El missatger salta del cavall sobre la terra aspra del pati d’armes. Porta dos dies cavalcant i les cames li fan figa mentre entra al palau i interromp l’audiència reial. Majestat, s’han vist tropes enemigues al sud, prop de la costa.
Minuts després, mentre el missatger descansa del viatge tot menjant en un racó, el rei reuneix llurs consellers per traçar una resposta a la invasió. Tots convenen que les arques de la corona no poden pagar la guerra, així que decideixen apujar els impostos als senyors feudals. En comptes d’enviar totes les tropes a la costa per combatre l’enemic, part de l’exèrcit reial surt en direcció contrària, escortant enormes cofres buits que hauran de tornar plens. Per decret, tots els nobles i senyors feudals han de pagar un nou impost de guerra. Evidentment, quan aquests personatges reben al seu tranquil castell una guarnició del rei, no els fa gaire gràcia omplir el cofre amb els seus diners. I què fan? Doncs envien els seus homes, que tampoc desborden simpatia, a buscar les monedes porta per porta, camperol per camperol. I la gent, morta de gana i de por, paga el que pot. En alguns llocs hi ha revoltes que resulten en pobles arrasats pel seu propi exèrcit. I com acaba aquesta història? A nivell polític i territorial tant és, ja se sap que “a rey muerto, rey puesto”. El que interessa és la gent, que encara és més pobre i passa més gana avui que ahir.
I aquest va ser, a grans trets, el sistema de govern que va portar Europa a segles i segles de foscor impensables a la Grècia o Roma anteriors.
I ara hi tornem a ser. La història és la mateixa i sembla que no n’hem après gaire. Una cosa és redimensionar o replantejar el model econòmic per fer més amb menys, i una altra és arribar als extrems de l’austeritat que estem veient al sud d’Europa. Aquest cap de setmana tota l’atenció s’ha centrat en Xipre, la petita illa mediterrània membre de la Unió. En una mesura escandalosament desproporcionada, impensable fa uns mesos, el govern es planteja, per satisfer les condicions del rescat de Brussel·les, cobrar un impost del 3% sobre els dipòsits bancaris (fins a aquest matí era d’un 6,7%, però s’ ha pogut renegociar i rebaixar-lo al 3%) i un 9,9% per a aquells dipòsits superiors a 100.000 euros. És una autèntica bestiesa. En primer lloc per definició, per pura ètica: em sembla injustificable atacar així els petits estalviadors. Un altre tema és gravar les grans fortunes, i més a Xipre, on fins ara hi havia una política permissiva, i permesa per la Unió, amb uns impostos atractius pels defraudadors russos. Però robar, perquè no admet altra definició, part dels estalvis dels treballadors xipriotes és molt diferent. El president del país explica als seus conciutadans que aquesta és l’única sortida que tenen per evitar la fallida d’acord amb Brussel·les. Votaran la mesura al parlament demà mateix. Entenc que una illa amb menys d’un milió d’habitants tingui molt poc per pressionar la Unió, però em sembla que hem arribat a uns nivells d’exigència perillosos. En segon lloc, encara que ara la xifra és més modesta gràcies a la reacció de la gent, el mal ja està fet i l’efecte corralito, amb milers de ciutadans retirant a corre-cuita els seus estalvis dels bancs i agreujant el problema financer del país, és una realitat que ha obligat el govern a tancar les entitats financeres uns dies. Veurem si aquesta rebaixa calma els ànims. Ho dubto.
I des d’aquí ens diuen que no hi ha risc de contagi, el problema és que aquests mateixos són els qui asseguraven que mai veuríem un corralito a la zona euro. Què fem? Ens creiem el senyor feudal que actua per ordre reial a l’hora de buidar-nos la bossa i el rebost o anem esmolant la falç per segar uns quants caps a la plaça de la vila? Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada