Mirall trencat: I Catalunya, què? - P14 (16.12.13)

Si sou "habituals" sabeu perfectament de què us vull parlar avui. Si em coneixeu una mica, també. Exacte. La consulta. Pels extraterrestres o per a tots aquells que només us informeu del que passa a través d’aquestes paraules, el dijous passat les principals forces polítiques del país van arribar a un acord històric sobre la data i la pregunta de la consulta sobiranista. Serà, teòricament, el dia 9 de novembre de 2014 i la pregunta serà doble:
Vol que Catalunya esdevingui un Estat (sí o no)? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent (sí o no)?
Formular la pregunta o, en aquest cas preguntes, no ha estat una tasca fàcil. Cadascuna de les cinc forces polítiques volia aportar el seu matís: Convergència, Esquerra i la CUP volien la paraula independència i els republicans volien, a més, que fos tant sí com no el 2014. Unió i Iniciativa buscaven una forma menys contundent que admetés la solució federal, la tercera via. A Madrid es pensaven que mai ens posaríem d’acord. Sorpresa!
La solució, llegida a primer cop d’ull, sembla voler acontentar tothom. En quant la vaig saber, em va estranyar molt que Esquerra, que per la potestat que té d’aprovar o tombar els pressupostos és un dels actors amb més força de tot plegat, acceptés una pregunta que dilueixi el sí. Perquè, no ens enganyem: el sí a la independència amb aquesta doble pregunta perdrà vots directes. Molta gent no del tot independentista que davant la disjuntiva de seguir com fins ara o ser independents votaria marxar, ara tindrà la opció de dir que no està content però tampoc vol la independència radical. Això fragmenta el sí. Llavors, és que Oriol Junqueras ha cedit i ha perdut les negociacions? No us ho penseu. En Junqueras és força més llest que això. I en Mas tampoc es queda curt: el portaveu Francesc Homs afirmava que la pregunta doble va sortir del propi president. Així doncs, on és el truc? Al meu entendre, és una bona jugada que pot sortir malament o bé, però que està molt ben pensada. Us ho explico. De la mateixa manera que amb aquesta doble pregunta fragmentes el sí, també fragmentes el no a la independència. Hi ha molta gent que no vol la independència i que, per tant, hauria votat no en una consulta binària, que entén que alguna cosa ha de canviar entre Catalunya i Espanya i que, ara, amb aquesta fórmula, votarà sí a la primera pregunta per reivindicar el canvi d’estatus quo i no a la segona per oposar-se al trencament total. Vull que Catalunya sigui un Estat, però no independent d’Espanya. Molt bé. En resum fins ara tenim un grapat de gent que anava a votar que sí que ara amb la pregunta doble votarà sí-no. I un grapat de gent que anava a votar no que ara votarà també sí-no. Gent més aviat independentista però no del tot votarà el mateix que gent més aviat unionista però no del tot. Parlant matemàticament i simplificant, diríem que s’ha creat una zona intersecció entre el conjunts sí i el conjunt no: la zona sí-no. Perfecte. Tenim, doncs, tres grups a banda de l’abstenció i els vots nuls. Els sí-sí, els no i els sí-no. Els dos primers està clar què volen: uns independència i els altres seguir igual. El que hem de fer és analitzar aquest tercer grup. El grup on ha anat a parar els federalistes i la gent que dubtava, és a dir aquesta gent entre cometes “robada” del sí i del no d’una pregunta binària. Què volen aquesta gent? que diria Serrat. Alguns federalisme i d’altres un canvi de la situació actual, sense saber ben bé quin. ¿Què vol dir un Estat sense ser independent? És poc clar. Però és que és igual, no és important què vol dir sinó com s’interpretarà. I aquí rau la clau de tot plegat. Aquí està la jugada mestra dels creadors de la pregunta. Com fa una estona que us apunto, és aquest tercer grup el que decantarà la balança. I és que, senyores i senyors, el sí-no es converteix màgicament en un sí-sí. Com? Molt fàcil. Diguem que el sí-no és un canvi federal encara que no estigui clar. El federalisme requereix una resposta positiva per part de la resta de l’Estat Espanyol. La solució federal passa obligatòriament per una reforma de la Constitució, és a dir un ampli consens al Congrés dels Diputats. I això està lluny d’aconseguir-se, per molt que Rubalcaba prediqui missa quan ve a Catalunya i en Pere Navarro sigui un creient devot. Així doncs, tots els que hauran votat sí-no passaran de cop i volta a ser interpretats com a sí-sí. És cert que aquesta conversió directa té un punt dèbil, que és la reforma federal de la Constitució. Ara, mentre això depengui del PSOE, podeu estar tranquils que no arribarà. A la immensa majoria de sí-no ja els anirà bé ser interpretats com a sí-sí perquè hauran evolucionat així després de veure que Espanya no els dóna la opció que ells desitgen. I pels pocs que s’ho repensin i prefereixin el no, ja serà tard. Escac i mat. Una jugada excel·lent, al meu parer. I a més a més inclusiva. Si això fos una partida d’escacs, us diria que anem guanyant de pallissa. El problema és que l’executiu de Rajoy pot aixecar-se i deixar de jugar quan vulgui. O agafar el tauler i fotre’ns-el per barret. El seu argument és una Constitució de fa 35 anys que la majoria dels presents no hem ni votat val més que el dret a l’autodeterminació de tots els pobles que reconeix la declaració universal dels drets humans. Molt bé, felicitats.
Dit tot això i ja per acabar. La meva opinió és que, a no ser que intervingui un àrbitre de fora, la consulta no es celebrarà. I de moment no els veig gaire per la feina, als mediadors internacionals. Així què? Us he fotut tot aquest rollo per res? No! És important que la consulta estigui ben pensada i vagi de debò per anar avançant en el procés. I també per si de cas. No fos cas que Espanya tingués un atac de democràcia mal curat i de sobte ens deixés preguntar i no tinguéssim res pensat. Era important acordar la pregunta, formular-la i tenir-la fixada en un calendari, encara que finalment no es celebri i acabem anant a unes eleccions plebiscitàries. Què trist que ens faci il·lusió el simple fet de votar. I què bé anar endavant. Bona nit i bones festes.

Mirall trencat: Nelson Mandela - P13 (09.12.13)

Per acabar, demana el periodista, digui’m el seu referent a la vida. L’entrevistat pren una mica d’aire i, carregant de significat les seves paraules com si ja de per sí no en tinguessin prou, contesta: Nelson Mandela. Ja està, ja ho ha dit. I s’ha quedat tan ample. Bé podria haver contestat Mahatma Gandhi o Martin Luther King i s’hauria quedat igual de tranquil. Aquest fragment d’entrevista s’ha repetit infinites vegades. Quan ets o vols arribar a ser president d’un país, segons com pots dir noms d’aquesta magnitud sense semblar qui sap què. El problema és que aquesta resposta comodí la fan servir amb la mateixa lleugeresa futbolistes de primera divisió que actors de Hollywood. Vénen ganes de ficar-te a la pell de l’entrevistador i allargar l’entrevista amb un “perdona, com?” el més escèptic possible. 

Dijous a la nit va morir Nelson Mandela. Tenia 95 anys i patia seriosos problemes de salut. Les xarxes socials van bullir amb la notícia. De sobte, qualsevol que hagués vist Invictus, del Clint Eastwood, era un expert en Mandela. Si fins i tot alguns el confonien amb Morgan Freeman i s’acomiadaven de l’actor molt entristits. Tot plegat, un espectacle una mica preocupant. És trist que la figura del primer president negre de Sud-àfrica, per a alguns, quedés reduïda a un seguit de cites atribuïdes a la seva persona.

Una mica més tard, els diferents mitjans van començar a fer-se ressò de la notícia.

Alguns, com Xavier Aldekoa, el corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica, aportaven informació interessant. D’altres, com La Razón s’atrevien a titular “Muere el hombre que llevó a Sudáfrica el mundial que conquistó España.” Molt bé, felicitats. 

I, encara una mica més tard que els mitjans, els diferents països van anar emetent comunicats de condol i paraules amables pel difunt. El cinisme d’alguns presidents també va ser per emmarcar. Però vaja, res sorprenent. Potser el més sincer de tots ha estat el primer ministre txec que, sense saber que tenia els micròfons a prop, comentava amb el seu ministre de defensa que li feia molta mandra anar al funeral de Madiba. Ha demanat disculpes de seguida, però ha quedat ben retratat. Entre poc i massa. Entre la cara dura d’alguns que surten alabant els valors de Mandela quan no ho apliquen ni a casa seva i la transparència del primer ministre txec hi ha d’haver un terme mig. 

En qualsevol cas, tot plegat em porta a una reflexió que dilueix la meva indignació vers l’oportunisme que d’aquests últims dies: dir que Mandela ha estat un exemple per tothom, un símbol de la reconciliació, un resistent excepcional, un dels humanistes del nostre temps o fins i tot un referent i font d’inspiració és bo per si mateix. Està bé que es diguin coses com aquesta encara que qui les pronuncia no hi cregui. Encara que ho diguem per quedar bé o perquè ho ha dit el nostre veí. Nelson Mandela, en valor absolut, ha fet el bé en aquest món. I l’ha fet durant molt de temps i en quantitats inabastables. Per tant, qualsevol intent d’imitar-lo o d’utilitzar-lo com a mirall és, al final de tot, bo. Així doncs: alabem a Mandela encara que no sapiguem res més que dues frases de la pel·lícula. No hi fa cap mal. Potser fins i tot alguns investigarem una mica la figura de Madiba i aprendrem alguna cosa. 

Ep! Però aquesta reflexió que em porta a mitigar la indignació anterior, me’n ofereix una de nova que entomo amb molta preocupació. Per què no sabem més coses de persones com Mandela? Per què hem d’esperar que morin per llegir la seva vida al diari? Fet i fet, de personatges així no n’hi ha gaires. Em sembla que a les escoles perdem massa temps amb reis i imperis del passat. Està bé estudiar-los però no en detriment de la història moderna. No pot ser que s’arribi al segle XX amb presses perquè s’acaba el curs, ve la selectivitat i no hi ha temps per a més. En dues setmanes es va de la Primera Guerra Mundial fins a l’11S. És una llàstima. O més aviat és una vergonya. No pot ser que un estudiant no sàpiga qui ha estat Mandela i què ha fet. I m’és ben igual què en pensin els reis visigots.

Vaig acabant. Permeteu-me resumir en poques frases el que per a mi ha sigut Mandela. Procuraré evitar les frases pomposes i, sovint, buides que fa servir tothom. Nelson Mandela va néixer en una Sud-àfrica segregada racialment, en un país on la supremacia blanca imperava cruelment. I no va estar-hi d’acord. I s’hi va rebel·lar amb contundència. Tanta com perquè el tanquessin a la presó, en una cel·la de 5 metres quadrats i amb la única companyia d’una cadena perpètua. Va estar-s’hi 27 anys. 27. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25, 26 i 27. Anys. Cada dia. Sense rendir-se ni canviar els seus principis. Fins que van ser els principis de la resta els que van canviar. Va iniciar la reconciliació i, en sortir de la presó, va perdonar. Va perdonar 27 anys de presó. No els tornaré a comptar, però són molts. Va perdonar 27 anys de vida. Aquest va ser el final de la segregació racial, el final de l’apartheid. Després de guanyar el Nobel de la Pau quan encara era un premi merescut, es va convertir en president del país i el va governar amb mà ferma uns anys. Suficients per consolidar-hi la seva visió de les coses. Si més no des d’un punt de vista moral. Ara ha marxat i el món no s’acosta ni de bon tros a l’ideal de Madiba, i encara menys Sud-àfrica, però ens deixa un llegat immens. Aquest ha estat Nelson Mandela. Bé, Mandela és un símbol i els símbols no moren, així que més aviat hauria d’acabar en present: aquest és Nelson Mandela. Bona nit.

Mirall trencat: Amnèsia - P12 (02.12.13)

En primer lloc, deixeu-me dir que no sé com podeu estar escoltant això amb la de "llibres" de memòries interessantíssims que teniu últimament per llegir: Aznar, Zapatero, Solbes... Deu venir al manual d’instruccions de l’ex-polític: quan vegis que la bossa no sona prou plena o quan et vingui de gust una mica de càmera i espai en alguns programes (com aquest), publica unes memòries. I fixeu-vos bé que dic “publicar” i no “escriure”. Són coses molt diferents. En qualsevol cas, el més important és fer un acte de presentació poc discret i convidar tants mitjans com es pugui.
Aznar ja porta dos volums publicats i presentats i no sé si n’hi queda cap. Si fem cas de la seva afició al ressò mediàtic és probable que en tregui més, molts més. De fet, encara que no en tingui planejat cap altre, al pas que va, dient coses i ressuscitant cada setmana, aviat se li quedaran curts. Però bé, és Aznar i ja se sap. El que m’ha sorprès més ha estat Zapatero. Un home capaç d’oblidar el seu famós “apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento de Cataluña” un home capaç d’ignorar quan val un cafè al carrer, em pensava no tenia gaire memòria. Doncs es veu que sí, que llavors es feia l’orni: té una memòria de centenars de pàgines. I el que ja és de traca és que l’ajudi a presentar-la ni més ni menys que Tony Blair, l’exprimer ministre britànic. El recordeu? És el que surt a la foto de les Açores al costat de Bush i Aznar abans d’envair Iraq buscant petroli, ai petroli, volia dir “buscant armes de destrucció massiva”, en què estaria pensant... Bé, el cas és que Tony Blair va fer costat a Zapatero l’altre dia en la presentació de les seves memòries i fins i tot va tenir la poca vergonya d’elogiar-lo com a líder global. Potser va ser cosa del traductor. O potser el bo d’en Tony venia a presentar-li l’escrit al seu amic Jose María i es va confondre d’acte. És que, si no, no ho entenc. O, millor dit, no ho vull entendre perquè tot plegat voldria dir que uns i altres ens prenen el pèl des que posen un peu al poder. I, parlant de prendre el pèl, quan ja havia paït l’oxímoron “memòries de Zapatero”, va i surt Pedro Solbes, precisament el ministre d’economia de ZP, amb (no ho diríeu mai) unes memòries sota el braç! A més, té la barra de vendre’ns que ell va advertir la crisi i que no se’l van escoltar. La seva presentació us la puc resumir en “a mi no me miréis, la culpa fue del presidente, que discrepava de mis opiniones económicas y no me hizo caso”. Responsabilitat i autocrítica nul·les. Aquí tothom tira pilotes fora. Com el Barça.
Bé, més enllà del que diguin o deixin de dir aquests cadàvers polítics en les seves memòries, el que més m’emprenya és que a sobre de fer el mal mentre manaven, no tenen ni la decència de desaparèixer del mapa discretament. ¿Que no en tenen prou fent conferències amb traductor arreu i asseient-se tres cops l’any a les reunions del consell d’administració d’alguna gran empresa a canvi d’un sou milionari? Encara han de venir a destorbar la nostra escassa pau? Amb lo tranquils que estàvem llegint les memòries de Belén Esteban...
És broma. Abans de llegir aquestes coses us recomano que llegiu l’etiqueta del xampú, que s’hi aprenen idiomes i química. Però es veu que no tothom pensa com jo: les cues per comprar-ne un exemplar i que te’l firmés l’autora van ser quilomètriques (o, millor dit, “que te’l firmés Belén Esteban”, perquè l’autora ves a saber qui és). De debò que no ho entenc. Amb la de bons llibres que hi ha al món...
Necessitaria un sociòleg de capçalera que em visités de tant en tant i m’expliqués què passa en aquest (o aquell) o aquest país. I, després, probablement necessitaria un psicòleg per pair-ho. O directament un psiquiatre. O fins i tot un filòsof. I, finalment, necessitaria un pilot per marxar ben lluny una temporada. Bona nit.