Aquests dies tenim el president Mas a l’Índia establint sinergies amb Gandhi, tot i que humilment crec que la Índia actual, que és una potència emergent i tot el que volgueu, no és un bon mirall on mirar-nos. O potser sí, perquè a cop de tisora mai se sap com acabarem. Uf, aquesta darrera frase contenia altes dosis de demagògia, perdoneu-me. En qualsevol cas, tot s’hi val per atraure inversors rics. Com la onada d’inversors immobiliaris que ha desembarcat a Barcelona per comprar edificis emblemàtics de la ciutat, com ara la Torre Agbar o l’edifici del Deutsche Bank, per a fer-hi hotels de luxe. I ja han preguntat per l’antiga seu de Banesto a Plaça Catalunya, ara en desús. El moment per a ells és immillorable, és la combinació perfecta: preus del sector molt baixos i turisme de luxe a l’alça. És la Barcelona que volem? No ho sé, que ho decideixin els barcelonins que nosaltres prou feina tenim amb Montcada, malgrat no s’hi facin hotels cars. A curt termini són diners i llocs de feina i, a llarg termini, ja s'ho faran els que hi siguin llavors.
Mentre el president és a la Índia en viatge oficial, l'oposició d’esquerres és al carrer fent costat a les enèsimes protestes contra les retallades i contra l’escandalosa llei del PP que pretén tenir-nos a tots més controlats. Una llàstima que l'oposició només hi sigui quan és oposició. Després (o abans, en el cas dels verds amb el tripartit), “donde dije digo, digo Diego”.
Esquerra calla i espera a que es faci la consulta per moure fitxa. Però que vigilin perquè quedar-se quiets és una estratègia de la millor escola Rajoy...
I la resta poca cosa. Per una setmana no em voldria ficar amb Pere Navarro, que estava a Andalusia fent amics al congrés del PSOE andalús. Fent d’aquells amics que mai et fallen quan cal apunyalar-te per l’esquena. Ai! Veieu, ja hi he tornat a caure. Perdona Pere, no ho puc evitar. De Rubalcaba i Chacón millor no parlem. Deixem que s’ho facin tot entre ells.
Per cert, abans de passar a la plana d’Internacional deixeu-me posar èmfasi en la llei de Seguretat Ciutadana que prepara l’executiu de Rajoy. Hi he passat molt de puntetes i crec que val la pena explicar-la. De moment és un avantprojecte del Ministeri d’Interior que pretén, entre altres coses, endurir els càstigs contra la protesta social ciutadana. Per exemple fer un “escrache” davant la casa d'un polític, fer concentracions no avisades prop d'institucions com el Congrés dels Diputats o gravar i difondre imatges d'agents de les forces de seguretat en l'exercici de les seves funcions seran considerades infraccions molt greus i, per tant, podran ser castigades amb una multa d'entre 30.001 i 600.000 euros. Alguns ja l’han batejat com a "llei anti-15M" o "llei mordassa". És vergonyosa, indignant, escandalosa i mil adjectius pejoratius més. És apropar-nos més a un passat en blanc i negre que al futur. És de traca, vaja. No tindrem dret ni a protestar. Gallardón té sort que al consell de ministres n’hi hagi un, Wert, que provoca més polèmica que ell, perquè entre la reforma del codi penal, les polèmiques taxes judicials i això últim, s’hi està lluint. Veurem si tots els diputats opositors que ara posen el crit al cel són capaços de tirar-la enrere en quant arribin al poder. És clar que, veient les enquestes que segueixen donant la majoria al PP, encara que no sigui absoluta, podem esperar asseguts a que arribi aquest canvi de govern. En fi, aprofiteu per indignar-vos molt ara que fins i tot això s’acaba. Ja se sap, tot plegat ens passa perquè ens hem indignat per sobre les nostre possibilitats.
Ara sí, canviem de prisma i parlem del món. Ahir Barack Obama s’apuntava un “minipunt” en liderar l’acord històric entre l’Iran i les sis potències mundials pel que fa al programa nuclear de la república islàmica. L’Iran frena el seu procés d’enriquiment d’urani a canvi d’un alleujament de les sancions econòmiques a les que està sotmès. El recent canvi de govern a l’Iran ha estat un element clau en aquest apropament sense precedents que, en teoria, redueix el risc de guerra a la zona més delicada del planeta. Israel a banda, que ho ha qualificat d’error històric, les sis potències ho entenen com un bon gest cap a la normalització del país envers la comunitat internacional. És difícil opinar sobre un tema tan complex, però em sembla una bona notícia tenir un Iran més obert i dialogant. És un país amb un potencial enorme que ha de jugar un paper fonamental en l’estabilització de la zona. És un primer pas que ja veurem on ens porta. Bé, potser no ho veurem perquè, si s’aconsegueix, es trigaran molts anys, però benvingut sigui el gest.
Per acabar, al tancament d’aquesta edició, el titular de tots els diaris era que Carlos Fabra, l’expresident de la diputació de Castelló, ha estat condemnat a 4 anys de presó per frau fiscal. A més haurà de pagar una multa a Hisenda. Així ho ha decidit l’Audiència de Castelló després d’un llarg procés judicial. Jo sóc molt de respectar la tasca dels jutges i bla, bla, bla, però senyoria, 4 anys em sembla una sentència ridícula. A més, ja veurem si hi acaba ingressant entre els recursos, els antecedents, les fiances o les desaparicions a l’estil Paco Camps. Com a mínim, el risc de fuga per aire és nul, estant a Castelló. Bona nit.
Per cert, abans de passar a la plana d’Internacional deixeu-me posar èmfasi en la llei de Seguretat Ciutadana que prepara l’executiu de Rajoy. Hi he passat molt de puntetes i crec que val la pena explicar-la. De moment és un avantprojecte del Ministeri d’Interior que pretén, entre altres coses, endurir els càstigs contra la protesta social ciutadana. Per exemple fer un “escrache” davant la casa d'un polític, fer concentracions no avisades prop d'institucions com el Congrés dels Diputats o gravar i difondre imatges d'agents de les forces de seguretat en l'exercici de les seves funcions seran considerades infraccions molt greus i, per tant, podran ser castigades amb una multa d'entre 30.001 i 600.000 euros. Alguns ja l’han batejat com a "llei anti-15M" o "llei mordassa". És vergonyosa, indignant, escandalosa i mil adjectius pejoratius més. És apropar-nos més a un passat en blanc i negre que al futur. És de traca, vaja. No tindrem dret ni a protestar. Gallardón té sort que al consell de ministres n’hi hagi un, Wert, que provoca més polèmica que ell, perquè entre la reforma del codi penal, les polèmiques taxes judicials i això últim, s’hi està lluint. Veurem si tots els diputats opositors que ara posen el crit al cel són capaços de tirar-la enrere en quant arribin al poder. És clar que, veient les enquestes que segueixen donant la majoria al PP, encara que no sigui absoluta, podem esperar asseguts a que arribi aquest canvi de govern. En fi, aprofiteu per indignar-vos molt ara que fins i tot això s’acaba. Ja se sap, tot plegat ens passa perquè ens hem indignat per sobre les nostre possibilitats.
Ara sí, canviem de prisma i parlem del món. Ahir Barack Obama s’apuntava un “minipunt” en liderar l’acord històric entre l’Iran i les sis potències mundials pel que fa al programa nuclear de la república islàmica. L’Iran frena el seu procés d’enriquiment d’urani a canvi d’un alleujament de les sancions econòmiques a les que està sotmès. El recent canvi de govern a l’Iran ha estat un element clau en aquest apropament sense precedents que, en teoria, redueix el risc de guerra a la zona més delicada del planeta. Israel a banda, que ho ha qualificat d’error històric, les sis potències ho entenen com un bon gest cap a la normalització del país envers la comunitat internacional. És difícil opinar sobre un tema tan complex, però em sembla una bona notícia tenir un Iran més obert i dialogant. És un país amb un potencial enorme que ha de jugar un paper fonamental en l’estabilització de la zona. És un primer pas que ja veurem on ens porta. Bé, potser no ho veurem perquè, si s’aconsegueix, es trigaran molts anys, però benvingut sigui el gest.
Per acabar, al tancament d’aquesta edició, el titular de tots els diaris era que Carlos Fabra, l’expresident de la diputació de Castelló, ha estat condemnat a 4 anys de presó per frau fiscal. A més haurà de pagar una multa a Hisenda. Així ho ha decidit l’Audiència de Castelló després d’un llarg procés judicial. Jo sóc molt de respectar la tasca dels jutges i bla, bla, bla, però senyoria, 4 anys em sembla una sentència ridícula. A més, ja veurem si hi acaba ingressant entre els recursos, els antecedents, les fiances o les desaparicions a l’estil Paco Camps. Com a mínim, el risc de fuga per aire és nul, estant a Castelló. Bona nit.
NOTA: El títol del present Mirall trencat ve donat per aquesta popular frase.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada