És evident que els Reis Mags d’Orient no passen pel seu millor moment. Potser els hem encomanat part del pessimisme generalitzat o potser és que havien invertit en totxo i ara es troben dormint sota el camell. Qui sap? Potser tot plegat es deu a què nosaltres ens fem grans i ens tornem impermeables a la màgia i la il·lusió. De totes maneres, ses majestats sempre tenen cops amagats, petites sorpreses que et conviden a somriure una estona.
Us demano que avui em deixeu personalitzar. Deu ser el Nadal, que ens posa sentimentals, perquè vull parlar-vos en primera persona.
Sóc dels qui de petit era recelós de mostrar els meus regals als altres, per vergonya. Ni molt menys sentia vergonya dels meus regals, ans al contrari, sinó vergonya del fet de mostrar-los, simplement. Sóc dels qui no sap on posar-se el dia del seu aniversari, des que s’apaguen els llums fins que es desembolica el darrer regal. Amb el temps he anat suavitzant aquesta sensació desproporcionada, però segueix produint-me una al·lèrgia irracional l’ostentós dia després de Reis, amb tothom presumint de regals i preguntant al veí què li han portat. Em molesta, i no sé per què. Crec poder afirmar que no és enveja, perquè reacciono igual davant d’un que m’ensenyi un ipad 2 que d’un altre que m’ensenyi uns mitjons de llana. Tampoc és fòbia al presumit, perquè molts ho expliquen amb tota la innocència del món, per la pura il·lusió que els fa compartir-ho amb tu. Ni tampoc sóc dels que us sermonejarà sobre el consumisme i la importància dels sentiments per sobre dels objectes materials. Així doncs, no en sé el motiu, però en sé la conseqüència.
Compte! El que em fa suar no és el dia 6, amb els regals i la il·lusió de la canalla, ni tan sols el vespre del dia 5, que s’ha convertit en una cursa per acumular sucre caramel·litzat fins l’any següent. No. Tot això és fantàstic. Però fins aquí. Entenc que és un problema meu i l’assumeixo com a tal. Mai he insultat ningú que m’hagi preguntat per la generositat reial i, com a exemple de prevenció, ahir vaig passar-me poc per les xarxes socials, per evitar tremolors.
I per què caram us estic explicant tot això, deveu pensar? Doncs per demanar-vos disculpes pel que explicaré a continuació. És probable que a molts no us molesti, però com que procuro no fer als altres el que no m’agradaria que em fessin a mi, i a mi això que diré em molestaria, us he de demanar perdó per endavant. Queda, doncs, dit.
Ahir, un Rei que m’estima (i m’estimo) molt, em va regalar dues entrades per anar a un concert. Obro el sobre i llegeixo el nom del grup. Faig un somriure sincer però poc concret: no tinc ni idea de qui és “Joan Dausà i els Tipus d’Interès”. No s’ho pot creure. Em diu que és un cantant català força recent però que està molt bé. Diu que ja em passarà el seu primer i, de moment, únic disc, el “Jo mai mai”, perquè l’escolti. Dono les gràcies però segueixo sense tenir-les totes. Anar a un concert d’aquells d’estar dempeus davant l’escenari per un grup desconegut, no és una perspectiva gaire entusiasmant. Digueu-me avorrit. De totes maneres, confio força en el criteri musical del rei mag en qüestió, així que torno a casa amb ganes d’esbrinar més coses d’aquest grup. Escolto alguna entrevista per situar el cantant i l’origen recent de la formació, descobrint que el meu admiratBasté va entrevistar fa uns mesos el tal Joan Dausà a RAC1. Crec que vaig sentir l’entrevista en el seu dia, però no tota. I estic segur que no la vaig sentir sencera perquè al final ell agafa un piano per fer una versió acústica d’una de les cançons del disc que estrena. Quedo completament meravellat. Sona molt i molt bé i a més tot el que envolta el personatge i la creació del grup m’agrada. És un bon principi.
Definitivament, no puc esperar a què em deixin el CD. Youtube fa la resta. Escolto amb atenció tot el disc, un treball molt cuidat que dura poc més de mitja hora. Fabulós. Us el recomano i el sumo al costat dels grans, a l’enorme llista de gent que fa que la música catalana passi per un moment daurat. I aquest bon moment del panorama musical català precisament era l’objectiu del mirall trencat d’avui quan he començat a escriure’l, però m’he allargat massa parlant de mi. Perdoneu, m’ha semblat interessant la reflexió, un altre dia parlem de música. Bona nit i gràcies, majestat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada