Mirall trencat: Amb premeditació i traïdoria - P29 (27.05.13)

L'Institut d'Estudis Catalans defineix la paraula traïdor com "algú que traeix". Obvi. Gràcies Pompeu Fabra. Si tens paciència i recules unes pàgines al diccionari, pots acabar de treure'n l'entrellat. Trair: violar la fidelitat que devem a algú o a alguna cosa. I jo hi afegiria que aquesta "cosa" és sovint una causa.

El problema de les traïcions és que mai són del tot objectives. Normalment pel traïdor tot és fruit d'un malentès o de la falta de comunió a l'hora de definir la fidelitat.

Nens i nenes, a la classe d'avui veurem alguns casos de traïció i intentarem classificar-los. 

José Mourinho. The Special One. Un entrenador guanyador, prepotent, manipulador i maleducat. Molts madridistes, començant pel president Florentino Pérez, li han rigut totes les gràcies sempre que desbanqués el Barça del seu tron. Si la causa era aquesta, ho ha aconseguit a mitges. El palmarès d'un i altre equip no deixa gaire peu a la subjectivitat, però encara que el Madrid hagi guanyat poc, és cert que, si més no, el Barça ha deixat de guanyar tant.

Si parlem de la fidelitat a una manera de ser, a un ADN d'equip, al señorío, per entendre’ns, la traïció ja es veu més clara. Alguns diran que el madridisme ha venut durant uns anys la seva ànima sabent el que es feia i sempre que fos en detriment del Barça. Potser sí, però hi ha hagut més d'una i de dues i de tres vegades en les que el portuguès ha excedit amb escreix línies vermelles, ja no del futbol, sinó de les persones decents. Ara marxa amb una temporada en blanc, deixant el madridisme dividit i el vestuari destrossat. A mi em sembla traïció. Al Barça des que va dir aquella mentida enfilat al balcó de la plaça Sant Jaume, al món del futbol des que és un entrenador guanyador, i al Reial Madrid en moments puntuals -com el dit a l'ull de Pito Vilanova- i en cadascuna de les rodes de premsa que ha fet ell o el seu fidel Aitor Karanka. Aquest sí que no és un traïdor. Si més no vers Mourinho. 

I no abandonem la capital del Estado, nens i nenes, perquè hem de parlar d'un segon cas de possible traïció. Un altre José, o millor dir José María. Quin pàjaru, aquest Aznar. No entraré en jutjar la traïció que va cometre aquest individu de bigoti dispers a la confiança que li van entregar els ciutadans dues vegades seguides, fins que una ETA vestida d'Al Qaida (o a l'inrevés) va capgirar la truita. En vuit anys va fer créixer l'economia del país sobre uns fonaments tan poc sòlids com el seu poliglotisme.

Però en fi, parlem del present. L'home devia estar ociós a casa seva pentinant-se el bigoti i no ha pogut aguantar més veient com els seus enfonsen la seva España en la misèria més absoluta. Així que s'aixeca de la cadira que ocupa en alguna gran empresa i torna a les portades per dir les coses pel seu nom. Va estar bé, semblava un indignat més demanant a Rajoy que apliqui el programa electoral, exercici d'amnèsia selectiva a banda. 

A la Moncloa han fet veure que sentien ploure, però jo crec l'Ánsar encara mou alguns fils i ja està adobant el camp per tornar. Mama por. En qualsevol cas, nens i nenes, seria un exercici de traïció als seus força exemplar. Estigueu-ne pendents que pot entrar a l'examen. 

Anem a l'últim cas. Un cas d'aquí però que sovint pren forma també a Madrid. I per a més inri us aviso que estem parlant d'un tercer José. O millor dit Josep. Josep Antoni Duran i Lleida. El líder d'Unió Democràtica no té prou cara –ni sumant-li la calba- per aguantar tots els petits actes de traïció a Catalunya que ha comès al llarg de la seva vida política. Començant per l’autoritarisme dins el seu partit, on durant vint anys no ha aparegut cap signe de renovació o, si ha aparegut, ha estat convenientment eradicat. Alguns analistes de bar o de diari comtal em diran que el polític de la franja és fidel als seus principis i a un ideari respectable. Jo els faré copiar mil set-centes catorze vegades el darrer programa electoral de Convergència i Unió. Hi trobaran un punt que parla obertament de fer una consulta per l’estat propi. I va el Duran i escriu aquesta setmana a un diari de Madrid que del procés sobiranista no hi ha res de res. En què quedem? Només prenent els últims mesos, aquest senyor també és un bon exemple de traïció. Ja us aviso que l’examen serà llarg. Bona nit.

Mirall trencat: El doblatge - P28 (13.05.13)

Fa temps que us volia parlar sobre aquest tema, però no trobava el moment. El doblatge, l’etern debat. Ahir va morir una de les veus més imponents del doblatge espanyol: Constantino Romero. Serà eternament recordat per posar veu a Darth Vader, a Star Wars, o a Mufasa, a El Rey León, per exemple. I també per doblar moltes vegades el gran Clint Eastwood, entre altres. És per això he cregut que avui era un bon dia –o nit- per abordar el tema.

Cada vegada està més de moda criticar el doblatge. Sembla que si t’agrada la versió original subtitulada, per coherència has de condemnar el doblatge. Entre els principals arguments en contra hi ha, d’una banda, l’educació dels nens en matèria lingüística i, de l’altra, la defensa aferrissada de l’actuació vocal dels actors originals. Anem a pams.

Debatent aquest tema amb un bon amic, em va posar sobre alerta. Afirmava que el doblatge és més present en aquells països que han viscut dictadures recents, com Itàlia, Alemanya o Espanya. I afirmava amb encert, perquè les dades així ho corroboren. Ara bé, hi ha altres països, com Canadà, que també doblen regularment i no han hagut d'aguantar cap Caudillo por la gracia de Dios. Després hi ha el cas extrem dels ianquis o els asiàtics que, doblar potser no, però si una cosa els agrada, de seguida et fan un remake a la seva manera.
En qualsevol cas, tornant al que ens ocupa, podem pensar que, efectivament, hi ha part de supèrbia dictatorial en doblar a tort i a dret tot el que ve de fora. I, dades en mà, també podem afirmar que pel camí s’hi han perdut unes quantes generacions, ignorants pel que fa a llengües estrangers. ¿Molta més gent parlaria anglès si Dallas o Ironside haguessin arribat en VOS? Sí. No tanta com pugui semblar, perquè això per sí sol no va enlloc i per fer efecte li cal un suport educatiu important, però sí, estaríem millor. I fins aquí les concessions als crítics amb el doblatge. En el mal històric estem d'acord. Punt.
Però parlem del present. Avui en dia la major part de les televisions ofereixen la versió original. No prou, d'acord, però també hem de pensar que el contingut estranger que consumim prové cada vegada més d'Internet, on hi ha llibertat per triar i remenar.
Ara per ara, però, la realitat és que molta gent filla d'aquesta mateixa dictadura és incapaç de llegir uns subtítols prou de pressa per gaudir de la pel•lícula. Per no parlar del col•lectiu invident que necessita imperativament el doblatge, a banda de l'audiodescripció.
Trobo que en qualsevol país desenvolupat i preocupat pel benestar dels seus ciutadans s'ha de doblar per satisfer aquestes necessitats. I, ja que es dobla, si es fa bé, com a Espanya i Catalunya, i ho pot aprofitar més gent que no pas els cecs, millor que millor. La voluntat d'aprendre anglès, o qualsevol altre idioma, ajudant-se de la versió original és una opció que recau en la responsabilitat de cadascú, o dels pares de cadascú, i no pot venir imposada per la oferta. No voler aprendre és legítim! Preocupant, però legítim.

Anem al segon argument. Es diu que el doblatge destrossa la feina dels actors i actrius originals. Admeto que la modifica, i accepto que hi ha gent que pugui pensar en termes destructius, però igual que pot haver-hi gent que considera que llegir també afecta la seva experiència. O pot haver-hi gent a qui unes lletres a la part de sota de la pantalla li destrossen la feinada del director de fotografia. Com que hi ha gustos per tot i, per tant, mercat per tot, em sembla bé que hi hagi oferta per a tot i que cadascú triï lliurement. I si de passada es dóna feina a força gent, perfecte.

Que costa diners públics? Aquest és un altre tema, més profund. Trobo bé gastar uns diners en aquest servei si les majors no estan per la feina. Si la qüestió és quants diners, aquí ja patino en la ignorància. No ho sé, però segur que és un pressupost mínim. També és pantanós el debat sobre els percentatges en català i castellà. Haurien de ser iguals o variar segons la demanda? I què va abans, el percentatge o la demanda? Perquè al final això és un peix que es mossega la cua... I del percentatge de VOS millor ja no en parlem, perquè és igual de ridícul que el català. I si ens fixem en el percentatge dins d’aquestes VOS subtitulades en català, o LAPAO, ja tendeix a zero. Bona nit.

Mirall trencat: La llei de Godwin - P27 (06.05.13)

Recordeu l'efecte Streisand? Us en vaig parlar fa uns mesos, quan tothom criticava amb cert alarmisme allò dels “informers”. L'efecte Streisand és una mena de llei d'Internet que diu que la difusió d'una informació creix exponencialment quant més intentes censurar-la per ocultar-la. Internet és força imprevisible i, els que ens hi passem algunes hores o els qui intentem treure la veritat en alguna discussió de sobretaula familiar, sabem que pots trobar-hi de tot. Ara bé, hi ha algunes lleis que són universals arreu de la xarxa. I en un món cada vegada més comunicat, el que passa a Internet no es queda a Internet com passa a Las Vegas, no. El que passa a Internet passa al món. Perquè, de fet, el món passa a Internet. Perdoneu que no m'aturi a analitzar aquesta bona frase, que estàvem parlant de les lleis i no vull desvariar. El que vull dir és que la llei de l'efecte Streisand es compleix sovint fora d'Internet. I ara hi ha una segona llei de la xarxa que està de moda en aquesta nostra "piel de toro". Us l'enuncio. La llei de Godwin, en honor a qui la va pronunciar, diu que: a mesura que una discussió a Internet s'allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s'esmenti Hitler o els nazis tendeix a u. Fins i tot se'n deriva una segona llei, el corol·lari de Morgan, que diu: tan bon punt sorgeixi aquesta comparació, s’iniciarà una discussió paral·lela sobre el nazisme. 

És evident que l'encaix de Catalunya a Espanya és un tema que ve de lluny. Com a mínim, des de l'onze de setembre de 1714, però m'atreviria a dir que ja es gestava abans. En qualsevol cas, portem prou segles discutint com perquè, senyores i senyors, amb tots vostès i complint obedientment la llei de Godwin, entra en escena... Adolf Hitler! Ja es feia esperar i, si no ha aparegut abans la figura del dictador a l'argumentari espanyol, és perquè en temps de Felip V ningú hagués cregut al monarca d'Anjou dient "hay que conquistar Barcelona porque su deriva nacionalista me recuerda a lo que pasará en Alemania, perdón, en el Sacro Imperio Germánico, dentro de doscientos años." 

Però ara ja sí, han passat els anys i ja es pot citar en qualsevol comparació l'esvàstica i el senyor del bigoti centrat amb total impunitat. Bé, es pot aquí a Espanya, perquè a la majoria de països decents és una acusació greu i, si cal, castigada. Per sort, no vivim en un país gaire decent i no ens escandalitzem gaire. De fet, ja fa mesos, des que el procés sobiranista pren força i la maquinària de l'Estat comença a combatre'l amb ganes, que surten comparacions d'aquest tipus de la boca d’ex-càrrecs polític o militars amb poca feina i d’algun tertulià de poca transcendència. Fins ara eren opinions personals menyspreables, però la setmana passada els serveis informatius d’un mitjà públic com és TeleMadrid feien un petit documental, que encara es pot veure a la seva web, on es comparava el sobiranisme amb el nazisme. La peça mostra imatges d’Artur Mas i Oriol Junqueras mentre el narrador explica, entre altres bajanades, que la immersió lingüística és una eina dictatorial. Encara no han demanat disculpes, ni tan sols han retirat el vídeo. La resposta catalana ha estat d’una banda la indignació dels mitjans d’aquí i la resposta poc incisiva d’algun càrrec del govern i de l’altra l’humor mordaç del Polònia de dijous passat, amb un Hitler enfadadíssim amb la comparació. 

Tenen l’empara de la llei espanyola, que no castiga aquest tipus de comparacions, i també tenen el suport d’una part, espero que petita, de la societat espanyola que es creu aquestes bestieses. 

Des d’aquí, dues lectures. La primera, serenitat i no caure en provocacions. Carreguem-nos d’arguments i que per cada vídeo com aquest neixin deu persones ja no independentistes, sinó disposades a votar i a decidir democràticament. La segona, contundència per condemnar atacs com aquests. Denúncies que apel·lin el sentit comú tot i que llei en mà no prosperin i rebuig ciutadà tant català com espanyol a tota l’aigua fecal que ens fa arribar l’aspersor de Madrid. 

Al final, acabem caient en l’efecte Streisand i difonem un vídeo que hauria passat desapercebut si no en parléssim. No podem escapar les lleis d'internet, ens regeixen com a societat igual que les d'Asimov determinen el comportament dels robots. Així que, ja que les lleis són inevitables, en aquest cas cal una mica de sang calenta i d’indignació. Ens convé de tant en tant, per mantenir-nos ben desperts. Bona nit.