Mirall trecat: MWC i altres inversions - P20 (25.02.13)

Avui ha començat el Mobile World Congress 2013 al recinte de la Gran Via, a Barcelona. Durant tres dies la nostra capital es converteix en la capital mundial de la telefonia mòbil. S’hi esperen més de 70.000 visitants i es calcula que l’esdeveniment aportarà al conjunt de la ciutat uns 300 milions d’euros. No està malament. És el que guanya Apple en tres dies, però no està gens malament.
És fantàstic organitzar un congrés així, dóna nom a la ciutat i aporta uns ingressos molt benvinguts en els temps que corren, però a mi tot plegat m'evoca un regust agredolç. És com un directiu que perd la feina i ha d'hipotecar el pis però manté i va a tot arreu amb el seu Mercedes ben enllustrat, per aparentar bonança. És una estratègia ben vàlida i el problema no és el cotxe, que fins i tot el pot ajudar a trobar feina de nou, sinó el fet que aquest senyor està a l'atur. Aquí rau el problema. No voldria carregar-me el MWC, ni molt menys. De fet, m'encantaria poder anar-hi i, al cap i a la fi, jo que estudio això, he d'estar molt content que es celebri a Barcelona: això és feina pels futurs enginyers. Ara bé, quan estic davant d'aquest micròfon procuro pensar més en global. I si penso en global trobo que tenim un problema greu d'inversions que no es pot amagar ni darrera de congressos tan esplèndids com aquest. Compte! Un 10 pels que organitzen el congrés i un 10 per les empreses catalanes i els emprenedors que atrauran diners estrangers. Bravo. Ara bé, i l'administració? Una mica de col·laboració per aquí, una cessió per allà i au, ja tenim medalles per anar tirant endavant la legislatura. Si home!
Ahir llegia un reportatge molt interessant a El País que parlava sobre el finançament científic. Explicava el cas lamentable d'una investigadora de Madrid que, per tornar a contractar un tècnic de laboratori, imprescindible per les seves investigacions, havia anat a Atrapa un Millón, el concurs d’Antena 3, a buscar els diners. És de traca. Faria riure si no fos un tema tan delicat. El problema no és que s'hagi buscat la vida. Bravo per a ella també, que a més destinarà els diners al seu projecte en comptes d’anar-se’n de viatge i engegar a pastar fang el ministeri. També aplaudeixo les creixents iniciatives de micromecenatge per finançar investigacions. Gent que aporta petites quantitats a un projecte i que, en conjunt, aconsegueixen grans fites. El crowdfunding o “finançament en massa” n’és un exemple. En vam parlar a un Mirall trencat de la primera temporada per explicar com pagaven els seus projectes petites iniciatives musicals, cinematogràfiques o fins i tot tecnològiques. I està molt bé, i és el futur, però ara parlem de coses més serioses. La investigació científica no pot dependre de la bona fe dels ciutadans. Paguem impostos per moltes coses, i una de prioritària en les ments de molts de nosaltres és aquesta, m’atreviria a dir que per sobre del sou del Rei o el “desfile de la cabra de la legión”, fixin-s’hi bé.
El reportatge de El País continua amb el cas d’un laboratori valencià que ha de vendre loteria per seguir investigant. Quina vergonya. Científics venent il·lusions matemàticament menyspreables per poder pagar-se el sou.
I mentrestant nosaltres pagant l’educació superior de milers d’estudiants notables que acabaran vivint, treballant i pagant les pensions a la gent gran de qualsevol país europeu prou llest per no retallar en recerca, innovació i desenvolupament.
Tenim el talent però no tenim els diners. Ara bé, el problema és més profund: com a societat no valorem prou els científics i enginyers. Si ho féssim consideraríem inadmissible la política del govern i arribaríem a nivells d’indignació similars als que provoca la banca. D’aquí a una estona, quan vagis a dormir fes un esforç i valora tot el que has fet avui gràcies al progrés cientificotecnològic. Després plora. No pel progrés en sí, aquest és imparable (mira el MWC, per exemple) i un país o un altre el mantindrà, plora pels joves que han de marxar amb la carrera pagada per tu i plora perquè el govern no té cap visió de futur i està hipotecant el teu. Bona nit.

Mirall trencat: Conills enlluernats - P19 (18.02.13)

Sincerament, no sé què explicar-vos. Em trobo com un conill sorprès pels fars d’un cotxe mentre creua la carretera. Estic completament paralitzat informativament. Pateixo una sobredosi d’informació sobre corrupció. Escolto la ràdio cada matí, miro els telenotícies sempre que puc i sovint en una doble ració de migdia i vespre, llegeixo els diaris d’aquí, els d’allà i de vegades fins i tot els estrangers: europeus, nord-americans i sud-americans. També llegeixo blogs especialitzats cada dia i a tot plegat hi he de sumar les xarxes socials, amb Twitter al capdavant. Fa anys que visc així i m’agrada perquè aprenc coses contínuament, observo, creo debat i opinió dins meu i em formo com a persona. Hi ha èpoques on estic més atent al món i d’altres que m’hi poso més d’esquena, però sempre amb una orella i un ull posats al que passa al nostre voltant. L’interès real per tot plegat també va a temporades; he tingut atacs de relativisme que m’han envernissat d’una capa d’indiferència vers el món, però no per això he deixat de mirar-lo. Ara em passa una cosa completament nova en el meu jo adult: no entenc res. Bé, de fet sí que ho entenc força, més aviat és que no sé, ni tampoc crec. M’explico: Deixant de banda els filtres editorials que tenen tots els mitjans i els filtres subjectius d’opinió que tenen totes les persones que transmeten una informació, ens trobem en una situació de caos de credibilitat sense precedents. Diaris que fan d’investigadors, investigadors que fan d’espies, restaurants, los micrófonos, sospitosos, partits polítics tafaners, imputats, sobres amunt, bitllets avall, la màfia reial i la família russa. Perdó, volia dir-ho al revés, em sembla. Un publica una cosa, l’altre ho confirma mentre dos ho matisen i el que ho publicava després ho nega. I aquí no voldria que semblés que mato el missatger. La premsa ha d’informar. Ara, el missatger no hauria de llegir el missatge, i encara menys modificar-lo segons bufi el vent. Els acusats arreu hi troben conspiracions, els acusadors arreu hi troben culpables. Els uns de cop i volta es miren molt els altres, més del que s’han mirat mai a ells mateixos, i troben merda sota les pedres. Els altres de seguida es fan el màrtir i es defensen amb un ridícul ”i tu més” mentre neden amb el fang al coll.I la gent normal -la que de Suïssa només en coneix la xocolata, els rellotges i Roger Federer, la mateixa que portava la ITV al dia mentre podia pagar-se el cotxe i la mateixa gent que de “métodos” només coneix el Grönholm de quan el teatre no tenia un IVA prohibitiu i l’Estivill perquè li costa dormir estant a l’atur- es troba al bell mig de tot plegat, menyspreada, esbatussada, cansada i indignada. I no sap què creure perquè les informacions es contradiuen. Tampoc pot esperar al judici perquè tot va massa lent i, quan va, va interessadament malament. Tot són rumors, suposicions i prejudicis. No hi ha res cert ni tampoc res fals. Les opinions caminen sobre arenes movedisses i fan trontollar les conviccions més arrelades. Estem creuant una carretera d’informació i el cotxe de la corrupció ens ha enlluernat. No sabem què passa. La diferència amb el conill és que ell només té por. El nostre còctel de sentiments és més imprevisible, més explosiu.
L’optimista es lleva dient que tot plegat servirà per fer neteja i que, després del temps que sigui necessari, viurem en un lloc millor. Li somric amb escepticisme. Estic d’acord que calia airejar les clavegueres, però si pensem construir sobre aquest sistema en runes, més ens val fer-ho millor del que estem construint, per exemple, sobre les runes econòmiques. Bona nit.

Mirall trencat triple - P18 (04.02.13)

En motiu dels 50 prgrames, us oferíem tres "Miralls trencats", un per cada membre de l'equip.

Joan Espel - El transport públic

Ser estudiant, concretament pel que fa a l'educació superior, és a dir la universitat, cada cop és més costós. I el que hauria de ser un dret que no depengués del nivell econòmic d'aquells que aspiren a fer-ne ús, s'està convertint en un privilegi que cada cop menys persones es poden permetre.
Dit això, el més lògic seria que ara culpés d'aquesta situació als preus de les matrícules, causants en gran part de l'esmentada situació, però no ho faré. En el seu lloc m'agradaria parlar aquí de l'enorme cost que suposa el transport públic, i que al cap de l'any és comparable al cost de la matrícula.
La major part dels estudiants, al no disposar de vehicle propi, i viure allunyats de la universitat (tot i que de vegades tenim la sensació de viure-hi permanentment) hem d'utilitzar transport public per poder-hi arribar a diari.
Depenem doncs d'un sistema summament injust, ja sigui per l'estrany sistema de les zones, ja sigui pels desmesurats preus que no deixen de créixer any rere any... quins temps aquells en què una T-10 costava 5€!
Per començar, ja seria car haver d'assumir el preu del nostre transport públic en cas que aquest funcionés de manera impecable. Però res més lluny de la realitat: és un servei dolent, amb constants retards, falta d'informació quan aquests es donen, i una manca total de responsabilitat.
En comptes d'invertir diners en millorar el servei, cosa que s'ha fet amb comptagotes, s'inverteix en construir més i més tanques i en pagar sous de més i més personal de seguretat per evitar que la gent es coli.
I en veritat és aquesta la reacció més comprensible: colar-se. Qui pagaria per un cotxe que et ve amb les rodes punxades i el motor avariat? Ja t'ho dic jo: ningú. Partint d'aquí, doncs, perquè haig de pagar jo per un producte, en forma de servei, que està més que avariat? Amb quina legitimitat li demana un revisor el bitllet a un estudiant d'una universitat pública, actuant els lladres de guant blanc amb total impunitat? No té cap sentit...
En altres països europeus, en concret els nòrdics, es cuida els estudiants. L'estat els hi facilita la tasca perquè puguin realitzar-la bé i ràpid, i incorporar-se quant abans millor al mercat laboral, a la vegada que augmenta el capital humà del país en qüestió. Aquí, en canvi, és més aviat el contrari: ens tiren pals a les rodes, cada un més gran que l'anterior, fins que aconsegueixen inclús aturar-nos. Poder és el que volen, però poder també és hora de marxar i deixar-se cuidar una mica, i merescudament.

Joel Jáimez - La época dorada de la televisión por cable (HBO)

Desde hace mucho tiempo en el mundo de las series se dice que las de cable (de pago) tienen una calidad mayor que las series de cadenas convencionales.

Esto me lleva a pensar irremediablemente en la HBO, según mi opinión la mejor cadena de televisión en Estados Unidos. Y os voy a dar unos cuantos ejemplos en forma de series para que os hagáis a la idea.

Desde que empezara sus emisiones -allá por 1972- hasta el estreno de su gran primera producción de serie -en 1997- pasaron muchos años. La primera fue OZ, que con los años pasaría a ser una serie de culto como muchas otras en el canal y empezaría a crear el sello HBO. "Drama, serio y real" o la conocida sentencia "no es televisión, es HBO" son dos de los eslóganes que utilizaría la cadena a lo largo de los años.

En 1998 llegaría Sex in the city -Sexo en Nueva York-, atrayendo al público femenino y a la crítica durante seis años.

Tony Soprano y su Familia llegaron en 1999 y construyeron un imperio que llegó hasta junio de 2007 con un final que dejó abiertas muchas bocas y mucho diálogo.

En 2001 llega mi preferida: Six Feet Under, que aquí no llegó a conocerse tanto como las dos anteriores. A base de buenos guiones y grandes actores hicieron cinco temporadas para enmarcar.

En 2002 llega la número uno para muchos, y mi número uno en la lista de pendientes: The Wire, un drama tan real como la vida misma, según me han contado.

Por el camino también hay series no tan conocidas por el gran público, son aquellas que no tuvieron tanto reconocimiento ni seguimiento, pero no por eso eran malas series. Hablo de Carnivale, Deadwood o In Treatment.

También series de época como Roma -que más que una serie era una miniserie- con dos temporadas redondas muy bien ambientadas. Y series críticas como Big Love, en la cual se contaban las vidas de un matrimonio mormón donde el marido tenía tres mujeres.

Y por fin llegamos a las que tenemos hoy en día:

True Blood, que surgió a raíz de la moda vampírica, pero ¡ojo! se trata de vampiros que no brillan y muerden a conciencia (se espera la sexta temporada este verano).

Treme, del creador de The Wire y que acaba este año con su cuarta temporada.

Boardwalk Empire, una de las joyas de la corona de la cadena actualmente, ambientada en los años de la Ley Seca en Estados Unidos.

Y por último Game of Thrones, la serie más descargada del año pasado y la que mayor reconocimiento y seguimiento ha tenido en tan poco tiempo.

Que cada uno compare y, si encuentran algo mejor, ¡descárguenlo!

Albert Vilalta - Un líder? 

A l’obra magna de George Orwell -1984-, el Gran Germà -Big Brother- és el líder suprem d’una societat que frega la distòpia. Tot plegat abans que els holandesos, i aquí Tele 5, destrossessin la connotació d’aquest personatge amb el seu infame programa de televisió. Aquest Gran Germà és omnipresent i ho vigila tot, gràcies a la tecnologia i a la temuda Policia del Pensament. Es manifesta sempre a través de pantalles de televisió per parlar als ciutadans, exactament igual que Adam Sutler, el líder del partit feixista totalitari que governa Anglaterra a la ficció d’Alan Moore, V de Vendetta. I a partir d’ara, s’afegeix a aquesta llista de líders covards que només apareixen en entorns controlats per difondre el seu missatge un tal Mariano Rajoy. Sí, sí. El problema és que aquest no és un personatge de ficció. Avui no parlo de corrupció, parlo de comunicació i transparència. La tàctica del líder popular ha estat sempre la d’amagar-se. La seva màxima deu ser “el temps ho cura tot”, perquè quan van mal dades és un escapista professional. Desapareix de l’escena del crim fins que la tempesta es calma i, si cal, crema els ministres de torn que facin falta. Li ha funcionat sovint, és cert, aquí a Catalunya ho sabem prou bé, però crec que se li acaba el xollo. L’estratègia ja no serveix quan milers de ciutadans demanen responsabilitats. No és moralment justificable fer una roda de premsa sense preguntes i a través d’una pantalla de TV. Això no és una roda de premsa, s’assembla més aviat a un discurs del Rei, o fins i tot a un discurs radiofònic de qualsevol líder de la Segona Guerra Mundial. En definitiva, un missatge partidista unidireccional que hagués fet tremolar el mateix George Orwell.
A més, si no tens res a amagar, per què et fa por respondre els periodistes? Tot plegat és estrany i paranòic. Al final ha hagut de respondre des d’Alemanya, al costadet de la mirada atenta de frau Merkel. "Bon nen, Mariano!", li haurà dit. I total, ha parlat per no dir res: ho ha negat tot sense aportar gens de llum al cas.

En fi, la gent comença a passar de l’emprenyada al cansament, i cregui’m, senyor Rajoy, el cansament és molt més perillós. Bona nit.