En primer lloc, deixeu-me dir que no sé com podeu estar escoltant això amb la de "llibres" de memòries interessantíssims que teniu últimament per llegir: Aznar, Zapatero, Solbes... Deu venir al manual d’instruccions de l’ex-polític: quan vegis que la bossa no sona prou plena o quan et vingui de gust una mica de càmera i espai en alguns programes (com aquest), publica unes memòries. I fixeu-vos bé que dic “publicar” i no “escriure”. Són coses molt diferents. En qualsevol cas, el més important és fer un acte de presentació poc discret i convidar tants mitjans com es pugui.
Aznar ja porta dos volums publicats i presentats i no sé si n’hi queda cap. Si fem cas de la seva afició al ressò mediàtic és probable que en tregui més, molts més. De fet, encara que no en tingui planejat cap altre, al pas que va, dient coses i ressuscitant cada setmana, aviat se li quedaran curts. Però bé, és Aznar i ja se sap. El que m’ha sorprès més ha estat Zapatero. Un home capaç d’oblidar el seu famós “apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento de Cataluña” un home capaç d’ignorar quan val un cafè al carrer, em pensava no tenia gaire memòria. Doncs es veu que sí, que llavors es feia l’orni: té una memòria de centenars de pàgines. I el que ja és de traca és que l’ajudi a presentar-la ni més ni menys que Tony Blair, l’exprimer ministre britànic. El recordeu? És el que surt a la foto de les Açores al costat de Bush i Aznar abans d’envair Iraq buscant petroli, ai petroli, volia dir “buscant armes de destrucció massiva”, en què estaria pensant... Bé, el cas és que Tony Blair va fer costat a Zapatero l’altre dia en la presentació de les seves memòries i fins i tot va tenir la poca vergonya d’elogiar-lo com a líder global. Potser va ser cosa del traductor. O potser el bo d’en Tony venia a presentar-li l’escrit al seu amic Jose María i es va confondre d’acte. És que, si no, no ho entenc. O, millor dit, no ho vull entendre perquè tot plegat voldria dir que uns i altres ens prenen el pèl des que posen un peu al poder. I, parlant de prendre el pèl, quan ja havia paït l’oxímoron “memòries de Zapatero”, va i surt Pedro Solbes, precisament el ministre d’economia de ZP, amb (no ho diríeu mai) unes memòries sota el braç! A més, té la barra de vendre’ns que ell va advertir la crisi i que no se’l van escoltar. La seva presentació us la puc resumir en “a mi no me miréis, la culpa fue del presidente, que discrepava de mis opiniones económicas y no me hizo caso”. Responsabilitat i autocrítica nul·les. Aquí tothom tira pilotes fora. Com el Barça.
Bé, més enllà del que diguin o deixin de dir aquests cadàvers polítics en les seves memòries, el que més m’emprenya és que a sobre de fer el mal mentre manaven, no tenen ni la decència de desaparèixer del mapa discretament. ¿Que no en tenen prou fent conferències amb traductor arreu i asseient-se tres cops l’any a les reunions del consell d’administració d’alguna gran empresa a canvi d’un sou milionari? Encara han de venir a destorbar la nostra escassa pau? Amb lo tranquils que estàvem llegint les memòries de Belén Esteban...
És broma. Abans de llegir aquestes coses us recomano que llegiu l’etiqueta del xampú, que s’hi aprenen idiomes i química. Però es veu que no tothom pensa com jo: les cues per comprar-ne un exemplar i que te’l firmés l’autora van ser quilomètriques (o, millor dit, “que te’l firmés Belén Esteban”, perquè l’autora ves a saber qui és). De debò que no ho entenc. Amb la de bons llibres que hi ha al món...
Necessitaria un sociòleg de capçalera que em visités de tant en tant i m’expliqués què passa en aquest (o aquell) o aquest país. I, després, probablement necessitaria un psicòleg per pair-ho. O directament un psiquiatre. O fins i tot un filòsof. I, finalment, necessitaria un pilot per marxar ben lluny una temporada. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada