La noia diu així:
Als meus amics que viuen fora de Turquia:
Us escric per fer-vos saber el que està passant a Istanbul els últims cinc dies. He d'escriure això personalment perquè la majoria dels mitjans de comunicació estan tancats pel govern i el boca a boca i Internet són les úniques maneres que ens queden per explicar-nos i demanar ajuda.
Us escric per fer-vos saber el que està passant a Istanbul els últims cinc dies. He d'escriure això personalment perquè la majoria dels mitjans de comunicació estan tancats pel govern i el boca a boca i Internet són les úniques maneres que ens queden per explicar-nos i demanar ajuda.
Fa quatre dies un grup de persones, la majoria dels quals no pertanyien a cap organització o ideologia concreta, es van reunir al Gezi Park d'Istanbul. Entre ells hi havia molts dels meus amics i estudiants. La raó era simple: volien prevenir i protestar per la propera demolició del parc i la posterior creació d'un altre centre comercial al centre de la ciutat. Hi ha molts centres comercials a Istanbul, almenys un a cada barri! La tala d’arbres se suposava que començaria el matí de dijous i la gent va anar al parc el dia abans amb mantes, llibres i els nens per passar la nit sota els arbres. D'hora al matí, quan les excavadores van començar a tirar arbres de més de cent anys d'edat, la gent es va aixecar contra ells per aturar-ho. No van fer res que no fos restar dempeus davant les màquines.
Cap diari ni cap canal de televisió hi era per informar de la protesta. Era un punt cec pels mitjans.
Però la policia va arribar amb vehicles, canons d'aigua i gas lacrimogen per evacuar la gent del parc. A la nit, el nombre de manifestants es va multiplicar. Com també ho va fer el nombre de forces policials arreu del parc. Mentrestant, el govern local d'Istanbul va tancar tots els carrers que condueixen a la plaça de Taksim, on es troba el Parc Gezi. El metro estava tancat, es van cancel·lar els transbordadors i es van bloquejar les carreteres de la zona. No obstant això, cada vegada més persones s’obrien pas fins al centre de la ciutat a peu. Va venir gent de tot Istanbul, d’orígens, ideologies i religions diferents. Tots reunits per impedir la destrucció d'una cosa més gran que el parc: el dret a viure com a ciutadans honorables d'aquest país. La policia els va desallotjar amb gas picant i lacrimogen conduint els seus tancs sobre les persones que els oferien menjar a canvi. Dos joves van ser atropellats pels panzers i van morir. Una altra jove, una amiga meva, va ser copejada al cap per un dels pots de gas. La policia disparava directament contra la multitud. Després d'una operació de tres hores ha entrat a la Unitat de Cures Intensives en estat molt crític. Mentre escric això, no sabem si haurà sobreviscut. Aquesta entrada està dedicada a ella.
Aquestes persones són els meus amics, els meus estudiants, els meus parents. Ells no tenen les “motivacions secretes” que a l'Estat li agrada difondre. La seva motivació és allà fora. Està molt clar. El govern està venent el país a les grans empreses, per a la construcció de centres comercials, condominis de luxe, carreteres, preses i centrals nuclears. El govern està buscant, i creant si és necessari, qualsevol excusa per atacar Síria contra la voluntat del seu poble. A més a més, el control governamental sobre la vida privada de la seva gent s'ha tornat insuportable en els últims temps. L'Estat, en virtut del seu tarannà conservador, ha aprovat moltes lleis en matèria d'avortament, part per cesària, venda i consum d'alcohol i fins i tot ha legislat el color de pintallavis que han de portar les hostesses de vol. La gent que ha marxat sobre el centre de Istanbul està exigint el seu dret a viure lliurement i rebre la justícia, la protecció i el respecte de l'Estat. Exigeixen participar en els processos de presa de decisions sobre la ciutat en què vivim. El que han rebut a canvi, però, és una resposta excessiva i enormes quantitats de gas lacrimogen disparades directament a la cara. Tres persones han perdut els ulls. Malgrat tot, encara tenen forces. Un centenar de miler de persones se’ls ha unit.
Cap diari ni cap canal de televisió hi era per informar de la protesta. Era un punt cec pels mitjans.
Però la policia va arribar amb vehicles, canons d'aigua i gas lacrimogen per evacuar la gent del parc. A la nit, el nombre de manifestants es va multiplicar. Com també ho va fer el nombre de forces policials arreu del parc. Mentrestant, el govern local d'Istanbul va tancar tots els carrers que condueixen a la plaça de Taksim, on es troba el Parc Gezi. El metro estava tancat, es van cancel·lar els transbordadors i es van bloquejar les carreteres de la zona. No obstant això, cada vegada més persones s’obrien pas fins al centre de la ciutat a peu. Va venir gent de tot Istanbul, d’orígens, ideologies i religions diferents. Tots reunits per impedir la destrucció d'una cosa més gran que el parc: el dret a viure com a ciutadans honorables d'aquest país. La policia els va desallotjar amb gas picant i lacrimogen conduint els seus tancs sobre les persones que els oferien menjar a canvi. Dos joves van ser atropellats pels panzers i van morir. Una altra jove, una amiga meva, va ser copejada al cap per un dels pots de gas. La policia disparava directament contra la multitud. Després d'una operació de tres hores ha entrat a la Unitat de Cures Intensives en estat molt crític. Mentre escric això, no sabem si haurà sobreviscut. Aquesta entrada està dedicada a ella.
Aquestes persones són els meus amics, els meus estudiants, els meus parents. Ells no tenen les “motivacions secretes” que a l'Estat li agrada difondre. La seva motivació és allà fora. Està molt clar. El govern està venent el país a les grans empreses, per a la construcció de centres comercials, condominis de luxe, carreteres, preses i centrals nuclears. El govern està buscant, i creant si és necessari, qualsevol excusa per atacar Síria contra la voluntat del seu poble. A més a més, el control governamental sobre la vida privada de la seva gent s'ha tornat insuportable en els últims temps. L'Estat, en virtut del seu tarannà conservador, ha aprovat moltes lleis en matèria d'avortament, part per cesària, venda i consum d'alcohol i fins i tot ha legislat el color de pintallavis que han de portar les hostesses de vol. La gent que ha marxat sobre el centre de Istanbul està exigint el seu dret a viure lliurement i rebre la justícia, la protecció i el respecte de l'Estat. Exigeixen participar en els processos de presa de decisions sobre la ciutat en què vivim. El que han rebut a canvi, però, és una resposta excessiva i enormes quantitats de gas lacrimogen disparades directament a la cara. Tres persones han perdut els ulls. Malgrat tot, encara tenen forces. Un centenar de miler de persones se’ls ha unit.
Cap diari o canal de televisió hi era per informar dels esdeveniments. Estaven ocupats amb notícies sobre Miss Turquia.
La policia persegueix la gent i la ruixa continuadament amb gas picant, en una quantitat tan bèstia que molts gossos i gats de carrer han mort enverinats.
Escoles, hospitals i fins i tot hotels de 5 estrelles al voltant de la plaça Taksim van obrir les seves portes als ferits. Els metges van omplir els salons i habitacions d'hotel per prestar primers auxilis. Alguns policies es van negar a ruixar persones innocents i han dimitit. Al voltant de la plaça hi ha inhibidors per evitar la connexió a Internet. Els residents i negocis de la zona han obert les seves xarxes sense fils per a qui les necessiti. Els restaurants ofereixen menjar i aigua gratuïtament. La gent a Ankara i Esmirna també s’ha reunit als carrers per donar suport a la resistència d’Istanbul.
I mentrestant els principals mitjans van parlant sobre Miss Turquia.
Escric això perquè se sàpiga el que està passant a Istanbul. Els mitjans de comunicació no diran res d'això. Si més no els del meu país. Si us plau, reenvieu tants articles com veieu per Internet. Ajudeu-nos a difondre-ho.
Doncs això hem fet, difondre-ho. És una versió del dissabte, i en dos dies han passat més coses. De fet, s’ha vist que no tots els manifestants són pacífics. En qualsevol cas, podeu creure aquesta narració o la de qualsevol diari. Ara bé, que a Turquia són temps convulsos és innegable. I que la policia turca, com a braç executor del govern, ha anat massa lluny, també. El primer ministre Erdogan té un problema greu si només sap donar-li la culpa a les xarxes socials. I els turcs progressistes (que són molts) també, si no són capaços de respondre amb tanta contundència a les urnes i canviar el rumb del país. Mentrestant Europa observa de prop la potència oriental, que vol entrar a la Unió. El que no sé dir, veient les esbatussades policials que també tenim de Grècia cap aquí, és si amb actuacions així Erdogan s’allunya o s’apropa a Brussel·les. Bona nit.
La policia persegueix la gent i la ruixa continuadament amb gas picant, en una quantitat tan bèstia que molts gossos i gats de carrer han mort enverinats.
Escoles, hospitals i fins i tot hotels de 5 estrelles al voltant de la plaça Taksim van obrir les seves portes als ferits. Els metges van omplir els salons i habitacions d'hotel per prestar primers auxilis. Alguns policies es van negar a ruixar persones innocents i han dimitit. Al voltant de la plaça hi ha inhibidors per evitar la connexió a Internet. Els residents i negocis de la zona han obert les seves xarxes sense fils per a qui les necessiti. Els restaurants ofereixen menjar i aigua gratuïtament. La gent a Ankara i Esmirna també s’ha reunit als carrers per donar suport a la resistència d’Istanbul.
I mentrestant els principals mitjans van parlant sobre Miss Turquia.
Escric això perquè se sàpiga el que està passant a Istanbul. Els mitjans de comunicació no diran res d'això. Si més no els del meu país. Si us plau, reenvieu tants articles com veieu per Internet. Ajudeu-nos a difondre-ho.
Doncs això hem fet, difondre-ho. És una versió del dissabte, i en dos dies han passat més coses. De fet, s’ha vist que no tots els manifestants són pacífics. En qualsevol cas, podeu creure aquesta narració o la de qualsevol diari. Ara bé, que a Turquia són temps convulsos és innegable. I que la policia turca, com a braç executor del govern, ha anat massa lluny, també. El primer ministre Erdogan té un problema greu si només sap donar-li la culpa a les xarxes socials. I els turcs progressistes (que són molts) també, si no són capaços de respondre amb tanta contundència a les urnes i canviar el rumb del país. Mentrestant Europa observa de prop la potència oriental, que vol entrar a la Unió. El que no sé dir, veient les esbatussades policials que també tenim de Grècia cap aquí, és si amb actuacions així Erdogan s’allunya o s’apropa a Brussel·les. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada