Ja hi tornem a ser. Les pàgines dels llibres escolars arriben al final, passant de puntetes pels últims temes, que quedaran esclafats per la puntualitat de l’estiu i per culpa d’una mala planificació del curs. Els estudiants intenten salvar la dignitat de l’esforç anual amb els últims exàmens, i la generació del 95 és qui aquest any encara la selectivitat que definirà el seu futur. El ritme de feina puja en un crescendo final que pararà de cop, sense avisar, i que ens deixarà sense saber què fer amb el despertador apagat. Molts planegen mil i una activitats que quedaran enterrades sota muntanyes de mandra i suor enganxifosa, aproximadament fins el quinze de setembre.
Sé que molts de vosaltres no teniu vacances fins l’agost. Sé que un 27% teniu vacances forçades i preocupants des de fa mesos. Sé que la majoria de vosaltres fa anys que no aneu a escola. Però no ens enganyem, el calendari escolar marca el compàs. Tant si tens fills com si no. Tant si has d’esllomar-te a ple sol fins el trenta d’agost com si no.
És per això que avui acabem. La temporada radiofònica a Montcada Ràdio posa el punt i final aquest divendres. Per a nosaltres com a programa, aquest és el punt que tanca la segona temporada del Serà història, la temporada de la consolidació. Ara m’agradaria dir alguna frase típica de moments com aquest, una frase com “som líders de la nostra franja horària”, i seria veritat, si més no a casa nostra, m’atreviria a dir que amb un cent per cent d’audiència.
Però això és el menys important, per això en faig broma. No l’audiència, sinó el percentatge, els números. Evidentment que l’audiència, entesa com a cadascun de vosaltres, sigueu amics, familiars o coneguts que heu acceptat escoltar-nos després d’amenaces i sota coacció, és important. No ens enganyem, fem això sobretot perquè ens agrada molt, però en una illa deserta no ho faríem, així que sou vosaltres els qui doneu sentit a les nostres paraules quan viatgen dels micròfons als altaveus. Us anomenaria un per un i una per una, i tampoc trigaria gaire estona, però crec que un gràcies general de part de tots nosaltres és el més transversal i sincer per arribar a tots els qui heu passat pel programa algun dels 930 minuts o alguna de les 15 hores i mitja que hem passat aquí tancats aquest curs.
Ha estat un autèntic plaer fer ràdio per a tots vosaltres amb aquest parell de personatges esplèndids que em miren muts des de l’estudi mentre llegeixo això. Val a dir que resten muts perquè tenen el micròfon apagat, que, si no, no callen. Joel i Joan, Joan i Joel, l’un parlant de ciència amb aquest to didàctic tan interessant i l’altre metrallant-nos amb dades i més dades de sèries i cinema amb aquesta ironia fina i despreocupada tan contagiosa. I compenetrats perfectament, tots tres, per allunyar-nos del xivarri que està de moda en molts altres programes de ràdio. Ens mereixem el premi al respecte pels temps i compassos de l’altre. Us ho asseguro. Gràcies a vosaltres també per fer-ho tot tan fàcil.
I igual que parlem del passat i del present, parlem del futur. L’any passat, en acabar la temporada, us vam posar la por al cos a tots, dient-vos que la nostra continuïtat no estava assegurada. Va haver-hi manifestacions arreu del poble i rodalies. La “primavera montcadenca”, és com va batejar el New York Times les revoltes que demanaven el nostre retorn i que van acabar, com bé sabeu, amb centenars de milers de persones acampades davant l’ajuntament (tres persones i un que passava per allà, segons la Policia Local) i que no es van aixecar fins que vam renovar o fins que va ser agost i van traslladar-se als respectius càmpings del litoral català.
Bé, doncs aquest estiu serà més relaxat perquè estem en disposició d’assegurar-vos, atenció... que la temporada vinent tornem. I tornarem amb novetats substancials que us anirem anunciant a les xarxes socials, o al WhatsApp, tan aviat com estiguin confirmades. En essència el programa no canviarà, però us asseguro que la tercera temporada tindrà canvis importants d’estructura, esperem que cap a millor, i esperem que amb tots vosaltres. Feu bondat, no feu foc al bosc i espereu dues hores havent dinat abans de saltar a l’aigua. Bona nit i bon estiu!
dimarts, 11 de juny del 2013
dimarts, 4 de juny del 2013
Mirall trencat: Què passa a Turquia - P30 (03.06.13)
Tot va començar la setmana passada, amb un grup transversal de persones ocupant pacíficament un parc del centre d’Istanbul per protestar contra la política urbanística de la ciutat, que pretén construir-hi un centre comercial. La resposta policial va ser exagerada i, la reacció ciutadana, massiva arreu del país. El conflicte s’ha polititzat i ja es parla de la primavera turca. Els mitjans de comunicació d’allà expliquen poc i les informacions que ens arriben són confuses. Segons quin diari llegeixes et trobes versions i xifres ben diverses. Avui us porto la versió d’una professora i sociòloga turca que abans d’ahir, al seu blog, narrava la seva versió dels fets. Us he traduït les seves paraules. No tinc motius per no creure-me-la, i tampoc dista molt del que expliquen els periodistes estrangers. A més, sempre és interessant la lectura que en pugui fer algú que ho està vivint de primera mà.
La noia diu així:
La noia diu així:
Als meus amics que viuen fora de Turquia:
Us escric per fer-vos saber el que està passant a Istanbul els últims cinc dies. He d'escriure això personalment perquè la majoria dels mitjans de comunicació estan tancats pel govern i el boca a boca i Internet són les úniques maneres que ens queden per explicar-nos i demanar ajuda.
Us escric per fer-vos saber el que està passant a Istanbul els últims cinc dies. He d'escriure això personalment perquè la majoria dels mitjans de comunicació estan tancats pel govern i el boca a boca i Internet són les úniques maneres que ens queden per explicar-nos i demanar ajuda.
Fa quatre dies un grup de persones, la majoria dels quals no pertanyien a cap organització o ideologia concreta, es van reunir al Gezi Park d'Istanbul. Entre ells hi havia molts dels meus amics i estudiants. La raó era simple: volien prevenir i protestar per la propera demolició del parc i la posterior creació d'un altre centre comercial al centre de la ciutat. Hi ha molts centres comercials a Istanbul, almenys un a cada barri! La tala d’arbres se suposava que començaria el matí de dijous i la gent va anar al parc el dia abans amb mantes, llibres i els nens per passar la nit sota els arbres. D'hora al matí, quan les excavadores van començar a tirar arbres de més de cent anys d'edat, la gent es va aixecar contra ells per aturar-ho. No van fer res que no fos restar dempeus davant les màquines.
Cap diari ni cap canal de televisió hi era per informar de la protesta. Era un punt cec pels mitjans.
Però la policia va arribar amb vehicles, canons d'aigua i gas lacrimogen per evacuar la gent del parc. A la nit, el nombre de manifestants es va multiplicar. Com també ho va fer el nombre de forces policials arreu del parc. Mentrestant, el govern local d'Istanbul va tancar tots els carrers que condueixen a la plaça de Taksim, on es troba el Parc Gezi. El metro estava tancat, es van cancel·lar els transbordadors i es van bloquejar les carreteres de la zona. No obstant això, cada vegada més persones s’obrien pas fins al centre de la ciutat a peu. Va venir gent de tot Istanbul, d’orígens, ideologies i religions diferents. Tots reunits per impedir la destrucció d'una cosa més gran que el parc: el dret a viure com a ciutadans honorables d'aquest país. La policia els va desallotjar amb gas picant i lacrimogen conduint els seus tancs sobre les persones que els oferien menjar a canvi. Dos joves van ser atropellats pels panzers i van morir. Una altra jove, una amiga meva, va ser copejada al cap per un dels pots de gas. La policia disparava directament contra la multitud. Després d'una operació de tres hores ha entrat a la Unitat de Cures Intensives en estat molt crític. Mentre escric això, no sabem si haurà sobreviscut. Aquesta entrada està dedicada a ella.
Aquestes persones són els meus amics, els meus estudiants, els meus parents. Ells no tenen les “motivacions secretes” que a l'Estat li agrada difondre. La seva motivació és allà fora. Està molt clar. El govern està venent el país a les grans empreses, per a la construcció de centres comercials, condominis de luxe, carreteres, preses i centrals nuclears. El govern està buscant, i creant si és necessari, qualsevol excusa per atacar Síria contra la voluntat del seu poble. A més a més, el control governamental sobre la vida privada de la seva gent s'ha tornat insuportable en els últims temps. L'Estat, en virtut del seu tarannà conservador, ha aprovat moltes lleis en matèria d'avortament, part per cesària, venda i consum d'alcohol i fins i tot ha legislat el color de pintallavis que han de portar les hostesses de vol. La gent que ha marxat sobre el centre de Istanbul està exigint el seu dret a viure lliurement i rebre la justícia, la protecció i el respecte de l'Estat. Exigeixen participar en els processos de presa de decisions sobre la ciutat en què vivim. El que han rebut a canvi, però, és una resposta excessiva i enormes quantitats de gas lacrimogen disparades directament a la cara. Tres persones han perdut els ulls. Malgrat tot, encara tenen forces. Un centenar de miler de persones se’ls ha unit.
Cap diari ni cap canal de televisió hi era per informar de la protesta. Era un punt cec pels mitjans.
Però la policia va arribar amb vehicles, canons d'aigua i gas lacrimogen per evacuar la gent del parc. A la nit, el nombre de manifestants es va multiplicar. Com també ho va fer el nombre de forces policials arreu del parc. Mentrestant, el govern local d'Istanbul va tancar tots els carrers que condueixen a la plaça de Taksim, on es troba el Parc Gezi. El metro estava tancat, es van cancel·lar els transbordadors i es van bloquejar les carreteres de la zona. No obstant això, cada vegada més persones s’obrien pas fins al centre de la ciutat a peu. Va venir gent de tot Istanbul, d’orígens, ideologies i religions diferents. Tots reunits per impedir la destrucció d'una cosa més gran que el parc: el dret a viure com a ciutadans honorables d'aquest país. La policia els va desallotjar amb gas picant i lacrimogen conduint els seus tancs sobre les persones que els oferien menjar a canvi. Dos joves van ser atropellats pels panzers i van morir. Una altra jove, una amiga meva, va ser copejada al cap per un dels pots de gas. La policia disparava directament contra la multitud. Després d'una operació de tres hores ha entrat a la Unitat de Cures Intensives en estat molt crític. Mentre escric això, no sabem si haurà sobreviscut. Aquesta entrada està dedicada a ella.
Aquestes persones són els meus amics, els meus estudiants, els meus parents. Ells no tenen les “motivacions secretes” que a l'Estat li agrada difondre. La seva motivació és allà fora. Està molt clar. El govern està venent el país a les grans empreses, per a la construcció de centres comercials, condominis de luxe, carreteres, preses i centrals nuclears. El govern està buscant, i creant si és necessari, qualsevol excusa per atacar Síria contra la voluntat del seu poble. A més a més, el control governamental sobre la vida privada de la seva gent s'ha tornat insuportable en els últims temps. L'Estat, en virtut del seu tarannà conservador, ha aprovat moltes lleis en matèria d'avortament, part per cesària, venda i consum d'alcohol i fins i tot ha legislat el color de pintallavis que han de portar les hostesses de vol. La gent que ha marxat sobre el centre de Istanbul està exigint el seu dret a viure lliurement i rebre la justícia, la protecció i el respecte de l'Estat. Exigeixen participar en els processos de presa de decisions sobre la ciutat en què vivim. El que han rebut a canvi, però, és una resposta excessiva i enormes quantitats de gas lacrimogen disparades directament a la cara. Tres persones han perdut els ulls. Malgrat tot, encara tenen forces. Un centenar de miler de persones se’ls ha unit.
Cap diari o canal de televisió hi era per informar dels esdeveniments. Estaven ocupats amb notícies sobre Miss Turquia.
La policia persegueix la gent i la ruixa continuadament amb gas picant, en una quantitat tan bèstia que molts gossos i gats de carrer han mort enverinats.
Escoles, hospitals i fins i tot hotels de 5 estrelles al voltant de la plaça Taksim van obrir les seves portes als ferits. Els metges van omplir els salons i habitacions d'hotel per prestar primers auxilis. Alguns policies es van negar a ruixar persones innocents i han dimitit. Al voltant de la plaça hi ha inhibidors per evitar la connexió a Internet. Els residents i negocis de la zona han obert les seves xarxes sense fils per a qui les necessiti. Els restaurants ofereixen menjar i aigua gratuïtament. La gent a Ankara i Esmirna també s’ha reunit als carrers per donar suport a la resistència d’Istanbul.
I mentrestant els principals mitjans van parlant sobre Miss Turquia.
Escric això perquè se sàpiga el que està passant a Istanbul. Els mitjans de comunicació no diran res d'això. Si més no els del meu país. Si us plau, reenvieu tants articles com veieu per Internet. Ajudeu-nos a difondre-ho.
Doncs això hem fet, difondre-ho. És una versió del dissabte, i en dos dies han passat més coses. De fet, s’ha vist que no tots els manifestants són pacífics. En qualsevol cas, podeu creure aquesta narració o la de qualsevol diari. Ara bé, que a Turquia són temps convulsos és innegable. I que la policia turca, com a braç executor del govern, ha anat massa lluny, també. El primer ministre Erdogan té un problema greu si només sap donar-li la culpa a les xarxes socials. I els turcs progressistes (que són molts) també, si no són capaços de respondre amb tanta contundència a les urnes i canviar el rumb del país. Mentrestant Europa observa de prop la potència oriental, que vol entrar a la Unió. El que no sé dir, veient les esbatussades policials que també tenim de Grècia cap aquí, és si amb actuacions així Erdogan s’allunya o s’apropa a Brussel·les. Bona nit.
La policia persegueix la gent i la ruixa continuadament amb gas picant, en una quantitat tan bèstia que molts gossos i gats de carrer han mort enverinats.
Escoles, hospitals i fins i tot hotels de 5 estrelles al voltant de la plaça Taksim van obrir les seves portes als ferits. Els metges van omplir els salons i habitacions d'hotel per prestar primers auxilis. Alguns policies es van negar a ruixar persones innocents i han dimitit. Al voltant de la plaça hi ha inhibidors per evitar la connexió a Internet. Els residents i negocis de la zona han obert les seves xarxes sense fils per a qui les necessiti. Els restaurants ofereixen menjar i aigua gratuïtament. La gent a Ankara i Esmirna també s’ha reunit als carrers per donar suport a la resistència d’Istanbul.
I mentrestant els principals mitjans van parlant sobre Miss Turquia.
Escric això perquè se sàpiga el que està passant a Istanbul. Els mitjans de comunicació no diran res d'això. Si més no els del meu país. Si us plau, reenvieu tants articles com veieu per Internet. Ajudeu-nos a difondre-ho.
Doncs això hem fet, difondre-ho. És una versió del dissabte, i en dos dies han passat més coses. De fet, s’ha vist que no tots els manifestants són pacífics. En qualsevol cas, podeu creure aquesta narració o la de qualsevol diari. Ara bé, que a Turquia són temps convulsos és innegable. I que la policia turca, com a braç executor del govern, ha anat massa lluny, també. El primer ministre Erdogan té un problema greu si només sap donar-li la culpa a les xarxes socials. I els turcs progressistes (que són molts) també, si no són capaços de respondre amb tanta contundència a les urnes i canviar el rumb del país. Mentrestant Europa observa de prop la potència oriental, que vol entrar a la Unió. El que no sé dir, veient les esbatussades policials que també tenim de Grècia cap aquí, és si amb actuacions així Erdogan s’allunya o s’apropa a Brussel·les. Bona nit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)