular. La CUP. El partit assembleari que venia amb força dels ajuntaments es presenta per primera vegada i entra a la cambra amb tres representants. "CUP! CUP! CUP!" que dirien els genis del Polònia. Em sembla fonamental que el moviment indignat popular tingui representació. Serà una manera molt més efectiva de fer-se escoltar. Esperem que estiguin a l’alçada dels càrrecs i no s’oposin a tot per defecte. És l’hora del poble. Però del poble català, que no es confonguin amb Palestina.  

Solidaritat per la Independència es queda fora, i altres destacats: Plataforma perd 15.000 vots i s’allunya més de tenir representació, afortunadament. I el Partit Pirata, que supera UPyD, triplica els vots i s’apropa els 18.000.

Tenim els resultats, només queda la lectura. Cadascú pot fer la que vulgui. Pots fer la que fa la premsa de Madrid, que sembla no entendre res i evidencia la divisió entre Catalunya i Espanya. Pots mirar la premsa internacional, que coincideix amb destacar a parts iguals la patacada de Mas i la pujada del sobiranisme, o pots fer la teva, que ja ets prou gran per sumar i restar. Jo faré la meva.

El poble vol que Artur Mas el guiï, i per això CiU ha guanyat claríssimament les eleccions. Però no vol que ho faci ni sol ni a qualsevol preu. Les retallades han de suavitzar-se i s’ha d’incorporar un soci estable al govern que vigili les tisores.

Veurem si ERC està a l’alçada del repte. Si el full de ruta és la independència, hi seran, però mentrestant s’han de quadrar uns pressupostos. I potser no calia retallar tant o es podia triar millor, però s’ha de fer si volem seguir jugant la partida. I si no, pregunteu-li a Hollande, que va guanyar les eleccions franceses fa pocs mesos amb un programa contra les retallades de Sarkozy i ara, després de veure el panorama, ja esmola les tisores. És molt més fàcil fer oposició que formar govern i patir el desgast. Junqueras té la clau. PSC i PP, ara per ara, no compten per sumar. 

I per últim, parlem del dret a decidir i del sobiranisme. Abans de les eleccions, no sabíem quants dels votants de CiU eren independentistes. Ara ja sí. Les eleccions han servit per esclarir ambigüitats, Pere Navarro a banda. A més, ERC evitarà que CiU es desviï de l’objectiu nacional. Si sumem bé, que últimament costa molt, tenim 87 escons que recolzen el dret a decidir (majoria absolutíssima), 28 que s’hi oposen i 20 que en principi sí però depèn de les condicions. El poble ha parlat. El poble vol decidir. No hi ha cap altra interpretació possible. Un cop fem el referèndum, que ensumo que serà aquesta legislatura, veurem qui aposta pel sí i qui aposta pel no. Es farà campanya democràtica i es presentaran els arguments. I decidirem com fa la gent normal. M’atreveixo a dir que, sumant tots els vots que han anat a parar a programes electorals independentistes, més algun d’iniciativa i del PSC, es supera el 55% que requeriria la Unió Europea per la independència. A banda del 70% de participació, que també el complim.

Haurem de treballar molt, fer menys cas de les enquestes i acceptar la realitat que tenim. Potser l’11 de setembre ens va embalar, però no hem de defallir perquè alguna cosa ha canviat.

Vet a qui un gat i vet aquí un gos, que aquest conte l’escriurem entre tots.

Mirall trencat: El debat - P9 (19.11.12)

Tots sabem que la setmana vinent hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. I si no ho sabeu és que heu esquivat la propaganda electoral i els mitjans de comunicació amb una destresa que m’agradaria molt aprendre. El proper Mirall trencat les analitzarà, d’això no us en lliurareu, però avui també toca parlar de les eleccions. Per què? Doncs perquè ahir hi va haver el debat amb els set candidats a la presidència de la Generalitat dels grups que tenen presència al parlament. I això és el que té gràcia. Analitzar el panorama i fer safareig abans de les eleccions. Si teniu Twitter, ahir a la nit deuríeu veure com bullia d’activitat. La veritat és que gràcies a les bromes constants intercalades sovint amb anàlisi interessant, les dues hores llargues van ser molt més suportables. I és que un debat així, amb tanta gent, és molt complicat de gestionar. Ramon Pellicer va moderar com va poder i amb poca energia, així que per moments desitjaves que tot plegat s’estigués gravant al plató del concurs Ahora Caigo i els candidats anessin caient pels forats rere els respectius faristols. No us hauria agradat? A mi molt.No crec que el debat servís per decidir gaires vots, però sí per veure l’estratègia de cada polític vers les eleccions més importants de la història de Catalunya. Si em permeteu el símil futbolístic, també molt explotat ahir a la nit a la xarxa social de l’ocellet blau cel, us faré l’1x1 dels candidats:

Alfons López Tena (Solidaritat per la Independència): Agressiu. Va mossegar fort només als qui s’oposen al dret a decidir, però va pecar una mica en les formes i en la repetició dels arguments. Només té una solució a tot: la independència. El pitjor: la poca varietat d’arguments en alguns temes. El millor: el to i la simplicitat amb què s’expressa.

Albert Rivera (Ciutadans): Pràctic. Es va mantenir ferm en les seves propostes de canvi i va voler distanciar-se del PP retraient-li la gestió de Rajoy a Camacho. Segurament li esgarraparà vots. Li va pesar la negació del dret a decidir, que el va allunyar del seu plantejament. El pitjor: el to permanentment indignat. El millor: la seva oratòria.

Oriol Junqueras (Esquerra Republicana de Catalunya): Didàctic. Va demostrar per què és professor d’universitat amb exemples clars i entenedors de la seva posició. No va entrar en gaires cos a cos i, quan ho va fer, va ser amb ironia i sentit comú. En destaco el moment que va dir: “Ja hem vist que la seva manera de fer no funciona. Deixi’ns provar la independència. Molts països han marxat del regne d’Espanya, per provar-la i ni un hi ha volgut tornar. Ni un.” El pitjor: La seva incomoditat al plató que el va fer gesticular en excés. El millor: L’educació i el respecte pels temps i els torns de paraula.  

Joan Herrera (Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa): Opositor. Va exercir de cap de l’oposició i abanderat contra les retallades del govern, a més, el seu suport a la consulta sobiranista va permetre-li centrar-se en economia. Només va flaquejar quan el president li va citar el tripartit i el dèficit que havien deixat a les arques de la Generalitat. El pitjor: precisament l’ombra del tripartit i la situació econòmica comuna a tot Europa, que li resta credibilitat quan fa propostes. El millor: el domini que va exhibir dels problemes socials i la consciència mediambiental.

Alícia Sánchez Camacho (Partit Popular de Catalunya): Inconsistent. Va barallar-se amb tothom, però la gestió del seu partit a Madrid li pesa massa. Entre l’espasa i la paret, no se la creia ningú. Va pecar de demagògia fent apologia de la por en contra del dret a decidir. El pitjor: la destrossa continua a la qual va sotmetre la llengua catalana. Quina quantitat de faltes per minut tan alarmant! El millor: quan va parlar en castellà.

Pere Navarro (Partit Socialista de Catalunya): Retratat. Si bé no hi va haver un guanyador clar, sí que hi va haver un perdedor. El candidat socialista va tenir poca presència i va sortir mal parat de tots els frec a frec. Les seves propostes són víctima del passat del seu partit i també del present del PSOE. No s’aguanten per enlloc. Va deixar una imatge per la posteritat fent una suma en un paper mentre Ramon Pellicer li anava dient que des de casa no es veuria. El pitjor: la seva poca presència. El millor: també, la seva poca presència.

Artur Mas (Convergència i Unió): Conservador. Tenia molt més a perdre que a guanyar, així que es va mantenir serè i al marge de moltes discussions. Va refer-se prou bé dels atacs d’Herrera, però va faltar-li autocrítica en el balanç d’aquests dos darrers anys. La corrupció o les càrregues dels Mossos, dos temes que l’haurien incomodat, no van sortir. La resta de candidats li van tenir un respecte especial. El pitjor: el victimisme conjuntural i la falta de reflexió autocrítica. El millor: la seva tranquil•litat.

Amb aquest resum ja no us cal veure el debat. Agraïu-m’ho, us he estalviat dues hores de poca proposta i molt retret. El dia 25 aneu a votar una d’aquestes opcions, o la CUP, o el Partit Pirata, o l’Animalista... d’opcions n’hi ha moltes. Fins i tot podeu votar nul per expressar la vostra disconformitat. Sobretot, no voteu en blanc, que perjudica enormement als partits petits. I sobretot, decidiu el vostre futur. Bona nit.

Mirall trencat: Is the best yet to come? - P8 (12.11.12)

Ja fa gairebé una setmana que tothom ho sap i no hi ha cap zona del món amb suficient desfasament horari perquè el que explicaré ara sigui una primícia, però ho volia comentar de totes maneres. Barack Obama serà president dels Estats Units durant quatre anys més. Ho tuitejava el passat dimecres, amb una foto d’ell abraçant la seva dona i la senzilla frase: four more years (quatre anys més). El tuit, a hores d’ara té més de 800.000 retuits i és el més difós de la història de la xarxa social.

Per poder analitzar qualsevol cosa, primer l’has d’entendre mínimament. Jo no acabava mai d’entendre la política electoral dels EUA fins ara. No és que m’hagi convertit en un Antoni Bassas d’un dia per l’altre, però alguna cosa he entès llegint Wikipedia. Vull donar-vos les eines per poder analitzar-ho tot plegat una mica. Així doncs, com funcionen les eleccions presidencials als Estats Units?

Primer: per ser president has de ser major de 35 anys, ciutadà dels Estats Units, haver-hi nascut i viscut durant al menys 14 anys. El mateix que el vicepresident, que a més ha de ser d’un estat diferent. Per poder votar has de ser major de 18 anys.

Segon: Quins partits hi ha? Doncs evidentment hi ha els dos gegants, republicans i demòcrates, però també n’hi ha d’altres com els Verds, els comunistes o els liberals. Aquests, però, no acostumen a transcendir fora dels entorns locals.

Tercer: el President dels Estats Units l’escull una assemblea formada per 538 electors. Aquestes persones formen el Congrés i són la suma de:

100 senadors. Dos senadors per cada estat. Formen el senat, del que se n’escull una tercera part cada 2 anys. És a dir que la legislatura d’un senador dura 6 anys.

Més 435 representants. La quantitat per estat és proporcional a la població que tingui. Aquests formen la Cambra de Representants.

I els tres que falten són 3 delegats de Washington DC, que no es considera estat, però és independent de la resta.  

Això vol dir que per ser president has d’aconseguir el suport de 270 (la meitat més u) d’aquests 538 electors.

I com es controla què votaran aquests electors? Doncs aquí és on entra el poble. Cada estat obliga als seus representants del congrés (recordem, format per la cambra de representants i el senat) a votar el que hagi decidit la majoria de l’estat a les eleccions presidencials, siguin del partit que siguin. Han de votar en bloc el que digui el seu estat.

Anem, amb aquestes regles del joc definides, a mirar què ha passat. Obama conserva el senat, però la Cambra de Representants segueix en mans republicanes. Des d’aquí, poden frenar els peus als demòcrates en les grans reformes legislatives. Veurem quanta mà esquerra té Obama en aquesta segona oportunitat. De bon principi ja ha estès la mà a Romney per fer front comú als reptes de país.

Podem dir que l’huracà Sandy ha ajudat a un Obama que patia molt més en les enquestes del que ha resultat sobre el paper. La catàstrofe l’ha impulsat a fer de president en moments complicats. I ho ha fet bé, fins i tot aconseguint el suport de l’independent alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, habitualment simpatitzant republicà.

I tant mèrit li podem donar a l’huracà com al Tea Party. L’entrada en escena de l’ala radical del partit republicà ha coincidit en el temps amb dues derrotes consecutives dels republicans. Una dada significativa és que el 72% dels votants de Romney són blancs. I estem parlant d’una una població molt més heterogènia. Obama ha sumat els vots llatins i afroamericans en massa, i això són molts milions de vots...

El demòcrata, a més, s’ha endut tots els “switch states”, els estats canviants que no estan mai ben perfilats. És també on els presidenciables gasten més diners i temps en campanya.

I ara què? Doncs hi ha molts reptes damunt la taula del despatx oval. Afganistan i Síria en la plana internacional, per no parlar d’Iran, els pressupostos, les retallades i l’atur en política interior. Fins i tot Guantánamo. I per postres la crisi de l’Euro en política econòmica internacional. Tot això ja es veurà, i tampoc puc, ni vull, entrar analitzar-ho més profundament. Està clar que prefereixo Obama que Romney, però també he perdut part de la fe inicial en el primer president negre dels Estats Units, que havia de canviar el món.

Ara ja no diu “yes we can”, ara és “the best is yet to come”, el millor encara ha d’arribar. És una frase indefinida i poc arriscada, però potser aquesta és veritat. Si més no, així ho espero. Bona nit.

Mirall trencat: L'Ou - P7 (05.11.12)

Per primera vegada des que faig aquesta secció, no he tingut idees. Ho confesso. Estic una mica tip de parlar sempre d’economia o política. De tant en tant puc evadir-me amb futbol o una mica d’actualitat diferent, però costa molt. Aquesta setmana, ha estat impossible. I he pensat: per què aferrar-se a escriure si no tens idees? Més et val que aprofitis el temps de la gent per aportar-los alguna cosa. Si no, millor callar. Així doncs, amb aquest propòsit, us llegiré un conte. Sense que serveixi de precedent, que ara venen les eleccions americanes, després aviat les nostres i això serà un no parar. Però avui fem una pausa. Aquest és un relat d'Andy Weir que em va encantar. Abans que m’acuseu de gandul, en defensa pròpia al·legaré que estava en anglès i l’he traduït per compartir-lo amb vosaltres. Aquí va.

Anaves cap a casa quan vas morir.

Va ser un accident de trànsit. Res extraordinari però, malgrat això, fatal. Vas deixar enrere una dona i dos fills. Va ser una mort indolora. Els metges van intentar-ho tot per salvar-te, però no ni tan sols va haver-hi cas. El teu cos estava tan destrossat que, fins i tot, va ser millor així. Creu-me.

I va ser llavors quan ens vam trobar.

"Què... Què ha passat?" vas preguntar. "On sóc?"

"T'has mort," vaig respondre amb naturalitat. No tenia sentit mesurar les meves paraules.

"Hi havia... un camió i estava derrapant..."

"Sip," vaig dir.

"Jo... m’he mort?"

"Sip. Però no et sentis malament per això. Tothom es mor."

Vas fer un cop d'ull al teu voltant. No hi havia res. Només tu i jo. "Què és aquest lloc?" vas preguntar. "És el més enllà?"

"Més o menys."

"Ets Déu?"

"Si, sóc Déu."

"Els meus fills ... la meva dona," vas inquirir.

"Què passa amb ells?"

"Estaran bé?"

"Això m'agrada. Acabes de morir i la teva principal preocupació és la teva família. Això és molt bo".

Em vas mirar fascinat. Per a tu, no tenia aspecte de Déu. Semblava un home qualsevol. O possiblement una dona. Una vaga figura d'autoritat, potser. Més aviat una mestra de gramàtica que no pas el Totpoderós.

"No et preocupis," vaig dir. "Ells estaran bé. Els teus fills et recordaran com algú perfecte en tot. No han tingut temps d'arribar a menysprear-te per alguna cosa en particular. La teva dona plorarà per fora, però es sentirà alleujada per dins. En realitat, el teu matrimoni s'estava enfonsant. Si et serveix de consol, se sentirà culpable per sentir alleujament."

"Oh," vas dir. "I què passarà ara? Aniré al cel, o a l'Infern, o alguna cosa així?"

"Res d'això. Seràs reencarnat."

"Ah, llavors els hindús tenien raó."

"Totes les religions tenen raó, a la seva manera," vaig contestar. "Camina amb mi."

Em vas seguir mentre creuàvem el buit. "On anem?"

"Enlloc. Està bé caminar mentre parlem."

"I quin és el sentit, llavors?" vas preguntar. "Quan reneixi, seré només una pissarra en blanc, oi? Un nadó. Totes les meves experiències i tot el que fet en aquesta vida serà en va."

"No, i ara!" vaig exclamar. "Portes amb tu tot el coneixement i les experiències de totes les vides passades. Simplement no ho recordes, ara mateix."

Vaig parar de caminar i et vaig agafar per les espatlles. "La teva ànima és molt més magnífica, bella, i gegantina del que et puguis imaginar. Una ment humana només pot contenir una petita fracció del que ets. És com posar el dit en un got d’aigua per saber si és calenta o freda. Poses una petita part de tu dins el recipient i, quan la treus, tens amb tu les experiències d’aquesta petita part."

"Has estat dins d'un humà els últims 48 anys, de manera que encara no t'has estès per sentir la teva immensa consciència. Si passéssim suficient temps aquí, començaries a recordar-ho tot. Però no té sentit fer això entre vida i vida."

"Quantes vegades m’he reencarnat?"

"Oh, moltes. Moltíssimes. I en moltíssimes vides diferents," vaig dir. "Aquesta vegada seràs una camperola xinesa, l'any 540 AC."

"Espera, què?" vas tartamudejar. "M’enviaràs enrere en el temps?"

"Bé, suposo que tècnicament sí. El temps tal i com el coneixes només existeix en el teu univers. Les coses són diferents d'on jo vinc."

"D'on véns?" vas preguntar.

"Ah, sí... Jo vinc d’algun lloc. D’un lloc diferent. I allà n’hi ha d’altres com jo. Sé que voldries saber com és aquest lloc però, honestament, no ho entendries."

"Oh," vas dir, una mica desil·lusionat. "Un moment... Si em reencarno en diferents instants en el temps, en algun punt podria haver interactuat amb mi mateix."

"Segur que sí. Passa sempre. I amb les dues vides conscients únicament d'elles mateixes, tu ni tan sols notes que això estigui passant."

"Quin sentit té tot plegat, llavors?"

"De debò?" vaig preguntar. “De debò m'estàs preguntant quin és el sentit de la vida? No està una mica estereotipada, la pregunta?"

"Bé, és una pregunta raonable," vas insistir.

Et vaig mirar als ulls. "El significat de la vida, la raó per la qual vaig crear aquest univers, és perquè maduris."

"Vols dir la humanitat? Vols que madurem?"

"No, només tu. Vaig crear tot aquest univers només per a tu. Amb cada vida creixes, madures, i et tornes un intel·lecte més gran i millor."

"Només jo? I què passa amb els altres?"

"No hi ha ningú més," vaig dir. "En aquest univers només hi som tu i jo."

Em vas mirar fixament, inexpressiu. "Però tota la gent de la Terra..."

"Tots són tu. Diferents encarnacions de tu mateix."

"Espera, sóc tothom!?"

"Ara ho estàs entenent," et vaig dir,  donant-te copets a l’esquena per congratular-te.

"Jo sóc cada ésser humà que ha viscut?"

"I cada ésser humà que viurà. Exactament."

"Sóc Abraham Lincoln?"

"I el seu assassí, John Wilkes Booth, també," vaig afegir.

"Sóc Hitler?" vas preguntar horroritzat.

"I també ets els milions que va assassinar."

"Sóc Jesús?"

"I ets cadascun els seus seguidors."

Et vas quedar en silenci.

"Cada vegada que tractes injustament a algú," vaig dir "t'ho estaves fent a tu mateix. Cada acte d'amabilitat que has tingut, l'has tingut amb tu mateix. Cada moment feliç i cada moment trist experimentat per un ésser humà ha sigut, o serà, experimentat per tu."

Vas pensar una bona estona.

Després em vas preguntar, "Per què? Per què fer tot això?"

"Perquè, algun dia, et convertiràs en algú com jo. Perquè això és el que ets. Ets un dels meus. Ets el meu fill."

"Caram!" vas exclamar, incrèdul. "Vols dir que sóc un déu?"

"No. Encara no. Ets un fetus. Encara estàs creixent. Quan hagis viscut cada vida humana a través dels temps, hauràs crescut prou com per néixer."

"Llavors, l'univers sencer,” vas dir “és només..."

"Un ou." Vaig respondre. "Ara és moment de continuar cap a la teva propera vida."

I et vaig enviar cap a ella.

Mirall trencat: Sandy - P6 (29.10.12)

A hores d’ara, Nova York conté la respiració. La gran metròpoli és representativa de tota la costa est dels Estats Units. Els supermercats es van buidar ahir diumenge i, avui, les escoles no han obert. Com tampoc ho han fet molts comerços i empreses. Fins i tot Wall Street no ha obert el parquet avui, per primera vegada des de l’11S. El metro tancat i la ciutat a l’espera. A l’espera de l’huracà Sandy, que s’acosta per mar deixant enrere un centenar de morts i quantioses destrosses materials al Carib.

Sandy? De debò? Avui, preguntant-me qui posa els noms als huracans, he fet una mica de recerca. M’estalvio la història per explicar bé com es fa avui en dia. Resulta que cada any, l’Organització Meteorològica Mundial i el Servei Meteorològic dels Estats Units elaboren una llista de noms. Són 21 noms de persona, alternant-ne de masculins i femenins en ordre alfabètic de la A a la Z. Si us sabeu l’abecedari i no us quadren els números us diré que s’estalvien les lletres Q, U, X, Y i Z perquè es considera que hi ha pocs noms que hi comencin. Cada zona del planeta té la seva pròpia llista.

Estem a finals de l’any 2012 i, mirant la llista de l’Atlàntic, veiem que, efectivament, tocava batejar-lo com a Sandy. Després vindrien Tony, Valerie i William.

Aquestes llistes es reciclen cada sis anys, però hi ha excepcions: quan un huracà o tempesta tropical és especialment destructiu, se’n retira el nom i no es pot reutilitzar fins al cap de 10 anys. Així queda registrat unívocament i s’eviten confusions en les cites històriques.   

Tornant al Sandy, explica el corresponsal de La Vanguardia que la ciutat està paralitzada a nivell de sistema, però que molta gent ha sortit al carrer en família buscant fer fotografies com un dia festiu. Algunes veus parlen d’exageració, però les autoritats remarquen que tota precaució és poca. Les imatges de catàstrofes meteorològiques estan a l’ordre del dia, i especialment present pels americans hi ha el Katrina, que al 2005 va matar gairebé 2000 persones. N’estarem pendents.

I per acabar, voldria fer al·lusió a algunes paraules que he llegit de gent molt crítica amb la cobertura mediàtica que estan tenint aquests preparatius, més enllà de la catàstrofe real. Una cobertura que ha superat fins i tot en volum d’informació tot el que ja ha provocat el Sandy al seu pas pel Carib. Ho trobo lògic. En primer lloc per proximitat cultural i proximitat migratòria. En segon lloc per un tema molt més cru. Sabem que el Mediterrani no ens farà passar mai tanta por, però si la primera potència mundial està paralitzada contemplant la força de la natura, nosaltres, com a mínim, hem parar reflexionar. És cruel restar importància a les morts centreamericanes perquè són estadísticament més probables. I segurament cal corregir-ho però, mentrestant, posem un ull a Nova York aquesta nit i aprenguem. Sóc dels qui renega d’estar sempre pendents del que fan els ianquis, però si fan les coses bé, és d’egòlatres no fixar-s’hi. Sobretot nosaltres que, quan cauen quatre gotes a Barcelona, provoquem un embús des de Cornellà fins a Sabadell. Bona nit.  

Mirall trencat: Hauteskunde i eleccións - P5 (22.10.12)

Ahir a la nit, després d’una jornada electoral intensa a Euskadi i Galícia, Twitter bullia d’activitat. Una de les bromes recurrents era la portada de La Razón. Us poso en situació: Paco Marhuenda, el director del diari, acostuma a penjar cada dia a quarts d’una la portada de l’endemà. Ahir, després dels resultats de Bildu a les autonòmiques basques, era presumible una portada contundent. Amb l’etiqueta #PorraPortadaLaRazón, molts tuitaires fèiem (m’incloc) broma sobre possibles titulars. Va arribar a ser el segon tema més comentat a Espanya, per darrera del Salvados del Jordi Évole, que entrevistava Artur Mas. Aquí a Catalunya, alguns dels tutaires més destacats, amb Quim Monzó al capdavant, també van iniciar una campanya posant-li presses a Marhuenda. Les bromes tenien més anàlisi del que sembla, i la cosa va durar fins que el director de La Razón va penjar la portada d’avui. El titular era completament seccionat, però poc polèmic: Aval absoluto a Rajoy.

Aquest és el punt de partida del que m’agradaria reflexionar. El popular Feijóo, a Galícia, no només ha revalidat la majoria absoluta, sinó que l’ha augmentat. Un president autonòmic que no s’ha vist gens castigat ni per les seves retallades ni per la nefasta gestió del PP a Madrid. És per fer-s’ho mirar. Alguns analistes el situen ja com a futur del partit quan un Rajoy, massa desgastat per les seves polítiques econòmiques, hagi de plegar. Realment, aquest senyor té molt mèrit. No puc fer gaire anàlisi del panorama polític gallec, però hi ha una doble lectura molt clara.

En primer lloc, el que passa a Galícia amb el PP és gairebé patològic i costa d’analitzar, una mica com a València. Galícia és la terra que ha vist néixer Rajoy, Fraga i un d’encara més enllà i bastant menys democràtic. Malgrat el seu incipient nacionalisme, el PP sempre hi mana còmodament.

En segon lloc, en aquest cas el senyor Feijóo no ha tingut ni oposició. “Ni está ni se le espera”, que diria aquell. El Partit Socialista Gallec ha caigut estrepitosament per culpa d’una planificació electoral nefasta, però també en sintonia amb la resta del PSOE, que encara va la deriva. Després de les eleccions d’aquí, veurem què passa amb Rubalcaba.

Dit això, ¿és aquesta majoria absoluta un aval per Rajoy? Lògicament no, que els gallecs votin d’aquesta manera no és extrapolable a la resta d’Espanya. És cert que a Feijóo no li ha passat factura, però si la lectura de l’executiu a Madrid és que a la gent no li importen les retallades o les gestions que estan fent, s’estaran equivocant molt. Només en poden treure una conclusió: a la majoria de gallecs no els desagrada del tot. Qualsevol altre afirmació és una suposició molt perillosa. El que no pot ser és que una majoria del PP a Galícia, només votada pels gallecs, s’interpreti com un missatge de tots els espanyols i en canvi la independència de Catalunya o els resultats a Euskadi només s’interpretin com a localismes. Això és fer trampa. Això és seccionar la realitat.

I precisament així tornem al titular de La Razón. Ens serveix de fil conductor, que no d’exemple. El titular només fa referència a Galícia. Hem d’anar més avall a la pàgina per trobar detalls sobre el que passa al País Basc.

Si la realitat política gallega se m’escapa, imagineu la complexa política basca. Faré el que pugui: el PNV i la nouvinguda, però sempre present, Bildu guanyen molta força. Només els nacionalistes del presumible lehendakari Íñigo Urkullu ja sumen tants escons com la resta de partits. El PP ha quedat ben lluny de ser una força a tenir en compte, i els socialistes s’han desinflat seguint la tendència estatal, però podrien pactar per formar govern. El que està clar és que els abertzale sumen una majoria absoluta aclaparadora, però és poc probable que pactin entre ells. Bildu i el PNV només sumen en nacionalisme. Un missatge, d’altra banda, prou contundent. Veurem com evoluciona la geometria del parlament basc. I no he fet cap valoració dels resultats de la recent legalitzada esquerra abertzale. Només dir que, per mi, és bo que la situació s’hagi normalitzat. Confio en que els centenars de milers de bascos que els han votat tenen més criteri que jo i, per descomptat, més que aquesta gent que escriu des de Madrid estant. La mateixa gent que tan aviat aplaudeix el Tribunal Constitucional per destrossar-nos l’Estatut com el critiquen durament per legalitzar Bildu. On no hi ha criteri, no cal buscar opinions. Bona nit.  

Mirall trencat: una escena independent qualsevol - P4 (15.10.12)

El passat dijous tornava de la universitat quan vaig presenciar, amb un realisme clarificador, la següent obra de teatre. Permeteu-me que us la llegeixi:

Acte primer

Un tren de rodalies aturat a l'estació de Plaça Catalunya. El vagó va ple de gent que torna a casa, són més de les 20h. El tren va amb retard.

Escena 1

Pugen set o vuit persones al vagó, dues d'elles, un home i una dona que semblen conèixer-se, troben els dos últims llocs lliures i seuen plegats. Quan el tren es posa en marxa, comencen a parlar.

Dona: (acalorada) Buf! Aquí se está mucho mejor eh?

Home: (afirmant amb el cap) Sí, sí. Es que nos hemos estado esperando mucho rato eh... con el calor que hace y encima con retraso.

D: Es una vergüenza. 

Passen uns minuts en silenci. Després, l'home reprèn el diàleg.

H: ¿Has oído lo del ministro este?

D: Ya ves. Madre mía...

H: ¿Cómo dice eso? Sólo crea más reacción, ¿sabes?

D: Sí, sí... Lo he leído. Hubo un ministro o algo que dijo lo mismo hace 80 años.

H: Mira, yo he sido educado en castellano porque soy de Gijón, pero mis hijos ya nacieron aquí y en el cole hablan catalán. Me parecería bien que les hicieran alguna asignatura más en castellano o inglés, pero la mayoría en catalán es lo mejor. El castellano ya lo hablan en casa o en la calle.

D: Claro.

H: Es que flipo con las declaraciones así. Cada día sale un imbécil y la lía. El de extremadura aquél... O los periódicos de Madrid.... Y este va y se cree que en el cole les manipulan para hacerlos independentistas. ¡El de cultura! ¡Por favor!

D: La gente quiere independizarse por otras cosas.

H: Claro que sí. El otro día leo que han invertido más en el Prado que en cercanías de Barcelona.

D: Con razón va el tren como va y ahí todos sudando en el andén...

H: Que les den hombre. Si no lo quieren ver, "ya se ho trobarán". Yo no soy independentista ni nada, pero lo mismo me cojo la estelada ya dentro de poco porque nos están tomando el pelo y encima se ríen.

Fi d'escena. 

Cau el teló. Només puc aplaudir la realitat, que trascendeix l’escenari. Bona nit. 

Mirall trencat: La política de l'esport - P3 (08.10.12)

Avís per a navegants: estic a punt de barrejar esport i política, així que si us heu de sentir ofesos, més val que canvieu d’emissora.

Ahir al Camp Nou es va viure una nit màgica. Podríem estar hores i hores parlant del futbol que es va veure a la gespa, un analitzaria la defensa del Barça, un altre admiraria els contraatacs del joc directe del Madrid, un tercer elogiaria la possessió blaugrana, un de més enllà aplaudiria Messi o Cristiano Ronaldo i segurament la resta parlarien de l’àrbitre. Així es guanya la vida molta gent i molts altres parlen com si ho fessin. A tots ens agrada opinar.

De totes maneres, deixem de banda el futbol. Ahir hi va haver un altre partit a l’estadi. Corria el minut 17 amb 14 segons (1714 és un any remarcat) quan una gran majoria dels presents van desplegar incomptables estelades i van entonar crits d’independència. Ni un insult, cap al·lusió a Espanya ni a ningú. Només exaltació de l’orgull nacional i del sentiment catalanista. Ni tan sols en els partits de la selecció catalana s’ha vist un Camp Nou tan estelat. Un soci que s’acosta a la vuitantena d’anys li comentava al seu fill, just davant meu i amb els ulls plorosos: “aquí entra Primo de Rivera i ens tanquen la paradeta fins l’any que ve, a part de les bufetades que hi hauria.”

Ja s’olorava nit especial quan els gairebé cent mil espectadors van desplegar un mosaic circular amb la bandera catalana i la paraula Barça al lateral. Cal remarcar que no era l’estelada. Era la bandera catalana constitucional. Ho dic perquè algun diari de Madrid ha suggerit que el club està al servei de l’aparell propagandístic sobiranista del fürher Artur Mas... A veure, el Barça representa Catalunya. Perquè? Doncs perquè històricament així ha sigut, perquè inclou una gran transversalitat de la població del país i perquè és l’aparador més visible que té un poble reprimit. I és un aparador visible perquè s’ho ha guanyat a base de títols i bon joc. No cal ser publicistes per entendre que un missatge, com més visible, més efectiu. És legítim fer servir un club com a instrument?

El Barça és dels socis, no és d’un senyor que l’ha comprat firmant un xec. I com a tal, és més sensible als sentiments de cada un dels socis que no pas a les fluctuacions de la borsa. Si una majoria social del club és independentista, el club ho serà i ho reivindicarà. I si ets del Barça i no et sents identificat amb la majoria, t’has d’adaptar. No passa res si el teu equip és d’un altre país. Al final, molts dels que es queixen d’això, després confessen admiració per qualsevol equip anglès i es queden tan amples.

Uns quants em diran que no s’ha de barrejar esport amb política. No hi estic d’acord. Es pot fer, es fa i s’ha de fer. Què me’n dieu de les banderes d’Espanya al Bernabéu, algunes amb l’àguila veient el partit millor que tu? O què són les olimpíades, amb tots els esportistes desfilant cofois darrera una bandera? I què me’n dieu dels ferotges partits de lligues regionals? El teu poble contra el meu i a donar-ho tot per guanyar al poble veí. Perquè? Per un sentiment de pertinença, simplement. Accepto que el cas del Barça és una mica particular, però és que vivim en un país particular. De totes maneres, crec que treure l’estelada i cridar independència no és només fer política. Fer política seria treure banderes de convergència o del PP. En canvi això és també fer història, fer economia, fer cultura, fer sociologia i una llarga llista de les coses que conformen la identitat d’un país. Un país massa ofegat i cansat per entrar en miraments i preocupar-se de barrejar-ho o no amb l’esport. Tenim els mitjans que tenim per fer-nos escoltar, i els pensem fer servir. Bona nit.

Mirall trencat: enquestant el futur - P2 (01.10.12)

Avui m’agradaria començar parlant de les enquestes que sempre surten abans d’unes eleccions. Cada vegada són més fiables i ens permeten omplir diaris o programes de ràdio abans de saber els resultats definitius. Es tracta d’un joc molt necessari, perquè l’anàlisi a priori és sovint més variat i interessant que a posteriori. S’han de tenir en compte totes les variables i, el que és més important, encara es pot canviar la tendència.

Segons Feedback, la consultora que ha triat La Vanguardia per al sondeig, Convergència i Unió passaria de 62 escons a 66 o 67 i es quedaria molt a prop de la majoria absoluta, que són 68 diputats. Sembla que pujaria malgrat el gir sobiranista, i deu ser dels pocs governs d’Europa a qui no li passen factura les retallades. A mi tot això de la cortina de fum em sembla una bajanada. La gent a qui li han tocat la butxaca ho té ben present, i no és que perdoni o li sigui igual, sinó que sap diferenciar unes coses d’unes altres i potser troba en Artur Mas l’opció més seriosa de totes per defensar els seus interessos.

La segona força més votada seguiria sent el PSC, però cauria espectacularment de 28 a 21 escons. Francament, no sé a què juga Pere Navarro. Federalisme? Fa temps que és una aposta fracassada. Sembla que no ha entès de què va la partida. Treure únicament les retallades al discurs i acusar la gent d’oblidar-les per l’eufòria és demagògic i insultant. Recordem que les va començar el tripartit amb la seva formació al capdavant o no cal? Recordem Zapatero o tampoc cal? Enquestes recents entre els votants socialistes donen un ampli suport a Montserrat Tura, doblant Pere Navarro. Doncs no. Tura plega i Navarro tan tranquil. El sector catalanista del partit ha estat esborrat d’un dia per l’altre, però tota la massa social que tenia al darrera no es pot fer desaparèixer. Què votarà aquesta gent? Veurem. És perfectament legítim oposar-se a la independència, fins i tot necessari per a la bona salut del sistema democràtic, però em costen més d’entendre les seves reticències al referèndum o, anteriorment, al pacte fiscal. Sembla que aquesta podria ser una de les explicacions a la davallada. O potser l’ambigüitat en molts dels darrers temes debatuts al Parlament, o potser el doble joc amb el PSOE al Congrés, o potser la pèssima oposició inconformista que no proposa solucions i que només dinamita les propostes dels altres. I sóc tan dur amb el PSC perquè em sap molt greu com està fent les coses, perquè aquesta nova Catalunya que comença el necessita ferm i perquè sempre he esperat més de la meva opció natural de vot. Una opció que, lamentablement, encara no he exercit mai.

El PP també perdria passant de 18 a 15 o 16. No calen gaire comentaris. La gestió de Rajoy no ajuda i la negació de la realitat catalana i de qualsevol dret a decidir el nostre futur, tampoc. A diferència del PSC, ja no em preocupa que facin les coses malament perquè sembla que, històricament, no tenen remei.

Esquerra Republicana pujaria dels 10 que té ara fins a 13 diputats. Oriol Jonqueras ha aportat serietat a la formació i semblaria que, per fi, l’auge de l’independentisme suposa algun rèdit per ells. Amb el PSC a la deriva, són l’alternativa real a CIU, tot i que sembla que estan disposats a remar junts. Veurem fins on.

Una cosa similar passa amb Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa, que passaria de 10 a 12. Juntament amb els republicans són l’alternativa a Convergència. Una oposició necessària i crítica amb les retallades. També a favor del dret a decidir però allunyats de l’independentisme indiscutible. 

Ciutadans, ara amb 3, en guanyaria un. Lògicament aglutinant els votants que s’oposen a la independència i, malauradament, també al dret a votar-la. Repeteixo: a votar que sí o a votar que no.  

I per últim, Solidaritat perdria un diputat passant de 4 a 3. Suposo que alguns dels seus votants es decantarien pel vot a grans formacions, si no, no m’ho explico.

Analitzem ara les dades generals. No cal ser gaire llegit per veure que, dels 135 escons que té el Parlament, uns 95 serien per a partits que recolzen sense matisos una consulta per la independència. Més de dues terceres parts. A l’altra banda hi hauria els aproximadament 20 escons del PP i Ciutadans que s’oposen frontalment al referèndum i, al mig, sense dir que no però posant condicions al sí, hi hauria els 21 escons socialistes. El missatge és clar: la gent vol decidir. I no m’esperava menys. Volem contestar a la pregunta. Per dir que sí o per dir que no lliurement, però que ho volem decidir nosaltres està ben clar.

La resposta a les amenaces de posar a la presó al president de la Generalitat, de treure els tancs al carrer o repatriar extremenys ha de ser unànime i ha de ser el silenci.

No hem de tenir cap por. Som prou madurs per decidir solets. El debat, malauradament encara no és independència sí o independència no. Això no depèn de la formació del Parlament. Dependrà de nosaltres en referèndum. El debat ara per ara és si ens deixen decidir a nosaltres o no. I aquí no hi ha d’haver dubtes. Democràcia és poder fer-nos aquest tipus de preguntes obertament. I que ningú em citi una constitució de l’any 78 perquè no he tingut cap opció de votar-la. Ni jo ni ningú nascut més tard del 1960. Fa 52 anys. No fotem, que ja fa temps que som majors d’edat i ens agradaria que, si no és molèstia, se’ns tractés com a tal. Bona nit.

Mirall trencat: reflexions sentimentals d'una manifestació - P1 (17.09.12)

Avui permeteu-me que us llegeixi un text molt personal. El vaig escriure dimarts passat, quan vaig arribar a casa després de la manifestació de l’11 de setembre. Va ser en calent, i malgrat ja se n’ha parlat molt i tots haurem pogut reflexionar-hi, vull compartir-ho amb vosaltres. També posarem al blog tres articles imprescindibles sobre el tema. Pel que fa a mi, el vaig titular “reflexions sentimentals  d’una manifestació”: 

És jove. Amb prou feines sobrepassa la vintena. Està aturat en un xamfrà on qualsevol altre dia seria perillós estar-s’hi. Avui no: no hi passen cotxes, només hi ha gent. Molta gent. El noi és alt, però fins allà on li arriba la vista, tot és ben ple. Centenars, milers de persones. De tot tipus: nens i grans, homes i dones, blancs i negres. La transversalitat és indiscutible. Està convençut que, en total, sobrepassen el milió. De la seva esquena hi penja una bandera. Quan se l’ha posada no ha estat un gest còmode. És una bandera que pesa. És l’estelada. Els crits unànimes ressonen arreu. Se senten tambors, petards, gralles i cançons. Ell crida i canta sense parar i li sembla que demà estarà ben afònic. No pot reflexionar. Només sent l’emoció viva a la pell i l’orgull al pit. Només mira i gaudeix, només canta i escolta. Ara sembla que avancen uns metres, ben a poc a poc. La calor és sufocant i el pas esgotador, però no hi pensa. Ajuda a alçar una gran senyera desplegada sobre els caps de la gent i fa broma amb els amics. I escolta les converses dels altres i aprèn de tothom. Per un instant li ha semblat copsar la magnitud del que està passant. No és fàcil d’explicar però creu entendre-ho. El pensament, però, s’esvaeix ràpidament entre banderes i càntics. És per això que quan arriba a casa no té més remeï que asseure’s davant de l’ordinador per intentar expressar el que sent, que és tan complex com emocionant. Pensa, primer de tot, que és impressionant la comunió viscuda, que compartir una cosa tan profunda com la identitat nacional amb tanta gent és esfereïdor. Després decideix que hauria de ser normal sentir això amb els teus compatriotes, però el cas que l’ocupa dista molt de ser normal. Ara es veu a si mateix amb cinc anys menys. Aquell adolescent no hauria agafat mai una estelada ni hauria cridat a favor de la independència. Se sentia català, però no volia trencar amb la resta d’Espanya d’una manera tan radical. Alguna cosa ha canviat. És per la crisi? Segur. Però també és perquè ara és més gran i ho veu tot diferent. Potser s’equivoca, però com que ell creu que no, és irrellevant. Des que és a casa i l’eufòria s’ha anat esvaint, una sensació de melancolia s’ha apoderat d’una petita part del seu ésser. Calia arribar fins aquí? No hi havia solucions menys dràstiques? Solucions que no mutilessin cap part de la seva identitat? Ell és de l’Espanya de Lorca i de Machado, de la dels seus amics de Santander, de l’Espanya que li ha ensenyat castellà i de les planures de Toledo que van veure créixer el seu avi. De l’Espanya respectuosa i plurinacional. I li sap greu, perquè no dir-ho, rebutjar a tot això. Però quan un es mor de gana i ha de pagar més, quan un és repudiat i insultat repetidament, quan un no és acceptat tal com és, el millor que un pot fer és marxar. Marxar content? Ni molt menys, al contrari. I marxar a on? Què hi ha allà fora? No ho sap. Potser hi ha la solució o potser només hi troba foscor. En qualsevol cas, serà la seva opció i no li haurà imposat ningú. Si més no, que li deixin decidir com a dret fonamental. Ara l’ànim es remunta de pressa amb la idea del repte. Són un poble fort que tirarà endavant malgrat totes les adversitats i que on tinguin un problema hi trobaran deu solucions. Tampoc vol aprofundir en les dades econòmiques d’aquí i d’allà que li ballen pel cap mentre escriu. Avui no es parla de xifres ni diners, avui es parla de sentiments. De cop té son i es veu cansat i ridícul pensant en tot plegat. Podria deixar-ho estar i ser més pragmàtic. Segurament hagi de marxar aviat del país buscant feina... Fet i fet, mai ha tingut un sentiment patriòtic gaire fort. La seva ment racional podria apartar-lo fàcilment i seria un problema menys. Però no li dóna la gana. L’emprenya haver d’amagar la bandera quan baixa del tren en un poble perifèric per por a represàlies. L’emprenya que li prenguin el pèl o que hi hagi gent que s’ho prengui en broma. Perquè aquesta tarda a Barcelona s’ha fet un gest important. Més ben dit, un milió i mig de gestos que sumen molt. Perquè la independència no és un conte de fades i està cada vegada més a prop. Està orgullós del seu poble i de la seva nació i li sap greu no poder dir el mateix de l’altra nació, la germana gran, l’autoritària i burleta, la que ofega i s’ofèn si et queixes, la que t’esclafaria si pogués. De debò li sap greu que les coses no hagin estat diferents. Ara és tard. Ara tenim pressa. Adéu, Espanya. 

Derecho a decidir (eldiario.es)

España pierde a Cataluña, como dijo Unamuno (eldiario.es)

La recerca de la felicitat (salamartin.com)