Avui, si aquest programa fos un programa madur presentat per gent adulta, el mirall trencat estaria centrat en Anna Lizaran. La gran dama del teatre català que moria divendres passat inesperadament per culpa d’un càncer cruel i fulminant, en el millor moment de la seva carrera. M’agradaria poder parlar amb coneixement de causa sobre la seva figura, però no ho puc fer. Tot el que diria seria a través del que en diu la gent. Com a amant del teatre poc viscut en la matèria, diré que em sap molt greu no haver-la gaudit, per exemple anant a veure Agost al Nacional, però poc més. En qualsevol cas, la gent que a ella li importava, els familiars directes i la gran família del teatre català, ja li han dedicat l’adéu i l’homenatge que es mereix. Fins i tot es parla de canviar el nom de la Sala Gran del TNC pel d’Anna Lizaran.
Des d’aquí, humilment se m’acudeix que ella ja estaria contenta si ens escoltés parlant d’una de les seves grans passions, que a més a més ve al cas. Així doncs, parlem del Barça.
Qui ens havia de dir que, després de la marxa de Pep Guardiola, les coses ens anirien tan i tan bé? Des del començament de la lliga, amb victòries ajustades i encaixant molts gols en contra, fins al recital d’ahir a Màlaga, ha plogut molt. Ni els més optimistes s’haurien imaginat, després de la malaltia de Tito Vilanova i les lesions d’algunes peces claus, que acabaríem la primera volta de la lliga sumant el rècord de punts: 55 de 57 possibles. Només l’empat amb el Madrid taca una primera volta immaculada. Qui vulgui (i pugui) superar aquest rècord haurà de treballar-s’ho molt i no cedir cap punt en tota la volta. La magnitud d’aquest Barça només la podrem avaluar bé des de la distància, quan passi aquesta època daurada. Potser és per això que, en comptes de voler resumir la incommensurable petjada que deixa, vull centrar-me en els petits detalls, que alhora són la millor mostra de grandesa. Aquest equip té molts noms propis i, malgrat funcionen amb una precisió descomunal com a grup, m’agradaria destacar-ne uns quants que aquesta temporada estan especialment afinats. En primer lloc, els quatre mig-campistes. Començant per Iniesta, que fa de tot i tot ho fa precís i preciós, seguint per Xavi, que torna a estar en una forma impressionant i fa funcionar tot l’engranatge, després Cesc, que encara ha d’aprendre molt però ja està perfectament sincronitzat amb els companys i per últim, Busquets, per qui tinc una debilitat especial. El de Badia ho escombra tot, no deixa res a l’atzar i si a més de la fosca tasca defensiva que fa impecablement es suma a recitals com el rondo d’ahir, tenim un jugador total que, incomprensiblement, aquest any no estava a l’onze ideal de la FiFA. En segon lloc, destaco la seriositat defensiva. I si parlem del darrera parlem de Piqué. El central torna a estar al nivell que s’espera d’un dels millor defenses del món. Imperial tan a dins com a fora del camp: avui ha fet unes declaracions per emmarcar.
I si a tot plegat hi afegeixes el millor jugador de tots els temps, un Leo Messi que no es cansa de millorar i que ja no només fa moltíssims gols sinó que participa, recupera pilotes i en dóna, volent-ne sempre més, tens un equip difícil de batre. La lliga està sentenciada i sembla que fins i tot la copa faci mandra. Necessitem urgentment que torni la Champions i berenar-nos algun equip anglès, o serem víctimes de l’autocomplaença.
Sempre es fa balanç en acabar la temporada. Els més prudents no volen parlar d’èxit fins que els títols són al sac, i diran que si no es guanya res, tot és efímer. Potser sí, però jo a aquesta postura m’hi oposo frontalment. I no perquè sigui un culé eufòric, sinó perquè considero que és en el camí de l’èxit on hi ha la felicitat. Quan guanyes, l’alegria dura uns dies i després desapareix. El que realment gaudim és la pujada. Un cop ets a dalt, gaudeixes un moment de les vistes, sí, però de seguida toca baixar. Així doncs, culés i amants del futbol, gaudiu de la pujada. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada