Anaves cap a casa quan vas morir.
Va ser un accident de trànsit. Res extraordinari però,
malgrat això, fatal. Vas deixar enrere una dona i dos fills. Va ser una mort
indolora. Els metges van intentar-ho tot per salvar-te, però no ni tan sols va
haver-hi cas. El teu cos estava tan destrossat que, fins i tot, va ser millor
així. Creu-me.
I va ser llavors quan ens vam trobar.
"Què... Què ha passat?" vas preguntar. "On
sóc?"
"T'has mort," vaig respondre amb naturalitat.
No tenia sentit mesurar les meves paraules.
"Hi havia... un camió i estava derrapant..."
"Sip," vaig dir.
"Jo... m’he mort?"
"Sip. Però no et sentis malament per això. Tothom es
mor."
Vas fer un cop d'ull al teu voltant. No hi havia res.
Només tu i jo. "Què és aquest lloc?" vas preguntar. "És el més
enllà?"
"Més o menys."
"Ets Déu?"
"Si, sóc Déu."
"Els meus fills ... la meva dona," vas
inquirir.
"Què passa amb ells?"
"Estaran bé?"
"Això m'agrada. Acabes de morir i la teva principal
preocupació és la teva família. Això és molt bo".
Em vas mirar fascinat. Per a tu, no tenia aspecte de Déu.
Semblava un home qualsevol. O possiblement una dona. Una vaga figura
d'autoritat, potser. Més aviat una mestra de gramàtica que no pas el
Totpoderós.
"No et preocupis," vaig dir. "Ells estaran
bé. Els teus fills et recordaran com algú perfecte en tot. No han tingut temps
d'arribar a menysprear-te per alguna cosa en particular. La teva dona plorarà
per fora, però es sentirà alleujada per dins. En realitat, el teu matrimoni
s'estava enfonsant. Si et serveix de consol, se sentirà culpable per sentir alleujament."
"Oh," vas dir. "I què passarà ara? Aniré
al cel, o a l'Infern, o alguna cosa així?"
"Res d'això. Seràs reencarnat."
"Ah, llavors els hindús tenien raó."
"Totes les religions tenen raó, a la seva
manera," vaig contestar. "Camina amb mi."
Em vas seguir mentre creuàvem el buit. "On
anem?"
"Enlloc. Està bé caminar mentre parlem."
"I quin és el sentit, llavors?" vas preguntar.
"Quan reneixi, seré només una pissarra en blanc, oi? Un nadó. Totes les
meves experiències i tot el que fet en aquesta vida serà en va."
"No, i ara!" vaig exclamar. "Portes amb tu
tot el coneixement i les experiències de totes les vides passades. Simplement
no ho recordes, ara mateix."
Vaig parar de caminar i et vaig agafar per les espatlles.
"La teva ànima és molt més magnífica, bella, i gegantina del que et puguis
imaginar. Una ment humana només pot contenir una petita fracció del que ets. És
com posar el dit en un got d’aigua per saber si és calenta o freda. Poses una
petita part de tu dins el recipient i, quan la treus, tens amb tu les
experiències d’aquesta petita part."
"Has estat dins d'un humà els últims 48 anys, de
manera que encara no t'has estès per sentir la teva immensa consciència. Si
passéssim suficient temps aquí, començaries a recordar-ho tot. Però no té
sentit fer això entre vida i vida."
"Quantes vegades m’he reencarnat?"
"Oh, moltes. Moltíssimes. I en moltíssimes vides
diferents," vaig dir. "Aquesta vegada seràs una camperola xinesa,
l'any 540 AC."
"Espera, què?" vas tartamudejar.
"M’enviaràs enrere en el temps?"
"Bé, suposo que tècnicament sí. El temps tal i com
el coneixes només existeix en el teu univers. Les coses són diferents d'on jo
vinc."
"D'on véns?" vas preguntar.
"Ah, sí... Jo vinc d’algun lloc. D’un lloc diferent.
I allà n’hi ha d’altres com jo. Sé que voldries saber com és aquest lloc però,
honestament, no ho entendries."
"Oh," vas dir, una mica desil·lusionat.
"Un moment... Si em reencarno en diferents instants en el temps, en algun
punt podria haver interactuat amb mi mateix."
"Segur que sí. Passa sempre. I amb les dues vides
conscients únicament d'elles mateixes, tu ni tan sols notes que això estigui
passant."
"Quin sentit té tot plegat, llavors?"
"De debò?" vaig preguntar. “De debò m'estàs
preguntant quin és el sentit de la vida? No està una mica estereotipada, la
pregunta?"
"Bé, és una pregunta raonable," vas insistir.
Et vaig mirar als ulls. "El significat de la vida,
la raó per la qual vaig crear aquest univers, és perquè maduris."
"Vols dir la humanitat? Vols que madurem?"
"No, només tu. Vaig crear tot aquest univers només
per a tu. Amb cada vida creixes, madures, i et tornes un intel·lecte més gran i
millor."
"Només jo? I què passa amb els altres?"
"No hi ha ningú més," vaig dir. "En aquest
univers només hi som tu i jo."
Em vas mirar fixament, inexpressiu. "Però tota la
gent de la Terra..."
"Tots són tu. Diferents encarnacions de tu
mateix."
"Espera, sóc tothom!?"
"Ara ho estàs entenent," et vaig dir, donant-te copets a l’esquena per
congratular-te.
"Jo sóc cada ésser humà que ha viscut?"
"I cada ésser humà que viurà. Exactament."
"Sóc Abraham Lincoln?"
"I el seu assassí, John Wilkes Booth, també,"
vaig afegir.
"Sóc Hitler?" vas preguntar horroritzat.
"I també ets els milions que va assassinar."
"Sóc Jesús?"
"I ets cadascun els seus seguidors."
Et vas quedar en silenci.
"Cada vegada que tractes injustament a algú,"
vaig dir "t'ho estaves fent a tu mateix. Cada acte d'amabilitat que has
tingut, l'has tingut amb tu mateix. Cada moment feliç i cada moment trist
experimentat per un ésser humà ha sigut, o serà, experimentat per tu."
Vas pensar una bona estona.
Després em vas preguntar, "Per què? Per què fer tot
això?"
"Perquè, algun dia, et convertiràs en algú com jo.
Perquè això és el que ets. Ets un dels meus. Ets el meu fill."
"Caram!" vas exclamar, incrèdul. "Vols dir
que sóc un déu?"
"No. Encara no. Ets un fetus. Encara estàs creixent.
Quan hagis viscut cada vida humana a través dels temps, hauràs crescut prou com
per néixer."
"Llavors, l'univers sencer,” vas dir “és
només..."
"Un ou." Vaig respondre. "Ara és moment de
continuar cap a la teva propera vida."
I et vaig
enviar cap a ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada