Com sempre que no hi ha un tema destacable per damunt dels altres, aquesta setmana em toca fer un poti-poti d’allò més indigest per comentar l’actualitat.
En primer lloc, m’agradaria viatjar amb vosaltres a Galícia per ajudar els gallecs a posar-se les mans al cap. Resulta que el desastre del Prestige, segons la justícia, no té cap responsable. Va ser un accident i la única traça de culpabilitat ha recaigut sobre el capità del vaixell: ha estat condemnat a menys d’un any de presó -que no complirà- per imprudència. Ara no voldria barrejar peres amb pomes, però al cap i a la fi tot plegat és fruita: si fa unes setmanes amb el tema del tribunal d’Estrasburg i la doctrina Parot reflexionava que la justícia no pot dependre dels sentiments, amb el vessament de petroli més greu de la història hauria d’aplicar el mateix criteri. I vaja si l’aplico. Entenc que va ser un accident imprevisible i sense responsables de la causa. Per això el jutge, gallec i més empastifat de chapapote que nosaltres, ha absolt els presumptes culpables. El sumari del cas és de centenars de pàgines i, si l'empresa i el vaixell complien totes les directrius de seguretat, accepto que va ser un accident. Fins i tot accepto, tot i que em costa bastant més esforç, que l’actuació del govern d’Aznar va ser la que havia de ser en unes condicions tan desgraciades, que superaven tota capacitat de reacció. Ho accepto. Ho acceptem amb resignació. Però que la tragèdia va passar és un fet i, si bé no hi ha responsables, hi ha d’haver actuacions per evitar que es repeteixi. Potser el vaixell complia les normes, però: i si les normes no eren suficients? I si és la pròpia legislació la que és massa permissiva? Si us plau, mirem-ho bé que ens hi juguem molt. És que veient les imatges d’aquells dies se’m posen els pèls de punta. Els gallecs no criden “de quen é a culpa?” sinó “nunca mais”. Doncs això.
I feta la reflexió políticament correcta, deixeu-me dir que com a país i com a societat tenim un problema quan no trobem responsables ni al Prestige, ni al Madrid Arena, ni a l’accident de Santiago, ni a l’accident del Metro de València... Ens ho hauríem de fer mirar. Més que res perquè queda molt sospitós quan després multes amb milers d’euros algú que defensa casa seva amb un “escrache” o algú que es baixa una cançó. Una mica de coherència no estaria gens malament.
En segon lloc, sense abandonar el capítol de desastres naturals, tornem cap a Catalunya per parlar de l’Empordà i l’incendi que han patit aquesta darrera setmana. Semblarà mentida que passés, després dels últims tres dies en què no ha parat de ploure, però va ser ben real: es van cremar més de 500 hectàrees, sobretot per culpa del vent, que és el pitjor enemic dels bombers. Tots teníem al cap l’incendi de l’estiu de l’any passat, també a l’Empordà. Un cop extingit, els agents forestals busquen indicis que expliquin l’origen del foc i si aquest va ser provocat. En qualsevol cas, aprofito per reivindicar sentències més dures contra els autors dels incendis provocats, ja sigui intencionadament o per negligència. Haurien de ser càstigs exemplars. Fins i tot trobaria bé multar amb més contundència qualsevol comportament negligent en zones de risc. Des de cremar matolls fins a llençar una burilla de tabac per la finestra del cotxe. Perdoneu, però és veure que es crema el bosc i m’encenc com si fos un arbre més. Em supera i m’entristeix moltíssim.
I parlant de coses que em superen i m’entristeixen, parlem del PSC. Ja ho he explicat altres vegades i no m’agradaria fer-me pesat, però sempre he pensat que, en un altre país, en un país normal, el meu vot seria socialista. I en canvi aquí no ho és, no em deixen que ho sigui. I és això el que em fa patir. Aquest cap de setmana, en el seu consell nacional, Pere Navarro va sortir més reforçat que mai pel gruix dels membres de la direcció del partit. A més, espera que cap dels anomenats "crítics" trenqui la disciplina de vot quan els diputats socialistes abandonin el camí de la consulta que ha emprès la majoria del Parlament. Baixen del tren del dret a decidir. D’una banda fa pena que així sigui perquè la seva força, tot i que està en hores baixes, seria molt benvinguda i és important per sumar en favor de la consulta. De l’altra, me n’alegro: per fi hi ha una mica de coherència i es posicionen d’una vegada per totes. Comprenc que el partit engloba una gran diversitat social i que no pot ser tan estable com altres més políticament extremats però, de tant girar a una banda i a una altra, els seus votants devien estar marejats. Ja n’estaven tips de sentir “ara sí” al Parlament i “ara no” quan hi havia Rubalcaba davant. En Pere ha triat PSOE i ho ha fet amb el suport ampli dels dirigents del partit, així que res a dir. Un altre tema són els seus votants que, segons les enquestes, no ho tenen tan clar com els que manen. Veurem què passa.
De moment, ens seguiran venent que estan a favor del dret a decidir, però només si l’Estat l’autoritza. No veuen la contradicció? No pots demanar permís per decidir perquè llavors ja no decideixes. En tot cas pots buscar acords per facilitar les coses però, Pere, si creus que en uns mesos aconseguiràs canviar a corre-cuita la mentalitat del Congrés i la Constitució, després de 30 anys d’intents frustrats, és que ets massa innocent per ser polític. I si creus que tens més temps per fer-ho, és que els dos últims 11 de setembre t’has tapat molt fort les orelles i els ulls. En qualsevol cas, el que em preocupa és que surtis a la foto amb la Camacho i el Rivera, t’ho dic com a teòric votant que, teòricament, us aprecia. O us apreciava, ja no ho sé. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada