Sincerament, no sé què explicar-vos. Em trobo com un conill sorprès pels fars d’un cotxe mentre creua la carretera. Estic completament paralitzat informativament. Pateixo una sobredosi d’informació sobre corrupció. Escolto la ràdio cada matí, miro els telenotícies sempre que puc i sovint en una doble ració de migdia i vespre, llegeixo els diaris d’aquí, els d’allà i de vegades fins i tot els estrangers: europeus, nord-americans i sud-americans. També llegeixo blogs especialitzats cada dia i a tot plegat hi he de sumar les xarxes socials, amb Twitter al capdavant. Fa anys que visc així i m’agrada perquè aprenc coses contínuament, observo, creo debat i opinió dins meu i em formo com a persona. Hi ha èpoques on estic més atent al món i d’altres que m’hi poso més d’esquena, però sempre amb una orella i un ull posats al que passa al nostre voltant. L’interès real per tot plegat també va a temporades; he tingut atacs de relativisme que m’han envernissat d’una capa d’indiferència vers el món, però no per això he deixat de mirar-lo. Ara em passa una cosa completament nova en el meu jo adult: no entenc res. Bé, de fet sí que ho entenc força, més aviat és que no sé, ni tampoc crec. M’explico: Deixant de banda els filtres editorials que tenen tots els mitjans i els filtres subjectius d’opinió que tenen totes les persones que transmeten una informació, ens trobem en una situació de caos de credibilitat sense precedents. Diaris que fan d’investigadors, investigadors que fan d’espies, restaurants, los micrófonos, sospitosos, partits polítics tafaners, imputats, sobres amunt, bitllets avall, la màfia reial i la família russa. Perdó, volia dir-ho al revés, em sembla. Un publica una cosa, l’altre ho confirma mentre dos ho matisen i el que ho publicava després ho nega. I aquí no voldria que semblés que mato el missatger. La premsa ha d’informar. Ara, el missatger no hauria de llegir el missatge, i encara menys modificar-lo segons bufi el vent. Els acusats arreu hi troben conspiracions, els acusadors arreu hi troben culpables. Els uns de cop i volta es miren molt els altres, més del que s’han mirat mai a ells mateixos, i troben merda sota les pedres. Els altres de seguida es fan el màrtir i es defensen amb un ridícul ”i tu més” mentre neden amb el fang al coll.I la gent normal -la que de Suïssa només en coneix la xocolata, els rellotges i Roger Federer, la mateixa que portava la ITV al dia mentre podia pagar-se el cotxe i la mateixa gent que de “métodos” només coneix el Grönholm de quan el teatre no tenia un IVA prohibitiu i l’Estivill perquè li costa dormir estant a l’atur- es troba al bell mig de tot plegat, menyspreada, esbatussada, cansada i indignada. I no sap què creure perquè les informacions es contradiuen. Tampoc pot esperar al judici perquè tot va massa lent i, quan va, va interessadament malament. Tot són rumors, suposicions i prejudicis. No hi ha res cert ni tampoc res fals. Les opinions caminen sobre arenes movedisses i fan trontollar les conviccions més arrelades. Estem creuant una carretera d’informació i el cotxe de la corrupció ens ha enlluernat. No sabem què passa. La diferència amb el conill és que ell només té por. El nostre còctel de sentiments és més imprevisible, més explosiu.
L’optimista es lleva dient que tot plegat servirà per fer neteja i que, després del temps que sigui necessari, viurem en un lloc millor. Li somric amb escepticisme. Estic d’acord que calia airejar les clavegueres, però si pensem construir sobre aquest sistema en runes, més ens val fer-ho millor del que estem construint, per exemple, sobre les runes econòmiques. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada