Mirall trencat: Merkel erneut - P2 (23.09.13)

Avui tots els telenotícies i butlletins informatius internacionals obrien amb la mateixa notícia sobre les eleccions alemanyes. Nosaltres ni som un informatiu ni som internacionals, per això no hem començat dient res de la Merkel. Ara bé, això no treu que abans d’acabar vulgui dir-hi la meva, com és habitual. Evidentment, no sóc Martí Anglada i, per tant, no espereu una anàlisi gaire acurada ni que faci anar amunt i avall el Bundestag com si dominés la política alemanya. De totes maneres, puc dir que Alemanya és el país estranger que més vegades i més temps he visitat, si no comptem Espanya com a estranger, de moment. Potser totes les visites fugaces a França des de la Cerdanya sumen més minuts que els meus viatges a Alemanya, però ni conec bé París, ni Lyon, ni res de res. Carcassona, que és preciós, i gràcies. Així doncs, podem dir que conec Alemanya i les seves ciutats més grans, si més no per poder opinar una mica, amb la boca petita, sobre les seves eleccions generals.
Fa uns anys hauria semblat impensable que paréssim tanta atenció a les eleccions d’un país que no fos el nostre. Avui en dia, per aquell concepte vague de la globalització, ens interessa molt la política estrangera. Avui en dia, per aquell concepte vague de la Unió Europea, ens interessa molt la política alemanya. Són els qui manen. La decisió que prenen els comparativament pocs milions de votants alemanys afecta directament a tots els habitants de la Unió i, de retruc, del món. Caram, quant poder. I tot aquest poder es concentra bàsicament en una dona. Angela Merkel, de les poques dirigents europees que han sobreviscut a la crisi. Dels països grans, n’és la única. Gordon Brown, Zapatero, Berlusconi i Sarkozy se la deuen mirar amb enveja des de les seves respectives mansions, sense res a fer... O potser no. Perquè el repte que té la cancellera alemanya a Europa és majúscul. Alguns diuen que el pitjor ja ha passat. No ho sé. El que és important és que la líder del partit democristià ha fregat la majoria absoluta. Em sembla relativament bo que no la tingui, a falta dels vots per correu, ja que així haurà de pactar amb els socialdemòcrates, l’esquerra o els verds de tant en tant. Això sí, els votants li han fet confiança aplaudint la seva política interior i, sobretot, exterior.
No és cert que a Alemanya no hi ha crisi. No és el paradís. La flexibilitat laboral ha fet augmentar la precarietat de la classe més baixa, i la societat alemanya està cada vegada més fragmentada. No és estrany trobar molta gent pobra pidolant pels carrers de les grans ciutats del país. És una sensació estranya quan hi ets i penses: “però no els anava tot tan bé a aquests?”. “Què fan amb aquesta gent pel carrer a deu graus sota zero si no tenen ni prima de risc ni res?” A costa dels més pobres i, no ens enganyem, també de fer moltes coses bé, l’atur és molt inferior al nostre i el país és globalment cada vegada més ric i poderós. Ells sabran què volen i a quin preu ho paguen. El que està clar és que els votants avalen la política de Merkel cap als països del sud d’Europa: austeritat i més austeritat. Entenc que no vulguin compartir la seva riquesa amb els malgastadors i eixelebrats països mediterranis. La seva és una riquesa que han hagut de suar de valent, veient la seva història recent. Pensem que el mur de Berlín va caure no fa ni vint-i-cinc anys. Ara bé, gran part del deute acumulat dels països del sud el van finançar els alemanys, sabent on ens duria tot plegat. Evidentment, qui ha viscut per sobre les seves possibilitats hem estat nosaltres, això ens ha quedat clar, però que ells hi van fer molt negoci és innegable i els hauria de fer reflexionar.
I a partir d’ara, què? Tot porta uns dies parat a Brussel·les, esperant els resultats d’aquestes eleccions. A partir d’ara les coses es poden accelerar, però no espereu grans canvis en les directrius econòmiques. Una de les majors incògnites serà veure si, de cara a les europees i a un futur immediat, Merkel decideix que vol més Europa i proposa, entre altres, un sistema bancari unificat, o decideix posar el fre que li exigeixen els euroescèptics i deixa de preocupar-se tant pels veïns.
Des d’aquí, al sud d’Europa, ens mirem la seva contundència econòmica amb recel, però ja ens hi podem posar fulles, perquè no tenim res a dir en la política alemanya. Potser sembla injust, si és ella qui decideix el nostre dia a dia. Ah, és un dels problemes d’aquesta Unió Europea que tant ens amenacen d’abandonar si esdevenim independents. Potser no és tan bon negoci ser-hi, ara per ara. D’altra banda, quan podem dir la nostra a Europa és precisament a les eleccions europees, que paradoxalment acostumen a registrar una participació ridícula. Qui ens entengui, que ens compri, deuen pensar els alemanys, però que s’ho paguin ells. Bona nit. Gute nacht.

Mirall trencat: Fem-ne Via - P1 (16.09.13)

El primer mirall trencat de la temporada sempre és un repte complicat. Venim de les vacances d’estiu amb les mans desentrenades i el cap enterbolit de tant Sol i tanta calor. A més, la quantitat de coses que han passat al llarg de tres mesos és tan gran que costa molt decidir-se per un tema en concret. Podria parlar-vos de Síria, o de l’accident de tren a Santiago, o de Madrid 2020, o de molts altres temes que han quedat enterrats sota dinars copiosos, gelats, viatges i matins a la piscina. Fins i tot podria obviar l’actualitat i presentar-vos més detingudament els nous membres de l’equip... Però no ho faré perquè prefereixo que els aneu descobrint amb nosaltres cada dilluns, ara que tenim una hora.
En tot cas, per proximitat i importància, seria adient parlar-vos de la Via Catalana. Procuraré fer-ho sense caure en la passió pel que vam fer 1.600.000 catalans.
En primer lloc, els fets. Emulant els bàltics que fugien de la dissolta Unió Soviètica, la societat civil catalana decideix que amb una manifestació massiva com la de la diada passada no n’hi ha prou, que s’ha de fer més grossa. I, organitzats per una ANC pletòrica i els seus 30.000 voluntaris, fem una cadena humana des de més enllà d’Alcanar fins a més enllà d’El Pertús. Més de 400 km de persones donant-se les mans per demanar la independència de Catalunya. La cadena va ser un èxit d’organització, coordinació, convocatòria, execució i civisme. L’incident més destacat va ser una lipotímia, si més no, a Catalunya. Jo, que era amb la família al tram 263, a Torredembarra, ho vaig viure amb menys passió que la manifestació de l’any passat. Va ser diferent, menys gent al voltant però alhora més units que mai. “Mejor juntos”, deia un cartell que onejava rere una avioneta que va llogar Intereconomía, que potser faria bé de pagar les nòmines que deu als seus treballadors abans d’anar llogant helicòpters per buscar forats a la cadena. A més, junts ja ho estàvem. I que viva España, evidentment, pero que viva al lado. Aquesta és una de les claus de l'evolució de l’independentisme. Ara no va en contra de res ni ningú, ara va a favor de. S’ha tret el pes de l’enfrontament. Es mira Espanya amb serenor i dient-li adéu amb un punt de tristesa per les coses que ens uneixen, que són moltes, i per no haver-ho pogut solucionar abans.
I encara més pena quan veus que el missatge l’ha entès tothom menys qui més l’havia d’entendre. El Govern de Madrid apel·la la “majoria silenciosa” per restar importància a l’esdeveniment històric. “Els sis milions que no estaven a la cadena no volen la independència”. Sí, és clar, i els 23 milions d’espanyols que no van votar ningú a les passades eleccions no volen que mani el PP. I els milions de negres que no van anar a la mobilització de Martin Luther King volien la segregació racial tant sí com no. Va home, va! Algú li hauria de dir a la Soraya que les lectures no es falsegen així, que la representació és pel qui es mou i no pel qui es queda a casa. I si tan segura està, votem i veiem què passa. No?
Els diaris de Madrid encara feien lectures més agosarades, errònies i ofensives. És com si et diguessin: no marxeu, imbècils! Crec que la psicologia inversa ja està molt desgastada. Algú els hauria de dir a tots plegats (com ha fet per exemple Iñaki Gabilondo al seu blog, sempre recomanable), que el procés no té aturador. Que marxem sense remei, o si més no ho votarem, i que alguna cosa s’ha trencat per sempre. Millor portar-ho bé que no llençant-nos els plats pel cap. Per què costa tant imitar els britànics? A l’hora d’imitar o obeir les reformes alemanyes som els primers, és curiós...
En fi, ja s’ho trobaran i, de fet, ja s’ho estan trobant. De poc serveixen els gestos tardans com el de Rubalcaba parlant ara de federalisme. Potser al Parlament hi ha gent que acceptaria un pacte fiscal i una renovació federal, però la societat civil catalana va per davant en aquest procés. I a la societat civil és més difícil comprar-la, aturar-la, canviar-la o empresonar-la. Més els val als diputats catalans anar per feina o aquesta onada els passarà per sobre del tot.
I ara què? Després de la Diada ha vingut la resposta de Rajoy a la famosa carta d’Artur Mas. Diu que no accepta el diàleg per organitzar una consulta. Semblaria que la cadena no ha servit per res a banda d’animar el govern en el procés, però jo diria que el suport explícit de Letònia i Lituània, la felicitació oficial del parlament britànic o les paraules de l’ambaixador nord-americà a Londres afirmant que Catalunya trobarà un encaix al món d’una manera o altra si marxa d’Espanya, són passos importants i són gràcies a la mobilització. El dia 12 tots els diaris internacionals n’anaven plens. Si Madrid no vol escoltar, el següent pas és buscar suport fora, i la diplomàcia espanyola fa i farà tot el boicot possible per evitar que se’n parli, així doncs, gestos tant aparentment senzills com donar-se les mans al llarg de 400 km ens presenten al món. Hola món, el viatge està durant molt, però ja arribem. O al menys així ho creiem, que és el mateix. Bona nit.