És cert que encara queden uns dies per acabar l’any, però aquest és l’últim programa del 2012. Fins i tot si fem cas, ni que sigui per pura probabilitat estadística, al que es comenta erròniament sobre la profecia Maia, aquest pot ser l’últim programa de tots. Així doncs, malgrat que normalment hem de mirar endavant, crec que ens podem permetre fer una petita pausa i, tot girant el cap sense deixar d’avançar, fer un cop d’ull al que deixem enrere aquest 2012. No puc, ni tampoc ho pretenc, fer un resum exhaustiu, simplement són quatre pinzellades internacionals per encarar el 2013 amb perspectiva.
Al gener recordem el creuer italià Costa Concòrdia que va embarrancar amb més de 4000 persones a bord prop de les costes italianes, de nit. Va deixar 25 morts i la increïble història del capità Schettinno, responsable directe de la tragèdia i gran desaparegut durant les missions de rescat. Imperdible la conversa radiofònica gravada entre la comandància naval i el capità, on li ordenen que torni a bord i ell va donant llargues.
Al febrer va prendre importància la guerra civil siriana, quan les tropes lleials al president Al Assad van bombardejar la ciutat rebel de Homs, deixant uns 260 morts i 500 ferits. També destaca la onada de fred que va viure l’est d’Europa, amb gairebé 700 persones mortes com a conseqüència de les baixes temperatures.
Al març recordem les reunions a Brussel·les on els estat membres van firmar un pla d’austeritat econòmica comuna per fer front a la crisi de l’euro. També estàvem pendents de Mali, on un cop d’estat aconseguia enderrocar el govern i provocava enfrontaments que durarien fins l’estiu.
L’abril va ser un mes políticament important. A principis de mes el món mirava de prop Birmània, on la premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi tornava a la política després dels anys d’arrest domiciliari. A mitjans de mes començava la batalla diplomàtica entre Espanya i Argentina per l’expropiació d’YPF, part de Repsol-YPF, del govern de Cristina Fernández. I el mes acabava amb la victòria del socialista François Hollande a la primera volta de les eleccions presidencials franceses. També podem mirar-nos un moment el melic per recordar la confirmació de l’adéu de Guardiola.
Maig precisament començava amb la confirmació del canvi de poder a l’Elisi, el mateix dia que els grecs, farts del rumb econòmic que duia el país, fragmentaven el govern en unes eleccions complicades. Grècia quedava debilitada des del punt de vista europeu i de retruc tremolava tot el continent. L’euro vivia moments molt delicats. Pocs dies més tard Espanya nacionalitzava Bankia i anunciava una retallada de 10.000 milions en els pressupostos d’Educació i Sanitat. El moviment indignat tronava amb força. El mes acabava amb la detenció del majordom del Papa Benet XVI per part de la Gendarmeria Vaticana, acusat de revelar papers secrets en un escàndol conegut com a Vatileaks.
Juny començava amb la condemna del dictador egipci Hosni Mubàrak a cadena perpètua acusat de ser còmplice de la mort de centenars de manifestants en les revoltes contra el seu règim.
A mitjans de mes els grecs tornaven a les urnes per constituir un govern sòlid i, malgrat no van atorgar la majoria absoluta a cap partit, es va poder formar govern. El mes acabava amb l’Eurocopa de futbol guanyada per Espanya.
Al juliol recordem com la guerra civil siriana arribava a la capital, Damasc, on es produirien els enfrontaments més violents fins llavors. A escala nacional, Rajoy anunciava un paquet de mesures extraordinàries per controlar el dèficit, entre elles la pujada de l’IVA que tant havia criticat des de l’oposició. El mes, però, acabava amb bones notícies: l’inici dels magnífics Jocs Olímpics de Londres.
Agost va venir carregat d’imatges esportives per recordar. Phelps, Bolt i la selecció olímpica amfitriona, Gran Bretanya, colant-se al podi del medaller per darrera d’Estats Units i la Xina...
Setembre va venir marcat per les protestes a Espanya, al Congrés, i a Grècia en contra de les polítiques econòmiques cada vegada més asfixiants. A nivell català, la manifestació de la diada va ser una demostració de força de l’independentisme i va provocar eleccions anticipades.
A l’octubre hi recordem l’home que va centrar tota l’atenció mundial durant unes hores: Fèlix Baumgartner saltava des de l’estratosfera, gràcies al repte científic i comercial de RedBull, tot trencant uns quants rècords. Milions de persones van seguir l’esdeveniment en directe. El mes acabava amb l’huracà Sandy fent estralls a la costa est dels Estats Units, especialment a Nova York i Nova Jersey.
El novembre va ser molt polític: va començar amb les eleccions presidencials dels Estats Units i la reelecció d’Obama. Poc després vam tenir l’escàndol del director de la CIA. El mes va seguir amb el congrés del partit comunista xinès, que va assegurar la futura presidència del gegant asiàtic a Xi Jinping, i va acabar amb l’entrada de Palestina a l’ONU com a estat observador. A escala catalana, es van viure les eleccions més importants de la història de Catalunya amb uns resultats clars però amb un parlament complicat.
I l’any acaba amb un desembre que encara ens pot portar notícies, però que ja ens n’ha deixat alguna, com la matança de l’escola de primària Sandy Hook, a Newtown, Connecticut, aquest divendres, que reobre el debat sobre les armes als Estats Units.
I ja està. Tot això ja és història. Perdoneu-me si m’he deixat alguna cosa. Guardar totes aquestes desgràcies a la retina, perquè malauradament la majoria de notícies són dolentes, no serveix de gaire. Però trobo que és important tenir-les presents ara que comença un any nou. Més que res, per no repetir els errors. Bona nit i bon any nou.
dimarts, 18 de desembre del 2012
dimarts, 11 de desembre del 2012
Mirall trencat: carta oberta al ministre d'Educació, Cultura i Esport del Govern d'Espanya - P12 (10.12.12)
Senyor ministre Wert,
m’adreço a vostè per explicar-li unes quantes coses. Espero que no li molesti que em dirigeixi a vostè en català, que és llengua oficial a Catalunya i, per tant, a l’estat Espanyol. No dubti que podria fer-ho en castellà o en anglès, però no li he de demostrar res. Sap tan bé com jo que tots els alumnes que surten de l’escola catalana dominen tant el castellà com el català. I també tenen nocions d’anglès i fins i tot d’una quarta llengua. Unes nocions insuficients a dia d’avui, és cert, però és un problema comú a tot l’Estat i poc a poc anem millorant en aquest aspecte. No li he de demostrar res perquè vostè sap tan bé com jo que les notes dels alumnes catalans en castellà estan sobre la mitjana de l’Estat. I també sap tan bé com jo que, malgrat els llibres de text són en català, més d’un professor fa les classes en castellà sense problemes. Sap tot això i espero, pel bé de tots, que sàpiga algunes coses més que jo. Si hi ha una cosa que funciona bé a Catalunya, és l’educació. Podria funcionar molt millor? Segur que sí. Estem lluny de l’excel·lència finesa, per exemple, però podem estar contents del sistema que tenim.
Llavors em pregunto, per què proposa tocar una cosa tan sensible i que ja funciona bé? Endevino que es manté ferm en la seva voluntat d’espanyolitzar-nos perquè continua pensant que l’independentisme s’inculca a les escoles per culpa del català. No és cert. Cada vegada hi ha més crits de “independencia”, sense accent obert a la tercera e.
Malgrat tot, en una cosa estem d’acord. La llengua és important. L’idioma amb el que penses forma part de la teva identitat i configura una manera de ser. Però s’oblida d’una cosa. El castellà també és patrimoni de Catalunya i també forma part de nosaltres com a poble. I, a diferència de vostè, la majoria de nosaltres n’estem orgullosos, independentistes o no. M’omple d’orgull quan una alemanya em pregunta en una discoteca de Freiburg quins idiomes parlo i puc llistar l’espanyol entre ells, al costat del català i l’anglès, només faltaria. I tant de bo pogués afegir-ne més. No entenc com es pot intentar anul·lar una llengua. Em sembla un crim espantós. M’encanta que al meu país es parli aranès. Adoro l’accent de Girona i gaudeixo com un nen intentant desxifrar les cançons d’Antònia Font en català balear. M’agrada que al meu altre país es parli gallec i euskera o que a la frontera t’entenguin tan en català com en francès. És meravellós. Al diable l’esperanto. Visca les diferències lingüístiques. No puc entendre la postura contrària. Està demostrat que com més llengües es parlen, millor funciona el cervell i més facilitat es té per aprendre’n de noves. Llavors, quin és el problema?
El sistema actual garanteix el domini de les dues llengües en acabar l’escolarització. Poc més d’una desena de famílies de les 50.000 inscrites a Catalunya han demanat aquest any l’escolarització en castellà. No busqui problemes on no hi són, que prou en tenim. Ha aixecat crítiques fins i tot dins del seu partit, faci’s-ho mirar. Podria invertir el temps i els recursos en dissenyar un model educatiu innovador i dinàmic que aposti per les noves tecnologies i deixi enrere els vicis d’un sistema antiquat. Hi ha moltes coses a millorar. Faci la seva feina, caram, que per això li paguem.
m’adreço a vostè per explicar-li unes quantes coses. Espero que no li molesti que em dirigeixi a vostè en català, que és llengua oficial a Catalunya i, per tant, a l’estat Espanyol. No dubti que podria fer-ho en castellà o en anglès, però no li he de demostrar res. Sap tan bé com jo que tots els alumnes que surten de l’escola catalana dominen tant el castellà com el català. I també tenen nocions d’anglès i fins i tot d’una quarta llengua. Unes nocions insuficients a dia d’avui, és cert, però és un problema comú a tot l’Estat i poc a poc anem millorant en aquest aspecte. No li he de demostrar res perquè vostè sap tan bé com jo que les notes dels alumnes catalans en castellà estan sobre la mitjana de l’Estat. I també sap tan bé com jo que, malgrat els llibres de text són en català, més d’un professor fa les classes en castellà sense problemes. Sap tot això i espero, pel bé de tots, que sàpiga algunes coses més que jo. Si hi ha una cosa que funciona bé a Catalunya, és l’educació. Podria funcionar molt millor? Segur que sí. Estem lluny de l’excel·lència finesa, per exemple, però podem estar contents del sistema que tenim.
Llavors em pregunto, per què proposa tocar una cosa tan sensible i que ja funciona bé? Endevino que es manté ferm en la seva voluntat d’espanyolitzar-nos perquè continua pensant que l’independentisme s’inculca a les escoles per culpa del català. No és cert. Cada vegada hi ha més crits de “independencia”, sense accent obert a la tercera e.
Malgrat tot, en una cosa estem d’acord. La llengua és important. L’idioma amb el que penses forma part de la teva identitat i configura una manera de ser. Però s’oblida d’una cosa. El castellà també és patrimoni de Catalunya i també forma part de nosaltres com a poble. I, a diferència de vostè, la majoria de nosaltres n’estem orgullosos, independentistes o no. M’omple d’orgull quan una alemanya em pregunta en una discoteca de Freiburg quins idiomes parlo i puc llistar l’espanyol entre ells, al costat del català i l’anglès, només faltaria. I tant de bo pogués afegir-ne més. No entenc com es pot intentar anul·lar una llengua. Em sembla un crim espantós. M’encanta que al meu país es parli aranès. Adoro l’accent de Girona i gaudeixo com un nen intentant desxifrar les cançons d’Antònia Font en català balear. M’agrada que al meu altre país es parli gallec i euskera o que a la frontera t’entenguin tan en català com en francès. És meravellós. Al diable l’esperanto. Visca les diferències lingüístiques. No puc entendre la postura contrària. Està demostrat que com més llengües es parlen, millor funciona el cervell i més facilitat es té per aprendre’n de noves. Llavors, quin és el problema?
El sistema actual garanteix el domini de les dues llengües en acabar l’escolarització. Poc més d’una desena de famílies de les 50.000 inscrites a Catalunya han demanat aquest any l’escolarització en castellà. No busqui problemes on no hi són, que prou en tenim. Ha aixecat crítiques fins i tot dins del seu partit, faci’s-ho mirar. Podria invertir el temps i els recursos en dissenyar un model educatiu innovador i dinàmic que aposti per les noves tecnologies i deixi enrere els vicis d’un sistema antiquat. Hi ha moltes coses a millorar. Faci la seva feina, caram, que per això li paguem.
Si m’ha escoltat fins aquí, em replicarà que la seva reforma persegueix garantir la igualtat entre llengües. Dubto molt que sigui així, però suposem que accepto la premissa. Hi ha dos arguments de pes contra la seva proposta. El primer és que la segregació dels nens i nenes per qüestions de llengua és poc recomanable i, per tant, inacceptable. El segon és el pes del castellà. És un idioma molt potent. De fet és el segon del món en parlants nadius, només superat pel xinès. La immersió lingüística és necessària si no volem que el català quedi eclipsat. I no ho volem, senyor Wert, no ho volem. Com li he explicat, la riquesa del poliglota és inqüestionable i no pensem renunciar-hi per un deliri seu. Ja ha vist la reacció que provoca. No estàvem tan units per una causa des de fa molt temps. Fins i tot som més que l’onze de setembre perquè una cosa no va amb l’altra. Som majoria. Som tots. I volem l’escola en català.
Li ha quedat clar? Perquè si no ho ha entès, qualsevol català que conegui li podrà traduir al castellà, li prometo que tots en sabem. Només ho ha de demanar amb “educació”.
Atentament,
Albert Vilalta i Riera
Li ha quedat clar? Perquè si no ho ha entès, qualsevol català que conegui li podrà traduir al castellà, li prometo que tots en sabem. Només ho ha de demanar amb “educació”.
Atentament,
Albert Vilalta i Riera
dimarts, 4 de desembre del 2012
Mirall trencat: grandesa col·lectiva - P11 (03.12.12)
Avui deixeu-me mirar-me l’actualitat política des de la distància. Venim d’unes setmanes molt complicades i també ve de gust parlar d’altres coses. És cert que podria dedicar aquest Mirall trencat a parlar de corrupció. És un tema malauradament recurrent en aquest país, i precisament ara, per proximitat, n’hauríem de parlar més. L’alcaldessa de Montcada, a qui vam entrevistar la temporada passada al programa i que treballa en aquest mateix edifici on som, uns pisos més amunt, ha estat imputada per presumptes delictes de tràfic d’influències, en una trama de corrupció que giraria en torn a l’alcalde de Sabadell. De moment tot són imputacions i fins que el jutge no emeti un veredicte, és millor callar. Podem tirar de refranero castellano per dir que “si el río suena, es que agua lleva” o podem encegar-nos en un partidisme radical i negar-ho tot, però seria perdre el temps. És millor esperar. Fet i fet, amb la justícia ja hi estem acostumats, a esperar... no ens vindrà d’aquí.
Per tant, parlem d’una altra cosa. Mentre la classe política segueix decebent-nos i allunyant-se del carrer, la gent no perd el temps. Hi ha ganes d’ajudar i moure’s. I en aquest país tenim molts defectes, som com som, però també tenim coses bones. La consciència social està molt arrelada entre els catalans.
No m’agrada ni personalitzar ni ser sentimental, però l’altre dia vaig veure una escena que em va sacsejar de dalt a baix. Una mare amb una nena petita pel carrer. Dues persones com podríem ser qualsevol de nosaltres. No anaven ni brutes ni mal vestides. De fet la nena portava una motxilla molt llampant, segurament acabava de sortir d’escola. La mare s’atura davant uns contenidors i es posa a buscar a les escombraries mentre la nena juga i corre pel voltant, aliena al drama. De pobresa n’hi ha hagut sempre, és el món que hem construït i en som còmplices, però això no és pobresa clàssica. És una cosa molt més transversal i colpidora.
I precisament en aquesta situació de misèria sense precedents, amb xifres que provoquen que ens ennueguem amb els torrons, el banc dels aliments va fer una crida: El Gran Recapte. L’objectiu? Recaptar 1400 tones de menjar entre divendres i dissabte passats. De seguida es van veure desbordats per la quantitat de voluntaris que s’oferien a col·laborar. Gent a l’atur amb ganes de ser útils. Tothom suma. Des del petit comerç fins al gran supermercat. Des del jubilat que tan sols pot comprar un paquet d’arròs de més fins la gent que omple el carro per donar-lo. I les donacions per Internet, i els restaurants... S’han superat les 1700 tones i comptant. Encara s’han de recollir algunes donacions de petits establiments i, de fet, hi ha fins dimecres per fer aportacions online a bancdelsaliments.org.
La pobresa és un dels principals reptes que encarem com a societat, però n’hi ha d’altres igual o més desafiants. Avui llegia a “El Periódico” que a Catalunya, segons dades del departament de Salut de la Generalitat, un de cada dos homes i una de cada tres dones desenvoluparan càncer al llarg de la seva vida. Ho heu sentit bé, sí, sí: un de cada dos i una de cada tres. Són xifres que posen els pèls de punta. És cert que cada vegada els índex de supervivència a la malaltia són més elevats i ens arriben notícies esperançadores en la investigació, però tots sabem l’època que ens ha tocat viure. Les retallades afecten la recerca amb una agressivitat que només s’entén sense cap visió de futur. I aquí és on entrem nosaltres. És cert que els governs haurien d’estar a l’alçada i fer coses útils amb els nostres impostos, no us ho discuteixo. Però no feu trampes. No es pot separar la política de la gent perquè som nosaltres qui els donem més o menys poder. Som nosaltres els qui hem decidit jugar a aquest joc. I entenent la societat com un tot, al final és irrellevant d’on surten els diners per a la recerca. I aquí en sabem molt. Tant de fer recerca com de buscar-nos la vida per finançar-la. I el màxim exponent del que dic és La Marató de TV3. La de l’any passat ha recaptat gairebé 9 milions d’euros per investigar en la regeneració d’òrgans i teixits. Aquest any li ha tocat el rebre al càncer, per això us citava les xifres d’abans. Us les recordo: un de cada dos i una de cada tres. La cita és el 16 de desembre, però ahir diumenge, sumant-se al cap de setmana generós que ha viscut el país, va ser el dia de comprar el disc de La Marató. Només es podia comprar ahir i es van exhaurir tots els exemplars. I això que n’havien fabricat 50.000 més que l’any passat per por de fer curt... Comencen amb bon peu.
És cert que tenim infinites coses per millorar i que estem impregnats d’una crisi que va molt més enllà de l’economia. En els temps que corren és important ser molt crític i sempre voler-ne més. No podem caure en la conformitat felicitant-nos per aquestes iniciatives i apa adéu i fins l’any que ve. Però malgrat tot, cada petit gest suma i seria insultant negar la nostra pròpia grandesa col·lectiva. Així que per uns segons, només uns segons, seieu i doneu-vos un copet a l’esquena per haver donat temps, diners o energies a una causa. Ni que sigui pel pur egoisme de sentir-te bé amb tu mateix. Bona nit.
Per tant, parlem d’una altra cosa. Mentre la classe política segueix decebent-nos i allunyant-se del carrer, la gent no perd el temps. Hi ha ganes d’ajudar i moure’s. I en aquest país tenim molts defectes, som com som, però també tenim coses bones. La consciència social està molt arrelada entre els catalans.
No m’agrada ni personalitzar ni ser sentimental, però l’altre dia vaig veure una escena que em va sacsejar de dalt a baix. Una mare amb una nena petita pel carrer. Dues persones com podríem ser qualsevol de nosaltres. No anaven ni brutes ni mal vestides. De fet la nena portava una motxilla molt llampant, segurament acabava de sortir d’escola. La mare s’atura davant uns contenidors i es posa a buscar a les escombraries mentre la nena juga i corre pel voltant, aliena al drama. De pobresa n’hi ha hagut sempre, és el món que hem construït i en som còmplices, però això no és pobresa clàssica. És una cosa molt més transversal i colpidora.
I precisament en aquesta situació de misèria sense precedents, amb xifres que provoquen que ens ennueguem amb els torrons, el banc dels aliments va fer una crida: El Gran Recapte. L’objectiu? Recaptar 1400 tones de menjar entre divendres i dissabte passats. De seguida es van veure desbordats per la quantitat de voluntaris que s’oferien a col·laborar. Gent a l’atur amb ganes de ser útils. Tothom suma. Des del petit comerç fins al gran supermercat. Des del jubilat que tan sols pot comprar un paquet d’arròs de més fins la gent que omple el carro per donar-lo. I les donacions per Internet, i els restaurants... S’han superat les 1700 tones i comptant. Encara s’han de recollir algunes donacions de petits establiments i, de fet, hi ha fins dimecres per fer aportacions online a bancdelsaliments.org.
La pobresa és un dels principals reptes que encarem com a societat, però n’hi ha d’altres igual o més desafiants. Avui llegia a “El Periódico” que a Catalunya, segons dades del departament de Salut de la Generalitat, un de cada dos homes i una de cada tres dones desenvoluparan càncer al llarg de la seva vida. Ho heu sentit bé, sí, sí: un de cada dos i una de cada tres. Són xifres que posen els pèls de punta. És cert que cada vegada els índex de supervivència a la malaltia són més elevats i ens arriben notícies esperançadores en la investigació, però tots sabem l’època que ens ha tocat viure. Les retallades afecten la recerca amb una agressivitat que només s’entén sense cap visió de futur. I aquí és on entrem nosaltres. És cert que els governs haurien d’estar a l’alçada i fer coses útils amb els nostres impostos, no us ho discuteixo. Però no feu trampes. No es pot separar la política de la gent perquè som nosaltres qui els donem més o menys poder. Som nosaltres els qui hem decidit jugar a aquest joc. I entenent la societat com un tot, al final és irrellevant d’on surten els diners per a la recerca. I aquí en sabem molt. Tant de fer recerca com de buscar-nos la vida per finançar-la. I el màxim exponent del que dic és La Marató de TV3. La de l’any passat ha recaptat gairebé 9 milions d’euros per investigar en la regeneració d’òrgans i teixits. Aquest any li ha tocat el rebre al càncer, per això us citava les xifres d’abans. Us les recordo: un de cada dos i una de cada tres. La cita és el 16 de desembre, però ahir diumenge, sumant-se al cap de setmana generós que ha viscut el país, va ser el dia de comprar el disc de La Marató. Només es podia comprar ahir i es van exhaurir tots els exemplars. I això que n’havien fabricat 50.000 més que l’any passat per por de fer curt... Comencen amb bon peu.
És cert que tenim infinites coses per millorar i que estem impregnats d’una crisi que va molt més enllà de l’economia. En els temps que corren és important ser molt crític i sempre voler-ne més. No podem caure en la conformitat felicitant-nos per aquestes iniciatives i apa adéu i fins l’any que ve. Però malgrat tot, cada petit gest suma i seria insultant negar la nostra pròpia grandesa col·lectiva. Així que per uns segons, només uns segons, seieu i doneu-vos un copet a l’esquena per haver donat temps, diners o energies a una causa. Ni que sigui pel pur egoisme de sentir-te bé amb tu mateix. Bona nit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)