Coneixeu l’efecte Streisand? Us l’explico: el 2003, l’actriu Barbra Streisand va denunciar un fotògraf i una pàgina web amb fotografies de la costa de Califòrnia perquè hi sortia casa seva i considerava que violava la seva privacitat. La demanda, de 50 milions de dòlars, va donar publicitat a la pàgina web i la fotografia polèmica va circular per la xarxa amb una difusió impensable abans del conflicte. Podem dir que l’intent desmesurat de protegir la seva privacitat va tenir precisament l’efecte contrari: tothom va veure casa seva. Molta més gent de la que ho hauria fet si la denúncia no hagués existit. A partir de llavors, es coneix com “efecte Streisand” qualsevol intent d’amagar informació que provoca l’efecte contrari: la seva difusió. D’exemples n’hi ha molts, i a Twitter en concret està ple de personatges cèlebres que pixen fora de test i quan després, penedits, eliminen el missatge, es troben que algú l’ha copiat i que corre com la pólvora per la xarxa.
Aquests dies hem viscut l’efecte a casa nostra. Sí, parlo dels famosos “Informers”. El ressò que se’n fan els mitjans i l’alarmisme de la societat en general produeix l’efecte Streisand. Moltes persones que havien ignorat el fenomen ara hi troben interès. “Què deu ser això tan greu i que tant preocupa els mestres?” Però és clar, la solució tampoc és obviar-ho... Ja se sap, l’efecte Streisand és sovint inevitable i difícil de combatre.
Feta la presentació, parlem del tema. A aquestes alçades, suposo que tots sabem què són els Informers. Compte, aquí hi ha dues vessants. D’una banda hi ha l’aplicació de xafarderies per a dispositius mòbils i de l’altra hi ha les pàgines de Facebook. Són diferents i amb responsables i conseqüències diferents, però responen a una mateixa necessitat humana: fer safareig. O és que no s’ha criticat mai ningú havent dinat? O és que mai s’ha comentat a la plaça del mercat que la de cal Daixonses s’ha embolicat amb aquest o amb aquell altre? O es que Tele 5 no viu d’això des de fa anys, amb audiències espectaculars? De què ens estranyem? Estem davant l’evolució tecnològica del safareig. Però no tot és tan senzill. Primer perquè ara hi ha nens pel mig, i la canalla s’ha de vigilar. I segon perquè l’anonimat és poderós i pot fer mal.
En el cas dels Informers de Facebook, on un administrador controla què es diu, es poden demanar filtres morals. Ara, no em matin el missatger, si us plau. El problema no és aquest. L’administrador pot filtrar tot allò ofensiu però, on és la frontera? Ho deixem al seu criteri? Segur que difereix del nostre. Potser ni té criteri... En qualsevol cas, tenim llibertat d’expressió i sempre podem aplicar allò de “a palabras necias, oídos sordos”. A qualsevol xarxa social et pots crear un perfil inventat i difamar tot el que vulguis sense cap Informer ni aplicació pel mig. Oh, però llavors no tindràs tanta visibilitat, diran alguns. Aquí volia arribar! Llavors el problema no és l’Informer, sinó la seva visibilitat, és a dir la importància que li estem donant! Gràcies, no tinc més preguntes, senyora Streisand.
Així doncs, què fem? Prohibim les xarxes socials? Les restringim a majors d’edat? Perquè és clar, quan hi poses menors pel mig la cosa ja no és tan senzilla. Deixant de banda la plantofada que donaria a tots aquells pares que han posat el crit al cel mentre miren com Belén Esteban es discuteix amb Jorge Javier Vázquez, tenim un problema. Els nens no controlen, o potser controlen massa i als adults se us escapa. Com ho vigilem? Alguns centres estan imposant sancions a aquells que en fan un mal ús, però tampoc és feina dels professors fer d’FBI i passar-se hores vigilant Internet. Mala peça al teler. Se m’acudeix que la millor opció per resoldre el problema passa, com sempre, per l’educació. Aquesta generació té un problema que va molt més enllà dels Informers i les aplicacions de xafarderies: en general els seus pares no tenen ni idea de fer servir Internet i les xarxes socials. En uns quants anys això canviarà i es normalitzarà. Els nostres fills creixeran amb l’educació “internauta” al costat de la social o l’acadèmica. Potser fins i tot formalitzem els coneixements en una assignatura a l’escola. El temps ho dirà. Això sí, no patiu que mal educats n’hi haurà sempre. Mentrestant, feu l’esforç d’entendre què passa i fer autocrítica abans de buscar culpables fora. L’eina no és el problema, el problema és no saber utilitzar-la. Bona nit.
dimarts, 29 de gener del 2013
dimarts, 22 de gener del 2013
Mirall trencat: Ben podrits - P16 (21.01.13)
Avui us proposo un joc. Agafeu tots els diaris vells que trobeu per casa, aquells que aprofitareu quan pinteu o després de passar el pal de fregar, i feu-hi un cop d'ull. Per cada diari que trobeu on no es parli gens de corrupció, teniu premi. I no confonguem peres amb pomes. Si hi ha corrupció, ha de ser notícia. No caiguéssim en la banalització del fet per molt que sigui cada dia més habitual. El problema no és que sigui notícia, sinó que sigui. Ben segur que, amb una bona hemeroteca, podríem tirar molt més enrere, però parlem de la història recent:
Que si cas Gürtel, a València, que si cas Pretòria aquí a Santa Coloma, que si cas MercaSevilla, que si Palau, que si Pallerols, que si ITV, que si cas de l'institut Nóos amb la família reial pel mig... fins i tot a Mercuri hem arribat. Ah, i no ens deixem la joia de la corona: el Bárcenas aquest, 22 milions a Suïssa que impliquen el finançament del partit, digues-li tonto. Però digues-li presumptament, és clar. I estic segur que aquests només en són exemples i que me'n deixo molts, moltíssims. Què caram! Si vivim en un país corrupte com pocs! Més d'un em sortirà amb que la corrupció és inherent a la nostra cultura i la nostra condició humana. Altres em diran que el poder corromp... bé, potser sí, però és intolerable. Si nosaltres, els ciutadans a qui tants sacrificis ens demanen, no podem estafar ni un cèntim (només faltaria), tenim dret a que els nostres dirigents elegits democràticament, a banda de ser competents (que n'hi ha pocs i com més amunt, menys) siguin transparents i honestos. És que és indignant llevar-se al matí i veure que, per exemple, mentre les matrícules universitàries s'enfilen ben amunt per ajudar a contenir dèficit, un banc que s'enfonsava per mala praxi és rescatat amb uns diners que t'havien dit que no hi eren. I després? Doncs el responsable del banc no ha de donar cap explicació, millor donem-li un càrrec important en una empresa i avall. Perquè això també és corrupció. N'hi ha de moltes menes i està de moda, estic segur que ara amb les rebaixes en trobareu una que us agradi. Només necessiteu un partit polític, algun càrrec públic i un o dos socis re-pentinats amb gomina.
Una altra vessant del problema és la justícia. Perquè hom podria dir: molt bé, si la gent ens surt corrupte no podem fer-hi res més que perseguir-la. No hi estic d'acord perquè es pot fer prevenció, però fins i tot concedint validesa a la premissa, la justícia d'aquest país no funciona. És lenta i arcaica. I a sobre ara també és cara, així que més et val anar-te fent de l'associació del rifle i solucionar les coses a les dotze del migdia a la plaça del poble... No pot ser que un cas tan important com qualsevol dels que he citat ara s'allargui anys i panys. Ja no perquè prescriuen els crims, sinó perquè és una vergonya en sí, sense cap justificació. I van sortint proves i més proves, i un testimoni, i una conversa telefònica, i ara canvien de jutge i han de començar de zero... i així fins que prescriu o la gent ja ni se'n recorda. O potser fins que el govern de torn t'aprova una amnistia fiscal feta a mida.
Al final s'ajunta tot i ens queda una classe política que, per culpa d'uns quants, s'allunya paulatinament de la societat; i una societat cada vegada més cansada i indiferent. Penso que hauríem d'anar dient prou, però em costa imaginar una solució pacífica. Confio que, entre tots, tard o d'hora la trobem. Si no, més ens val anar arreplegant tanta til·la com puguem a ca l'herbolari i armar-nos de paciència, que això va per llarg. Bona nit.
Que si cas Gürtel, a València, que si cas Pretòria aquí a Santa Coloma, que si cas MercaSevilla, que si Palau, que si Pallerols, que si ITV, que si cas de l'institut Nóos amb la família reial pel mig... fins i tot a Mercuri hem arribat. Ah, i no ens deixem la joia de la corona: el Bárcenas aquest, 22 milions a Suïssa que impliquen el finançament del partit, digues-li tonto. Però digues-li presumptament, és clar. I estic segur que aquests només en són exemples i que me'n deixo molts, moltíssims. Què caram! Si vivim en un país corrupte com pocs! Més d'un em sortirà amb que la corrupció és inherent a la nostra cultura i la nostra condició humana. Altres em diran que el poder corromp... bé, potser sí, però és intolerable. Si nosaltres, els ciutadans a qui tants sacrificis ens demanen, no podem estafar ni un cèntim (només faltaria), tenim dret a que els nostres dirigents elegits democràticament, a banda de ser competents (que n'hi ha pocs i com més amunt, menys) siguin transparents i honestos. És que és indignant llevar-se al matí i veure que, per exemple, mentre les matrícules universitàries s'enfilen ben amunt per ajudar a contenir dèficit, un banc que s'enfonsava per mala praxi és rescatat amb uns diners que t'havien dit que no hi eren. I després? Doncs el responsable del banc no ha de donar cap explicació, millor donem-li un càrrec important en una empresa i avall. Perquè això també és corrupció. N'hi ha de moltes menes i està de moda, estic segur que ara amb les rebaixes en trobareu una que us agradi. Només necessiteu un partit polític, algun càrrec públic i un o dos socis re-pentinats amb gomina.
Una altra vessant del problema és la justícia. Perquè hom podria dir: molt bé, si la gent ens surt corrupte no podem fer-hi res més que perseguir-la. No hi estic d'acord perquè es pot fer prevenció, però fins i tot concedint validesa a la premissa, la justícia d'aquest país no funciona. És lenta i arcaica. I a sobre ara també és cara, així que més et val anar-te fent de l'associació del rifle i solucionar les coses a les dotze del migdia a la plaça del poble... No pot ser que un cas tan important com qualsevol dels que he citat ara s'allargui anys i panys. Ja no perquè prescriuen els crims, sinó perquè és una vergonya en sí, sense cap justificació. I van sortint proves i més proves, i un testimoni, i una conversa telefònica, i ara canvien de jutge i han de començar de zero... i així fins que prescriu o la gent ja ni se'n recorda. O potser fins que el govern de torn t'aprova una amnistia fiscal feta a mida.
Al final s'ajunta tot i ens queda una classe política que, per culpa d'uns quants, s'allunya paulatinament de la societat; i una societat cada vegada més cansada i indiferent. Penso que hauríem d'anar dient prou, però em costa imaginar una solució pacífica. Confio que, entre tots, tard o d'hora la trobem. Si no, més ens val anar arreplegant tanta til·la com puguem a ca l'herbolari i armar-nos de paciència, que això va per llarg. Bona nit.
dimarts, 15 de gener del 2013
Mirall trencat: Gaudir del Barça avui, millor que demà - P15 (14.01.13)
Avui, si aquest programa fos un programa madur presentat per gent adulta, el mirall trencat estaria centrat en Anna Lizaran. La gran dama del teatre català que moria divendres passat inesperadament per culpa d’un càncer cruel i fulminant, en el millor moment de la seva carrera. M’agradaria poder parlar amb coneixement de causa sobre la seva figura, però no ho puc fer. Tot el que diria seria a través del que en diu la gent. Com a amant del teatre poc viscut en la matèria, diré que em sap molt greu no haver-la gaudit, per exemple anant a veure Agost al Nacional, però poc més. En qualsevol cas, la gent que a ella li importava, els familiars directes i la gran família del teatre català, ja li han dedicat l’adéu i l’homenatge que es mereix. Fins i tot es parla de canviar el nom de la Sala Gran del TNC pel d’Anna Lizaran.
Des d’aquí, humilment se m’acudeix que ella ja estaria contenta si ens escoltés parlant d’una de les seves grans passions, que a més a més ve al cas. Així doncs, parlem del Barça.
Qui ens havia de dir que, després de la marxa de Pep Guardiola, les coses ens anirien tan i tan bé? Des del començament de la lliga, amb victòries ajustades i encaixant molts gols en contra, fins al recital d’ahir a Màlaga, ha plogut molt. Ni els més optimistes s’haurien imaginat, després de la malaltia de Tito Vilanova i les lesions d’algunes peces claus, que acabaríem la primera volta de la lliga sumant el rècord de punts: 55 de 57 possibles. Només l’empat amb el Madrid taca una primera volta immaculada. Qui vulgui (i pugui) superar aquest rècord haurà de treballar-s’ho molt i no cedir cap punt en tota la volta. La magnitud d’aquest Barça només la podrem avaluar bé des de la distància, quan passi aquesta època daurada. Potser és per això que, en comptes de voler resumir la incommensurable petjada que deixa, vull centrar-me en els petits detalls, que alhora són la millor mostra de grandesa. Aquest equip té molts noms propis i, malgrat funcionen amb una precisió descomunal com a grup, m’agradaria destacar-ne uns quants que aquesta temporada estan especialment afinats. En primer lloc, els quatre mig-campistes. Començant per Iniesta, que fa de tot i tot ho fa precís i preciós, seguint per Xavi, que torna a estar en una forma impressionant i fa funcionar tot l’engranatge, després Cesc, que encara ha d’aprendre molt però ja està perfectament sincronitzat amb els companys i per últim, Busquets, per qui tinc una debilitat especial. El de Badia ho escombra tot, no deixa res a l’atzar i si a més de la fosca tasca defensiva que fa impecablement es suma a recitals com el rondo d’ahir, tenim un jugador total que, incomprensiblement, aquest any no estava a l’onze ideal de la FiFA. En segon lloc, destaco la seriositat defensiva. I si parlem del darrera parlem de Piqué. El central torna a estar al nivell que s’espera d’un dels millor defenses del món. Imperial tan a dins com a fora del camp: avui ha fet unes declaracions per emmarcar.
I si a tot plegat hi afegeixes el millor jugador de tots els temps, un Leo Messi que no es cansa de millorar i que ja no només fa moltíssims gols sinó que participa, recupera pilotes i en dóna, volent-ne sempre més, tens un equip difícil de batre. La lliga està sentenciada i sembla que fins i tot la copa faci mandra. Necessitem urgentment que torni la Champions i berenar-nos algun equip anglès, o serem víctimes de l’autocomplaença.
Sempre es fa balanç en acabar la temporada. Els més prudents no volen parlar d’èxit fins que els títols són al sac, i diran que si no es guanya res, tot és efímer. Potser sí, però jo a aquesta postura m’hi oposo frontalment. I no perquè sigui un culé eufòric, sinó perquè considero que és en el camí de l’èxit on hi ha la felicitat. Quan guanyes, l’alegria dura uns dies i després desapareix. El que realment gaudim és la pujada. Un cop ets a dalt, gaudeixes un moment de les vistes, sí, però de seguida toca baixar. Així doncs, culés i amants del futbol, gaudiu de la pujada. Bona nit.
Des d’aquí, humilment se m’acudeix que ella ja estaria contenta si ens escoltés parlant d’una de les seves grans passions, que a més a més ve al cas. Així doncs, parlem del Barça.
Qui ens havia de dir que, després de la marxa de Pep Guardiola, les coses ens anirien tan i tan bé? Des del començament de la lliga, amb victòries ajustades i encaixant molts gols en contra, fins al recital d’ahir a Màlaga, ha plogut molt. Ni els més optimistes s’haurien imaginat, després de la malaltia de Tito Vilanova i les lesions d’algunes peces claus, que acabaríem la primera volta de la lliga sumant el rècord de punts: 55 de 57 possibles. Només l’empat amb el Madrid taca una primera volta immaculada. Qui vulgui (i pugui) superar aquest rècord haurà de treballar-s’ho molt i no cedir cap punt en tota la volta. La magnitud d’aquest Barça només la podrem avaluar bé des de la distància, quan passi aquesta època daurada. Potser és per això que, en comptes de voler resumir la incommensurable petjada que deixa, vull centrar-me en els petits detalls, que alhora són la millor mostra de grandesa. Aquest equip té molts noms propis i, malgrat funcionen amb una precisió descomunal com a grup, m’agradaria destacar-ne uns quants que aquesta temporada estan especialment afinats. En primer lloc, els quatre mig-campistes. Començant per Iniesta, que fa de tot i tot ho fa precís i preciós, seguint per Xavi, que torna a estar en una forma impressionant i fa funcionar tot l’engranatge, després Cesc, que encara ha d’aprendre molt però ja està perfectament sincronitzat amb els companys i per últim, Busquets, per qui tinc una debilitat especial. El de Badia ho escombra tot, no deixa res a l’atzar i si a més de la fosca tasca defensiva que fa impecablement es suma a recitals com el rondo d’ahir, tenim un jugador total que, incomprensiblement, aquest any no estava a l’onze ideal de la FiFA. En segon lloc, destaco la seriositat defensiva. I si parlem del darrera parlem de Piqué. El central torna a estar al nivell que s’espera d’un dels millor defenses del món. Imperial tan a dins com a fora del camp: avui ha fet unes declaracions per emmarcar.
I si a tot plegat hi afegeixes el millor jugador de tots els temps, un Leo Messi que no es cansa de millorar i que ja no només fa moltíssims gols sinó que participa, recupera pilotes i en dóna, volent-ne sempre més, tens un equip difícil de batre. La lliga està sentenciada i sembla que fins i tot la copa faci mandra. Necessitem urgentment que torni la Champions i berenar-nos algun equip anglès, o serem víctimes de l’autocomplaença.
Sempre es fa balanç en acabar la temporada. Els més prudents no volen parlar d’èxit fins que els títols són al sac, i diran que si no es guanya res, tot és efímer. Potser sí, però jo a aquesta postura m’hi oposo frontalment. I no perquè sigui un culé eufòric, sinó perquè considero que és en el camí de l’èxit on hi ha la felicitat. Quan guanyes, l’alegria dura uns dies i després desapareix. El que realment gaudim és la pujada. Un cop ets a dalt, gaudeixes un moment de les vistes, sí, però de seguida toca baixar. Així doncs, culés i amants del futbol, gaudiu de la pujada. Bona nit.
dimarts, 8 de gener del 2013
Mirall trencat: un Rei Mag - P14 (07.01.13)
És evident que els Reis Mags d’Orient no passen pel seu millor moment. Potser els hem encomanat part del pessimisme generalitzat o potser és que havien invertit en totxo i ara es troben dormint sota el camell. Qui sap? Potser tot plegat es deu a què nosaltres ens fem grans i ens tornem impermeables a la màgia i la il·lusió. De totes maneres, ses majestats sempre tenen cops amagats, petites sorpreses que et conviden a somriure una estona.
Us demano que avui em deixeu personalitzar. Deu ser el Nadal, que ens posa sentimentals, perquè vull parlar-vos en primera persona.
Sóc dels qui de petit era recelós de mostrar els meus regals als altres, per vergonya. Ni molt menys sentia vergonya dels meus regals, ans al contrari, sinó vergonya del fet de mostrar-los, simplement. Sóc dels qui no sap on posar-se el dia del seu aniversari, des que s’apaguen els llums fins que es desembolica el darrer regal. Amb el temps he anat suavitzant aquesta sensació desproporcionada, però segueix produint-me una al·lèrgia irracional l’ostentós dia després de Reis, amb tothom presumint de regals i preguntant al veí què li han portat. Em molesta, i no sé per què. Crec poder afirmar que no és enveja, perquè reacciono igual davant d’un que m’ensenyi un ipad 2 que d’un altre que m’ensenyi uns mitjons de llana. Tampoc és fòbia al presumit, perquè molts ho expliquen amb tota la innocència del món, per la pura il·lusió que els fa compartir-ho amb tu. Ni tampoc sóc dels que us sermonejarà sobre el consumisme i la importància dels sentiments per sobre dels objectes materials. Així doncs, no en sé el motiu, però en sé la conseqüència.
Compte! El que em fa suar no és el dia 6, amb els regals i la il·lusió de la canalla, ni tan sols el vespre del dia 5, que s’ha convertit en una cursa per acumular sucre caramel·litzat fins l’any següent. No. Tot això és fantàstic. Però fins aquí. Entenc que és un problema meu i l’assumeixo com a tal. Mai he insultat ningú que m’hagi preguntat per la generositat reial i, com a exemple de prevenció, ahir vaig passar-me poc per les xarxes socials, per evitar tremolors.
I per què caram us estic explicant tot això, deveu pensar? Doncs per demanar-vos disculpes pel que explicaré a continuació. És probable que a molts no us molesti, però com que procuro no fer als altres el que no m’agradaria que em fessin a mi, i a mi això que diré em molestaria, us he de demanar perdó per endavant. Queda, doncs, dit.
Ahir, un Rei que m’estima (i m’estimo) molt, em va regalar dues entrades per anar a un concert. Obro el sobre i llegeixo el nom del grup. Faig un somriure sincer però poc concret: no tinc ni idea de qui és “Joan Dausà i els Tipus d’Interès”. No s’ho pot creure. Em diu que és un cantant català força recent però que està molt bé. Diu que ja em passarà el seu primer i, de moment, únic disc, el “Jo mai mai”, perquè l’escolti. Dono les gràcies però segueixo sense tenir-les totes. Anar a un concert d’aquells d’estar dempeus davant l’escenari per un grup desconegut, no és una perspectiva gaire entusiasmant. Digueu-me avorrit. De totes maneres, confio força en el criteri musical del rei mag en qüestió, així que torno a casa amb ganes d’esbrinar més coses d’aquest grup. Escolto alguna entrevista per situar el cantant i l’origen recent de la formació, descobrint que el meu admiratBasté va entrevistar fa uns mesos el tal Joan Dausà a RAC1. Crec que vaig sentir l’entrevista en el seu dia, però no tota. I estic segur que no la vaig sentir sencera perquè al final ell agafa un piano per fer una versió acústica d’una de les cançons del disc que estrena. Quedo completament meravellat. Sona molt i molt bé i a més tot el que envolta el personatge i la creació del grup m’agrada. És un bon principi.
Definitivament, no puc esperar a què em deixin el CD. Youtube fa la resta. Escolto amb atenció tot el disc, un treball molt cuidat que dura poc més de mitja hora. Fabulós. Us el recomano i el sumo al costat dels grans, a l’enorme llista de gent que fa que la música catalana passi per un moment daurat. I aquest bon moment del panorama musical català precisament era l’objectiu del mirall trencat d’avui quan he començat a escriure’l, però m’he allargat massa parlant de mi. Perdoneu, m’ha semblat interessant la reflexió, un altre dia parlem de música. Bona nit i gràcies, majestat.
Us demano que avui em deixeu personalitzar. Deu ser el Nadal, que ens posa sentimentals, perquè vull parlar-vos en primera persona.
Sóc dels qui de petit era recelós de mostrar els meus regals als altres, per vergonya. Ni molt menys sentia vergonya dels meus regals, ans al contrari, sinó vergonya del fet de mostrar-los, simplement. Sóc dels qui no sap on posar-se el dia del seu aniversari, des que s’apaguen els llums fins que es desembolica el darrer regal. Amb el temps he anat suavitzant aquesta sensació desproporcionada, però segueix produint-me una al·lèrgia irracional l’ostentós dia després de Reis, amb tothom presumint de regals i preguntant al veí què li han portat. Em molesta, i no sé per què. Crec poder afirmar que no és enveja, perquè reacciono igual davant d’un que m’ensenyi un ipad 2 que d’un altre que m’ensenyi uns mitjons de llana. Tampoc és fòbia al presumit, perquè molts ho expliquen amb tota la innocència del món, per la pura il·lusió que els fa compartir-ho amb tu. Ni tampoc sóc dels que us sermonejarà sobre el consumisme i la importància dels sentiments per sobre dels objectes materials. Així doncs, no en sé el motiu, però en sé la conseqüència.
Compte! El que em fa suar no és el dia 6, amb els regals i la il·lusió de la canalla, ni tan sols el vespre del dia 5, que s’ha convertit en una cursa per acumular sucre caramel·litzat fins l’any següent. No. Tot això és fantàstic. Però fins aquí. Entenc que és un problema meu i l’assumeixo com a tal. Mai he insultat ningú que m’hagi preguntat per la generositat reial i, com a exemple de prevenció, ahir vaig passar-me poc per les xarxes socials, per evitar tremolors.
I per què caram us estic explicant tot això, deveu pensar? Doncs per demanar-vos disculpes pel que explicaré a continuació. És probable que a molts no us molesti, però com que procuro no fer als altres el que no m’agradaria que em fessin a mi, i a mi això que diré em molestaria, us he de demanar perdó per endavant. Queda, doncs, dit.
Ahir, un Rei que m’estima (i m’estimo) molt, em va regalar dues entrades per anar a un concert. Obro el sobre i llegeixo el nom del grup. Faig un somriure sincer però poc concret: no tinc ni idea de qui és “Joan Dausà i els Tipus d’Interès”. No s’ho pot creure. Em diu que és un cantant català força recent però que està molt bé. Diu que ja em passarà el seu primer i, de moment, únic disc, el “Jo mai mai”, perquè l’escolti. Dono les gràcies però segueixo sense tenir-les totes. Anar a un concert d’aquells d’estar dempeus davant l’escenari per un grup desconegut, no és una perspectiva gaire entusiasmant. Digueu-me avorrit. De totes maneres, confio força en el criteri musical del rei mag en qüestió, així que torno a casa amb ganes d’esbrinar més coses d’aquest grup. Escolto alguna entrevista per situar el cantant i l’origen recent de la formació, descobrint que el meu admiratBasté va entrevistar fa uns mesos el tal Joan Dausà a RAC1. Crec que vaig sentir l’entrevista en el seu dia, però no tota. I estic segur que no la vaig sentir sencera perquè al final ell agafa un piano per fer una versió acústica d’una de les cançons del disc que estrena. Quedo completament meravellat. Sona molt i molt bé i a més tot el que envolta el personatge i la creació del grup m’agrada. És un bon principi.
Definitivament, no puc esperar a què em deixin el CD. Youtube fa la resta. Escolto amb atenció tot el disc, un treball molt cuidat que dura poc més de mitja hora. Fabulós. Us el recomano i el sumo al costat dels grans, a l’enorme llista de gent que fa que la música catalana passi per un moment daurat. I aquest bon moment del panorama musical català precisament era l’objectiu del mirall trencat d’avui quan he començat a escriure’l, però m’he allargat massa parlant de mi. Perdoneu, m’ha semblat interessant la reflexió, un altre dia parlem de música. Bona nit i gràcies, majestat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)