Mirall trencat: Sant Jordi - P26 (29.04.13)

Ho confesso: tinc debilitat per Sant Jordi. M’encanta. És un dia meravellós en molts sentits. Ni tan sols el context de crisi brutal que patim aconsegueix enterbolir-lo. De fet, sempre pots trobes joies ocultes en les piles de segona mà; fa un parell d'anys que ho aprofito i us ho recomano. Remeneu, trieu i regaleu-vos un llibre per un parell d’euros. Tampoc la imparable proliferació dels llibres electrònics sembla debilitar la venda de llibres en format arbre mort. I, ja que parlem de plantes, les roses que tan bé complimenten un dia de cultura com aquest, juguen un paper important i li donen un toc de bellesa a l’assumpte. No em negareu que a Montcada es respirava diferent el dimarts passat. Era fantàstic caminar carrer Major amunt i carrer Major avall creuant-te amics i coneguts, intercanviant opinions i comentaris. Potser vaig recórrer-lo més de deu vegades. I si vau tenir la oportunitat i les ganes d'anar a Barcelona, on coneguts pocs però gent tota, també deuríeu gaudir de valent... En fi, que em cremen els llibres al prestatge i tinc moltes ganes de llegir-me'ls tots i que torni a ser Sant Jordi. És un dia en el que fem goig com a país, com a ciutat, com a poble i com a persones. De fet, som tan perfectes aquest dia que fins i tot accepto a considerar el canvi de data de la Diada Nacional de Catalunya que proposa Ciutadans. Només accepto el debat, eh? Que l’11 de setembre significa moltes coses, segurament més nobles, i s’hauria de pensar bé. 

En qualsevol cas, què us sembla si per acabar deixo el debat patriòtic per un altre moment i li faig un humil homenatge a Sant Jordi llegint-vos un conte breu que vaig escriure fa exactament un any, per aquestes dates? 

Bé, no teniu ni possibilitat de rèplica ni elecció, així que som-hi: 

Molt bé, tornaré a explicar-t’ho. Una vegada més. Una i prou. Era un dia que feia molt fred. En sortir de casa amb la bufanda posada, l’alè desviat per la llana m’havia entelat les ulleres. Per això ara portava la boca descoberta i els llavis entumits. Caminava arraulit dins l’abric amb les mans a les butxaques. Em fascinava el baf blanc que dansava al voltant del meu cos instants abans de perdre’s en l’hivern. Encara era de nit, però la ciutat començava a despertar-se. Com sempre, anava tard. El meu rellotge ja marcava les set tocades. En arribar a la boca del metro, un aire calent em va abraçar. Vaig baixar les escales d’una revolada. Amb les mans fredes, la cartera em va relliscar quan buscava el bitllet. Em vaig ajupir, la vaig recollir maleint la meva sort i em vaig aixecar. Tres gestos. Tres segons. Aquells tres segons són el sentit de la meva vida. Aquells tres segons són tu. Les barreres es van obrir i vaig córrer el segon tram d’escales mecàniques avall. Sentia el brogit del metro a l’andana. Un xiulet intermitent va ressonar arreu. Un salt per salvar els últims tres graons i quatre gambades per intentar pujar. Les portes se’m van tancar als nassos. Suant i amb el cor accelerat, vaig veure com el darrer vagó blanc es perdia en la foscor del túnel. El següent metro va arribar en menys de tres minuts, però anant tard, acalorat i nerviós, es van fer molt llargs. Ja m’havia tret la bufanda, l’abric i el jersei. Amb mànigues de camisa i les galtes enceses vaig pujar al vagó. Anava força ple. Quan va arrencar, jo encara no havia tingut temps d’organitzar el meu vestuari. Procurava que l’abric llarg no toqués a terra mentre plegava amb certa gràcia el jersei tot agafant la bufanda amb les dents. Vaig perdre l’equilibri però no vaig caure. En hora punta, al metro de Barcelona els viatgers formen aglomeracions que res tenen a envejar als pingüins antàrtics. És fàcil rebotar contra algú, donar una passa petita cap aquí, un cop de colze cap allà, murmurar un parell de disculpes i mantenir la verticalitat. La bufanda era a terra entre un bosc de cames. Una mà va alçar-la i me la va tornar delicadament. Eres tu. Tot va semblar aturar-se. Només existies tu, la teva mà, el teu braç gràcil, el teu somriure deliciós, el mar immens dels teus ulls blaus i la teva daurada cabellera llarga. I jo, la meva mà, el meu braç nerviós, el meu somriure maldestre i els meus ulls immòbils en tu. Si em demanessis un instant per congelar el temps, triaria aquell. Vaig dir gràcies i tu vas ampliar una mica més el somriure. Semblàvem trets d’una pel•lícula americana. Va ser la primera vegada de moltes. Coincidíem en la nostra rutina i cada dia mirava d’anar tard per trobar-nos. La resta de la història la coneixes tan bé com jo. Les primeres converses, el primer cafè, el primer petó, el primer viatge... i fins avui. 

Els teus ulls blaus em miren estranyats. Una llàgrima em llisca galta avall i s’esberla contra els llençols. M’inclino i et faig un petó humit al front. Vostè, per què plora? em preguntes mentre m’eixugues la galta amb un dit envellit. No en recordes res. Estirada al llit, ara mires absent per la finestra. M’aixeco per donar-te aigua. Et faig incorporar acariciant-te els cabells blancs i te la beus a poc a poc. Fas dos glops, observes el got estranyada i després em tornes a mirar. Per un moment en el blau dels teus ulls hi veig la bravor del mar. El mar del que em vaig enamorar. És només un instant. Molt bé, tornaré a explicar-t’ho. Una vegada més. Una i prou. 

Bona nit.

Mirall trencat: Tu a Boston i jo mirant-m'ho - P25 (22.04.13)

Dilluns passat no va haver-hi programa, l’afonia d’un refredat impertinent ens ho va impedir. Va ser el dia de les explosions a Boston. A l’hora del programa tothom n’anava ple. Les xarxes socials bullien amb informacions confuses i teories paranoiques, i era complicat treure’n conclusions. Ara ha passat una setmana i, malgrat que encara hi ha molts interrogants, ja es poden analitzar els fets amb propietat. El resum és aquest: un atemptat contra el públic que hi havia a la meta de la marató més antiga del món sacseja els Estats Units. Els artefactes casolans maten tres persones i en fereixen més d’un centenar, revivint l’ombra de l’11S. Les imatges posteriors són per un president fent el que millor sap fer, que és insuflar valor als seus compatriotes embolcallant-los amb la bandera. Obama va ser prudent i va saber tallar d’arrel les múltiples hipòtesis “consparanòiques”, però durant els primers dies la policia va anar força perduda. Era igual, perquè el més important era recrear-se en els herois de la tragèdia, la gent normal i els treballadors que van minimitzar els danys fent bé la seva feina. Llegia un article a La Vanguardia que alabava la qualitat de l’aparell mèdic de Boston, nodrit pel talent universitari i per un finançament econòmic envejable. Per moments els atemptats es van convertir en un espectacle pels mitjans de comunicació, uns mitjans que recollien morbosos els testimonis i que van agrair l’espectacular persecució policial dels dos germans sospitosos, uns dies més tard. Tard, exacte, aquesta és la paraula que millor defineix l’actuació policial en conjunt. A més, un dels germans, el gran, va morir durant la fugida. L’altre, un estudiant reservat però afable i molt intel·ligent, segons alguns excompanys, està detingut i ingressat a l’hospital en estat greu. Veurem què determina el judici, però no descarteu la pena de mort. Els principals interrogants que resten oberts són les causes dels atemptats, si és que n’hi ha, i l’abast real d’aquest comportament: si és organitzat o aïllat. Veurem quines conclusions en treu l’FBI o, millor dit, quines ens explica. 

Tot plegat em fa reflexionar. La mateixa setmana en què cada diari o telenotícies obria amb Boston, hi ha hagut desenes de morts a Síria i centenars a la Xina per un terratrèmol. Però nosaltres fixats en els tres morts del veí cultural. Si tremola Estats Units, tremola tot occident. Suposo que tot plegat s’explica amb motius empàtics. És el problema que històricament se li ha plantejat a l’utilitarisme de John Stuart Mill; El filòsof anglès defensava que obrar bé és fer-ho de manera que maximitzis beneficis per al màxim nombre de persones. És un bon termòmetre que teòricament et permet ser èticament just quan has de prendre decisions, però té un problema fonamental a banda de la dificultat de quantificar els beneficis: en el càlcul utilitarista tothom hauria de valer el mateix. Triar si salvar una persona o salvar-ne deu és molt fàcil si són desconeguts, però si hi barregem amics o familiars la cosa canvia. Amb Estats Units ens passa això. És cru, però és cert. Un mort americà no pesa el mateix a les nostres ments que un mort de Damasc o d’una província xinesa de nom impronunciable. És així. És inevitable, lògic i normal, però no per això deixa de ser curiós. I és dolent això? Som una societat malalta? Ens hauria de preocupar? Molta gent a Twitter se les donava de qui-sap-què i criticava aquesta actitud en els mitjans i, per extensió, en la gent en general. Cadascú és lliure de fer, pensar i criticar com consideri oportú però, com sempre, crec que els extrems són dolents. No cal seguir tota la persecució per la tele o omplir pàgines i pàgines amb els detalls més morbosos o l’ensucrat patriotisme oportunista, però tampoc cal menysprear uns fets que ens toquen molt de prop, pel què, pel com i pel per què. Al final del dia, després de la quantitat de notícies amb què ens inunden, hi ha temps de sobres per lamentar-nos de tot el mal d’aquest món, del d’allà i del d’aquí. Just abans de canviar de canal i, fent servir aquesta impressionant capacitat humana de relativitzar per no embogir, oblidar-nos-en una estona mentre cridem gol. Bona nit.

Mirall trencat: La pel·lícula d'Abidal - P24 (08.04.13)

Avui toca parlar del Barça, però no de futbol. I encara sort, perquè no sabria com analitzar el hat-trick de Cesc i el doblet d’Alexis...
Hem de parlar de la reincorporació d’Eric Abidal i de la reaparició de Tito Vilanova al Camp Nou. Són casos diferents però entrellaçats per girs del destí. Qui li havia de dir a Abidal que després d’un càncer i un transplantament de fetge podria tornar a jugar al màxim nivell? És una proesa mèdica sense precedents que servirà, i així ha de ser, com a exemple per a tots els qui pateixen més o menys de prop aquesta malaltia, és a dir pràcticament tothom.
En escena, interpretant aquesta pel·lícula amb final feliç, han aparegut molts actors secundaris a banda del jugador protagonista. En primer lloc, el dolent de la pel·lícula: una malaltia cruel i sense miraments en el millor moment de la carrera del lateral francès del Barça. Un dolent al que no li importa si ets jove o gran, ric o pobre, feliç o desgraciat... que ataca indiscriminadament i sense contemplacions. I a l’altra banda d’aquesta lluita aferrissada, recolzant Abidal, hi ha els seus amics i familiars. Com el seu cosí, el donant que li ha salvat la vida. I no ens oblidem dels metges, els millors i més cars, també a tenir en compte, que han obrat el miracle. L’Éric inclou en aquesta llista el seu Déu i recomana resar molt per superar-ho. No seré jo qui li faci cas amb això, però no va del tot desencaminat. El més important és la força de voluntat i les ganes de viure, que es poden manifestar resant, estimant els familiars i amics o llegint un llibre. Tot suma. Com també deu haver sumat el seu bon estat de forma i l’agenda de contactes del Barça, evidentment.
La pel·lícula del Tito és paral·lela, però de moment no es pot dir que s’hagi acabat. El seu cas és diferent, i tot i la bona notícia que és que hagi tornat a la feina després d’un mes de tractament a Nova York, encara no està vençut. Veurem com evoluciona, respectant el seu hermetisme i esperant que l’exemple del seu jugador li serveixi per tirar endavant.
En qualsevol cas, veure personatges com aquests lluitant contra el càncer com ho fa qualsevol els humanitza i els acosta a la societat, tant a ells com a la malaltia. Ens arriben notícies esperançadores en la investigació contra el càncer, i els números de la darrera Marató de TV3 són espectaculars, més de 12 M€. Hom podrà dir que aquests casos mediàtics no són exemple de res, que la gent normal pateix molt més la malaltia sense els impressionants recursos econòmics dels que disposen Tito i Abidal. És cert, un nen de classe mitjana-baixa amb càncer no gaudeix del mateix desplegament mèdic, si bé se’l mereixeria. Però escolteu, tampoc vam néixer ahir. Sabem perfectament en quin món vivim, i si dues persones es guanyen la vida fent una feina que tots contribuïm a pagar amb milions, és comprensible que utilitzin els recursos que tenen a l’abast per curar-se, només faltaria. I, si de passada, serveixen emocionalment d’inspiració i ajuden a superar aquesta adversitat a algú, millor que millor. Tota la resta és secundari, i el debat sobre les retallades en sanitat no direm que no toqui, perquè toca i molt, però no va aquí.
Així doncs, felicitats i ànims als protagonistes i a tots els qui formem part de les moltíssimes pel·lícules on es lluita contra aquest enemic tan poderós i omnipresent. Cada vegada guanyarà menys batalles. Bona nit.