Mirall trencat triple - P18 (04.02.13)

En motiu dels 50 prgrames, us oferíem tres "Miralls trencats", un per cada membre de l'equip.

Joan Espel - El transport públic

Ser estudiant, concretament pel que fa a l'educació superior, és a dir la universitat, cada cop és més costós. I el que hauria de ser un dret que no depengués del nivell econòmic d'aquells que aspiren a fer-ne ús, s'està convertint en un privilegi que cada cop menys persones es poden permetre.
Dit això, el més lògic seria que ara culpés d'aquesta situació als preus de les matrícules, causants en gran part de l'esmentada situació, però no ho faré. En el seu lloc m'agradaria parlar aquí de l'enorme cost que suposa el transport públic, i que al cap de l'any és comparable al cost de la matrícula.
La major part dels estudiants, al no disposar de vehicle propi, i viure allunyats de la universitat (tot i que de vegades tenim la sensació de viure-hi permanentment) hem d'utilitzar transport public per poder-hi arribar a diari.
Depenem doncs d'un sistema summament injust, ja sigui per l'estrany sistema de les zones, ja sigui pels desmesurats preus que no deixen de créixer any rere any... quins temps aquells en què una T-10 costava 5€!
Per començar, ja seria car haver d'assumir el preu del nostre transport públic en cas que aquest funcionés de manera impecable. Però res més lluny de la realitat: és un servei dolent, amb constants retards, falta d'informació quan aquests es donen, i una manca total de responsabilitat.
En comptes d'invertir diners en millorar el servei, cosa que s'ha fet amb comptagotes, s'inverteix en construir més i més tanques i en pagar sous de més i més personal de seguretat per evitar que la gent es coli.
I en veritat és aquesta la reacció més comprensible: colar-se. Qui pagaria per un cotxe que et ve amb les rodes punxades i el motor avariat? Ja t'ho dic jo: ningú. Partint d'aquí, doncs, perquè haig de pagar jo per un producte, en forma de servei, que està més que avariat? Amb quina legitimitat li demana un revisor el bitllet a un estudiant d'una universitat pública, actuant els lladres de guant blanc amb total impunitat? No té cap sentit...
En altres països europeus, en concret els nòrdics, es cuida els estudiants. L'estat els hi facilita la tasca perquè puguin realitzar-la bé i ràpid, i incorporar-se quant abans millor al mercat laboral, a la vegada que augmenta el capital humà del país en qüestió. Aquí, en canvi, és més aviat el contrari: ens tiren pals a les rodes, cada un més gran que l'anterior, fins que aconsegueixen inclús aturar-nos. Poder és el que volen, però poder també és hora de marxar i deixar-se cuidar una mica, i merescudament.

Joel Jáimez - La época dorada de la televisión por cable (HBO)

Desde hace mucho tiempo en el mundo de las series se dice que las de cable (de pago) tienen una calidad mayor que las series de cadenas convencionales.

Esto me lleva a pensar irremediablemente en la HBO, según mi opinión la mejor cadena de televisión en Estados Unidos. Y os voy a dar unos cuantos ejemplos en forma de series para que os hagáis a la idea.

Desde que empezara sus emisiones -allá por 1972- hasta el estreno de su gran primera producción de serie -en 1997- pasaron muchos años. La primera fue OZ, que con los años pasaría a ser una serie de culto como muchas otras en el canal y empezaría a crear el sello HBO. "Drama, serio y real" o la conocida sentencia "no es televisión, es HBO" son dos de los eslóganes que utilizaría la cadena a lo largo de los años.

En 1998 llegaría Sex in the city -Sexo en Nueva York-, atrayendo al público femenino y a la crítica durante seis años.

Tony Soprano y su Familia llegaron en 1999 y construyeron un imperio que llegó hasta junio de 2007 con un final que dejó abiertas muchas bocas y mucho diálogo.

En 2001 llega mi preferida: Six Feet Under, que aquí no llegó a conocerse tanto como las dos anteriores. A base de buenos guiones y grandes actores hicieron cinco temporadas para enmarcar.

En 2002 llega la número uno para muchos, y mi número uno en la lista de pendientes: The Wire, un drama tan real como la vida misma, según me han contado.

Por el camino también hay series no tan conocidas por el gran público, son aquellas que no tuvieron tanto reconocimiento ni seguimiento, pero no por eso eran malas series. Hablo de Carnivale, Deadwood o In Treatment.

También series de época como Roma -que más que una serie era una miniserie- con dos temporadas redondas muy bien ambientadas. Y series críticas como Big Love, en la cual se contaban las vidas de un matrimonio mormón donde el marido tenía tres mujeres.

Y por fin llegamos a las que tenemos hoy en día:

True Blood, que surgió a raíz de la moda vampírica, pero ¡ojo! se trata de vampiros que no brillan y muerden a conciencia (se espera la sexta temporada este verano).

Treme, del creador de The Wire y que acaba este año con su cuarta temporada.

Boardwalk Empire, una de las joyas de la corona de la cadena actualmente, ambientada en los años de la Ley Seca en Estados Unidos.

Y por último Game of Thrones, la serie más descargada del año pasado y la que mayor reconocimiento y seguimiento ha tenido en tan poco tiempo.

Que cada uno compare y, si encuentran algo mejor, ¡descárguenlo!

Albert Vilalta - Un líder? 

A l’obra magna de George Orwell -1984-, el Gran Germà -Big Brother- és el líder suprem d’una societat que frega la distòpia. Tot plegat abans que els holandesos, i aquí Tele 5, destrossessin la connotació d’aquest personatge amb el seu infame programa de televisió. Aquest Gran Germà és omnipresent i ho vigila tot, gràcies a la tecnologia i a la temuda Policia del Pensament. Es manifesta sempre a través de pantalles de televisió per parlar als ciutadans, exactament igual que Adam Sutler, el líder del partit feixista totalitari que governa Anglaterra a la ficció d’Alan Moore, V de Vendetta. I a partir d’ara, s’afegeix a aquesta llista de líders covards que només apareixen en entorns controlats per difondre el seu missatge un tal Mariano Rajoy. Sí, sí. El problema és que aquest no és un personatge de ficció. Avui no parlo de corrupció, parlo de comunicació i transparència. La tàctica del líder popular ha estat sempre la d’amagar-se. La seva màxima deu ser “el temps ho cura tot”, perquè quan van mal dades és un escapista professional. Desapareix de l’escena del crim fins que la tempesta es calma i, si cal, crema els ministres de torn que facin falta. Li ha funcionat sovint, és cert, aquí a Catalunya ho sabem prou bé, però crec que se li acaba el xollo. L’estratègia ja no serveix quan milers de ciutadans demanen responsabilitats. No és moralment justificable fer una roda de premsa sense preguntes i a través d’una pantalla de TV. Això no és una roda de premsa, s’assembla més aviat a un discurs del Rei, o fins i tot a un discurs radiofònic de qualsevol líder de la Segona Guerra Mundial. En definitiva, un missatge partidista unidireccional que hagués fet tremolar el mateix George Orwell.
A més, si no tens res a amagar, per què et fa por respondre els periodistes? Tot plegat és estrany i paranòic. Al final ha hagut de respondre des d’Alemanya, al costadet de la mirada atenta de frau Merkel. "Bon nen, Mariano!", li haurà dit. I total, ha parlat per no dir res: ho ha negat tot sense aportar gens de llum al cas.

En fi, la gent comença a passar de l’emprenyada al cansament, i cregui’m, senyor Rajoy, el cansament és molt més perillós. Bona nit.