Ahir a Madrid i, per extensió, a la resta del país del que encara en formem part, es va viure un dia trist. Parlo de la manifestació en contra de la recent sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la doctrina Parot. No vull entrar al debat sobre la sentència en sí. Ni sóc jurista ni disposo de tot el coneixement necessari per parlar-ne amb propietat. I m’atreviria a dir que afortunadament, perquè no voldria haver de jutjar el Tribunal dels Drets Humans. El que està clar són els fets: Estrasburg va llegir la Declaració Universal per la qual vetlla, va llegir també algunes lleis espanyoles i hi va trobar contradiccions inadmissibles. Després, va mirar l’excel on hi té la llista de països que ratifiquen la Declaració Universal amb la seva signatura i hi va trobar Espanya. Per últim, va comprovar que Espanya no estigués dins el grup de països que es poden passar la Declaració pel forro impunement i va veure que no, que estem dins del grup dels teòricament obedients. Automàticament, gomet vermell per a l’executiu de Rajoy i una crida imperativa a l’ordre. La sentència, pels qui no hi entenem, ve a dir: "arreglin aquest bunyol de legislació que tenen amb els presos d’ETA."
La reacció del govern: primer, incredulitat; després, una mica de manipulació i, per últim, resignació. La reacció de les associacions de víctimes: indignació absoluta. I la reacció de l’entorn abertzale: satisfacció perquè es faci justícia.
Aquests són els fets preliminars.
No em crec tots els periodistes que omplen rius de tinta dient que entenen les víctimes. No. O ets víctima i sents el que has de sentir o no ho ets i, per tant, no ho pots sentir. L’empatia, en casos tan extrems, perdoneu-me però no serveix per res. D’altra banda, la llei no es pot fer des del punt de vista parcial del dolor. Segur que molts dels qui ens oposem a la pena de mort canviaríem d’opinió en casos concrets, propers a nosaltres emocionalment. Però per sort hi hauria un cap fred, vestit amb toga, que ens impediria cometre bogeries. Aquí passa el mateix. Els drets humans són universals i no poden dependre del cas. Això és el que ens fa civilitzats.
Tornant al principi, al fil del que volia parlar avui, ahir va haver-hi una manifestació convocada per l’associació de víctimes del terrorisme pels carrers de Madrid que clamava contra la sentència del Tribunal. Això, en sí, no és trist. La gent ha de tenir dret a expressar-se i és ben lícit estar en contra d’una sentència judicial o d’una llei. Fins i tot en contra d’una constitució, que no se n’oblidin els amnèsics selectius de la caverna. El que és trist és veure la manifestació polititzada, veure l’ala més dretana del Partit Popular jugant amb els sentiments de les víctimes com si fossin plastilina, veure moltes banderes amb àguiles nostàlgiques de temps passats i, sobretot, veure-ho tot barrejat sense cap mena de sensibilitat però amb una coherència històrica que fa esgarrifar.
Què devia pensar Europa en veure que, els mateixos que adverteixen Catalunya dels perills de quedar-se’n fora, reneguen del Tribunal més important que hi ha a la Unió?
Doncs devia pensar que Espanya comença a mostrar símptomes de contagi. El contagi d’una malaltia que cada vegada s’estén més de pressa pel vell continent: l’ascens imparable de la ultradreta. El que va començar en petits brots als països nòrdics, ara ja és ben present a Itàlia, Àustria, Hongria i altres països centreeuropeus, Grècia, on tenim ben recents les detencions de parlamentaris d’Alba Daurada per l’assassinat d’un cantant d’esquerres i, fins i tot, aquesta radicalització ja amenaça l’Elisi a França. Aquí, un exemple seria Plataforma per Catalunya, que comença a treure el cap, i també manifestacions com les d’ahir, amb dirigents del PP al capdavant, dient-li amb insolència a l’Europa moderada que les lleis d’Espanya les fa Espanya i punt. La ultradreta ha tornat per quedar-se. És obvi que tot plegat surt, principalment, del descontent d’un sector de la població europea molt influenciable i incendiari. Ai mare, el panorama que ens ve a sobre si no ho sabem aturar, democràticament, a temps. Agafeu un llibre d’història i llegiu-ho vosaltres mateixos, no us caldrà anar gaire pàgines enrere. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada