El primer mirall trencat de la temporada sempre és un repte complicat. Venim de les vacances d’estiu amb les mans desentrenades i el cap enterbolit de tant Sol i tanta calor. A més, la quantitat de coses que han passat al llarg de tres mesos és tan gran que costa molt decidir-se per un tema en concret. Podria parlar-vos de Síria, o de l’accident de tren a Santiago, o de Madrid 2020, o de molts altres temes que han quedat enterrats sota dinars copiosos, gelats, viatges i matins a la piscina. Fins i tot podria obviar l’actualitat i presentar-vos més detingudament els nous membres de l’equip... Però no ho faré perquè prefereixo que els aneu descobrint amb nosaltres cada dilluns, ara que tenim una hora.
En tot cas, per proximitat i importància, seria adient parlar-vos de la Via Catalana. Procuraré fer-ho sense caure en la passió pel que vam fer 1.600.000 catalans.
En primer lloc, els fets. Emulant els bàltics que fugien de la dissolta Unió Soviètica, la societat civil catalana decideix que amb una manifestació massiva com la de la diada passada no n’hi ha prou, que s’ha de fer més grossa. I, organitzats per una ANC pletòrica i els seus 30.000 voluntaris, fem una cadena humana des de més enllà d’Alcanar fins a més enllà d’El Pertús. Més de 400 km de persones donant-se les mans per demanar la independència de Catalunya. La cadena va ser un èxit d’organització, coordinació, convocatòria, execució i civisme. L’incident més destacat va ser una lipotímia, si més no, a Catalunya. Jo, que era amb la família al tram 263, a Torredembarra, ho vaig viure amb menys passió que la manifestació de l’any passat. Va ser diferent, menys gent al voltant però alhora més units que mai. “Mejor juntos”, deia un cartell que onejava rere una avioneta que va llogar Intereconomía, que potser faria bé de pagar les nòmines que deu als seus treballadors abans d’anar llogant helicòpters per buscar forats a la cadena. A més, junts ja ho estàvem. I que viva España, evidentment, pero que viva al lado. Aquesta és una de les claus de l'evolució de l’independentisme. Ara no va en contra de res ni ningú, ara va a favor de. S’ha tret el pes de l’enfrontament. Es mira Espanya amb serenor i dient-li adéu amb un punt de tristesa per les coses que ens uneixen, que són moltes, i per no haver-ho pogut solucionar abans.
I encara més pena quan veus que el missatge l’ha entès tothom menys qui més l’havia d’entendre. El Govern de Madrid apel·la la “majoria silenciosa” per restar importància a l’esdeveniment històric. “Els sis milions que no estaven a la cadena no volen la independència”. Sí, és clar, i els 23 milions d’espanyols que no van votar ningú a les passades eleccions no volen que mani el PP. I els milions de negres que no van anar a la mobilització de Martin Luther King volien la segregació racial tant sí com no. Va home, va! Algú li hauria de dir a la Soraya que les lectures no es falsegen així, que la representació és pel qui es mou i no pel qui es queda a casa. I si tan segura està, votem i veiem què passa. No?
Els diaris de Madrid encara feien lectures més agosarades, errònies i ofensives. És com si et diguessin: no marxeu, imbècils! Crec que la psicologia inversa ja està molt desgastada. Algú els hauria de dir a tots plegats (com ha fet per exemple Iñaki Gabilondo al seu blog, sempre recomanable), que el procés no té aturador. Que marxem sense remei, o si més no ho votarem, i que alguna cosa s’ha trencat per sempre. Millor portar-ho bé que no llençant-nos els plats pel cap. Per què costa tant imitar els britànics? A l’hora d’imitar o obeir les reformes alemanyes som els primers, és curiós...
En fi, ja s’ho trobaran i, de fet, ja s’ho estan trobant. De poc serveixen els gestos tardans com el de Rubalcaba parlant ara de federalisme. Potser al Parlament hi ha gent que acceptaria un pacte fiscal i una renovació federal, però la societat civil catalana va per davant en aquest procés. I a la societat civil és més difícil comprar-la, aturar-la, canviar-la o empresonar-la. Més els val als diputats catalans anar per feina o aquesta onada els passarà per sobre del tot.
I ara què? Després de la Diada ha vingut la resposta de Rajoy a la famosa carta d’Artur Mas. Diu que no accepta el diàleg per organitzar una consulta. Semblaria que la cadena no ha servit per res a banda d’animar el govern en el procés, però jo diria que el suport explícit de Letònia i Lituània, la felicitació oficial del parlament britànic o les paraules de l’ambaixador nord-americà a Londres afirmant que Catalunya trobarà un encaix al món d’una manera o altra si marxa d’Espanya, són passos importants i són gràcies a la mobilització. El dia 12 tots els diaris internacionals n’anaven plens. Si Madrid no vol escoltar, el següent pas és buscar suport fora, i la diplomàcia espanyola fa i farà tot el boicot possible per evitar que se’n parli, així doncs, gestos tant aparentment senzills com donar-se les mans al llarg de 400 km ens presenten al món. Hola món, el viatge està durant molt, però ja arribem. O al menys així ho creiem, que és el mateix. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada