Ahir a Madrid i, per extensió, a la resta del país del que encara en formem part, es va viure un dia trist. Parlo de la manifestació en contra de la recent sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la doctrina Parot. No vull entrar al debat sobre la sentència en sí. Ni sóc jurista ni disposo de tot el coneixement necessari per parlar-ne amb propietat. I m’atreviria a dir que afortunadament, perquè no voldria haver de jutjar el Tribunal dels Drets Humans. El que està clar són els fets: Estrasburg va llegir la Declaració Universal per la qual vetlla, va llegir també algunes lleis espanyoles i hi va trobar contradiccions inadmissibles. Després, va mirar l’excel on hi té la llista de països que ratifiquen la Declaració Universal amb la seva signatura i hi va trobar Espanya. Per últim, va comprovar que Espanya no estigués dins el grup de països que es poden passar la Declaració pel forro impunement i va veure que no, que estem dins del grup dels teòricament obedients. Automàticament, gomet vermell per a l’executiu de Rajoy i una crida imperativa a l’ordre. La sentència, pels qui no hi entenem, ve a dir: "arreglin aquest bunyol de legislació que tenen amb els presos d’ETA."
La reacció del govern: primer, incredulitat; després, una mica de manipulació i, per últim, resignació. La reacció de les associacions de víctimes: indignació absoluta. I la reacció de l’entorn abertzale: satisfacció perquè es faci justícia.
Aquests són els fets preliminars.
No em crec tots els periodistes que omplen rius de tinta dient que entenen les víctimes. No. O ets víctima i sents el que has de sentir o no ho ets i, per tant, no ho pots sentir. L’empatia, en casos tan extrems, perdoneu-me però no serveix per res. D’altra banda, la llei no es pot fer des del punt de vista parcial del dolor. Segur que molts dels qui ens oposem a la pena de mort canviaríem d’opinió en casos concrets, propers a nosaltres emocionalment. Però per sort hi hauria un cap fred, vestit amb toga, que ens impediria cometre bogeries. Aquí passa el mateix. Els drets humans són universals i no poden dependre del cas. Això és el que ens fa civilitzats.
Tornant al principi, al fil del que volia parlar avui, ahir va haver-hi una manifestació convocada per l’associació de víctimes del terrorisme pels carrers de Madrid que clamava contra la sentència del Tribunal. Això, en sí, no és trist. La gent ha de tenir dret a expressar-se i és ben lícit estar en contra d’una sentència judicial o d’una llei. Fins i tot en contra d’una constitució, que no se n’oblidin els amnèsics selectius de la caverna. El que és trist és veure la manifestació polititzada, veure l’ala més dretana del Partit Popular jugant amb els sentiments de les víctimes com si fossin plastilina, veure moltes banderes amb àguiles nostàlgiques de temps passats i, sobretot, veure-ho tot barrejat sense cap mena de sensibilitat però amb una coherència històrica que fa esgarrifar.
Què devia pensar Europa en veure que, els mateixos que adverteixen Catalunya dels perills de quedar-se’n fora, reneguen del Tribunal més important que hi ha a la Unió?
Doncs devia pensar que Espanya comença a mostrar símptomes de contagi. El contagi d’una malaltia que cada vegada s’estén més de pressa pel vell continent: l’ascens imparable de la ultradreta. El que va començar en petits brots als països nòrdics, ara ja és ben present a Itàlia, Àustria, Hongria i altres països centreeuropeus, Grècia, on tenim ben recents les detencions de parlamentaris d’Alba Daurada per l’assassinat d’un cantant d’esquerres i, fins i tot, aquesta radicalització ja amenaça l’Elisi a França. Aquí, un exemple seria Plataforma per Catalunya, que comença a treure el cap, i també manifestacions com les d’ahir, amb dirigents del PP al capdavant, dient-li amb insolència a l’Europa moderada que les lleis d’Espanya les fa Espanya i punt. La ultradreta ha tornat per quedar-se. És obvi que tot plegat surt, principalment, del descontent d’un sector de la població europea molt influenciable i incendiari. Ai mare, el panorama que ens ve a sobre si no ho sabem aturar, democràticament, a temps. Agafeu un llibre d’història i llegiu-ho vosaltres mateixos, no us caldrà anar gaire pàgines enrere. Bona nit.
dimarts, 29 d’octubre del 2013
dimecres, 23 d’octubre del 2013
Mirall trencat: Tenim raó. I què? - P6 (21.10.13)
Els nens petits acostumen a marranejar i a plorar per cridar l’atenció i expressar opinions. És una eina comunicativa com qualsevol altra, especialment molesta i, precisament per això, força útil. Quan creixen una mica, el plor es va fent més racional, passant a ser una eina al servei de les seves retorçades ments. Manipulen els adults de manera més o menys conscient durant uns anys d’esplendor, on són considerats els reis de la casa. Fins que un bon dia, sense previ avís, el mètode no funciona. De cop descobreixen que s’ha acabat el “chollo”, que s’han quedat sense maneres d’imposar la seva voluntat. L’experiència em diu, a més, que els nens que arriben abans a aquest punt són millors persones, però això és un altre tema. Fins i tot hi ha casos de gent que mai surt d’aquesta etapa, però també això és un altre tema. Si en voleu més informació, mireu-ne els documentals de Tele 5 o de MTV a Gandia.
Tornant al tema principal, moltes vegades els nens saben que no tenen raó o que la raó la tenen els pares i que els adults actuen pel seu bé. Però això tant se val. Tot i saber-ho, és de naturalesa humana aferrar-se a la pròpia raó per sobre la dels altres. I de nens encara més. Tossuderia, se’n diu. Jo tinc raó perquè sóc jo, tot i que sé que la tens tu. De fet, només la tens si ho accepto, i no ho vull acceptar. Ara bé, com tots descobrim més tard, quan som grans, els adults també s’equivoquen. Personalment, recordo l’impacte que em va causar descobrir un dia, sent un nen encara, que jo tenia raó i un adult no. Però no parlant de minúcies de la vida, sinó d’algun tema gran, amb ètica o moral al darrera. Quina sensació de plaer. El plaer de tenir raó o creure-ho fermament, que és el mateix. I després del plaer, la por de veure que el referent adult no és infal·lible, que també la caga i que ai mare com em puc refiar d’aquesta gent. Us va passar? No? Digueu-me estrany.
I per què us foto tot aquest rollo de psicologia infantil barata? Doncs perquè tinc una sensació similar des de fa un temps amb la nostra classe política. Noto que tenim raó de queixar-nos, manifestar-nos, plorar, marranejar i cridar cada dia i que encara faríem curt. De fet, fem curt. Diuen que tenim els polítics que mereixem. Ostres, potser la majoria absoluta del PP o la victòria de Convergència i Unió és culpa nostra, però arriba a un punt que, veient tot el ventall d’opcions, un pensa que no hi ha res de bo per triar i que estem perduts. De debò ho mereixem? Em sembla que nosaltres ja hem reconegut i pagat amb escreix tots els nostres pecats mentre que els altres culpables d’aquest desastre, no.
Què vol dir Narcís Serra, ex-president de Catalunya Caixa, quan va als jutjats i diu que els sous milionaris dels directius de l’entitat estaven ajustats als preus del mercat? Ah, d’acord, Narcís, tranquil. Si tots els bancs fan el mateix i si el Banc d’Espanya coneixia els sous i els aprovava, no passa res. Disculpa les molèsties. Va home, va. Una mica de dignitat, si us plau.
I un matí obres el diari i veus que un ha plantat a l’altra per no complir el protocol. I després l’altre decideix que ara no convida el primer a un acte, com a venjança. Però això què és, un país o una classe de tercer d’ESO? Amb tots els respectes per les classes de tercer d’ESO.
I després, més avall, un titular diu que el ministre de torn segueix fent de les seves mentre la comunitat prepara vagues massives que ni s’escoltarà en nom de la majoria absoluta i la democràcia.
I pressupostos que no quadren, i governs paralitzant el món perquè l’ala d’ultradreta no vol reforma sanitària universal. I els que semblen bons perquè tenen premis Nobel de la Pau ara resulta que han espiat les comunicacions de tothom, dins i fora del seu país. I un país governat per socialistes que agafa una nena immigrant d’un autobús escolar i l’envia al seu país amb tota la seva família.
I, quan les desgràcies et semblen llunyanes, gires pàgina i encara llegeixes que a l’ambulatori del teu poble va morir un nadó de dos mesos i mig. I que no es va fer tot el que es va poder perquè no tenim els protocols que es necessiten en casos així. Però la culpa no és de les retallades, no, perquè ens podem permetre el luxe de portar un helicòpter que s’estigui aterrat al mig del carrer durant una hora, mostrant-nos la seva grandesa imponent i fent una tràgica metàfora sobre la incapacitat manifesta dels grans, els de dalt, de trobar solucions pels més petits, els de baix.
I vinga a sumar indignació. Diuen els experts que això algun dia petarà, de fet molts apuntaven la crisi com a pet i punt de partida per a un nou ordre mundial, més just i més bo. Jo m’ho vaig creure perquè, com quan era petit, pensava que els qui ens manen sabien i tenien més raó més que jo. Doncs, o està trigant massa o em sembla que no va així. Sento el plaer de saber-nos moralment més correctes i bons que ells, però després m’envaeix la por perquè ens porten a la ruïna total en benefici propi. Què fem? Bona nit.
Tornant al tema principal, moltes vegades els nens saben que no tenen raó o que la raó la tenen els pares i que els adults actuen pel seu bé. Però això tant se val. Tot i saber-ho, és de naturalesa humana aferrar-se a la pròpia raó per sobre la dels altres. I de nens encara més. Tossuderia, se’n diu. Jo tinc raó perquè sóc jo, tot i que sé que la tens tu. De fet, només la tens si ho accepto, i no ho vull acceptar. Ara bé, com tots descobrim més tard, quan som grans, els adults també s’equivoquen. Personalment, recordo l’impacte que em va causar descobrir un dia, sent un nen encara, que jo tenia raó i un adult no. Però no parlant de minúcies de la vida, sinó d’algun tema gran, amb ètica o moral al darrera. Quina sensació de plaer. El plaer de tenir raó o creure-ho fermament, que és el mateix. I després del plaer, la por de veure que el referent adult no és infal·lible, que també la caga i que ai mare com em puc refiar d’aquesta gent. Us va passar? No? Digueu-me estrany.
I per què us foto tot aquest rollo de psicologia infantil barata? Doncs perquè tinc una sensació similar des de fa un temps amb la nostra classe política. Noto que tenim raó de queixar-nos, manifestar-nos, plorar, marranejar i cridar cada dia i que encara faríem curt. De fet, fem curt. Diuen que tenim els polítics que mereixem. Ostres, potser la majoria absoluta del PP o la victòria de Convergència i Unió és culpa nostra, però arriba a un punt que, veient tot el ventall d’opcions, un pensa que no hi ha res de bo per triar i que estem perduts. De debò ho mereixem? Em sembla que nosaltres ja hem reconegut i pagat amb escreix tots els nostres pecats mentre que els altres culpables d’aquest desastre, no.
Què vol dir Narcís Serra, ex-president de Catalunya Caixa, quan va als jutjats i diu que els sous milionaris dels directius de l’entitat estaven ajustats als preus del mercat? Ah, d’acord, Narcís, tranquil. Si tots els bancs fan el mateix i si el Banc d’Espanya coneixia els sous i els aprovava, no passa res. Disculpa les molèsties. Va home, va. Una mica de dignitat, si us plau.
I un matí obres el diari i veus que un ha plantat a l’altra per no complir el protocol. I després l’altre decideix que ara no convida el primer a un acte, com a venjança. Però això què és, un país o una classe de tercer d’ESO? Amb tots els respectes per les classes de tercer d’ESO.
I després, més avall, un titular diu que el ministre de torn segueix fent de les seves mentre la comunitat prepara vagues massives que ni s’escoltarà en nom de la majoria absoluta i la democràcia.
I pressupostos que no quadren, i governs paralitzant el món perquè l’ala d’ultradreta no vol reforma sanitària universal. I els que semblen bons perquè tenen premis Nobel de la Pau ara resulta que han espiat les comunicacions de tothom, dins i fora del seu país. I un país governat per socialistes que agafa una nena immigrant d’un autobús escolar i l’envia al seu país amb tota la seva família.
I, quan les desgràcies et semblen llunyanes, gires pàgina i encara llegeixes que a l’ambulatori del teu poble va morir un nadó de dos mesos i mig. I que no es va fer tot el que es va poder perquè no tenim els protocols que es necessiten en casos així. Però la culpa no és de les retallades, no, perquè ens podem permetre el luxe de portar un helicòpter que s’estigui aterrat al mig del carrer durant una hora, mostrant-nos la seva grandesa imponent i fent una tràgica metàfora sobre la incapacitat manifesta dels grans, els de dalt, de trobar solucions pels més petits, els de baix.
I vinga a sumar indignació. Diuen els experts que això algun dia petarà, de fet molts apuntaven la crisi com a pet i punt de partida per a un nou ordre mundial, més just i més bo. Jo m’ho vaig creure perquè, com quan era petit, pensava que els qui ens manen sabien i tenien més raó més que jo. Doncs, o està trigant massa o em sembla que no va així. Sento el plaer de saber-nos moralment més correctes i bons que ells, però després m’envaeix la por perquè ens porten a la ruïna total en benefici propi. Què fem? Bona nit.
dimarts, 15 d’octubre del 2013
Mirall trencat: 12-O, anem bé - P5 (14.10.13)
Dissabte passat va ser 12 d’octubre i de bon matí vaig agafar un tren de rodalies per anar a Barcelona. El meu destí, però, no era Plaça Catalunya; era l’estació de Sants, on havia d’agafar un altre tren que em portés fins a Sitges, al festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. La cita ja està marcada i fixada al meu calendari anual, m’encanta descobrir pel·lícules poc comercials i m’agrada gaudir l’ambient de la ciutat amb els amics.
El cas és que, de nou al tren que em portava a Barcelona, al mateix vagó on anàvem nosaltres, hi havia unes quantes persones amb banderes espanyoles que anaven a la manifestació per la unitat d’Espanya. Primer, en veure les banderes, vaig pensar que feien el ridícul. Després vaig veure’m a mi mateix portant la senyera el dia onze de setembre i vaig reflexionar. Em vaig obligar a fer un exercici d’empatia i objectivitat, a mirar-me eI tren des de fora del vagó. És obvi que, de totes les opinions que hi ha en aquest complex debat, la que he adoptat jo em sembla la millor per mi i pels meus, la més justa i la més bona. Si no, no la defensaria. Ara bé, això no treu que pugui entendre la gent que n’ha pres d’altres. Sempre que aquestes altres no afegeixin àguiles o fletxes al debat. Podem discutir tranquil·lament tot el que vulgueu, però el feixisme està fora de tota aproximació amistosa. Les fronteres del joc han de quedar clares i, paradoxalment, podem dir que l’extremisme es queda fora de joc de manera radical i sense condicions. No em feu filosofar sobre el bé i el mal ara, que és molt tard.
I llavors, mirant aquella bandera que em representa per obligació però que ho fa, vaig canviar de postura. De mirar-me’ls de reüll vaig passar a aplaudir-los per dins. M’agrada que la gent es mogui per defensar cívicament la seva postura. Això ens normalitza com a societat i com a país o regió d’Espanya.
I l’endemà vaig llegir la premsa i vaig alegrar-me que no es parlés de cap incident remarcable al llarg de tota la jornada. Sempre menyspreant de l’equació totes les connotacions d’ultradreta, que hi van ser presents. A mi em faria molta pena ser unionista i veure que la dreta més rància es barreja amb les meves opcions personals. De fet, hi deu haver molts casos de persones d’esquerres i unionistes que no saben què fer i s’han quedat a casa repetidament. No poden anar a la Via Catalana perquè no volen la independència. No poden sortir de casa el 12 d’octubre perquè amb tant militar i tanta àguila els agafaria un cobriment. De fet, no cal ni que siguin d’esquerres. Simplement, en cas que no siguin gaire de dretes potser ja no els ve de gust abanderar-se al costat de certs energúmens. Tanmateix, si no volen la consulta poden quedar-se a casa i votar el PSOE, després de qüestionar severament la seva concepció de la democràcia. Però al menys tenen una opció. Si, en canvi, volen la consulta per votar no, ho tenen endiabladament complicat amb el ventall polític i social actual. Caram, som un país (o dos països) complicat (o complicats).
En qualsevol cas, dissabte tot va anar bé i l’ambient va ser familiar i pacífic. La majoria silenciosa de l’Alícia va convertir-se en una minoria sorollosa. Com que jo no sóc curt de gambals, i procuro no ser un mentider ni un demagog, no diré que tota la gent que es va quedar a casa, la nova majoria silenciosa, és independentista. Simplement, no sé què és ni tan sols si és. Ni jo ni ningú, que no us enganyin. I només hi ha una manera d’esbrinar-ho.
Les comparacions són odioses, però en democràcia els percentatges són el que compta. I si comparem els dos moviments oposats, les manifestacions independentistes front a les unionistes, hi ha molta diferència. Fins i tot comptant les xifres de l’organització més les de la delegació del govern més les de la guàrdia urbana sumades totes juntes i sense considerar que molta gent va venir de fora de Catalunya, els números estan molt lluny dels dos últims onze de setembre. Probablement això ens mostri la realitat de país, però també és cert que la capacitat de convocatòria de l’independentisme és, ara per ara, a anys llum del moviment unionista. És el que passa quan un moviment surt del poble i de la voluntat de canvi i l’altre surt bàsicament dels polítics. Tots dos són legítims, no ens equivoquem, però són fonamentalment diferents, i això es nota.
En resum, crec que és bo per tots que ens comencem a ensenyar les cartes i a mesurar les forces per avançar en la partida. Això vol dir que, com a mínim, hi ha partida. I als demagogs com Albert Rivera, que diuen que el procés independentista crea tensions, li diré que és ben al contrari. Catalunya tenia una massa social independentista adormida, però existent al cap i a la fi, i això era un problema latent fins i tot per al conjunt d’Espanya. Tard o d’hora hauria esclatat. Més val que sigui quan abans millor. Són aquests tipus de crisis les que equilibren socialment un país. És ara, amb tothom a cara descoberta, quan podem ser lliures d’opinar, debatre, argumentar i defensar les nostres opinions per, finalment, votar i decidir què fem. Bona nit.
I llavors, mirant aquella bandera que em representa per obligació però que ho fa, vaig canviar de postura. De mirar-me’ls de reüll vaig passar a aplaudir-los per dins. M’agrada que la gent es mogui per defensar cívicament la seva postura. Això ens normalitza com a societat i com a país o regió d’Espanya.
I l’endemà vaig llegir la premsa i vaig alegrar-me que no es parlés de cap incident remarcable al llarg de tota la jornada. Sempre menyspreant de l’equació totes les connotacions d’ultradreta, que hi van ser presents. A mi em faria molta pena ser unionista i veure que la dreta més rància es barreja amb les meves opcions personals. De fet, hi deu haver molts casos de persones d’esquerres i unionistes que no saben què fer i s’han quedat a casa repetidament. No poden anar a la Via Catalana perquè no volen la independència. No poden sortir de casa el 12 d’octubre perquè amb tant militar i tanta àguila els agafaria un cobriment. De fet, no cal ni que siguin d’esquerres. Simplement, en cas que no siguin gaire de dretes potser ja no els ve de gust abanderar-se al costat de certs energúmens. Tanmateix, si no volen la consulta poden quedar-se a casa i votar el PSOE, després de qüestionar severament la seva concepció de la democràcia. Però al menys tenen una opció. Si, en canvi, volen la consulta per votar no, ho tenen endiabladament complicat amb el ventall polític i social actual. Caram, som un país (o dos països) complicat (o complicats).
En qualsevol cas, dissabte tot va anar bé i l’ambient va ser familiar i pacífic. La majoria silenciosa de l’Alícia va convertir-se en una minoria sorollosa. Com que jo no sóc curt de gambals, i procuro no ser un mentider ni un demagog, no diré que tota la gent que es va quedar a casa, la nova majoria silenciosa, és independentista. Simplement, no sé què és ni tan sols si és. Ni jo ni ningú, que no us enganyin. I només hi ha una manera d’esbrinar-ho.
Les comparacions són odioses, però en democràcia els percentatges són el que compta. I si comparem els dos moviments oposats, les manifestacions independentistes front a les unionistes, hi ha molta diferència. Fins i tot comptant les xifres de l’organització més les de la delegació del govern més les de la guàrdia urbana sumades totes juntes i sense considerar que molta gent va venir de fora de Catalunya, els números estan molt lluny dels dos últims onze de setembre. Probablement això ens mostri la realitat de país, però també és cert que la capacitat de convocatòria de l’independentisme és, ara per ara, a anys llum del moviment unionista. És el que passa quan un moviment surt del poble i de la voluntat de canvi i l’altre surt bàsicament dels polítics. Tots dos són legítims, no ens equivoquem, però són fonamentalment diferents, i això es nota.
En resum, crec que és bo per tots que ens comencem a ensenyar les cartes i a mesurar les forces per avançar en la partida. Això vol dir que, com a mínim, hi ha partida. I als demagogs com Albert Rivera, que diuen que el procés independentista crea tensions, li diré que és ben al contrari. Catalunya tenia una massa social independentista adormida, però existent al cap i a la fi, i això era un problema latent fins i tot per al conjunt d’Espanya. Tard o d’hora hauria esclatat. Més val que sigui quan abans millor. Són aquests tipus de crisis les que equilibren socialment un país. És ara, amb tothom a cara descoberta, quan podem ser lliures d’opinar, debatre, argumentar i defensar les nostres opinions per, finalment, votar i decidir què fem. Bona nit.
dimarts, 8 d’octubre del 2013
Mirall trencat: Una mica de tot - P4 (07.10.13)
Aquesta setmana, l’actualitat no m’ha deixat triar un tema principal per parlar-vos-en. I no precisament perquè els falti importància, sinó perquè no en tinc una opinió prou diguem-ne “desenvolupable”. Així doncs, us faré un poti-poti que, espero, no se us indigesti.
El meu periple per les pàgines dels diaris d’aquesta setmana comença el dijous passat a Lampedusa. L’illa italiana va viure un dels episodis més tràgics de la seva història en veure com, davant les seves costes, un vaixell sobrecarregat d’immigrants africans s’incendiava i s’hi enfonsava. De moment, dos-cents onze morts, cremats i ofegats. Segurament n’haureu vist imatges esgarrifoses i haureu sentit un calfred en veure els pescadors plorant durant el rescat. I n’haureu notat un altre de més profund i reflexiu en saber que alguns vaixells van negar l’auxili als naufragats per por a les conseqüències legals que té participar en la immigració il·legal. Hi ha hagut precedents de sentències contra vaixells que han ajudat a arribar a Itàlia persones a la deriva. Com saber si aquell patró trafica amb persones de costa a costa o si ha ajudat una pastera que s’enfonsava? És complicat. L’alcaldessa de l’illa, sabent que no és la primera desgràcia així que passa davant seu i que malauradament és probable que tampoc sigui la última, posava el crit al cel mirant cap Europa. Com de gran ha de ser el cementiri de Lampedusa? Aturem-ho! I els polítics italians, sumant-se al carro amb més por de rebre ells també que voluntat de solucionar-ho, han clamat a la Unió, exigint resposta. En qualsevol cas, tant a Roma com a Brussel·les, poc a poc i bona lletra. O no tan bona. Dol oficial i ja ho revisarem. Aquest és un debat profund que s’estudia a les universitats i a algunes tertúlies radiofòniques i que no té una resposta fàcil. Tanquem fronteres i s’ha acabat el problema? Segur? I si mirem més enllà i provem de solucionar el problema des de l’origen? O obrim les fronteres i que cadascú vagi on vulgui? Em sembla que entenc les múltiples maneres d’enfocar el tema, però vull formular una pregunta retòrica. Des d’un punt de vista moral, és ètic no deixar que una persona habiti on vulgui del planeta Terra? Pensem-hi. Què fa que un tros de terra sigui més meu que teu, a banda d’on em van parir els meus pares? Són ètiques les fronteres? I el qui em digui que són la única manera de conservar l’ordre i que, si no, tots seríem més pobres li diré que s’aturi a pensar en les seves paraules i que no camufli el que em vol dir: que nosaltres seríem més pobres i que hi hauria desequilibris tan brutals que provocarien la caiguda d’un sistema que, amb totes les crisis que vulguis, és bastant favorable per nosaltres i bastant desfavorable per a moltes persones que viuen en condicions inimaginables des del sofà. No ho sé, jo us llanço la pedra i amago la mà. No en tinc resposta, segurament perquè estic còmodament assegut al meu sofà.
Venim ara una mica més a prop en l’espai, que no en el temps, perquè el tema ve de molt lluny, i parlem del projecte Castor. Ni sóc geòleg ni sóc tertulià de RAC1 o de Catalunya Ràdio, així que no puc parlar-vos amb coneixement de causa. En qualsevol cas crec que és força obvi que hi ha un problema i que hi ha uns culpables que haurien de pagar pels seus errors. D’una banda l’empresa, que es defensa dient que ells com a molt han accelerat el procés, però que no han creat el problema des de zero. Això és com trencar un gerro i dir-li a la mare que tard o d’hora l’erosió provocada per l’aigua de les flors i l’airet que entra per la finestra hauria trencat el gerro, que tu només ho has accelerat. Aquesta excusa, no sé amb les vostres, però amb ma mare no funciona. I amb els veïns de la zona afectada pels sismes tampoc. Aquí hi ha un error humà monumental que pot ser per negligència o accidental, però que s’ha de reconèixer i actuar en conseqüència. En tot cas, l’empresa privada té els seus mecanismes per depurar responsabilitats, si més no a les jerarquies més baixes perquè a Florentino, propietari de Castor, no li caurà cap pal, no patiu. Em preocupa més l’administració. Aquí sí que em temo que costarà molt veure algú reconeixent que no es va mirar bé totes les pàgines del projecte o que va cometre un petit error de càlcul que pot convertir Aragó en destí turístic de platja ben aviat. Ja sabem que a Can Rajoy tenen un lema que diu “el temps ho cura tot, calla i espera, Mariano.”. I a les terres de l’Ebre i a Castelló anar esperant mentre la terra diu prou.
I parlant d’esperar, jo en sé d’una que ja pot esperar asseguda si pensa complir el seu propòsit. Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP català, ha fet una proposta de finançament singular per a Catalunya. Potser té por d’Albert Rivera, que s’ha assegut bastant més endavant a l’autocar del no a la independència. Us en recordeu del pacte fiscal, que va resultar que no existia, que eren els pares? Doncs l’Alícia no ho va entendre, el dia que ho explicaven a classe. Devia fer campana amb en Duran i en Pere Navarro. El PP de Madrid no ha trigat gaire en tancar la porta als nassos (i als llavis) de Sánchez Camacho. La seva resposta ha estat no. Un no rotund. En vint-i-quatre hores l’Alícia ha fet més per l’independentisme que molts membres d’Esquerra en tota una vida. Primer reconeix que a Catalunya li cal un tracte singular, reconeixent així que amb Espanya hi ha un problema que s’ha de solucionar, i després tasta la cara més dialogant de Madrid de la mà del seu propi partit, que encara riu ara. Rajoy va dir la setmana passada des del Japó que no sap de què va això de la tercera via. Zasca pel Duran. Ara diu que res de singularitats. Zasca per l’Alícia. I de Pere Navarro ja se n’encarrega Rubalcaba. Haurem de preguntar a la Generalitat quant ens costa als catalans aquesta campanya independentista que ha comprat fins i tot els peixos grossos de la capital. Ha de ser caríssima i no sé si ens la podem permitir. Bona nit.
El meu periple per les pàgines dels diaris d’aquesta setmana comença el dijous passat a Lampedusa. L’illa italiana va viure un dels episodis més tràgics de la seva història en veure com, davant les seves costes, un vaixell sobrecarregat d’immigrants africans s’incendiava i s’hi enfonsava. De moment, dos-cents onze morts, cremats i ofegats. Segurament n’haureu vist imatges esgarrifoses i haureu sentit un calfred en veure els pescadors plorant durant el rescat. I n’haureu notat un altre de més profund i reflexiu en saber que alguns vaixells van negar l’auxili als naufragats per por a les conseqüències legals que té participar en la immigració il·legal. Hi ha hagut precedents de sentències contra vaixells que han ajudat a arribar a Itàlia persones a la deriva. Com saber si aquell patró trafica amb persones de costa a costa o si ha ajudat una pastera que s’enfonsava? És complicat. L’alcaldessa de l’illa, sabent que no és la primera desgràcia així que passa davant seu i que malauradament és probable que tampoc sigui la última, posava el crit al cel mirant cap Europa. Com de gran ha de ser el cementiri de Lampedusa? Aturem-ho! I els polítics italians, sumant-se al carro amb més por de rebre ells també que voluntat de solucionar-ho, han clamat a la Unió, exigint resposta. En qualsevol cas, tant a Roma com a Brussel·les, poc a poc i bona lletra. O no tan bona. Dol oficial i ja ho revisarem. Aquest és un debat profund que s’estudia a les universitats i a algunes tertúlies radiofòniques i que no té una resposta fàcil. Tanquem fronteres i s’ha acabat el problema? Segur? I si mirem més enllà i provem de solucionar el problema des de l’origen? O obrim les fronteres i que cadascú vagi on vulgui? Em sembla que entenc les múltiples maneres d’enfocar el tema, però vull formular una pregunta retòrica. Des d’un punt de vista moral, és ètic no deixar que una persona habiti on vulgui del planeta Terra? Pensem-hi. Què fa que un tros de terra sigui més meu que teu, a banda d’on em van parir els meus pares? Són ètiques les fronteres? I el qui em digui que són la única manera de conservar l’ordre i que, si no, tots seríem més pobres li diré que s’aturi a pensar en les seves paraules i que no camufli el que em vol dir: que nosaltres seríem més pobres i que hi hauria desequilibris tan brutals que provocarien la caiguda d’un sistema que, amb totes les crisis que vulguis, és bastant favorable per nosaltres i bastant desfavorable per a moltes persones que viuen en condicions inimaginables des del sofà. No ho sé, jo us llanço la pedra i amago la mà. No en tinc resposta, segurament perquè estic còmodament assegut al meu sofà.
Venim ara una mica més a prop en l’espai, que no en el temps, perquè el tema ve de molt lluny, i parlem del projecte Castor. Ni sóc geòleg ni sóc tertulià de RAC1 o de Catalunya Ràdio, així que no puc parlar-vos amb coneixement de causa. En qualsevol cas crec que és força obvi que hi ha un problema i que hi ha uns culpables que haurien de pagar pels seus errors. D’una banda l’empresa, que es defensa dient que ells com a molt han accelerat el procés, però que no han creat el problema des de zero. Això és com trencar un gerro i dir-li a la mare que tard o d’hora l’erosió provocada per l’aigua de les flors i l’airet que entra per la finestra hauria trencat el gerro, que tu només ho has accelerat. Aquesta excusa, no sé amb les vostres, però amb ma mare no funciona. I amb els veïns de la zona afectada pels sismes tampoc. Aquí hi ha un error humà monumental que pot ser per negligència o accidental, però que s’ha de reconèixer i actuar en conseqüència. En tot cas, l’empresa privada té els seus mecanismes per depurar responsabilitats, si més no a les jerarquies més baixes perquè a Florentino, propietari de Castor, no li caurà cap pal, no patiu. Em preocupa més l’administració. Aquí sí que em temo que costarà molt veure algú reconeixent que no es va mirar bé totes les pàgines del projecte o que va cometre un petit error de càlcul que pot convertir Aragó en destí turístic de platja ben aviat. Ja sabem que a Can Rajoy tenen un lema que diu “el temps ho cura tot, calla i espera, Mariano.”. I a les terres de l’Ebre i a Castelló anar esperant mentre la terra diu prou.
I parlant d’esperar, jo en sé d’una que ja pot esperar asseguda si pensa complir el seu propòsit. Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP català, ha fet una proposta de finançament singular per a Catalunya. Potser té por d’Albert Rivera, que s’ha assegut bastant més endavant a l’autocar del no a la independència. Us en recordeu del pacte fiscal, que va resultar que no existia, que eren els pares? Doncs l’Alícia no ho va entendre, el dia que ho explicaven a classe. Devia fer campana amb en Duran i en Pere Navarro. El PP de Madrid no ha trigat gaire en tancar la porta als nassos (i als llavis) de Sánchez Camacho. La seva resposta ha estat no. Un no rotund. En vint-i-quatre hores l’Alícia ha fet més per l’independentisme que molts membres d’Esquerra en tota una vida. Primer reconeix que a Catalunya li cal un tracte singular, reconeixent així que amb Espanya hi ha un problema que s’ha de solucionar, i després tasta la cara més dialogant de Madrid de la mà del seu propi partit, que encara riu ara. Rajoy va dir la setmana passada des del Japó que no sap de què va això de la tercera via. Zasca pel Duran. Ara diu que res de singularitats. Zasca per l’Alícia. I de Pere Navarro ja se n’encarrega Rubalcaba. Haurem de preguntar a la Generalitat quant ens costa als catalans aquesta campanya independentista que ha comprat fins i tot els peixos grossos de la capital. Ha de ser caríssima i no sé si ens la podem permitir. Bona nit.
dimarts, 1 d’octubre del 2013
Mirall trencat: La Marea Verda - P3 (30.09.13)
Tres amics de Montcada i un amic que és de Mallorca però que viu i estudia amb ells a Barcelona, han quedat per fer una excursió. Pujaran al poblat iber i visitaran el monestir de Sant Jeroni de la Murtra i un parell d’ermites properes, a la Serralada de Marina. Tot plegat unes tres hores i mitja amunt i avall per estirar les cames, xerrar i ensenyar-li al seu amic una de les millors cares de Montcada. El dia abans de l’excursió, els tres amics locals reben un missatge de l’amic que ve de Barcelona. Li expliquen com ha d’arribar i li diuen que, en cas de dubte, pugi a qualsevol tren, que segur que tard o d’hora passa per alguna estació montcadenca. L’amic, més tranquil, els demana que l’endemà, per fer el cim, es posin una samarreta verda. Així donarem suport al moviment de les illes Balears, a l’anomenada "marea verda". Tots li fan cas i decideixen que l’endemà ja en parlaran amb més profunditat, que per WhatsApp no es pot fer política.
I vam fer l’excursió i vam xerrar i vam gaudir d’unes bones vistes de Barcelona i el Vallès i vam cansar-nos i vam suar la samarreta. La samarreta verda. I el nostre amic ens va explicar amb més detall què passa a ses illes gairebé de primera mà, perquè els seus pares són professors de secundària i estan en vaga. Però no molta vaga que, si no, no em poden pagar sa carrera i he de tornar cap a Mallorca.
Els docents balears estan en peu de guerra des de fa temps i més intensament des de principi d’aquest curs (que encara no ha començat), bàsicament en rebuig a l’anomenat TIL (Tractament Integral de Llengües) i també contra les retallades.
Posem-nos en context, que sovint el Mediterrani és molt ample i pels catalans sembla que les illes siguin darrera Itàlia. Només les tornem a posar davant quan arriba l’estiu i l’anunci d’Estrella Damm ens les recorda...
Què és el TIL? És un decret llei implantat pel govern de Bauzá que, en línies generals, imposa el trilingüisme a les aules balears. A partir d’ara les classes han de ser un trenta per cent en català, un trenta per cent en castellà, un trenta per cent en anglès i un deu per cent a elecció del centre. Evidentment, és una reforma contra la immersió lingüística que prevalia fins ara a l’ensenyament de les illes. L’executiu del PP el justifica per combatre el fracàs escolar, que val a dir que és altament preocupant. El problema és que la immersió en català no és el motiu del fracàs, ja que a Catalunya aquest és sensiblement inferior amb una immersió similar. Els docents, a més, argumenten que les retallades en educació i la manca de recursos fan impossible el canvi garantint la qualitat de l’ensenyament. A més, els alumnes no estan preparats per assumir un trenta per cent de les classes en anglès.
Un altre dels motius de la protesta són les retallades en sí. En els últims dos anys, el pressupost d'educació s'ha retallat uns 120 milions d’euros, s'han acomiadat un miler de docents, se'ls ha reduït la nòmina i no es cobreixen les baixes immediatament. També s'han retallat els programes d'atenció especial i (atenta la companyia) els programes contra el fracàs escolar. Tot plegat fa que el nombre d’alumnes per aula hagi crescut de manera preocupant. Més desastres? Les beques menjador s’han reduït un 40% i es paguen tard i s'han retallat les ajudes per comprar llibres de text i pagar el transport escolar. Són la comunitat on s’entreguen menys beques. Déu n’hi do la quantitat de cinisme que gasta el president José Ramon Bauzá, com a mínim tant com “gomina”.
I la protesta no s’acaba aquí. Entre tota l’aigua de mar que ha fet vessar el got també hi ha les gotes en forma expedients sancionadors que va obrir la Conselleria d’Educació contra tres directors d’institut de Maó suspesos de sou i feina uns mesos per negar-se a aplicar el decret.
I, per postres, la prepotència i bel·ligerància del govern ha acabat de reblar el clau. El cop de porta reiterat a totes les demandes i clams de la comunitat educativa ha creat l’efecte contrari al “ja es cansaran”.
La resposta ha estat massiva i d’una contundència que ha fet trontollar el PP balear per dins i ha obligat a Bauzá a seure i, com a mínim, a dialogar. Faltaria més, que per alguna raó és el president. I no parlo de la contundència de la foto de quatre amics amb samarreta verda en un cim de la Serralada de Marina, no. Parlo de la manifestació més gran que ha viscut mai Mallorca. Ahir, una marea verda de 80.000 persones va inundar el centre de Palma per protestar per tot el que he explicat i molt més, perquè n’estan farts. La xifra ascendeix fins a 125.000 persones si sumem les protestes a totes les illes. Espectacular i històric. De poc ha servit aquesta vegada que el PP apel·li la majoria silenciosa dels pebrots. Ells governen amb majoria absoluta gràcies a uns 190.000 vots, que no és gaire més. Igual que va passar aquí a Catalunya en contra de Wert, l’ensenyament no es toca. I si es toca és per millorar-lo d’acord amb les recomanacions de la comunitat educativa i els experts, i no d’acord amb el que decideixen quatre polítics en un despatx, en contra del català i acollonits pel gir sobiranista de Catalunya.
I compte, no sóc dels qui proclamen els països catalans a la lleugera. Sóc conscient de la composició parlamentària de les Illes balears i del País Valencià, que és el que han decidit els seus ciutadans democràticament. Però veig paral·lelismes entre la Via Catalana i la Marea Verda. No en el missatge, ni molt menys, però si en les formes. Nosaltres som el poble i nosaltres decidim. I tu, polític de torn, a obeir la nostra voluntat majoritària, que per alguna cosa et paguem. Bona nit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)