Mirall trencat: L'Europa fosca - P23 (18.03.13)

El missatger salta del cavall sobre la terra aspra del pati d’armes. Porta dos dies cavalcant i les cames li fan figa mentre entra al palau i interromp l’audiència reial. Majestat, s’han vist tropes enemigues al sud, prop de la costa.
Minuts després, mentre el missatger descansa del viatge tot menjant en un racó, el rei reuneix llurs consellers per traçar una resposta a la invasió. Tots convenen que les arques de la corona no poden pagar la guerra, així que decideixen apujar els impostos als senyors feudals. En comptes d’enviar totes les tropes a la costa per combatre l’enemic, part de l’exèrcit reial surt en direcció contrària, escortant enormes cofres buits que hauran de tornar plens. Per decret, tots els nobles i senyors feudals han de pagar un nou impost de guerra. Evidentment, quan aquests personatges reben al seu tranquil castell una guarnició del rei, no els fa gaire gràcia omplir el cofre amb els seus diners. I què fan? Doncs envien els seus homes, que tampoc desborden simpatia, a buscar les monedes porta per porta, camperol per camperol. I la gent, morta de gana i de por, paga el que pot. En alguns llocs hi ha revoltes que resulten en pobles arrasats pel seu propi exèrcit. I com acaba aquesta història? A nivell polític i territorial tant és, ja se sap que “a rey muerto, rey puesto”. El que interessa és la gent, que encara és més pobre i passa més gana avui que ahir.
I aquest va ser, a grans trets, el sistema de govern que va portar Europa a segles i segles de foscor impensables a la Grècia o Roma anteriors.
I ara hi tornem a ser. La història és la mateixa i sembla que no n’hem après gaire. Una cosa és redimensionar o replantejar el model econòmic per fer més amb menys, i una altra és arribar als extrems de l’austeritat que estem veient al sud d’Europa. Aquest cap de setmana tota l’atenció s’ha centrat en Xipre, la petita illa mediterrània membre de la Unió. En una mesura escandalosament desproporcionada, impensable fa uns mesos, el govern es planteja, per satisfer les condicions del rescat de Brussel·les, cobrar un impost del 3% sobre els dipòsits bancaris (fins a aquest matí era d’un 6,7%, però s’ ha pogut renegociar i rebaixar-lo al 3%) i un 9,9% per a aquells dipòsits superiors a 100.000 euros. És una autèntica bestiesa. En primer lloc per definició, per pura ètica: em sembla injustificable atacar així els petits estalviadors. Un altre tema és gravar les grans fortunes, i més a Xipre, on fins ara hi havia una política permissiva, i permesa per la Unió, amb uns impostos atractius pels defraudadors russos. Però robar, perquè no admet altra definició, part dels estalvis dels treballadors xipriotes és molt diferent. El president del país explica als seus conciutadans que aquesta és l’única sortida que tenen per evitar la fallida d’acord amb Brussel·les. Votaran la mesura al parlament demà mateix. Entenc que una illa amb menys d’un milió d’habitants tingui molt poc per pressionar la Unió, però em sembla que hem arribat a uns nivells d’exigència perillosos. En segon lloc, encara que ara la xifra és més modesta gràcies a la reacció de la gent, el mal ja està fet i l’efecte corralito, amb milers de ciutadans retirant a corre-cuita els seus estalvis dels bancs i agreujant el problema financer del país, és una realitat que ha obligat el govern a tancar les entitats financeres uns dies. Veurem si aquesta rebaixa calma els ànims. Ho dubto.
I des d’aquí ens diuen que no hi ha risc de contagi, el problema és que aquests mateixos són els qui asseguraven que mai veuríem un corralito a la zona euro. Què fem? Ens creiem el senyor feudal que actua per ordre reial a l’hora de buidar-nos la bossa i el rebost o anem esmolant la falç per segar uns quants caps a la plaça de la vila? Bona nit.

Mirall trencat: De tot i de res - P22 (11.03.13)

Us he comentat moltes vegades el problema de fer un programa setmanal. Les notícies volen i costa molt retenir-ne una gaire temps, així que si us parlo d’Hugo Chávez és possible que ni recordeu qui és. El revolucionari president veneçolà moria dimarts passat a causa d’un càncer. Ja ha passat gairebé una setmana i s’ha escrit de tot. No puc parlar-ne sense tenir la sensació que em limito a citar els periodistes que he llegit aquesta setmana. A part, tampoc sóc entès en política sud-americana i de seguida em perdo entre valoracions i xifres. Que si ha millorat la vida dels seus ciutadans, que si era un dictador, que si era un pallasso, o un geni, que si por qué no te callas? que si you are a donkey mister danger...

D’altra banda, em nego a parlar gaire de l’episodi tres-cents quaranta-sis del culebrot dels espies. Ja us vaig explicar que estic completament perdut amb tot plegat i que em rendeixo perquè no em crec res. Ara es veu que la Camacho l’ha feta bona amb la seva protecció policial... en fi. Ja s’ho faran.

Això em deixa poques coses a comentar d’un cap de setmana força descafeïnat. He valorat fer fins i tot un monogràfic de l’11-M, però ja fa gairebé deu anys d’allò i més val no tocar-ho. Cadascú en guarda un record personal i dolorós que no cal remoure. 

I si explico alguna cosa de Barça? Puc fer un mirall trencat emotiu que li serveixi al Roura com a discurs motivador abans del partit de demà contra el Milan. Me l’imagino amb un casset al vestidor i la meva veu arengant uns jugadors desmotivats perquè surtin al camp a menjar-se el rival. Llàstima que jo cregui menys que ells en la remuntada i no pugui fer un acte d’hipocresia com aquest.

Podria estudiar-me els més de cent cardenals que es tancaran en conclave demà per escollir nou Papa i fer-vos un perfil dels candidats, però em falta fe i devoció. 

I més encara després de veure el Salvados d’ahir, que com sempre us recomano, i que pintava un futur de les pensions molt negre i de difícil solució. Si fins i tot a alemanya ho passen malament! Esfereïdor el cas d’un jubilat de setanta anys, enginyer de formació, que reconeixia ser pobre i no arribar a final de mes per culpa d’una pensió estatal ridícula. Ha de fer un minijob, una feina de poques hores com a traductor de l’anglès al‘alemany, per poder menjar. I a sobre aquí anem copiant-los el model tot i veure que no funciona del tot bé... Això d’aprendre de l’alumne avantatjat està molt bé, però és que som especialistes en copiar el que no funciona i deixar la resta per després... Seria d’acudit si no fos perquè en joc hi ha la nostra supervivència econòmica. Combinar l’atur desbocat i la inversió demogràfica, és perillós i serà dramàtic. Com de de pensar ni per un minut en els cardenals que representen la part més arcaica i corrupte de l’Església?

Així que ja ho veieu, no tinc res a dir. O potser ja ho he dit tot... En qualsevol cas, aquí no passa res perquè passa de tot i ens tornem impermeables. Sort en tenim del temps, que ho cura i també ho mata tot. Bona nit.

Mirall trecat: La xocolata del lloro - P21 (04.03.13)

Un alumne riu a classe. Tot i que intenta dissimular-ho, no ho aconsegueix del tot. El professor, que escrivia a la pissarra, es gira mirant-lo amb severitat i li pregunta: ¿Tú de qué te ries, con cinco millones de paraos? Es fa un silenci sepulcral. Es refereix a que hem d'estar tan preocupats pels aturats que no podem ni riure? O vol dir que hem d'aprofitar el temps a la universitat per formar-nos contra l’atur i li sembla que riure és perdre aquest temps? Simplement s’ha llevat malhumorat? No ho sabem, però tots callem, que és el que ell volia.
Quan vaig viure aquesta escena, en tercera persona i fa aproximadament un any, vaig pensar que exagerava. I realment llavors encara no havíem arribat a aquesta xifra tan escandalosa. Ara ja sí. El meu professor de circuits i sistemes electrònics pot fer servir la seva cèlebre frase amb tota la veritat del món. Senyores i senyors, hem superat els cinc milions d'aturats. Ens felicito.
Però dit això, no us penseu que avui parlaré de les nostres misèries, com faig habitualment, no. Només volia fer un apunt inicial sobre el tema abans de passar a una altra cosa.
Per mi la notícia del dia és a Suïssa, tot i que els mitjans no la tractin com es mereix. Suposo que, si no hi ha comptes amb molts zeros pel mig, el país helvètic perd interès periodístic. El cas és que, ahir, els suïssos van votar en referèndum si els directius de les grans empreses del país poden fixar-se els sous i les indemnitzacions a ells mateixos. El resultat? Un 68% dels votants han decidit que no, que ho han de fer els accionistes. Absolutament tots i cada un dels cantons del país han decidit el mateix. Un no rotund que ha pogut amb la campanya de la por promoguda per la patronal i la dreta del país. Advertien que moltes grans empreses marxaran de Suïssa si es decidien a favor de la iniciativa Minder, batejada amb el nom del seu màxim impulsor, el senador Thomas Minder, ara conegut com el Robin Hood dels petits accionistes. Es veu que hi ha països on els senadors són útils! El món és ben estrany...
Els resultats han estat molt més clars del que s’esperava, potser gràcies a la recent polèmica amb el president de la farmacèutica Novartis, que havia de cobrar una indemnització de 60 milions d’euros per marxar de l’empresa. Tot i que finalment hi va renunciar, la metxa ja havia pres.
La llei trigarà un any a entrar en vigor i afectarà a totes les societats anònimes del país que cotitzin a borsa. Així doncs, sota l’amenaça de sancions penals i econòmiques, s’hauran acabat les autoremuneracions, les primes per contractació i les indemnitzacions milionàries. Caram amb els suïssos. Bravo! Veurem si les conseqüències catastròfiques que han anunciat els contraris a la proposta es compleixen o si l’economia helvètica se'n surt sense problemes. En qualsevol cas, l’enhorabona a tots plegats, que han fet un referèndum i han decidit el seu futur democràticament. No només fan xocolata, rellotges i bancs, aquesta gent.

A mi em sembla una mica de llum al final del túnel. Alguna cosa està canviant si la ortodòxia i el rigor suïssos es plantegen accions com aquesta. Sí, és un país petit, però ja no és Islàndia, una illa perduda allà dalt, ara som al cor de l’Europa geogràfica. A veure si en prenem exemple. Si no, aviat seran nombrosos, i imprescindibles, els antipolítics com l’italià Beppe Grillo. Buona sera. O buona notte se si va a dormire.