Si sou "habituals" sabeu perfectament de què us vull parlar avui. Si em coneixeu una mica, també. Exacte. La consulta. Pels extraterrestres o per a tots aquells que només us informeu del que passa a través d’aquestes paraules, el dijous passat les principals forces polítiques del país van arribar a un acord històric sobre la data i la pregunta de la consulta sobiranista. Serà, teòricament, el dia 9 de novembre de 2014 i la pregunta serà doble:
Vol que Catalunya esdevingui un Estat (sí o no)? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent (sí o no)?
Formular la pregunta o, en aquest cas preguntes, no ha estat una tasca fàcil. Cadascuna de les cinc forces polítiques volia aportar el seu matís: Convergència, Esquerra i la CUP volien la paraula independència i els republicans volien, a més, que fos tant sí com no el 2014. Unió i Iniciativa buscaven una forma menys contundent que admetés la solució federal, la tercera via. A Madrid es pensaven que mai ens posaríem d’acord. Sorpresa!
La solució, llegida a primer cop d’ull, sembla voler acontentar tothom. En quant la vaig saber, em va estranyar molt que Esquerra, que per la potestat que té d’aprovar o tombar els pressupostos és un dels actors amb més força de tot plegat, acceptés una pregunta que dilueixi el sí. Perquè, no ens enganyem: el sí a la independència amb aquesta doble pregunta perdrà vots directes. Molta gent no del tot independentista que davant la disjuntiva de seguir com fins ara o ser independents votaria marxar, ara tindrà la opció de dir que no està content però tampoc vol la independència radical. Això fragmenta el sí. Llavors, és que Oriol Junqueras ha cedit i ha perdut les negociacions? No us ho penseu. En Junqueras és força més llest que això. I en Mas tampoc es queda curt: el portaveu Francesc Homs afirmava que la pregunta doble va sortir del propi president. Així doncs, on és el truc? Al meu entendre, és una bona jugada que pot sortir malament o bé, però que està molt ben pensada. Us ho explico. De la mateixa manera que amb aquesta doble pregunta fragmentes el sí, també fragmentes el no a la independència. Hi ha molta gent que no vol la independència i que, per tant, hauria votat no en una consulta binària, que entén que alguna cosa ha de canviar entre Catalunya i Espanya i que, ara, amb aquesta fórmula, votarà sí a la primera pregunta per reivindicar el canvi d’estatus quo i no a la segona per oposar-se al trencament total. Vull que Catalunya sigui un Estat, però no independent d’Espanya. Molt bé. En resum fins ara tenim un grapat de gent que anava a votar que sí que ara amb la pregunta doble votarà sí-no. I un grapat de gent que anava a votar no que ara votarà també sí-no. Gent més aviat independentista però no del tot votarà el mateix que gent més aviat unionista però no del tot. Parlant matemàticament i simplificant, diríem que s’ha creat una zona intersecció entre el conjunts sí i el conjunt no: la zona sí-no. Perfecte. Tenim, doncs, tres grups a banda de l’abstenció i els vots nuls. Els sí-sí, els no i els sí-no. Els dos primers està clar què volen: uns independència i els altres seguir igual. El que hem de fer és analitzar aquest tercer grup. El grup on ha anat a parar els federalistes i la gent que dubtava, és a dir aquesta gent entre cometes “robada” del sí i del no d’una pregunta binària. Què volen aquesta gent? que diria Serrat. Alguns federalisme i d’altres un canvi de la situació actual, sense saber ben bé quin. ¿Què vol dir un Estat sense ser independent? És poc clar. Però és que és igual, no és important què vol dir sinó com s’interpretarà. I aquí rau la clau de tot plegat. Aquí està la jugada mestra dels creadors de la pregunta. Com fa una estona que us apunto, és aquest tercer grup el que decantarà la balança. I és que, senyores i senyors, el sí-no es converteix màgicament en un sí-sí. Com? Molt fàcil. Diguem que el sí-no és un canvi federal encara que no estigui clar. El federalisme requereix una resposta positiva per part de la resta de l’Estat Espanyol. La solució federal passa obligatòriament per una reforma de la Constitució, és a dir un ampli consens al Congrés dels Diputats. I això està lluny d’aconseguir-se, per molt que Rubalcaba prediqui missa quan ve a Catalunya i en Pere Navarro sigui un creient devot. Així doncs, tots els que hauran votat sí-no passaran de cop i volta a ser interpretats com a sí-sí. És cert que aquesta conversió directa té un punt dèbil, que és la reforma federal de la Constitució. Ara, mentre això depengui del PSOE, podeu estar tranquils que no arribarà. A la immensa majoria de sí-no ja els anirà bé ser interpretats com a sí-sí perquè hauran evolucionat així després de veure que Espanya no els dóna la opció que ells desitgen. I pels pocs que s’ho repensin i prefereixin el no, ja serà tard. Escac i mat. Una jugada excel·lent, al meu parer. I a més a més inclusiva. Si això fos una partida d’escacs, us diria que anem guanyant de pallissa. El problema és que l’executiu de Rajoy pot aixecar-se i deixar de jugar quan vulgui. O agafar el tauler i fotre’ns-el per barret. El seu argument és una Constitució de fa 35 anys que la majoria dels presents no hem ni votat val més que el dret a l’autodeterminació de tots els pobles que reconeix la declaració universal dels drets humans. Molt bé, felicitats.
Dit tot això i ja per acabar. La meva opinió és que, a no ser que intervingui un àrbitre de fora, la consulta no es celebrarà. I de moment no els veig gaire per la feina, als mediadors internacionals. Així què? Us he fotut tot aquest rollo per res? No! És important que la consulta estigui ben pensada i vagi de debò per anar avançant en el procés. I també per si de cas. No fos cas que Espanya tingués un atac de democràcia mal curat i de sobte ens deixés preguntar i no tinguéssim res pensat. Era important acordar la pregunta, formular-la i tenir-la fixada en un calendari, encara que finalment no es celebri i acabem anant a unes eleccions plebiscitàries. Què trist que ens faci il·lusió el simple fet de votar. I què bé anar endavant. Bona nit i bones festes.
dimecres, 18 de desembre del 2013
dilluns, 9 de desembre del 2013
Mirall trencat: Nelson Mandela - P13 (09.12.13)
Per acabar, demana el periodista, digui’m el seu referent a la vida. L’entrevistat pren una mica d’aire i, carregant de significat les seves paraules com si ja de per sí no en tinguessin prou, contesta: Nelson Mandela. Ja està, ja ho ha dit. I s’ha quedat tan ample. Bé podria haver contestat Mahatma Gandhi o Martin Luther King i s’hauria quedat igual de tranquil. Aquest fragment d’entrevista s’ha repetit infinites vegades. Quan ets o vols arribar a ser president d’un país, segons com pots dir noms d’aquesta magnitud sense semblar qui sap què. El problema és que aquesta resposta comodí la fan servir amb la mateixa lleugeresa futbolistes de primera divisió que actors de Hollywood. Vénen ganes de ficar-te a la pell de l’entrevistador i allargar l’entrevista amb un “perdona, com?” el més escèptic possible.
Dijous a la nit va morir Nelson Mandela. Tenia 95 anys i patia seriosos problemes de salut. Les xarxes socials van bullir amb la notícia. De sobte, qualsevol que hagués vist Invictus, del Clint Eastwood, era un expert en Mandela. Si fins i tot alguns el confonien amb Morgan Freeman i s’acomiadaven de l’actor molt entristits. Tot plegat, un espectacle una mica preocupant. És trist que la figura del primer president negre de Sud-àfrica, per a alguns, quedés reduïda a un seguit de cites atribuïdes a la seva persona.
Una mica més tard, els diferents mitjans van començar a fer-se ressò de la notícia.
Alguns, com Xavier Aldekoa, el corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica, aportaven informació interessant. D’altres, com La Razón s’atrevien a titular “Muere el hombre que llevó a Sudáfrica el mundial que conquistó España.” Molt bé, felicitats.
I, encara una mica més tard que els mitjans, els diferents països van anar emetent comunicats de condol i paraules amables pel difunt. El cinisme d’alguns presidents també va ser per emmarcar. Però vaja, res sorprenent. Potser el més sincer de tots ha estat el primer ministre txec que, sense saber que tenia els micròfons a prop, comentava amb el seu ministre de defensa que li feia molta mandra anar al funeral de Madiba. Ha demanat disculpes de seguida, però ha quedat ben retratat. Entre poc i massa. Entre la cara dura d’alguns que surten alabant els valors de Mandela quan no ho apliquen ni a casa seva i la transparència del primer ministre txec hi ha d’haver un terme mig.
En qualsevol cas, tot plegat em porta a una reflexió que dilueix la meva indignació vers l’oportunisme que d’aquests últims dies: dir que Mandela ha estat un exemple per tothom, un símbol de la reconciliació, un resistent excepcional, un dels humanistes del nostre temps o fins i tot un referent i font d’inspiració és bo per si mateix. Està bé que es diguin coses com aquesta encara que qui les pronuncia no hi cregui. Encara que ho diguem per quedar bé o perquè ho ha dit el nostre veí. Nelson Mandela, en valor absolut, ha fet el bé en aquest món. I l’ha fet durant molt de temps i en quantitats inabastables. Per tant, qualsevol intent d’imitar-lo o d’utilitzar-lo com a mirall és, al final de tot, bo. Així doncs: alabem a Mandela encara que no sapiguem res més que dues frases de la pel·lícula. No hi fa cap mal. Potser fins i tot alguns investigarem una mica la figura de Madiba i aprendrem alguna cosa.
Ep! Però aquesta reflexió que em porta a mitigar la indignació anterior, me’n ofereix una de nova que entomo amb molta preocupació. Per què no sabem més coses de persones com Mandela? Per què hem d’esperar que morin per llegir la seva vida al diari? Fet i fet, de personatges així no n’hi ha gaires. Em sembla que a les escoles perdem massa temps amb reis i imperis del passat. Està bé estudiar-los però no en detriment de la història moderna. No pot ser que s’arribi al segle XX amb presses perquè s’acaba el curs, ve la selectivitat i no hi ha temps per a més. En dues setmanes es va de la Primera Guerra Mundial fins a l’11S. És una llàstima. O més aviat és una vergonya. No pot ser que un estudiant no sàpiga qui ha estat Mandela i què ha fet. I m’és ben igual què en pensin els reis visigots.
Vaig acabant. Permeteu-me resumir en poques frases el que per a mi ha sigut Mandela. Procuraré evitar les frases pomposes i, sovint, buides que fa servir tothom. Nelson Mandela va néixer en una Sud-àfrica segregada racialment, en un país on la supremacia blanca imperava cruelment. I no va estar-hi d’acord. I s’hi va rebel·lar amb contundència. Tanta com perquè el tanquessin a la presó, en una cel·la de 5 metres quadrats i amb la única companyia d’una cadena perpètua. Va estar-s’hi 27 anys. 27. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25, 26 i 27. Anys. Cada dia. Sense rendir-se ni canviar els seus principis. Fins que van ser els principis de la resta els que van canviar. Va iniciar la reconciliació i, en sortir de la presó, va perdonar. Va perdonar 27 anys de presó. No els tornaré a comptar, però són molts. Va perdonar 27 anys de vida. Aquest va ser el final de la segregació racial, el final de l’apartheid. Després de guanyar el Nobel de la Pau quan encara era un premi merescut, es va convertir en president del país i el va governar amb mà ferma uns anys. Suficients per consolidar-hi la seva visió de les coses. Si més no des d’un punt de vista moral. Ara ha marxat i el món no s’acosta ni de bon tros a l’ideal de Madiba, i encara menys Sud-àfrica, però ens deixa un llegat immens. Aquest ha estat Nelson Mandela. Bé, Mandela és un símbol i els símbols no moren, així que més aviat hauria d’acabar en present: aquest és Nelson Mandela. Bona nit.
dimarts, 3 de desembre del 2013
Mirall trencat: Amnèsia - P12 (02.12.13)
En primer lloc, deixeu-me dir que no sé com podeu estar escoltant això amb la de "llibres" de memòries interessantíssims que teniu últimament per llegir: Aznar, Zapatero, Solbes... Deu venir al manual d’instruccions de l’ex-polític: quan vegis que la bossa no sona prou plena o quan et vingui de gust una mica de càmera i espai en alguns programes (com aquest), publica unes memòries. I fixeu-vos bé que dic “publicar” i no “escriure”. Són coses molt diferents. En qualsevol cas, el més important és fer un acte de presentació poc discret i convidar tants mitjans com es pugui.
Aznar ja porta dos volums publicats i presentats i no sé si n’hi queda cap. Si fem cas de la seva afició al ressò mediàtic és probable que en tregui més, molts més. De fet, encara que no en tingui planejat cap altre, al pas que va, dient coses i ressuscitant cada setmana, aviat se li quedaran curts. Però bé, és Aznar i ja se sap. El que m’ha sorprès més ha estat Zapatero. Un home capaç d’oblidar el seu famós “apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento de Cataluña” un home capaç d’ignorar quan val un cafè al carrer, em pensava no tenia gaire memòria. Doncs es veu que sí, que llavors es feia l’orni: té una memòria de centenars de pàgines. I el que ja és de traca és que l’ajudi a presentar-la ni més ni menys que Tony Blair, l’exprimer ministre britànic. El recordeu? És el que surt a la foto de les Açores al costat de Bush i Aznar abans d’envair Iraq buscant petroli, ai petroli, volia dir “buscant armes de destrucció massiva”, en què estaria pensant... Bé, el cas és que Tony Blair va fer costat a Zapatero l’altre dia en la presentació de les seves memòries i fins i tot va tenir la poca vergonya d’elogiar-lo com a líder global. Potser va ser cosa del traductor. O potser el bo d’en Tony venia a presentar-li l’escrit al seu amic Jose María i es va confondre d’acte. És que, si no, no ho entenc. O, millor dit, no ho vull entendre perquè tot plegat voldria dir que uns i altres ens prenen el pèl des que posen un peu al poder. I, parlant de prendre el pèl, quan ja havia paït l’oxímoron “memòries de Zapatero”, va i surt Pedro Solbes, precisament el ministre d’economia de ZP, amb (no ho diríeu mai) unes memòries sota el braç! A més, té la barra de vendre’ns que ell va advertir la crisi i que no se’l van escoltar. La seva presentació us la puc resumir en “a mi no me miréis, la culpa fue del presidente, que discrepava de mis opiniones económicas y no me hizo caso”. Responsabilitat i autocrítica nul·les. Aquí tothom tira pilotes fora. Com el Barça.
Bé, més enllà del que diguin o deixin de dir aquests cadàvers polítics en les seves memòries, el que més m’emprenya és que a sobre de fer el mal mentre manaven, no tenen ni la decència de desaparèixer del mapa discretament. ¿Que no en tenen prou fent conferències amb traductor arreu i asseient-se tres cops l’any a les reunions del consell d’administració d’alguna gran empresa a canvi d’un sou milionari? Encara han de venir a destorbar la nostra escassa pau? Amb lo tranquils que estàvem llegint les memòries de Belén Esteban...
És broma. Abans de llegir aquestes coses us recomano que llegiu l’etiqueta del xampú, que s’hi aprenen idiomes i química. Però es veu que no tothom pensa com jo: les cues per comprar-ne un exemplar i que te’l firmés l’autora van ser quilomètriques (o, millor dit, “que te’l firmés Belén Esteban”, perquè l’autora ves a saber qui és). De debò que no ho entenc. Amb la de bons llibres que hi ha al món...
Necessitaria un sociòleg de capçalera que em visités de tant en tant i m’expliqués què passa en aquest (o aquell) o aquest país. I, després, probablement necessitaria un psicòleg per pair-ho. O directament un psiquiatre. O fins i tot un filòsof. I, finalment, necessitaria un pilot per marxar ben lluny una temporada. Bona nit.
Aznar ja porta dos volums publicats i presentats i no sé si n’hi queda cap. Si fem cas de la seva afició al ressò mediàtic és probable que en tregui més, molts més. De fet, encara que no en tingui planejat cap altre, al pas que va, dient coses i ressuscitant cada setmana, aviat se li quedaran curts. Però bé, és Aznar i ja se sap. El que m’ha sorprès més ha estat Zapatero. Un home capaç d’oblidar el seu famós “apoyaré el Estatuto de Cataluña que apruebe el parlamento de Cataluña” un home capaç d’ignorar quan val un cafè al carrer, em pensava no tenia gaire memòria. Doncs es veu que sí, que llavors es feia l’orni: té una memòria de centenars de pàgines. I el que ja és de traca és que l’ajudi a presentar-la ni més ni menys que Tony Blair, l’exprimer ministre britànic. El recordeu? És el que surt a la foto de les Açores al costat de Bush i Aznar abans d’envair Iraq buscant petroli, ai petroli, volia dir “buscant armes de destrucció massiva”, en què estaria pensant... Bé, el cas és que Tony Blair va fer costat a Zapatero l’altre dia en la presentació de les seves memòries i fins i tot va tenir la poca vergonya d’elogiar-lo com a líder global. Potser va ser cosa del traductor. O potser el bo d’en Tony venia a presentar-li l’escrit al seu amic Jose María i es va confondre d’acte. És que, si no, no ho entenc. O, millor dit, no ho vull entendre perquè tot plegat voldria dir que uns i altres ens prenen el pèl des que posen un peu al poder. I, parlant de prendre el pèl, quan ja havia paït l’oxímoron “memòries de Zapatero”, va i surt Pedro Solbes, precisament el ministre d’economia de ZP, amb (no ho diríeu mai) unes memòries sota el braç! A més, té la barra de vendre’ns que ell va advertir la crisi i que no se’l van escoltar. La seva presentació us la puc resumir en “a mi no me miréis, la culpa fue del presidente, que discrepava de mis opiniones económicas y no me hizo caso”. Responsabilitat i autocrítica nul·les. Aquí tothom tira pilotes fora. Com el Barça.
Bé, més enllà del que diguin o deixin de dir aquests cadàvers polítics en les seves memòries, el que més m’emprenya és que a sobre de fer el mal mentre manaven, no tenen ni la decència de desaparèixer del mapa discretament. ¿Que no en tenen prou fent conferències amb traductor arreu i asseient-se tres cops l’any a les reunions del consell d’administració d’alguna gran empresa a canvi d’un sou milionari? Encara han de venir a destorbar la nostra escassa pau? Amb lo tranquils que estàvem llegint les memòries de Belén Esteban...
És broma. Abans de llegir aquestes coses us recomano que llegiu l’etiqueta del xampú, que s’hi aprenen idiomes i química. Però es veu que no tothom pensa com jo: les cues per comprar-ne un exemplar i que te’l firmés l’autora van ser quilomètriques (o, millor dit, “que te’l firmés Belén Esteban”, perquè l’autora ves a saber qui és). De debò que no ho entenc. Amb la de bons llibres que hi ha al món...
Necessitaria un sociòleg de capçalera que em visités de tant en tant i m’expliqués què passa en aquest (o aquell) o aquest país. I, després, probablement necessitaria un psicòleg per pair-ho. O directament un psiquiatre. O fins i tot un filòsof. I, finalment, necessitaria un pilot per marxar ben lluny una temporada. Bona nit.
dissabte, 30 de novembre del 2013
Mirall trencat: És el joc polític, estúpids - P11 (25.11.13)
Una vegada més, no acabo de saber triar el tema de la setmana entre totes les notícies que ens arriben. I mireu que n’hi ha per triar! N’hi ha de dolentes i també n’hi ha de... de... la majoria són dolentes, normalment.
Aquests dies tenim el president Mas a l’Índia establint sinergies amb Gandhi, tot i que humilment crec que la Índia actual, que és una potència emergent i tot el que volgueu, no és un bon mirall on mirar-nos. O potser sí, perquè a cop de tisora mai se sap com acabarem. Uf, aquesta darrera frase contenia altes dosis de demagògia, perdoneu-me. En qualsevol cas, tot s’hi val per atraure inversors rics. Com la onada d’inversors immobiliaris que ha desembarcat a Barcelona per comprar edificis emblemàtics de la ciutat, com ara la Torre Agbar o l’edifici del Deutsche Bank, per a fer-hi hotels de luxe. I ja han preguntat per l’antiga seu de Banesto a Plaça Catalunya, ara en desús. El moment per a ells és immillorable, és la combinació perfecta: preus del sector molt baixos i turisme de luxe a l’alça. És la Barcelona que volem? No ho sé, que ho decideixin els barcelonins que nosaltres prou feina tenim amb Montcada, malgrat no s’hi facin hotels cars. A curt termini són diners i llocs de feina i, a llarg termini, ja s'ho faran els que hi siguin llavors.
Aquests dies tenim el president Mas a l’Índia establint sinergies amb Gandhi, tot i que humilment crec que la Índia actual, que és una potència emergent i tot el que volgueu, no és un bon mirall on mirar-nos. O potser sí, perquè a cop de tisora mai se sap com acabarem. Uf, aquesta darrera frase contenia altes dosis de demagògia, perdoneu-me. En qualsevol cas, tot s’hi val per atraure inversors rics. Com la onada d’inversors immobiliaris que ha desembarcat a Barcelona per comprar edificis emblemàtics de la ciutat, com ara la Torre Agbar o l’edifici del Deutsche Bank, per a fer-hi hotels de luxe. I ja han preguntat per l’antiga seu de Banesto a Plaça Catalunya, ara en desús. El moment per a ells és immillorable, és la combinació perfecta: preus del sector molt baixos i turisme de luxe a l’alça. És la Barcelona que volem? No ho sé, que ho decideixin els barcelonins que nosaltres prou feina tenim amb Montcada, malgrat no s’hi facin hotels cars. A curt termini són diners i llocs de feina i, a llarg termini, ja s'ho faran els que hi siguin llavors.
Mentre el president és a la Índia en viatge oficial, l'oposició d’esquerres és al carrer fent costat a les enèsimes protestes contra les retallades i contra l’escandalosa llei del PP que pretén tenir-nos a tots més controlats. Una llàstima que l'oposició només hi sigui quan és oposició. Després (o abans, en el cas dels verds amb el tripartit), “donde dije digo, digo Diego”.
Esquerra calla i espera a que es faci la consulta per moure fitxa. Però que vigilin perquè quedar-se quiets és una estratègia de la millor escola Rajoy...
I la resta poca cosa. Per una setmana no em voldria ficar amb Pere Navarro, que estava a Andalusia fent amics al congrés del PSOE andalús. Fent d’aquells amics que mai et fallen quan cal apunyalar-te per l’esquena. Ai! Veieu, ja hi he tornat a caure. Perdona Pere, no ho puc evitar. De Rubalcaba i Chacón millor no parlem. Deixem que s’ho facin tot entre ells.
Per cert, abans de passar a la plana d’Internacional deixeu-me posar èmfasi en la llei de Seguretat Ciutadana que prepara l’executiu de Rajoy. Hi he passat molt de puntetes i crec que val la pena explicar-la. De moment és un avantprojecte del Ministeri d’Interior que pretén, entre altres coses, endurir els càstigs contra la protesta social ciutadana. Per exemple fer un “escrache” davant la casa d'un polític, fer concentracions no avisades prop d'institucions com el Congrés dels Diputats o gravar i difondre imatges d'agents de les forces de seguretat en l'exercici de les seves funcions seran considerades infraccions molt greus i, per tant, podran ser castigades amb una multa d'entre 30.001 i 600.000 euros. Alguns ja l’han batejat com a "llei anti-15M" o "llei mordassa". És vergonyosa, indignant, escandalosa i mil adjectius pejoratius més. És apropar-nos més a un passat en blanc i negre que al futur. És de traca, vaja. No tindrem dret ni a protestar. Gallardón té sort que al consell de ministres n’hi hagi un, Wert, que provoca més polèmica que ell, perquè entre la reforma del codi penal, les polèmiques taxes judicials i això últim, s’hi està lluint. Veurem si tots els diputats opositors que ara posen el crit al cel són capaços de tirar-la enrere en quant arribin al poder. És clar que, veient les enquestes que segueixen donant la majoria al PP, encara que no sigui absoluta, podem esperar asseguts a que arribi aquest canvi de govern. En fi, aprofiteu per indignar-vos molt ara que fins i tot això s’acaba. Ja se sap, tot plegat ens passa perquè ens hem indignat per sobre les nostre possibilitats.
Ara sí, canviem de prisma i parlem del món. Ahir Barack Obama s’apuntava un “minipunt” en liderar l’acord històric entre l’Iran i les sis potències mundials pel que fa al programa nuclear de la república islàmica. L’Iran frena el seu procés d’enriquiment d’urani a canvi d’un alleujament de les sancions econòmiques a les que està sotmès. El recent canvi de govern a l’Iran ha estat un element clau en aquest apropament sense precedents que, en teoria, redueix el risc de guerra a la zona més delicada del planeta. Israel a banda, que ho ha qualificat d’error històric, les sis potències ho entenen com un bon gest cap a la normalització del país envers la comunitat internacional. És difícil opinar sobre un tema tan complex, però em sembla una bona notícia tenir un Iran més obert i dialogant. És un país amb un potencial enorme que ha de jugar un paper fonamental en l’estabilització de la zona. És un primer pas que ja veurem on ens porta. Bé, potser no ho veurem perquè, si s’aconsegueix, es trigaran molts anys, però benvingut sigui el gest.
Per acabar, al tancament d’aquesta edició, el titular de tots els diaris era que Carlos Fabra, l’expresident de la diputació de Castelló, ha estat condemnat a 4 anys de presó per frau fiscal. A més haurà de pagar una multa a Hisenda. Així ho ha decidit l’Audiència de Castelló després d’un llarg procés judicial. Jo sóc molt de respectar la tasca dels jutges i bla, bla, bla, però senyoria, 4 anys em sembla una sentència ridícula. A més, ja veurem si hi acaba ingressant entre els recursos, els antecedents, les fiances o les desaparicions a l’estil Paco Camps. Com a mínim, el risc de fuga per aire és nul, estant a Castelló. Bona nit.
Per cert, abans de passar a la plana d’Internacional deixeu-me posar èmfasi en la llei de Seguretat Ciutadana que prepara l’executiu de Rajoy. Hi he passat molt de puntetes i crec que val la pena explicar-la. De moment és un avantprojecte del Ministeri d’Interior que pretén, entre altres coses, endurir els càstigs contra la protesta social ciutadana. Per exemple fer un “escrache” davant la casa d'un polític, fer concentracions no avisades prop d'institucions com el Congrés dels Diputats o gravar i difondre imatges d'agents de les forces de seguretat en l'exercici de les seves funcions seran considerades infraccions molt greus i, per tant, podran ser castigades amb una multa d'entre 30.001 i 600.000 euros. Alguns ja l’han batejat com a "llei anti-15M" o "llei mordassa". És vergonyosa, indignant, escandalosa i mil adjectius pejoratius més. És apropar-nos més a un passat en blanc i negre que al futur. És de traca, vaja. No tindrem dret ni a protestar. Gallardón té sort que al consell de ministres n’hi hagi un, Wert, que provoca més polèmica que ell, perquè entre la reforma del codi penal, les polèmiques taxes judicials i això últim, s’hi està lluint. Veurem si tots els diputats opositors que ara posen el crit al cel són capaços de tirar-la enrere en quant arribin al poder. És clar que, veient les enquestes que segueixen donant la majoria al PP, encara que no sigui absoluta, podem esperar asseguts a que arribi aquest canvi de govern. En fi, aprofiteu per indignar-vos molt ara que fins i tot això s’acaba. Ja se sap, tot plegat ens passa perquè ens hem indignat per sobre les nostre possibilitats.
Ara sí, canviem de prisma i parlem del món. Ahir Barack Obama s’apuntava un “minipunt” en liderar l’acord històric entre l’Iran i les sis potències mundials pel que fa al programa nuclear de la república islàmica. L’Iran frena el seu procés d’enriquiment d’urani a canvi d’un alleujament de les sancions econòmiques a les que està sotmès. El recent canvi de govern a l’Iran ha estat un element clau en aquest apropament sense precedents que, en teoria, redueix el risc de guerra a la zona més delicada del planeta. Israel a banda, que ho ha qualificat d’error històric, les sis potències ho entenen com un bon gest cap a la normalització del país envers la comunitat internacional. És difícil opinar sobre un tema tan complex, però em sembla una bona notícia tenir un Iran més obert i dialogant. És un país amb un potencial enorme que ha de jugar un paper fonamental en l’estabilització de la zona. És un primer pas que ja veurem on ens porta. Bé, potser no ho veurem perquè, si s’aconsegueix, es trigaran molts anys, però benvingut sigui el gest.
Per acabar, al tancament d’aquesta edició, el titular de tots els diaris era que Carlos Fabra, l’expresident de la diputació de Castelló, ha estat condemnat a 4 anys de presó per frau fiscal. A més haurà de pagar una multa a Hisenda. Així ho ha decidit l’Audiència de Castelló després d’un llarg procés judicial. Jo sóc molt de respectar la tasca dels jutges i bla, bla, bla, però senyoria, 4 anys em sembla una sentència ridícula. A més, ja veurem si hi acaba ingressant entre els recursos, els antecedents, les fiances o les desaparicions a l’estil Paco Camps. Com a mínim, el risc de fuga per aire és nul, estant a Castelló. Bona nit.
NOTA: El títol del present Mirall trencat ve donat per aquesta popular frase.
Mirall trencat: El PSC i altres catàstrofes naturals - P10 (18.11.13)
Com sempre que no hi ha un tema destacable per damunt dels altres, aquesta setmana em toca fer un poti-poti d’allò més indigest per comentar l’actualitat.
En primer lloc, m’agradaria viatjar amb vosaltres a Galícia per ajudar els gallecs a posar-se les mans al cap. Resulta que el desastre del Prestige, segons la justícia, no té cap responsable. Va ser un accident i la única traça de culpabilitat ha recaigut sobre el capità del vaixell: ha estat condemnat a menys d’un any de presó -que no complirà- per imprudència. Ara no voldria barrejar peres amb pomes, però al cap i a la fi tot plegat és fruita: si fa unes setmanes amb el tema del tribunal d’Estrasburg i la doctrina Parot reflexionava que la justícia no pot dependre dels sentiments, amb el vessament de petroli més greu de la història hauria d’aplicar el mateix criteri. I vaja si l’aplico. Entenc que va ser un accident imprevisible i sense responsables de la causa. Per això el jutge, gallec i més empastifat de chapapote que nosaltres, ha absolt els presumptes culpables. El sumari del cas és de centenars de pàgines i, si l'empresa i el vaixell complien totes les directrius de seguretat, accepto que va ser un accident. Fins i tot accepto, tot i que em costa bastant més esforç, que l’actuació del govern d’Aznar va ser la que havia de ser en unes condicions tan desgraciades, que superaven tota capacitat de reacció. Ho accepto. Ho acceptem amb resignació. Però que la tragèdia va passar és un fet i, si bé no hi ha responsables, hi ha d’haver actuacions per evitar que es repeteixi. Potser el vaixell complia les normes, però: i si les normes no eren suficients? I si és la pròpia legislació la que és massa permissiva? Si us plau, mirem-ho bé que ens hi juguem molt. És que veient les imatges d’aquells dies se’m posen els pèls de punta. Els gallecs no criden “de quen é a culpa?” sinó “nunca mais”. Doncs això.
I feta la reflexió políticament correcta, deixeu-me dir que com a país i com a societat tenim un problema quan no trobem responsables ni al Prestige, ni al Madrid Arena, ni a l’accident de Santiago, ni a l’accident del Metro de València... Ens ho hauríem de fer mirar. Més que res perquè queda molt sospitós quan després multes amb milers d’euros algú que defensa casa seva amb un “escrache” o algú que es baixa una cançó. Una mica de coherència no estaria gens malament.
En segon lloc, sense abandonar el capítol de desastres naturals, tornem cap a Catalunya per parlar de l’Empordà i l’incendi que han patit aquesta darrera setmana. Semblarà mentida que passés, després dels últims tres dies en què no ha parat de ploure, però va ser ben real: es van cremar més de 500 hectàrees, sobretot per culpa del vent, que és el pitjor enemic dels bombers. Tots teníem al cap l’incendi de l’estiu de l’any passat, també a l’Empordà. Un cop extingit, els agents forestals busquen indicis que expliquin l’origen del foc i si aquest va ser provocat. En qualsevol cas, aprofito per reivindicar sentències més dures contra els autors dels incendis provocats, ja sigui intencionadament o per negligència. Haurien de ser càstigs exemplars. Fins i tot trobaria bé multar amb més contundència qualsevol comportament negligent en zones de risc. Des de cremar matolls fins a llençar una burilla de tabac per la finestra del cotxe. Perdoneu, però és veure que es crema el bosc i m’encenc com si fos un arbre més. Em supera i m’entristeix moltíssim.
I parlant de coses que em superen i m’entristeixen, parlem del PSC. Ja ho he explicat altres vegades i no m’agradaria fer-me pesat, però sempre he pensat que, en un altre país, en un país normal, el meu vot seria socialista. I en canvi aquí no ho és, no em deixen que ho sigui. I és això el que em fa patir. Aquest cap de setmana, en el seu consell nacional, Pere Navarro va sortir més reforçat que mai pel gruix dels membres de la direcció del partit. A més, espera que cap dels anomenats "crítics" trenqui la disciplina de vot quan els diputats socialistes abandonin el camí de la consulta que ha emprès la majoria del Parlament. Baixen del tren del dret a decidir. D’una banda fa pena que així sigui perquè la seva força, tot i que està en hores baixes, seria molt benvinguda i és important per sumar en favor de la consulta. De l’altra, me n’alegro: per fi hi ha una mica de coherència i es posicionen d’una vegada per totes. Comprenc que el partit engloba una gran diversitat social i que no pot ser tan estable com altres més políticament extremats però, de tant girar a una banda i a una altra, els seus votants devien estar marejats. Ja n’estaven tips de sentir “ara sí” al Parlament i “ara no” quan hi havia Rubalcaba davant. En Pere ha triat PSOE i ho ha fet amb el suport ampli dels dirigents del partit, així que res a dir. Un altre tema són els seus votants que, segons les enquestes, no ho tenen tan clar com els que manen. Veurem què passa.
De moment, ens seguiran venent que estan a favor del dret a decidir, però només si l’Estat l’autoritza. No veuen la contradicció? No pots demanar permís per decidir perquè llavors ja no decideixes. En tot cas pots buscar acords per facilitar les coses però, Pere, si creus que en uns mesos aconseguiràs canviar a corre-cuita la mentalitat del Congrés i la Constitució, després de 30 anys d’intents frustrats, és que ets massa innocent per ser polític. I si creus que tens més temps per fer-ho, és que els dos últims 11 de setembre t’has tapat molt fort les orelles i els ulls. En qualsevol cas, el que em preocupa és que surtis a la foto amb la Camacho i el Rivera, t’ho dic com a teòric votant que, teòricament, us aprecia. O us apreciava, ja no ho sé. Bona nit.
En primer lloc, m’agradaria viatjar amb vosaltres a Galícia per ajudar els gallecs a posar-se les mans al cap. Resulta que el desastre del Prestige, segons la justícia, no té cap responsable. Va ser un accident i la única traça de culpabilitat ha recaigut sobre el capità del vaixell: ha estat condemnat a menys d’un any de presó -que no complirà- per imprudència. Ara no voldria barrejar peres amb pomes, però al cap i a la fi tot plegat és fruita: si fa unes setmanes amb el tema del tribunal d’Estrasburg i la doctrina Parot reflexionava que la justícia no pot dependre dels sentiments, amb el vessament de petroli més greu de la història hauria d’aplicar el mateix criteri. I vaja si l’aplico. Entenc que va ser un accident imprevisible i sense responsables de la causa. Per això el jutge, gallec i més empastifat de chapapote que nosaltres, ha absolt els presumptes culpables. El sumari del cas és de centenars de pàgines i, si l'empresa i el vaixell complien totes les directrius de seguretat, accepto que va ser un accident. Fins i tot accepto, tot i que em costa bastant més esforç, que l’actuació del govern d’Aznar va ser la que havia de ser en unes condicions tan desgraciades, que superaven tota capacitat de reacció. Ho accepto. Ho acceptem amb resignació. Però que la tragèdia va passar és un fet i, si bé no hi ha responsables, hi ha d’haver actuacions per evitar que es repeteixi. Potser el vaixell complia les normes, però: i si les normes no eren suficients? I si és la pròpia legislació la que és massa permissiva? Si us plau, mirem-ho bé que ens hi juguem molt. És que veient les imatges d’aquells dies se’m posen els pèls de punta. Els gallecs no criden “de quen é a culpa?” sinó “nunca mais”. Doncs això.
I feta la reflexió políticament correcta, deixeu-me dir que com a país i com a societat tenim un problema quan no trobem responsables ni al Prestige, ni al Madrid Arena, ni a l’accident de Santiago, ni a l’accident del Metro de València... Ens ho hauríem de fer mirar. Més que res perquè queda molt sospitós quan després multes amb milers d’euros algú que defensa casa seva amb un “escrache” o algú que es baixa una cançó. Una mica de coherència no estaria gens malament.
En segon lloc, sense abandonar el capítol de desastres naturals, tornem cap a Catalunya per parlar de l’Empordà i l’incendi que han patit aquesta darrera setmana. Semblarà mentida que passés, després dels últims tres dies en què no ha parat de ploure, però va ser ben real: es van cremar més de 500 hectàrees, sobretot per culpa del vent, que és el pitjor enemic dels bombers. Tots teníem al cap l’incendi de l’estiu de l’any passat, també a l’Empordà. Un cop extingit, els agents forestals busquen indicis que expliquin l’origen del foc i si aquest va ser provocat. En qualsevol cas, aprofito per reivindicar sentències més dures contra els autors dels incendis provocats, ja sigui intencionadament o per negligència. Haurien de ser càstigs exemplars. Fins i tot trobaria bé multar amb més contundència qualsevol comportament negligent en zones de risc. Des de cremar matolls fins a llençar una burilla de tabac per la finestra del cotxe. Perdoneu, però és veure que es crema el bosc i m’encenc com si fos un arbre més. Em supera i m’entristeix moltíssim.
I parlant de coses que em superen i m’entristeixen, parlem del PSC. Ja ho he explicat altres vegades i no m’agradaria fer-me pesat, però sempre he pensat que, en un altre país, en un país normal, el meu vot seria socialista. I en canvi aquí no ho és, no em deixen que ho sigui. I és això el que em fa patir. Aquest cap de setmana, en el seu consell nacional, Pere Navarro va sortir més reforçat que mai pel gruix dels membres de la direcció del partit. A més, espera que cap dels anomenats "crítics" trenqui la disciplina de vot quan els diputats socialistes abandonin el camí de la consulta que ha emprès la majoria del Parlament. Baixen del tren del dret a decidir. D’una banda fa pena que així sigui perquè la seva força, tot i que està en hores baixes, seria molt benvinguda i és important per sumar en favor de la consulta. De l’altra, me n’alegro: per fi hi ha una mica de coherència i es posicionen d’una vegada per totes. Comprenc que el partit engloba una gran diversitat social i que no pot ser tan estable com altres més políticament extremats però, de tant girar a una banda i a una altra, els seus votants devien estar marejats. Ja n’estaven tips de sentir “ara sí” al Parlament i “ara no” quan hi havia Rubalcaba davant. En Pere ha triat PSOE i ho ha fet amb el suport ampli dels dirigents del partit, així que res a dir. Un altre tema són els seus votants que, segons les enquestes, no ho tenen tan clar com els que manen. Veurem què passa.
De moment, ens seguiran venent que estan a favor del dret a decidir, però només si l’Estat l’autoritza. No veuen la contradicció? No pots demanar permís per decidir perquè llavors ja no decideixes. En tot cas pots buscar acords per facilitar les coses però, Pere, si creus que en uns mesos aconseguiràs canviar a corre-cuita la mentalitat del Congrés i la Constitució, després de 30 anys d’intents frustrats, és que ets massa innocent per ser polític. I si creus que tens més temps per fer-ho, és que els dos últims 11 de setembre t’has tapat molt fort les orelles i els ulls. En qualsevol cas, el que em preocupa és que surtis a la foto amb la Camacho i el Rivera, t’ho dic com a teòric votant que, teòricament, us aprecia. O us apreciava, ja no ho sé. Bona nit.
dimarts, 12 de novembre del 2013
Mirall trencat: Noms propis - P9 (11.11.13)
Em ve al cap, ara que el tindrem dos mesos lluny dels terrens de joc i ja l’enyoro, un Leo Messi infantil que ens convidava, en un espot publicitari de la marca que el patrocina, a recordar el seu nom. “Soy Leo Messi, recuerda mi nombre”. I vaja si el recordarem: és un nom d’aquells que haurà quedat gravat a foc en les nostres memòries, d’aquells que perduren.
Els noms que són per sempre ho són perquè fan coses grans. I les coses grans poden ser bones (Gandhi) o dolentes (Hitler). En qualsevol cas, són memorables. Ara bé, els noms eterns no sempre pertanyen a persones. Els llocs també tenen noms propis que poden resistir l’oblit de la memòria col·lectiva: Pompeia o Babilònia, per posar només un parell d’exemples. I encara se m’acudeix una tercera categoria de noms propis impermeables al pas del temps. Són noms de persona per caprici dels meteoròlegs i facilitat burocràtica, però no pertanyen a ningú concret. Com ja haureu endevinat, i aquí és on volia anar a parar, em refereixo als fenòmens atmosfèrics. El primer que recordo és l’huracà Mitch, l’any 98. Jo en tenia set i vaig passar força por veient-ne les imatges. Regions d’Hondures i Nicaragua esborrades del mapa, devastades per la impotència. Després han vingut el Rita, el Wilma, l’Ike, el Katrina o el Sandy, entre altres. Tots ells són noms retirats de la llista. Cap altre fenomen podrà batejar-se igual. Són eterns més enllà de les xifres de morts, desapareguts i evacuats. Més enllà dels danys materials quantificats en milers de milions dòlars.
I aquests dies hem d’afegir a la tràgica llista un nom que tampoc oblidarem mai: el tifó Haiyan. Ha colpejat les Filipines amb tanta força que ja es parla de gairebé 10 milions de persones damnificades. Regions castigades recentment per altres inclemències del temps estan ara devastades, sense aigua ni electricitat. De moment, les autoritats calculen entre 10.000 i 12.000 persones mortes directament per la destrossa que provoquen els vents a més de 300 km/h i l’aigua que s’hi alia per estendre el caos. Però també remarquen una cosa: l’atenció ara ha d’estar posada en els supervivents. La misèria és font de malalties, desnutrició, deshidratació i pillatge. Les autoritats de la ONU sobre el terreny ho comparen amb el tsunami del 2004. Una autèntica barbaritat. I sempre els toca als mateixos.
Després de dies com aquest és immoral i, sobretot, estèril, queixar-se per altres coses. La setmana vinent, si tot va bé, ja tornarem a mirar-nos el melic. Ara vull que fem un exercici. És impossible entendre què vol dir 12.000 morts. O 10.000. Són xifres que associem a “moltíssims” i ja està, com si fóssim nens petits. És normal: no som capaços de copsar la magnitud del drama. I sort en tenim perquè, si no, ens tronaríem bojos de dolor. De totes maneres, l’exercici es pot encarar de manera diferent: la clau és no contemplar la totalitat de la xifra. Hem de desgranar-la per intentar apropar-nos a la realitat, ni que sigui per un segon. 10.000 és un nombre que pot ser contemplat com una suma de números u. Vull dir que cadascuna de les persones és u. És un com tu i com jo. I ja no és. Està mort. No sé com dir-ho... Deixeu-me aprofitar l’avinentesa del desè aniversari de la mort de Martí i Pol per llegir-vos un breu poema seu que parla precisament d’això, de la mort de l’individu un dia qualsevol, com ahir, com avui. Potser d’aquesta manera ens entenem millor. Sovint la poesia ens serveix per arribar on no hi arriba la prosa. I diu així:
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrere.
Miquel Martí i Pol
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrere.
Miquel Martí i Pol
Doncs això però 10.000 vegades, o les que siguin finalment: una tragèdia, vaja.
Em dic Haiyan, recorda el meu nom. Bona nit.
Mirall trencat: Carta oberta a Emilio Botín - P8 (04.11.13)
Els que em coneixeu bé sabeu que estic matriculat al segon curs de novel·la del Laboratori de Lletres, on ens ensenyen tècniques narratives i conceptes fonamentals per aprendre a escriure una mica millor. Doncs bé, la setmana passada el professor ens va posar un exercici per treballar la narració en segona persona. I què millor per fer això que escriure una carta? Es tractava d’escriure-li una carta ni més ni menys que a Emilio Botín, el president del Banc de Santander, parlant-li sobre unes declaracions seves força recents. Vaig escriure la carta pensant en el Mirall trencat perquè, de fet, la temàtica era molt adient a aquest espai. Així doncs, després de passar-la per les crítiques de classe i corregir-la una mica, és lògic que la vulgui compartir aquí. La original era en castellà (en Botín no parla català) però la he traduït perquè ara no va per ell, ara va per vosaltres.
Montcada i Reixac, 29 d’octubre de 2013
Senyor Botín,
Li escric per comentar-li que fa uns dies, en una d'aquelles estones lliures que tinc entre la facultat i l'estació, vaig ensopegar amb unes declaracions seves dignes d'anàlisi. Deia, a Nova York i davant de possibles inversors, que “vivimos un momento fantástico” i que “el dinero está entrando a espuertas en España”. El meu desconcert inicial va ser majúscul, però em vaig obligar a seure i meditar per trobar un sentit a les seves paraules. Disculpi l’abús matemàtic, però és de les coses que em van ensenyar a classe abans de les retallades i m’agrada fer-ho servir sovint, perquè no s’oxidi.
La primera disjuntiva que vaig trobar en escoltar-lo va ser: està parlant amb ironia o ho fa seriosament?
Teorema 1: parlava seriosament.
Demostració: suposem que el teorema 1 és fals i que, per tant, parodiava la conjuntura econòmica del país. Això implicaria riure’s dels seus conciutadans, cosa molt possible, però també suposaria que no es pren seriosament el seu treball. Coneixent els mal dissimulats interessos que deriven del càrrec que ocupa, podem assegurar que amb els diners no fa broma, així que arribem a una contradicció. Per tant, el teorema 1 queda demostrat.
Entesos, tot el que va dir anava de debò però: és veritat o és mentida? Sent rigorosos matemàticament, que parlés sense ironia no implica que digués veritats. De fet, el conegut axioma "qualsevol banquer menteix fins que es demostri el contrari" m'obliga a enunciar i provar el següent:
Teorema 2: deia la veritat.
Demostració : suposem, de nou, que el teorema 2 és fals, que mentia. Podria ser, ja que tot val per atreure inversors i aquesta és una de les seves obligacions. El cas és que els inversors han respost positivament a les seves paraules. Permeteu-me citar un titular recent d'El País que ho il·lustra: “Bill Gates invierte 113,5 millones en FCC y se convierte en el segundo accionista”. Ell es va creure les seves mentides. És a dir que Bill Gates és un crèdul estúpid. Ho veu? Aquest mètode s’anomena reductio ad absurdum (reducció a l’absurd). Òbviament, l'home més ric del món no és imbècil i no va pel món creient-se mentides. Com bé sabrà , hem arribat a un absurd, així que hem d'haver acceptat una falsa premissa. Efectivament, la premissa que diu que vostè “mentia” és falsa i, per tant, el teorema 2 queda demostrat.
En resum, tenim demostrat que parlava seriosament i que, a més, deia la veritat.
Així doncs, finalment, de tot això se’n desprèn un corol·lari.
Corol·lari 1: som rics, adéu a la crisi!
He d'admetre que, quan vaig arribar a aquesta conclusió, vaig embogir: vaig anar a comprar-me un cotxe i un xalet als Alps suïssos, pres de l'eufòria. Una eufòria que se’m va passar de seguida, en quant vaig mirar el compte corrent. Però llavors, lluny de renunciar a la meva nova riquesa, vaig recordar les llegendes que s'expliquen de quan els bancs donaven crèdits. Així doncs, em vaig dirigir a l'oficina del Santander més propera a demanar un préstec. Vaig demanar per vostè però no hi era (devia estar a classe d’anglès), així que em va atendre un senyor amb corbata molt simpàtic. I em va dir que no. Res. Ni un euro. No hi ha diners. No som rics. Què estava passant? On havia fallat el meu mètode matemàtic? Vaig córrer a casa a repassar els càlculs i no vaig trobar l'error.
Va ser més tard, llegint el diari, quan tot se’m va fer evident. Al costat d'un titular que deia “Sólo 30 familias manejan la riqueza en España” hi havia una foto de vostè. Mida carnet. Somrient. Eureka! Botín: quin cognom tan ben triat, lladre!
Atentament,
Albert Vilalta.
Bona nit.
dimarts, 29 d’octubre del 2013
Mirall trencat: els "Ultradrets" Humans - P7 (28.10.13)
Ahir a Madrid i, per extensió, a la resta del país del que encara en formem part, es va viure un dia trist. Parlo de la manifestació en contra de la recent sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la doctrina Parot. No vull entrar al debat sobre la sentència en sí. Ni sóc jurista ni disposo de tot el coneixement necessari per parlar-ne amb propietat. I m’atreviria a dir que afortunadament, perquè no voldria haver de jutjar el Tribunal dels Drets Humans. El que està clar són els fets: Estrasburg va llegir la Declaració Universal per la qual vetlla, va llegir també algunes lleis espanyoles i hi va trobar contradiccions inadmissibles. Després, va mirar l’excel on hi té la llista de països que ratifiquen la Declaració Universal amb la seva signatura i hi va trobar Espanya. Per últim, va comprovar que Espanya no estigués dins el grup de països que es poden passar la Declaració pel forro impunement i va veure que no, que estem dins del grup dels teòricament obedients. Automàticament, gomet vermell per a l’executiu de Rajoy i una crida imperativa a l’ordre. La sentència, pels qui no hi entenem, ve a dir: "arreglin aquest bunyol de legislació que tenen amb els presos d’ETA."
La reacció del govern: primer, incredulitat; després, una mica de manipulació i, per últim, resignació. La reacció de les associacions de víctimes: indignació absoluta. I la reacció de l’entorn abertzale: satisfacció perquè es faci justícia.
Aquests són els fets preliminars.
No em crec tots els periodistes que omplen rius de tinta dient que entenen les víctimes. No. O ets víctima i sents el que has de sentir o no ho ets i, per tant, no ho pots sentir. L’empatia, en casos tan extrems, perdoneu-me però no serveix per res. D’altra banda, la llei no es pot fer des del punt de vista parcial del dolor. Segur que molts dels qui ens oposem a la pena de mort canviaríem d’opinió en casos concrets, propers a nosaltres emocionalment. Però per sort hi hauria un cap fred, vestit amb toga, que ens impediria cometre bogeries. Aquí passa el mateix. Els drets humans són universals i no poden dependre del cas. Això és el que ens fa civilitzats.
Tornant al principi, al fil del que volia parlar avui, ahir va haver-hi una manifestació convocada per l’associació de víctimes del terrorisme pels carrers de Madrid que clamava contra la sentència del Tribunal. Això, en sí, no és trist. La gent ha de tenir dret a expressar-se i és ben lícit estar en contra d’una sentència judicial o d’una llei. Fins i tot en contra d’una constitució, que no se n’oblidin els amnèsics selectius de la caverna. El que és trist és veure la manifestació polititzada, veure l’ala més dretana del Partit Popular jugant amb els sentiments de les víctimes com si fossin plastilina, veure moltes banderes amb àguiles nostàlgiques de temps passats i, sobretot, veure-ho tot barrejat sense cap mena de sensibilitat però amb una coherència històrica que fa esgarrifar.
Què devia pensar Europa en veure que, els mateixos que adverteixen Catalunya dels perills de quedar-se’n fora, reneguen del Tribunal més important que hi ha a la Unió?
Doncs devia pensar que Espanya comença a mostrar símptomes de contagi. El contagi d’una malaltia que cada vegada s’estén més de pressa pel vell continent: l’ascens imparable de la ultradreta. El que va començar en petits brots als països nòrdics, ara ja és ben present a Itàlia, Àustria, Hongria i altres països centreeuropeus, Grècia, on tenim ben recents les detencions de parlamentaris d’Alba Daurada per l’assassinat d’un cantant d’esquerres i, fins i tot, aquesta radicalització ja amenaça l’Elisi a França. Aquí, un exemple seria Plataforma per Catalunya, que comença a treure el cap, i també manifestacions com les d’ahir, amb dirigents del PP al capdavant, dient-li amb insolència a l’Europa moderada que les lleis d’Espanya les fa Espanya i punt. La ultradreta ha tornat per quedar-se. És obvi que tot plegat surt, principalment, del descontent d’un sector de la població europea molt influenciable i incendiari. Ai mare, el panorama que ens ve a sobre si no ho sabem aturar, democràticament, a temps. Agafeu un llibre d’història i llegiu-ho vosaltres mateixos, no us caldrà anar gaire pàgines enrere. Bona nit.
La reacció del govern: primer, incredulitat; després, una mica de manipulació i, per últim, resignació. La reacció de les associacions de víctimes: indignació absoluta. I la reacció de l’entorn abertzale: satisfacció perquè es faci justícia.
Aquests són els fets preliminars.
No em crec tots els periodistes que omplen rius de tinta dient que entenen les víctimes. No. O ets víctima i sents el que has de sentir o no ho ets i, per tant, no ho pots sentir. L’empatia, en casos tan extrems, perdoneu-me però no serveix per res. D’altra banda, la llei no es pot fer des del punt de vista parcial del dolor. Segur que molts dels qui ens oposem a la pena de mort canviaríem d’opinió en casos concrets, propers a nosaltres emocionalment. Però per sort hi hauria un cap fred, vestit amb toga, que ens impediria cometre bogeries. Aquí passa el mateix. Els drets humans són universals i no poden dependre del cas. Això és el que ens fa civilitzats.
Tornant al principi, al fil del que volia parlar avui, ahir va haver-hi una manifestació convocada per l’associació de víctimes del terrorisme pels carrers de Madrid que clamava contra la sentència del Tribunal. Això, en sí, no és trist. La gent ha de tenir dret a expressar-se i és ben lícit estar en contra d’una sentència judicial o d’una llei. Fins i tot en contra d’una constitució, que no se n’oblidin els amnèsics selectius de la caverna. El que és trist és veure la manifestació polititzada, veure l’ala més dretana del Partit Popular jugant amb els sentiments de les víctimes com si fossin plastilina, veure moltes banderes amb àguiles nostàlgiques de temps passats i, sobretot, veure-ho tot barrejat sense cap mena de sensibilitat però amb una coherència històrica que fa esgarrifar.
Què devia pensar Europa en veure que, els mateixos que adverteixen Catalunya dels perills de quedar-se’n fora, reneguen del Tribunal més important que hi ha a la Unió?
Doncs devia pensar que Espanya comença a mostrar símptomes de contagi. El contagi d’una malaltia que cada vegada s’estén més de pressa pel vell continent: l’ascens imparable de la ultradreta. El que va començar en petits brots als països nòrdics, ara ja és ben present a Itàlia, Àustria, Hongria i altres països centreeuropeus, Grècia, on tenim ben recents les detencions de parlamentaris d’Alba Daurada per l’assassinat d’un cantant d’esquerres i, fins i tot, aquesta radicalització ja amenaça l’Elisi a França. Aquí, un exemple seria Plataforma per Catalunya, que comença a treure el cap, i també manifestacions com les d’ahir, amb dirigents del PP al capdavant, dient-li amb insolència a l’Europa moderada que les lleis d’Espanya les fa Espanya i punt. La ultradreta ha tornat per quedar-se. És obvi que tot plegat surt, principalment, del descontent d’un sector de la població europea molt influenciable i incendiari. Ai mare, el panorama que ens ve a sobre si no ho sabem aturar, democràticament, a temps. Agafeu un llibre d’història i llegiu-ho vosaltres mateixos, no us caldrà anar gaire pàgines enrere. Bona nit.
dimecres, 23 d’octubre del 2013
Mirall trencat: Tenim raó. I què? - P6 (21.10.13)
Els nens petits acostumen a marranejar i a plorar per cridar l’atenció i expressar opinions. És una eina comunicativa com qualsevol altra, especialment molesta i, precisament per això, força útil. Quan creixen una mica, el plor es va fent més racional, passant a ser una eina al servei de les seves retorçades ments. Manipulen els adults de manera més o menys conscient durant uns anys d’esplendor, on són considerats els reis de la casa. Fins que un bon dia, sense previ avís, el mètode no funciona. De cop descobreixen que s’ha acabat el “chollo”, que s’han quedat sense maneres d’imposar la seva voluntat. L’experiència em diu, a més, que els nens que arriben abans a aquest punt són millors persones, però això és un altre tema. Fins i tot hi ha casos de gent que mai surt d’aquesta etapa, però també això és un altre tema. Si en voleu més informació, mireu-ne els documentals de Tele 5 o de MTV a Gandia.
Tornant al tema principal, moltes vegades els nens saben que no tenen raó o que la raó la tenen els pares i que els adults actuen pel seu bé. Però això tant se val. Tot i saber-ho, és de naturalesa humana aferrar-se a la pròpia raó per sobre la dels altres. I de nens encara més. Tossuderia, se’n diu. Jo tinc raó perquè sóc jo, tot i que sé que la tens tu. De fet, només la tens si ho accepto, i no ho vull acceptar. Ara bé, com tots descobrim més tard, quan som grans, els adults també s’equivoquen. Personalment, recordo l’impacte que em va causar descobrir un dia, sent un nen encara, que jo tenia raó i un adult no. Però no parlant de minúcies de la vida, sinó d’algun tema gran, amb ètica o moral al darrera. Quina sensació de plaer. El plaer de tenir raó o creure-ho fermament, que és el mateix. I després del plaer, la por de veure que el referent adult no és infal·lible, que també la caga i que ai mare com em puc refiar d’aquesta gent. Us va passar? No? Digueu-me estrany.
I per què us foto tot aquest rollo de psicologia infantil barata? Doncs perquè tinc una sensació similar des de fa un temps amb la nostra classe política. Noto que tenim raó de queixar-nos, manifestar-nos, plorar, marranejar i cridar cada dia i que encara faríem curt. De fet, fem curt. Diuen que tenim els polítics que mereixem. Ostres, potser la majoria absoluta del PP o la victòria de Convergència i Unió és culpa nostra, però arriba a un punt que, veient tot el ventall d’opcions, un pensa que no hi ha res de bo per triar i que estem perduts. De debò ho mereixem? Em sembla que nosaltres ja hem reconegut i pagat amb escreix tots els nostres pecats mentre que els altres culpables d’aquest desastre, no.
Què vol dir Narcís Serra, ex-president de Catalunya Caixa, quan va als jutjats i diu que els sous milionaris dels directius de l’entitat estaven ajustats als preus del mercat? Ah, d’acord, Narcís, tranquil. Si tots els bancs fan el mateix i si el Banc d’Espanya coneixia els sous i els aprovava, no passa res. Disculpa les molèsties. Va home, va. Una mica de dignitat, si us plau.
I un matí obres el diari i veus que un ha plantat a l’altra per no complir el protocol. I després l’altre decideix que ara no convida el primer a un acte, com a venjança. Però això què és, un país o una classe de tercer d’ESO? Amb tots els respectes per les classes de tercer d’ESO.
I després, més avall, un titular diu que el ministre de torn segueix fent de les seves mentre la comunitat prepara vagues massives que ni s’escoltarà en nom de la majoria absoluta i la democràcia.
I pressupostos que no quadren, i governs paralitzant el món perquè l’ala d’ultradreta no vol reforma sanitària universal. I els que semblen bons perquè tenen premis Nobel de la Pau ara resulta que han espiat les comunicacions de tothom, dins i fora del seu país. I un país governat per socialistes que agafa una nena immigrant d’un autobús escolar i l’envia al seu país amb tota la seva família.
I, quan les desgràcies et semblen llunyanes, gires pàgina i encara llegeixes que a l’ambulatori del teu poble va morir un nadó de dos mesos i mig. I que no es va fer tot el que es va poder perquè no tenim els protocols que es necessiten en casos així. Però la culpa no és de les retallades, no, perquè ens podem permetre el luxe de portar un helicòpter que s’estigui aterrat al mig del carrer durant una hora, mostrant-nos la seva grandesa imponent i fent una tràgica metàfora sobre la incapacitat manifesta dels grans, els de dalt, de trobar solucions pels més petits, els de baix.
I vinga a sumar indignació. Diuen els experts que això algun dia petarà, de fet molts apuntaven la crisi com a pet i punt de partida per a un nou ordre mundial, més just i més bo. Jo m’ho vaig creure perquè, com quan era petit, pensava que els qui ens manen sabien i tenien més raó més que jo. Doncs, o està trigant massa o em sembla que no va així. Sento el plaer de saber-nos moralment més correctes i bons que ells, però després m’envaeix la por perquè ens porten a la ruïna total en benefici propi. Què fem? Bona nit.
Tornant al tema principal, moltes vegades els nens saben que no tenen raó o que la raó la tenen els pares i que els adults actuen pel seu bé. Però això tant se val. Tot i saber-ho, és de naturalesa humana aferrar-se a la pròpia raó per sobre la dels altres. I de nens encara més. Tossuderia, se’n diu. Jo tinc raó perquè sóc jo, tot i que sé que la tens tu. De fet, només la tens si ho accepto, i no ho vull acceptar. Ara bé, com tots descobrim més tard, quan som grans, els adults també s’equivoquen. Personalment, recordo l’impacte que em va causar descobrir un dia, sent un nen encara, que jo tenia raó i un adult no. Però no parlant de minúcies de la vida, sinó d’algun tema gran, amb ètica o moral al darrera. Quina sensació de plaer. El plaer de tenir raó o creure-ho fermament, que és el mateix. I després del plaer, la por de veure que el referent adult no és infal·lible, que també la caga i que ai mare com em puc refiar d’aquesta gent. Us va passar? No? Digueu-me estrany.
I per què us foto tot aquest rollo de psicologia infantil barata? Doncs perquè tinc una sensació similar des de fa un temps amb la nostra classe política. Noto que tenim raó de queixar-nos, manifestar-nos, plorar, marranejar i cridar cada dia i que encara faríem curt. De fet, fem curt. Diuen que tenim els polítics que mereixem. Ostres, potser la majoria absoluta del PP o la victòria de Convergència i Unió és culpa nostra, però arriba a un punt que, veient tot el ventall d’opcions, un pensa que no hi ha res de bo per triar i que estem perduts. De debò ho mereixem? Em sembla que nosaltres ja hem reconegut i pagat amb escreix tots els nostres pecats mentre que els altres culpables d’aquest desastre, no.
Què vol dir Narcís Serra, ex-president de Catalunya Caixa, quan va als jutjats i diu que els sous milionaris dels directius de l’entitat estaven ajustats als preus del mercat? Ah, d’acord, Narcís, tranquil. Si tots els bancs fan el mateix i si el Banc d’Espanya coneixia els sous i els aprovava, no passa res. Disculpa les molèsties. Va home, va. Una mica de dignitat, si us plau.
I un matí obres el diari i veus que un ha plantat a l’altra per no complir el protocol. I després l’altre decideix que ara no convida el primer a un acte, com a venjança. Però això què és, un país o una classe de tercer d’ESO? Amb tots els respectes per les classes de tercer d’ESO.
I després, més avall, un titular diu que el ministre de torn segueix fent de les seves mentre la comunitat prepara vagues massives que ni s’escoltarà en nom de la majoria absoluta i la democràcia.
I pressupostos que no quadren, i governs paralitzant el món perquè l’ala d’ultradreta no vol reforma sanitària universal. I els que semblen bons perquè tenen premis Nobel de la Pau ara resulta que han espiat les comunicacions de tothom, dins i fora del seu país. I un país governat per socialistes que agafa una nena immigrant d’un autobús escolar i l’envia al seu país amb tota la seva família.
I, quan les desgràcies et semblen llunyanes, gires pàgina i encara llegeixes que a l’ambulatori del teu poble va morir un nadó de dos mesos i mig. I que no es va fer tot el que es va poder perquè no tenim els protocols que es necessiten en casos així. Però la culpa no és de les retallades, no, perquè ens podem permetre el luxe de portar un helicòpter que s’estigui aterrat al mig del carrer durant una hora, mostrant-nos la seva grandesa imponent i fent una tràgica metàfora sobre la incapacitat manifesta dels grans, els de dalt, de trobar solucions pels més petits, els de baix.
I vinga a sumar indignació. Diuen els experts que això algun dia petarà, de fet molts apuntaven la crisi com a pet i punt de partida per a un nou ordre mundial, més just i més bo. Jo m’ho vaig creure perquè, com quan era petit, pensava que els qui ens manen sabien i tenien més raó més que jo. Doncs, o està trigant massa o em sembla que no va així. Sento el plaer de saber-nos moralment més correctes i bons que ells, però després m’envaeix la por perquè ens porten a la ruïna total en benefici propi. Què fem? Bona nit.
dimarts, 15 d’octubre del 2013
Mirall trencat: 12-O, anem bé - P5 (14.10.13)
Dissabte passat va ser 12 d’octubre i de bon matí vaig agafar un tren de rodalies per anar a Barcelona. El meu destí, però, no era Plaça Catalunya; era l’estació de Sants, on havia d’agafar un altre tren que em portés fins a Sitges, al festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. La cita ja està marcada i fixada al meu calendari anual, m’encanta descobrir pel·lícules poc comercials i m’agrada gaudir l’ambient de la ciutat amb els amics.
El cas és que, de nou al tren que em portava a Barcelona, al mateix vagó on anàvem nosaltres, hi havia unes quantes persones amb banderes espanyoles que anaven a la manifestació per la unitat d’Espanya. Primer, en veure les banderes, vaig pensar que feien el ridícul. Després vaig veure’m a mi mateix portant la senyera el dia onze de setembre i vaig reflexionar. Em vaig obligar a fer un exercici d’empatia i objectivitat, a mirar-me eI tren des de fora del vagó. És obvi que, de totes les opinions que hi ha en aquest complex debat, la que he adoptat jo em sembla la millor per mi i pels meus, la més justa i la més bona. Si no, no la defensaria. Ara bé, això no treu que pugui entendre la gent que n’ha pres d’altres. Sempre que aquestes altres no afegeixin àguiles o fletxes al debat. Podem discutir tranquil·lament tot el que vulgueu, però el feixisme està fora de tota aproximació amistosa. Les fronteres del joc han de quedar clares i, paradoxalment, podem dir que l’extremisme es queda fora de joc de manera radical i sense condicions. No em feu filosofar sobre el bé i el mal ara, que és molt tard.
I llavors, mirant aquella bandera que em representa per obligació però que ho fa, vaig canviar de postura. De mirar-me’ls de reüll vaig passar a aplaudir-los per dins. M’agrada que la gent es mogui per defensar cívicament la seva postura. Això ens normalitza com a societat i com a país o regió d’Espanya.
I l’endemà vaig llegir la premsa i vaig alegrar-me que no es parlés de cap incident remarcable al llarg de tota la jornada. Sempre menyspreant de l’equació totes les connotacions d’ultradreta, que hi van ser presents. A mi em faria molta pena ser unionista i veure que la dreta més rància es barreja amb les meves opcions personals. De fet, hi deu haver molts casos de persones d’esquerres i unionistes que no saben què fer i s’han quedat a casa repetidament. No poden anar a la Via Catalana perquè no volen la independència. No poden sortir de casa el 12 d’octubre perquè amb tant militar i tanta àguila els agafaria un cobriment. De fet, no cal ni que siguin d’esquerres. Simplement, en cas que no siguin gaire de dretes potser ja no els ve de gust abanderar-se al costat de certs energúmens. Tanmateix, si no volen la consulta poden quedar-se a casa i votar el PSOE, després de qüestionar severament la seva concepció de la democràcia. Però al menys tenen una opció. Si, en canvi, volen la consulta per votar no, ho tenen endiabladament complicat amb el ventall polític i social actual. Caram, som un país (o dos països) complicat (o complicats).
En qualsevol cas, dissabte tot va anar bé i l’ambient va ser familiar i pacífic. La majoria silenciosa de l’Alícia va convertir-se en una minoria sorollosa. Com que jo no sóc curt de gambals, i procuro no ser un mentider ni un demagog, no diré que tota la gent que es va quedar a casa, la nova majoria silenciosa, és independentista. Simplement, no sé què és ni tan sols si és. Ni jo ni ningú, que no us enganyin. I només hi ha una manera d’esbrinar-ho.
Les comparacions són odioses, però en democràcia els percentatges són el que compta. I si comparem els dos moviments oposats, les manifestacions independentistes front a les unionistes, hi ha molta diferència. Fins i tot comptant les xifres de l’organització més les de la delegació del govern més les de la guàrdia urbana sumades totes juntes i sense considerar que molta gent va venir de fora de Catalunya, els números estan molt lluny dels dos últims onze de setembre. Probablement això ens mostri la realitat de país, però també és cert que la capacitat de convocatòria de l’independentisme és, ara per ara, a anys llum del moviment unionista. És el que passa quan un moviment surt del poble i de la voluntat de canvi i l’altre surt bàsicament dels polítics. Tots dos són legítims, no ens equivoquem, però són fonamentalment diferents, i això es nota.
En resum, crec que és bo per tots que ens comencem a ensenyar les cartes i a mesurar les forces per avançar en la partida. Això vol dir que, com a mínim, hi ha partida. I als demagogs com Albert Rivera, que diuen que el procés independentista crea tensions, li diré que és ben al contrari. Catalunya tenia una massa social independentista adormida, però existent al cap i a la fi, i això era un problema latent fins i tot per al conjunt d’Espanya. Tard o d’hora hauria esclatat. Més val que sigui quan abans millor. Són aquests tipus de crisis les que equilibren socialment un país. És ara, amb tothom a cara descoberta, quan podem ser lliures d’opinar, debatre, argumentar i defensar les nostres opinions per, finalment, votar i decidir què fem. Bona nit.
I llavors, mirant aquella bandera que em representa per obligació però que ho fa, vaig canviar de postura. De mirar-me’ls de reüll vaig passar a aplaudir-los per dins. M’agrada que la gent es mogui per defensar cívicament la seva postura. Això ens normalitza com a societat i com a país o regió d’Espanya.
I l’endemà vaig llegir la premsa i vaig alegrar-me que no es parlés de cap incident remarcable al llarg de tota la jornada. Sempre menyspreant de l’equació totes les connotacions d’ultradreta, que hi van ser presents. A mi em faria molta pena ser unionista i veure que la dreta més rància es barreja amb les meves opcions personals. De fet, hi deu haver molts casos de persones d’esquerres i unionistes que no saben què fer i s’han quedat a casa repetidament. No poden anar a la Via Catalana perquè no volen la independència. No poden sortir de casa el 12 d’octubre perquè amb tant militar i tanta àguila els agafaria un cobriment. De fet, no cal ni que siguin d’esquerres. Simplement, en cas que no siguin gaire de dretes potser ja no els ve de gust abanderar-se al costat de certs energúmens. Tanmateix, si no volen la consulta poden quedar-se a casa i votar el PSOE, després de qüestionar severament la seva concepció de la democràcia. Però al menys tenen una opció. Si, en canvi, volen la consulta per votar no, ho tenen endiabladament complicat amb el ventall polític i social actual. Caram, som un país (o dos països) complicat (o complicats).
En qualsevol cas, dissabte tot va anar bé i l’ambient va ser familiar i pacífic. La majoria silenciosa de l’Alícia va convertir-se en una minoria sorollosa. Com que jo no sóc curt de gambals, i procuro no ser un mentider ni un demagog, no diré que tota la gent que es va quedar a casa, la nova majoria silenciosa, és independentista. Simplement, no sé què és ni tan sols si és. Ni jo ni ningú, que no us enganyin. I només hi ha una manera d’esbrinar-ho.
Les comparacions són odioses, però en democràcia els percentatges són el que compta. I si comparem els dos moviments oposats, les manifestacions independentistes front a les unionistes, hi ha molta diferència. Fins i tot comptant les xifres de l’organització més les de la delegació del govern més les de la guàrdia urbana sumades totes juntes i sense considerar que molta gent va venir de fora de Catalunya, els números estan molt lluny dels dos últims onze de setembre. Probablement això ens mostri la realitat de país, però també és cert que la capacitat de convocatòria de l’independentisme és, ara per ara, a anys llum del moviment unionista. És el que passa quan un moviment surt del poble i de la voluntat de canvi i l’altre surt bàsicament dels polítics. Tots dos són legítims, no ens equivoquem, però són fonamentalment diferents, i això es nota.
En resum, crec que és bo per tots que ens comencem a ensenyar les cartes i a mesurar les forces per avançar en la partida. Això vol dir que, com a mínim, hi ha partida. I als demagogs com Albert Rivera, que diuen que el procés independentista crea tensions, li diré que és ben al contrari. Catalunya tenia una massa social independentista adormida, però existent al cap i a la fi, i això era un problema latent fins i tot per al conjunt d’Espanya. Tard o d’hora hauria esclatat. Més val que sigui quan abans millor. Són aquests tipus de crisis les que equilibren socialment un país. És ara, amb tothom a cara descoberta, quan podem ser lliures d’opinar, debatre, argumentar i defensar les nostres opinions per, finalment, votar i decidir què fem. Bona nit.
dimarts, 8 d’octubre del 2013
Mirall trencat: Una mica de tot - P4 (07.10.13)
Aquesta setmana, l’actualitat no m’ha deixat triar un tema principal per parlar-vos-en. I no precisament perquè els falti importància, sinó perquè no en tinc una opinió prou diguem-ne “desenvolupable”. Així doncs, us faré un poti-poti que, espero, no se us indigesti.
El meu periple per les pàgines dels diaris d’aquesta setmana comença el dijous passat a Lampedusa. L’illa italiana va viure un dels episodis més tràgics de la seva història en veure com, davant les seves costes, un vaixell sobrecarregat d’immigrants africans s’incendiava i s’hi enfonsava. De moment, dos-cents onze morts, cremats i ofegats. Segurament n’haureu vist imatges esgarrifoses i haureu sentit un calfred en veure els pescadors plorant durant el rescat. I n’haureu notat un altre de més profund i reflexiu en saber que alguns vaixells van negar l’auxili als naufragats per por a les conseqüències legals que té participar en la immigració il·legal. Hi ha hagut precedents de sentències contra vaixells que han ajudat a arribar a Itàlia persones a la deriva. Com saber si aquell patró trafica amb persones de costa a costa o si ha ajudat una pastera que s’enfonsava? És complicat. L’alcaldessa de l’illa, sabent que no és la primera desgràcia així que passa davant seu i que malauradament és probable que tampoc sigui la última, posava el crit al cel mirant cap Europa. Com de gran ha de ser el cementiri de Lampedusa? Aturem-ho! I els polítics italians, sumant-se al carro amb més por de rebre ells també que voluntat de solucionar-ho, han clamat a la Unió, exigint resposta. En qualsevol cas, tant a Roma com a Brussel·les, poc a poc i bona lletra. O no tan bona. Dol oficial i ja ho revisarem. Aquest és un debat profund que s’estudia a les universitats i a algunes tertúlies radiofòniques i que no té una resposta fàcil. Tanquem fronteres i s’ha acabat el problema? Segur? I si mirem més enllà i provem de solucionar el problema des de l’origen? O obrim les fronteres i que cadascú vagi on vulgui? Em sembla que entenc les múltiples maneres d’enfocar el tema, però vull formular una pregunta retòrica. Des d’un punt de vista moral, és ètic no deixar que una persona habiti on vulgui del planeta Terra? Pensem-hi. Què fa que un tros de terra sigui més meu que teu, a banda d’on em van parir els meus pares? Són ètiques les fronteres? I el qui em digui que són la única manera de conservar l’ordre i que, si no, tots seríem més pobres li diré que s’aturi a pensar en les seves paraules i que no camufli el que em vol dir: que nosaltres seríem més pobres i que hi hauria desequilibris tan brutals que provocarien la caiguda d’un sistema que, amb totes les crisis que vulguis, és bastant favorable per nosaltres i bastant desfavorable per a moltes persones que viuen en condicions inimaginables des del sofà. No ho sé, jo us llanço la pedra i amago la mà. No en tinc resposta, segurament perquè estic còmodament assegut al meu sofà.
Venim ara una mica més a prop en l’espai, que no en el temps, perquè el tema ve de molt lluny, i parlem del projecte Castor. Ni sóc geòleg ni sóc tertulià de RAC1 o de Catalunya Ràdio, així que no puc parlar-vos amb coneixement de causa. En qualsevol cas crec que és força obvi que hi ha un problema i que hi ha uns culpables que haurien de pagar pels seus errors. D’una banda l’empresa, que es defensa dient que ells com a molt han accelerat el procés, però que no han creat el problema des de zero. Això és com trencar un gerro i dir-li a la mare que tard o d’hora l’erosió provocada per l’aigua de les flors i l’airet que entra per la finestra hauria trencat el gerro, que tu només ho has accelerat. Aquesta excusa, no sé amb les vostres, però amb ma mare no funciona. I amb els veïns de la zona afectada pels sismes tampoc. Aquí hi ha un error humà monumental que pot ser per negligència o accidental, però que s’ha de reconèixer i actuar en conseqüència. En tot cas, l’empresa privada té els seus mecanismes per depurar responsabilitats, si més no a les jerarquies més baixes perquè a Florentino, propietari de Castor, no li caurà cap pal, no patiu. Em preocupa més l’administració. Aquí sí que em temo que costarà molt veure algú reconeixent que no es va mirar bé totes les pàgines del projecte o que va cometre un petit error de càlcul que pot convertir Aragó en destí turístic de platja ben aviat. Ja sabem que a Can Rajoy tenen un lema que diu “el temps ho cura tot, calla i espera, Mariano.”. I a les terres de l’Ebre i a Castelló anar esperant mentre la terra diu prou.
I parlant d’esperar, jo en sé d’una que ja pot esperar asseguda si pensa complir el seu propòsit. Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP català, ha fet una proposta de finançament singular per a Catalunya. Potser té por d’Albert Rivera, que s’ha assegut bastant més endavant a l’autocar del no a la independència. Us en recordeu del pacte fiscal, que va resultar que no existia, que eren els pares? Doncs l’Alícia no ho va entendre, el dia que ho explicaven a classe. Devia fer campana amb en Duran i en Pere Navarro. El PP de Madrid no ha trigat gaire en tancar la porta als nassos (i als llavis) de Sánchez Camacho. La seva resposta ha estat no. Un no rotund. En vint-i-quatre hores l’Alícia ha fet més per l’independentisme que molts membres d’Esquerra en tota una vida. Primer reconeix que a Catalunya li cal un tracte singular, reconeixent així que amb Espanya hi ha un problema que s’ha de solucionar, i després tasta la cara més dialogant de Madrid de la mà del seu propi partit, que encara riu ara. Rajoy va dir la setmana passada des del Japó que no sap de què va això de la tercera via. Zasca pel Duran. Ara diu que res de singularitats. Zasca per l’Alícia. I de Pere Navarro ja se n’encarrega Rubalcaba. Haurem de preguntar a la Generalitat quant ens costa als catalans aquesta campanya independentista que ha comprat fins i tot els peixos grossos de la capital. Ha de ser caríssima i no sé si ens la podem permitir. Bona nit.
El meu periple per les pàgines dels diaris d’aquesta setmana comença el dijous passat a Lampedusa. L’illa italiana va viure un dels episodis més tràgics de la seva història en veure com, davant les seves costes, un vaixell sobrecarregat d’immigrants africans s’incendiava i s’hi enfonsava. De moment, dos-cents onze morts, cremats i ofegats. Segurament n’haureu vist imatges esgarrifoses i haureu sentit un calfred en veure els pescadors plorant durant el rescat. I n’haureu notat un altre de més profund i reflexiu en saber que alguns vaixells van negar l’auxili als naufragats per por a les conseqüències legals que té participar en la immigració il·legal. Hi ha hagut precedents de sentències contra vaixells que han ajudat a arribar a Itàlia persones a la deriva. Com saber si aquell patró trafica amb persones de costa a costa o si ha ajudat una pastera que s’enfonsava? És complicat. L’alcaldessa de l’illa, sabent que no és la primera desgràcia així que passa davant seu i que malauradament és probable que tampoc sigui la última, posava el crit al cel mirant cap Europa. Com de gran ha de ser el cementiri de Lampedusa? Aturem-ho! I els polítics italians, sumant-se al carro amb més por de rebre ells també que voluntat de solucionar-ho, han clamat a la Unió, exigint resposta. En qualsevol cas, tant a Roma com a Brussel·les, poc a poc i bona lletra. O no tan bona. Dol oficial i ja ho revisarem. Aquest és un debat profund que s’estudia a les universitats i a algunes tertúlies radiofòniques i que no té una resposta fàcil. Tanquem fronteres i s’ha acabat el problema? Segur? I si mirem més enllà i provem de solucionar el problema des de l’origen? O obrim les fronteres i que cadascú vagi on vulgui? Em sembla que entenc les múltiples maneres d’enfocar el tema, però vull formular una pregunta retòrica. Des d’un punt de vista moral, és ètic no deixar que una persona habiti on vulgui del planeta Terra? Pensem-hi. Què fa que un tros de terra sigui més meu que teu, a banda d’on em van parir els meus pares? Són ètiques les fronteres? I el qui em digui que són la única manera de conservar l’ordre i que, si no, tots seríem més pobres li diré que s’aturi a pensar en les seves paraules i que no camufli el que em vol dir: que nosaltres seríem més pobres i que hi hauria desequilibris tan brutals que provocarien la caiguda d’un sistema que, amb totes les crisis que vulguis, és bastant favorable per nosaltres i bastant desfavorable per a moltes persones que viuen en condicions inimaginables des del sofà. No ho sé, jo us llanço la pedra i amago la mà. No en tinc resposta, segurament perquè estic còmodament assegut al meu sofà.
Venim ara una mica més a prop en l’espai, que no en el temps, perquè el tema ve de molt lluny, i parlem del projecte Castor. Ni sóc geòleg ni sóc tertulià de RAC1 o de Catalunya Ràdio, així que no puc parlar-vos amb coneixement de causa. En qualsevol cas crec que és força obvi que hi ha un problema i que hi ha uns culpables que haurien de pagar pels seus errors. D’una banda l’empresa, que es defensa dient que ells com a molt han accelerat el procés, però que no han creat el problema des de zero. Això és com trencar un gerro i dir-li a la mare que tard o d’hora l’erosió provocada per l’aigua de les flors i l’airet que entra per la finestra hauria trencat el gerro, que tu només ho has accelerat. Aquesta excusa, no sé amb les vostres, però amb ma mare no funciona. I amb els veïns de la zona afectada pels sismes tampoc. Aquí hi ha un error humà monumental que pot ser per negligència o accidental, però que s’ha de reconèixer i actuar en conseqüència. En tot cas, l’empresa privada té els seus mecanismes per depurar responsabilitats, si més no a les jerarquies més baixes perquè a Florentino, propietari de Castor, no li caurà cap pal, no patiu. Em preocupa més l’administració. Aquí sí que em temo que costarà molt veure algú reconeixent que no es va mirar bé totes les pàgines del projecte o que va cometre un petit error de càlcul que pot convertir Aragó en destí turístic de platja ben aviat. Ja sabem que a Can Rajoy tenen un lema que diu “el temps ho cura tot, calla i espera, Mariano.”. I a les terres de l’Ebre i a Castelló anar esperant mentre la terra diu prou.
I parlant d’esperar, jo en sé d’una que ja pot esperar asseguda si pensa complir el seu propòsit. Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP català, ha fet una proposta de finançament singular per a Catalunya. Potser té por d’Albert Rivera, que s’ha assegut bastant més endavant a l’autocar del no a la independència. Us en recordeu del pacte fiscal, que va resultar que no existia, que eren els pares? Doncs l’Alícia no ho va entendre, el dia que ho explicaven a classe. Devia fer campana amb en Duran i en Pere Navarro. El PP de Madrid no ha trigat gaire en tancar la porta als nassos (i als llavis) de Sánchez Camacho. La seva resposta ha estat no. Un no rotund. En vint-i-quatre hores l’Alícia ha fet més per l’independentisme que molts membres d’Esquerra en tota una vida. Primer reconeix que a Catalunya li cal un tracte singular, reconeixent així que amb Espanya hi ha un problema que s’ha de solucionar, i després tasta la cara més dialogant de Madrid de la mà del seu propi partit, que encara riu ara. Rajoy va dir la setmana passada des del Japó que no sap de què va això de la tercera via. Zasca pel Duran. Ara diu que res de singularitats. Zasca per l’Alícia. I de Pere Navarro ja se n’encarrega Rubalcaba. Haurem de preguntar a la Generalitat quant ens costa als catalans aquesta campanya independentista que ha comprat fins i tot els peixos grossos de la capital. Ha de ser caríssima i no sé si ens la podem permitir. Bona nit.
dimarts, 1 d’octubre del 2013
Mirall trencat: La Marea Verda - P3 (30.09.13)
Tres amics de Montcada i un amic que és de Mallorca però que viu i estudia amb ells a Barcelona, han quedat per fer una excursió. Pujaran al poblat iber i visitaran el monestir de Sant Jeroni de la Murtra i un parell d’ermites properes, a la Serralada de Marina. Tot plegat unes tres hores i mitja amunt i avall per estirar les cames, xerrar i ensenyar-li al seu amic una de les millors cares de Montcada. El dia abans de l’excursió, els tres amics locals reben un missatge de l’amic que ve de Barcelona. Li expliquen com ha d’arribar i li diuen que, en cas de dubte, pugi a qualsevol tren, que segur que tard o d’hora passa per alguna estació montcadenca. L’amic, més tranquil, els demana que l’endemà, per fer el cim, es posin una samarreta verda. Així donarem suport al moviment de les illes Balears, a l’anomenada "marea verda". Tots li fan cas i decideixen que l’endemà ja en parlaran amb més profunditat, que per WhatsApp no es pot fer política.
I vam fer l’excursió i vam xerrar i vam gaudir d’unes bones vistes de Barcelona i el Vallès i vam cansar-nos i vam suar la samarreta. La samarreta verda. I el nostre amic ens va explicar amb més detall què passa a ses illes gairebé de primera mà, perquè els seus pares són professors de secundària i estan en vaga. Però no molta vaga que, si no, no em poden pagar sa carrera i he de tornar cap a Mallorca.
Els docents balears estan en peu de guerra des de fa temps i més intensament des de principi d’aquest curs (que encara no ha començat), bàsicament en rebuig a l’anomenat TIL (Tractament Integral de Llengües) i també contra les retallades.
Posem-nos en context, que sovint el Mediterrani és molt ample i pels catalans sembla que les illes siguin darrera Itàlia. Només les tornem a posar davant quan arriba l’estiu i l’anunci d’Estrella Damm ens les recorda...
Què és el TIL? És un decret llei implantat pel govern de Bauzá que, en línies generals, imposa el trilingüisme a les aules balears. A partir d’ara les classes han de ser un trenta per cent en català, un trenta per cent en castellà, un trenta per cent en anglès i un deu per cent a elecció del centre. Evidentment, és una reforma contra la immersió lingüística que prevalia fins ara a l’ensenyament de les illes. L’executiu del PP el justifica per combatre el fracàs escolar, que val a dir que és altament preocupant. El problema és que la immersió en català no és el motiu del fracàs, ja que a Catalunya aquest és sensiblement inferior amb una immersió similar. Els docents, a més, argumenten que les retallades en educació i la manca de recursos fan impossible el canvi garantint la qualitat de l’ensenyament. A més, els alumnes no estan preparats per assumir un trenta per cent de les classes en anglès.
Un altre dels motius de la protesta són les retallades en sí. En els últims dos anys, el pressupost d'educació s'ha retallat uns 120 milions d’euros, s'han acomiadat un miler de docents, se'ls ha reduït la nòmina i no es cobreixen les baixes immediatament. També s'han retallat els programes d'atenció especial i (atenta la companyia) els programes contra el fracàs escolar. Tot plegat fa que el nombre d’alumnes per aula hagi crescut de manera preocupant. Més desastres? Les beques menjador s’han reduït un 40% i es paguen tard i s'han retallat les ajudes per comprar llibres de text i pagar el transport escolar. Són la comunitat on s’entreguen menys beques. Déu n’hi do la quantitat de cinisme que gasta el president José Ramon Bauzá, com a mínim tant com “gomina”.
I la protesta no s’acaba aquí. Entre tota l’aigua de mar que ha fet vessar el got també hi ha les gotes en forma expedients sancionadors que va obrir la Conselleria d’Educació contra tres directors d’institut de Maó suspesos de sou i feina uns mesos per negar-se a aplicar el decret.
I, per postres, la prepotència i bel·ligerància del govern ha acabat de reblar el clau. El cop de porta reiterat a totes les demandes i clams de la comunitat educativa ha creat l’efecte contrari al “ja es cansaran”.
La resposta ha estat massiva i d’una contundència que ha fet trontollar el PP balear per dins i ha obligat a Bauzá a seure i, com a mínim, a dialogar. Faltaria més, que per alguna raó és el president. I no parlo de la contundència de la foto de quatre amics amb samarreta verda en un cim de la Serralada de Marina, no. Parlo de la manifestació més gran que ha viscut mai Mallorca. Ahir, una marea verda de 80.000 persones va inundar el centre de Palma per protestar per tot el que he explicat i molt més, perquè n’estan farts. La xifra ascendeix fins a 125.000 persones si sumem les protestes a totes les illes. Espectacular i històric. De poc ha servit aquesta vegada que el PP apel·li la majoria silenciosa dels pebrots. Ells governen amb majoria absoluta gràcies a uns 190.000 vots, que no és gaire més. Igual que va passar aquí a Catalunya en contra de Wert, l’ensenyament no es toca. I si es toca és per millorar-lo d’acord amb les recomanacions de la comunitat educativa i els experts, i no d’acord amb el que decideixen quatre polítics en un despatx, en contra del català i acollonits pel gir sobiranista de Catalunya.
I compte, no sóc dels qui proclamen els països catalans a la lleugera. Sóc conscient de la composició parlamentària de les Illes balears i del País Valencià, que és el que han decidit els seus ciutadans democràticament. Però veig paral·lelismes entre la Via Catalana i la Marea Verda. No en el missatge, ni molt menys, però si en les formes. Nosaltres som el poble i nosaltres decidim. I tu, polític de torn, a obeir la nostra voluntat majoritària, que per alguna cosa et paguem. Bona nit.
dimarts, 24 de setembre del 2013
Mirall trencat: Merkel erneut - P2 (23.09.13)
Avui tots els telenotícies i butlletins informatius internacionals obrien amb la mateixa notícia sobre les eleccions alemanyes. Nosaltres ni som un informatiu ni som internacionals, per això no hem començat dient res de la Merkel. Ara bé, això no treu que abans d’acabar vulgui dir-hi la meva, com és habitual. Evidentment, no sóc Martí Anglada i, per tant, no espereu una anàlisi gaire acurada ni que faci anar amunt i avall el Bundestag com si dominés la política alemanya. De totes maneres, puc dir que Alemanya és el país estranger que més vegades i més temps he visitat, si no comptem Espanya com a estranger, de moment. Potser totes les visites fugaces a França des de la Cerdanya sumen més minuts que els meus viatges a Alemanya, però ni conec bé París, ni Lyon, ni res de res. Carcassona, que és preciós, i gràcies. Així doncs, podem dir que conec Alemanya i les seves ciutats més grans, si més no per poder opinar una mica, amb la boca petita, sobre les seves eleccions generals.
Fa uns anys hauria semblat impensable que paréssim tanta atenció a les eleccions d’un país que no fos el nostre. Avui en dia, per aquell concepte vague de la globalització, ens interessa molt la política estrangera. Avui en dia, per aquell concepte vague de la Unió Europea, ens interessa molt la política alemanya. Són els qui manen. La decisió que prenen els comparativament pocs milions de votants alemanys afecta directament a tots els habitants de la Unió i, de retruc, del món. Caram, quant poder. I tot aquest poder es concentra bàsicament en una dona. Angela Merkel, de les poques dirigents europees que han sobreviscut a la crisi. Dels països grans, n’és la única. Gordon Brown, Zapatero, Berlusconi i Sarkozy se la deuen mirar amb enveja des de les seves respectives mansions, sense res a fer... O potser no. Perquè el repte que té la cancellera alemanya a Europa és majúscul. Alguns diuen que el pitjor ja ha passat. No ho sé. El que és important és que la líder del partit democristià ha fregat la majoria absoluta. Em sembla relativament bo que no la tingui, a falta dels vots per correu, ja que així haurà de pactar amb els socialdemòcrates, l’esquerra o els verds de tant en tant. Això sí, els votants li han fet confiança aplaudint la seva política interior i, sobretot, exterior.
No és cert que a Alemanya no hi ha crisi. No és el paradís. La flexibilitat laboral ha fet augmentar la precarietat de la classe més baixa, i la societat alemanya està cada vegada més fragmentada. No és estrany trobar molta gent pobra pidolant pels carrers de les grans ciutats del país. És una sensació estranya quan hi ets i penses: “però no els anava tot tan bé a aquests?”. “Què fan amb aquesta gent pel carrer a deu graus sota zero si no tenen ni prima de risc ni res?” A costa dels més pobres i, no ens enganyem, també de fer moltes coses bé, l’atur és molt inferior al nostre i el país és globalment cada vegada més ric i poderós. Ells sabran què volen i a quin preu ho paguen. El que està clar és que els votants avalen la política de Merkel cap als països del sud d’Europa: austeritat i més austeritat. Entenc que no vulguin compartir la seva riquesa amb els malgastadors i eixelebrats països mediterranis. La seva és una riquesa que han hagut de suar de valent, veient la seva història recent. Pensem que el mur de Berlín va caure no fa ni vint-i-cinc anys. Ara bé, gran part del deute acumulat dels països del sud el van finançar els alemanys, sabent on ens duria tot plegat. Evidentment, qui ha viscut per sobre les seves possibilitats hem estat nosaltres, això ens ha quedat clar, però que ells hi van fer molt negoci és innegable i els hauria de fer reflexionar.
I a partir d’ara, què? Tot porta uns dies parat a Brussel·les, esperant els resultats d’aquestes eleccions. A partir d’ara les coses es poden accelerar, però no espereu grans canvis en les directrius econòmiques. Una de les majors incògnites serà veure si, de cara a les europees i a un futur immediat, Merkel decideix que vol més Europa i proposa, entre altres, un sistema bancari unificat, o decideix posar el fre que li exigeixen els euroescèptics i deixa de preocupar-se tant pels veïns.
Des d’aquí, al sud d’Europa, ens mirem la seva contundència econòmica amb recel, però ja ens hi podem posar fulles, perquè no tenim res a dir en la política alemanya. Potser sembla injust, si és ella qui decideix el nostre dia a dia. Ah, és un dels problemes d’aquesta Unió Europea que tant ens amenacen d’abandonar si esdevenim independents. Potser no és tan bon negoci ser-hi, ara per ara. D’altra banda, quan podem dir la nostra a Europa és precisament a les eleccions europees, que paradoxalment acostumen a registrar una participació ridícula. Qui ens entengui, que ens compri, deuen pensar els alemanys, però que s’ho paguin ells. Bona nit. Gute nacht.
Fa uns anys hauria semblat impensable que paréssim tanta atenció a les eleccions d’un país que no fos el nostre. Avui en dia, per aquell concepte vague de la globalització, ens interessa molt la política estrangera. Avui en dia, per aquell concepte vague de la Unió Europea, ens interessa molt la política alemanya. Són els qui manen. La decisió que prenen els comparativament pocs milions de votants alemanys afecta directament a tots els habitants de la Unió i, de retruc, del món. Caram, quant poder. I tot aquest poder es concentra bàsicament en una dona. Angela Merkel, de les poques dirigents europees que han sobreviscut a la crisi. Dels països grans, n’és la única. Gordon Brown, Zapatero, Berlusconi i Sarkozy se la deuen mirar amb enveja des de les seves respectives mansions, sense res a fer... O potser no. Perquè el repte que té la cancellera alemanya a Europa és majúscul. Alguns diuen que el pitjor ja ha passat. No ho sé. El que és important és que la líder del partit democristià ha fregat la majoria absoluta. Em sembla relativament bo que no la tingui, a falta dels vots per correu, ja que així haurà de pactar amb els socialdemòcrates, l’esquerra o els verds de tant en tant. Això sí, els votants li han fet confiança aplaudint la seva política interior i, sobretot, exterior.
No és cert que a Alemanya no hi ha crisi. No és el paradís. La flexibilitat laboral ha fet augmentar la precarietat de la classe més baixa, i la societat alemanya està cada vegada més fragmentada. No és estrany trobar molta gent pobra pidolant pels carrers de les grans ciutats del país. És una sensació estranya quan hi ets i penses: “però no els anava tot tan bé a aquests?”. “Què fan amb aquesta gent pel carrer a deu graus sota zero si no tenen ni prima de risc ni res?” A costa dels més pobres i, no ens enganyem, també de fer moltes coses bé, l’atur és molt inferior al nostre i el país és globalment cada vegada més ric i poderós. Ells sabran què volen i a quin preu ho paguen. El que està clar és que els votants avalen la política de Merkel cap als països del sud d’Europa: austeritat i més austeritat. Entenc que no vulguin compartir la seva riquesa amb els malgastadors i eixelebrats països mediterranis. La seva és una riquesa que han hagut de suar de valent, veient la seva història recent. Pensem que el mur de Berlín va caure no fa ni vint-i-cinc anys. Ara bé, gran part del deute acumulat dels països del sud el van finançar els alemanys, sabent on ens duria tot plegat. Evidentment, qui ha viscut per sobre les seves possibilitats hem estat nosaltres, això ens ha quedat clar, però que ells hi van fer molt negoci és innegable i els hauria de fer reflexionar.
I a partir d’ara, què? Tot porta uns dies parat a Brussel·les, esperant els resultats d’aquestes eleccions. A partir d’ara les coses es poden accelerar, però no espereu grans canvis en les directrius econòmiques. Una de les majors incògnites serà veure si, de cara a les europees i a un futur immediat, Merkel decideix que vol més Europa i proposa, entre altres, un sistema bancari unificat, o decideix posar el fre que li exigeixen els euroescèptics i deixa de preocupar-se tant pels veïns.
Des d’aquí, al sud d’Europa, ens mirem la seva contundència econòmica amb recel, però ja ens hi podem posar fulles, perquè no tenim res a dir en la política alemanya. Potser sembla injust, si és ella qui decideix el nostre dia a dia. Ah, és un dels problemes d’aquesta Unió Europea que tant ens amenacen d’abandonar si esdevenim independents. Potser no és tan bon negoci ser-hi, ara per ara. D’altra banda, quan podem dir la nostra a Europa és precisament a les eleccions europees, que paradoxalment acostumen a registrar una participació ridícula. Qui ens entengui, que ens compri, deuen pensar els alemanys, però que s’ho paguin ells. Bona nit. Gute nacht.
dimarts, 17 de setembre del 2013
Mirall trencat: Fem-ne Via - P1 (16.09.13)
El primer mirall trencat de la temporada sempre és un repte complicat. Venim de les vacances d’estiu amb les mans desentrenades i el cap enterbolit de tant Sol i tanta calor. A més, la quantitat de coses que han passat al llarg de tres mesos és tan gran que costa molt decidir-se per un tema en concret. Podria parlar-vos de Síria, o de l’accident de tren a Santiago, o de Madrid 2020, o de molts altres temes que han quedat enterrats sota dinars copiosos, gelats, viatges i matins a la piscina. Fins i tot podria obviar l’actualitat i presentar-vos més detingudament els nous membres de l’equip... Però no ho faré perquè prefereixo que els aneu descobrint amb nosaltres cada dilluns, ara que tenim una hora.
En tot cas, per proximitat i importància, seria adient parlar-vos de la Via Catalana. Procuraré fer-ho sense caure en la passió pel que vam fer 1.600.000 catalans.
En primer lloc, els fets. Emulant els bàltics que fugien de la dissolta Unió Soviètica, la societat civil catalana decideix que amb una manifestació massiva com la de la diada passada no n’hi ha prou, que s’ha de fer més grossa. I, organitzats per una ANC pletòrica i els seus 30.000 voluntaris, fem una cadena humana des de més enllà d’Alcanar fins a més enllà d’El Pertús. Més de 400 km de persones donant-se les mans per demanar la independència de Catalunya. La cadena va ser un èxit d’organització, coordinació, convocatòria, execució i civisme. L’incident més destacat va ser una lipotímia, si més no, a Catalunya. Jo, que era amb la família al tram 263, a Torredembarra, ho vaig viure amb menys passió que la manifestació de l’any passat. Va ser diferent, menys gent al voltant però alhora més units que mai. “Mejor juntos”, deia un cartell que onejava rere una avioneta que va llogar Intereconomía, que potser faria bé de pagar les nòmines que deu als seus treballadors abans d’anar llogant helicòpters per buscar forats a la cadena. A més, junts ja ho estàvem. I que viva España, evidentment, pero que viva al lado. Aquesta és una de les claus de l'evolució de l’independentisme. Ara no va en contra de res ni ningú, ara va a favor de. S’ha tret el pes de l’enfrontament. Es mira Espanya amb serenor i dient-li adéu amb un punt de tristesa per les coses que ens uneixen, que són moltes, i per no haver-ho pogut solucionar abans.
I encara més pena quan veus que el missatge l’ha entès tothom menys qui més l’havia d’entendre. El Govern de Madrid apel·la la “majoria silenciosa” per restar importància a l’esdeveniment històric. “Els sis milions que no estaven a la cadena no volen la independència”. Sí, és clar, i els 23 milions d’espanyols que no van votar ningú a les passades eleccions no volen que mani el PP. I els milions de negres que no van anar a la mobilització de Martin Luther King volien la segregació racial tant sí com no. Va home, va! Algú li hauria de dir a la Soraya que les lectures no es falsegen així, que la representació és pel qui es mou i no pel qui es queda a casa. I si tan segura està, votem i veiem què passa. No?
Els diaris de Madrid encara feien lectures més agosarades, errònies i ofensives. És com si et diguessin: no marxeu, imbècils! Crec que la psicologia inversa ja està molt desgastada. Algú els hauria de dir a tots plegats (com ha fet per exemple Iñaki Gabilondo al seu blog, sempre recomanable), que el procés no té aturador. Que marxem sense remei, o si més no ho votarem, i que alguna cosa s’ha trencat per sempre. Millor portar-ho bé que no llençant-nos els plats pel cap. Per què costa tant imitar els britànics? A l’hora d’imitar o obeir les reformes alemanyes som els primers, és curiós...
En fi, ja s’ho trobaran i, de fet, ja s’ho estan trobant. De poc serveixen els gestos tardans com el de Rubalcaba parlant ara de federalisme. Potser al Parlament hi ha gent que acceptaria un pacte fiscal i una renovació federal, però la societat civil catalana va per davant en aquest procés. I a la societat civil és més difícil comprar-la, aturar-la, canviar-la o empresonar-la. Més els val als diputats catalans anar per feina o aquesta onada els passarà per sobre del tot.
I ara què? Després de la Diada ha vingut la resposta de Rajoy a la famosa carta d’Artur Mas. Diu que no accepta el diàleg per organitzar una consulta. Semblaria que la cadena no ha servit per res a banda d’animar el govern en el procés, però jo diria que el suport explícit de Letònia i Lituània, la felicitació oficial del parlament britànic o les paraules de l’ambaixador nord-americà a Londres afirmant que Catalunya trobarà un encaix al món d’una manera o altra si marxa d’Espanya, són passos importants i són gràcies a la mobilització. El dia 12 tots els diaris internacionals n’anaven plens. Si Madrid no vol escoltar, el següent pas és buscar suport fora, i la diplomàcia espanyola fa i farà tot el boicot possible per evitar que se’n parli, així doncs, gestos tant aparentment senzills com donar-se les mans al llarg de 400 km ens presenten al món. Hola món, el viatge està durant molt, però ja arribem. O al menys així ho creiem, que és el mateix. Bona nit.
En tot cas, per proximitat i importància, seria adient parlar-vos de la Via Catalana. Procuraré fer-ho sense caure en la passió pel que vam fer 1.600.000 catalans.
En primer lloc, els fets. Emulant els bàltics que fugien de la dissolta Unió Soviètica, la societat civil catalana decideix que amb una manifestació massiva com la de la diada passada no n’hi ha prou, que s’ha de fer més grossa. I, organitzats per una ANC pletòrica i els seus 30.000 voluntaris, fem una cadena humana des de més enllà d’Alcanar fins a més enllà d’El Pertús. Més de 400 km de persones donant-se les mans per demanar la independència de Catalunya. La cadena va ser un èxit d’organització, coordinació, convocatòria, execució i civisme. L’incident més destacat va ser una lipotímia, si més no, a Catalunya. Jo, que era amb la família al tram 263, a Torredembarra, ho vaig viure amb menys passió que la manifestació de l’any passat. Va ser diferent, menys gent al voltant però alhora més units que mai. “Mejor juntos”, deia un cartell que onejava rere una avioneta que va llogar Intereconomía, que potser faria bé de pagar les nòmines que deu als seus treballadors abans d’anar llogant helicòpters per buscar forats a la cadena. A més, junts ja ho estàvem. I que viva España, evidentment, pero que viva al lado. Aquesta és una de les claus de l'evolució de l’independentisme. Ara no va en contra de res ni ningú, ara va a favor de. S’ha tret el pes de l’enfrontament. Es mira Espanya amb serenor i dient-li adéu amb un punt de tristesa per les coses que ens uneixen, que són moltes, i per no haver-ho pogut solucionar abans.
I encara més pena quan veus que el missatge l’ha entès tothom menys qui més l’havia d’entendre. El Govern de Madrid apel·la la “majoria silenciosa” per restar importància a l’esdeveniment històric. “Els sis milions que no estaven a la cadena no volen la independència”. Sí, és clar, i els 23 milions d’espanyols que no van votar ningú a les passades eleccions no volen que mani el PP. I els milions de negres que no van anar a la mobilització de Martin Luther King volien la segregació racial tant sí com no. Va home, va! Algú li hauria de dir a la Soraya que les lectures no es falsegen així, que la representació és pel qui es mou i no pel qui es queda a casa. I si tan segura està, votem i veiem què passa. No?
Els diaris de Madrid encara feien lectures més agosarades, errònies i ofensives. És com si et diguessin: no marxeu, imbècils! Crec que la psicologia inversa ja està molt desgastada. Algú els hauria de dir a tots plegats (com ha fet per exemple Iñaki Gabilondo al seu blog, sempre recomanable), que el procés no té aturador. Que marxem sense remei, o si més no ho votarem, i que alguna cosa s’ha trencat per sempre. Millor portar-ho bé que no llençant-nos els plats pel cap. Per què costa tant imitar els britànics? A l’hora d’imitar o obeir les reformes alemanyes som els primers, és curiós...
En fi, ja s’ho trobaran i, de fet, ja s’ho estan trobant. De poc serveixen els gestos tardans com el de Rubalcaba parlant ara de federalisme. Potser al Parlament hi ha gent que acceptaria un pacte fiscal i una renovació federal, però la societat civil catalana va per davant en aquest procés. I a la societat civil és més difícil comprar-la, aturar-la, canviar-la o empresonar-la. Més els val als diputats catalans anar per feina o aquesta onada els passarà per sobre del tot.
I ara què? Després de la Diada ha vingut la resposta de Rajoy a la famosa carta d’Artur Mas. Diu que no accepta el diàleg per organitzar una consulta. Semblaria que la cadena no ha servit per res a banda d’animar el govern en el procés, però jo diria que el suport explícit de Letònia i Lituània, la felicitació oficial del parlament britànic o les paraules de l’ambaixador nord-americà a Londres afirmant que Catalunya trobarà un encaix al món d’una manera o altra si marxa d’Espanya, són passos importants i són gràcies a la mobilització. El dia 12 tots els diaris internacionals n’anaven plens. Si Madrid no vol escoltar, el següent pas és buscar suport fora, i la diplomàcia espanyola fa i farà tot el boicot possible per evitar que se’n parli, així doncs, gestos tant aparentment senzills com donar-se les mans al llarg de 400 km ens presenten al món. Hola món, el viatge està durant molt, però ja arribem. O al menys així ho creiem, que és el mateix. Bona nit.
dimarts, 11 de juny del 2013
Mirall trencat: Cau el teló, fi del segon acte - P30 (10.06.13)
Ja hi tornem a ser. Les pàgines dels llibres escolars arriben al final, passant de puntetes pels últims temes, que quedaran esclafats per la puntualitat de l’estiu i per culpa d’una mala planificació del curs. Els estudiants intenten salvar la dignitat de l’esforç anual amb els últims exàmens, i la generació del 95 és qui aquest any encara la selectivitat que definirà el seu futur. El ritme de feina puja en un crescendo final que pararà de cop, sense avisar, i que ens deixarà sense saber què fer amb el despertador apagat. Molts planegen mil i una activitats que quedaran enterrades sota muntanyes de mandra i suor enganxifosa, aproximadament fins el quinze de setembre.
Sé que molts de vosaltres no teniu vacances fins l’agost. Sé que un 27% teniu vacances forçades i preocupants des de fa mesos. Sé que la majoria de vosaltres fa anys que no aneu a escola. Però no ens enganyem, el calendari escolar marca el compàs. Tant si tens fills com si no. Tant si has d’esllomar-te a ple sol fins el trenta d’agost com si no.
És per això que avui acabem. La temporada radiofònica a Montcada Ràdio posa el punt i final aquest divendres. Per a nosaltres com a programa, aquest és el punt que tanca la segona temporada del Serà història, la temporada de la consolidació. Ara m’agradaria dir alguna frase típica de moments com aquest, una frase com “som líders de la nostra franja horària”, i seria veritat, si més no a casa nostra, m’atreviria a dir que amb un cent per cent d’audiència.
Però això és el menys important, per això en faig broma. No l’audiència, sinó el percentatge, els números. Evidentment que l’audiència, entesa com a cadascun de vosaltres, sigueu amics, familiars o coneguts que heu acceptat escoltar-nos després d’amenaces i sota coacció, és important. No ens enganyem, fem això sobretot perquè ens agrada molt, però en una illa deserta no ho faríem, així que sou vosaltres els qui doneu sentit a les nostres paraules quan viatgen dels micròfons als altaveus. Us anomenaria un per un i una per una, i tampoc trigaria gaire estona, però crec que un gràcies general de part de tots nosaltres és el més transversal i sincer per arribar a tots els qui heu passat pel programa algun dels 930 minuts o alguna de les 15 hores i mitja que hem passat aquí tancats aquest curs.
Ha estat un autèntic plaer fer ràdio per a tots vosaltres amb aquest parell de personatges esplèndids que em miren muts des de l’estudi mentre llegeixo això. Val a dir que resten muts perquè tenen el micròfon apagat, que, si no, no callen. Joel i Joan, Joan i Joel, l’un parlant de ciència amb aquest to didàctic tan interessant i l’altre metrallant-nos amb dades i més dades de sèries i cinema amb aquesta ironia fina i despreocupada tan contagiosa. I compenetrats perfectament, tots tres, per allunyar-nos del xivarri que està de moda en molts altres programes de ràdio. Ens mereixem el premi al respecte pels temps i compassos de l’altre. Us ho asseguro. Gràcies a vosaltres també per fer-ho tot tan fàcil.
I igual que parlem del passat i del present, parlem del futur. L’any passat, en acabar la temporada, us vam posar la por al cos a tots, dient-vos que la nostra continuïtat no estava assegurada. Va haver-hi manifestacions arreu del poble i rodalies. La “primavera montcadenca”, és com va batejar el New York Times les revoltes que demanaven el nostre retorn i que van acabar, com bé sabeu, amb centenars de milers de persones acampades davant l’ajuntament (tres persones i un que passava per allà, segons la Policia Local) i que no es van aixecar fins que vam renovar o fins que va ser agost i van traslladar-se als respectius càmpings del litoral català.
Bé, doncs aquest estiu serà més relaxat perquè estem en disposició d’assegurar-vos, atenció... que la temporada vinent tornem. I tornarem amb novetats substancials que us anirem anunciant a les xarxes socials, o al WhatsApp, tan aviat com estiguin confirmades. En essència el programa no canviarà, però us asseguro que la tercera temporada tindrà canvis importants d’estructura, esperem que cap a millor, i esperem que amb tots vosaltres. Feu bondat, no feu foc al bosc i espereu dues hores havent dinat abans de saltar a l’aigua. Bona nit i bon estiu!
Sé que molts de vosaltres no teniu vacances fins l’agost. Sé que un 27% teniu vacances forçades i preocupants des de fa mesos. Sé que la majoria de vosaltres fa anys que no aneu a escola. Però no ens enganyem, el calendari escolar marca el compàs. Tant si tens fills com si no. Tant si has d’esllomar-te a ple sol fins el trenta d’agost com si no.
És per això que avui acabem. La temporada radiofònica a Montcada Ràdio posa el punt i final aquest divendres. Per a nosaltres com a programa, aquest és el punt que tanca la segona temporada del Serà història, la temporada de la consolidació. Ara m’agradaria dir alguna frase típica de moments com aquest, una frase com “som líders de la nostra franja horària”, i seria veritat, si més no a casa nostra, m’atreviria a dir que amb un cent per cent d’audiència.
Però això és el menys important, per això en faig broma. No l’audiència, sinó el percentatge, els números. Evidentment que l’audiència, entesa com a cadascun de vosaltres, sigueu amics, familiars o coneguts que heu acceptat escoltar-nos després d’amenaces i sota coacció, és important. No ens enganyem, fem això sobretot perquè ens agrada molt, però en una illa deserta no ho faríem, així que sou vosaltres els qui doneu sentit a les nostres paraules quan viatgen dels micròfons als altaveus. Us anomenaria un per un i una per una, i tampoc trigaria gaire estona, però crec que un gràcies general de part de tots nosaltres és el més transversal i sincer per arribar a tots els qui heu passat pel programa algun dels 930 minuts o alguna de les 15 hores i mitja que hem passat aquí tancats aquest curs.
Ha estat un autèntic plaer fer ràdio per a tots vosaltres amb aquest parell de personatges esplèndids que em miren muts des de l’estudi mentre llegeixo això. Val a dir que resten muts perquè tenen el micròfon apagat, que, si no, no callen. Joel i Joan, Joan i Joel, l’un parlant de ciència amb aquest to didàctic tan interessant i l’altre metrallant-nos amb dades i més dades de sèries i cinema amb aquesta ironia fina i despreocupada tan contagiosa. I compenetrats perfectament, tots tres, per allunyar-nos del xivarri que està de moda en molts altres programes de ràdio. Ens mereixem el premi al respecte pels temps i compassos de l’altre. Us ho asseguro. Gràcies a vosaltres també per fer-ho tot tan fàcil.
I igual que parlem del passat i del present, parlem del futur. L’any passat, en acabar la temporada, us vam posar la por al cos a tots, dient-vos que la nostra continuïtat no estava assegurada. Va haver-hi manifestacions arreu del poble i rodalies. La “primavera montcadenca”, és com va batejar el New York Times les revoltes que demanaven el nostre retorn i que van acabar, com bé sabeu, amb centenars de milers de persones acampades davant l’ajuntament (tres persones i un que passava per allà, segons la Policia Local) i que no es van aixecar fins que vam renovar o fins que va ser agost i van traslladar-se als respectius càmpings del litoral català.
Bé, doncs aquest estiu serà més relaxat perquè estem en disposició d’assegurar-vos, atenció... que la temporada vinent tornem. I tornarem amb novetats substancials que us anirem anunciant a les xarxes socials, o al WhatsApp, tan aviat com estiguin confirmades. En essència el programa no canviarà, però us asseguro que la tercera temporada tindrà canvis importants d’estructura, esperem que cap a millor, i esperem que amb tots vosaltres. Feu bondat, no feu foc al bosc i espereu dues hores havent dinat abans de saltar a l’aigua. Bona nit i bon estiu!
dimarts, 4 de juny del 2013
Mirall trencat: Què passa a Turquia - P30 (03.06.13)
Tot va començar la setmana passada, amb un grup transversal de persones ocupant pacíficament un parc del centre d’Istanbul per protestar contra la política urbanística de la ciutat, que pretén construir-hi un centre comercial. La resposta policial va ser exagerada i, la reacció ciutadana, massiva arreu del país. El conflicte s’ha polititzat i ja es parla de la primavera turca. Els mitjans de comunicació d’allà expliquen poc i les informacions que ens arriben són confuses. Segons quin diari llegeixes et trobes versions i xifres ben diverses. Avui us porto la versió d’una professora i sociòloga turca que abans d’ahir, al seu blog, narrava la seva versió dels fets. Us he traduït les seves paraules. No tinc motius per no creure-me-la, i tampoc dista molt del que expliquen els periodistes estrangers. A més, sempre és interessant la lectura que en pugui fer algú que ho està vivint de primera mà.
La noia diu així:
La noia diu així:
Als meus amics que viuen fora de Turquia:
Us escric per fer-vos saber el que està passant a Istanbul els últims cinc dies. He d'escriure això personalment perquè la majoria dels mitjans de comunicació estan tancats pel govern i el boca a boca i Internet són les úniques maneres que ens queden per explicar-nos i demanar ajuda.
Us escric per fer-vos saber el que està passant a Istanbul els últims cinc dies. He d'escriure això personalment perquè la majoria dels mitjans de comunicació estan tancats pel govern i el boca a boca i Internet són les úniques maneres que ens queden per explicar-nos i demanar ajuda.
Fa quatre dies un grup de persones, la majoria dels quals no pertanyien a cap organització o ideologia concreta, es van reunir al Gezi Park d'Istanbul. Entre ells hi havia molts dels meus amics i estudiants. La raó era simple: volien prevenir i protestar per la propera demolició del parc i la posterior creació d'un altre centre comercial al centre de la ciutat. Hi ha molts centres comercials a Istanbul, almenys un a cada barri! La tala d’arbres se suposava que començaria el matí de dijous i la gent va anar al parc el dia abans amb mantes, llibres i els nens per passar la nit sota els arbres. D'hora al matí, quan les excavadores van començar a tirar arbres de més de cent anys d'edat, la gent es va aixecar contra ells per aturar-ho. No van fer res que no fos restar dempeus davant les màquines.
Cap diari ni cap canal de televisió hi era per informar de la protesta. Era un punt cec pels mitjans.
Però la policia va arribar amb vehicles, canons d'aigua i gas lacrimogen per evacuar la gent del parc. A la nit, el nombre de manifestants es va multiplicar. Com també ho va fer el nombre de forces policials arreu del parc. Mentrestant, el govern local d'Istanbul va tancar tots els carrers que condueixen a la plaça de Taksim, on es troba el Parc Gezi. El metro estava tancat, es van cancel·lar els transbordadors i es van bloquejar les carreteres de la zona. No obstant això, cada vegada més persones s’obrien pas fins al centre de la ciutat a peu. Va venir gent de tot Istanbul, d’orígens, ideologies i religions diferents. Tots reunits per impedir la destrucció d'una cosa més gran que el parc: el dret a viure com a ciutadans honorables d'aquest país. La policia els va desallotjar amb gas picant i lacrimogen conduint els seus tancs sobre les persones que els oferien menjar a canvi. Dos joves van ser atropellats pels panzers i van morir. Una altra jove, una amiga meva, va ser copejada al cap per un dels pots de gas. La policia disparava directament contra la multitud. Després d'una operació de tres hores ha entrat a la Unitat de Cures Intensives en estat molt crític. Mentre escric això, no sabem si haurà sobreviscut. Aquesta entrada està dedicada a ella.
Aquestes persones són els meus amics, els meus estudiants, els meus parents. Ells no tenen les “motivacions secretes” que a l'Estat li agrada difondre. La seva motivació és allà fora. Està molt clar. El govern està venent el país a les grans empreses, per a la construcció de centres comercials, condominis de luxe, carreteres, preses i centrals nuclears. El govern està buscant, i creant si és necessari, qualsevol excusa per atacar Síria contra la voluntat del seu poble. A més a més, el control governamental sobre la vida privada de la seva gent s'ha tornat insuportable en els últims temps. L'Estat, en virtut del seu tarannà conservador, ha aprovat moltes lleis en matèria d'avortament, part per cesària, venda i consum d'alcohol i fins i tot ha legislat el color de pintallavis que han de portar les hostesses de vol. La gent que ha marxat sobre el centre de Istanbul està exigint el seu dret a viure lliurement i rebre la justícia, la protecció i el respecte de l'Estat. Exigeixen participar en els processos de presa de decisions sobre la ciutat en què vivim. El que han rebut a canvi, però, és una resposta excessiva i enormes quantitats de gas lacrimogen disparades directament a la cara. Tres persones han perdut els ulls. Malgrat tot, encara tenen forces. Un centenar de miler de persones se’ls ha unit.
Cap diari ni cap canal de televisió hi era per informar de la protesta. Era un punt cec pels mitjans.
Però la policia va arribar amb vehicles, canons d'aigua i gas lacrimogen per evacuar la gent del parc. A la nit, el nombre de manifestants es va multiplicar. Com també ho va fer el nombre de forces policials arreu del parc. Mentrestant, el govern local d'Istanbul va tancar tots els carrers que condueixen a la plaça de Taksim, on es troba el Parc Gezi. El metro estava tancat, es van cancel·lar els transbordadors i es van bloquejar les carreteres de la zona. No obstant això, cada vegada més persones s’obrien pas fins al centre de la ciutat a peu. Va venir gent de tot Istanbul, d’orígens, ideologies i religions diferents. Tots reunits per impedir la destrucció d'una cosa més gran que el parc: el dret a viure com a ciutadans honorables d'aquest país. La policia els va desallotjar amb gas picant i lacrimogen conduint els seus tancs sobre les persones que els oferien menjar a canvi. Dos joves van ser atropellats pels panzers i van morir. Una altra jove, una amiga meva, va ser copejada al cap per un dels pots de gas. La policia disparava directament contra la multitud. Després d'una operació de tres hores ha entrat a la Unitat de Cures Intensives en estat molt crític. Mentre escric això, no sabem si haurà sobreviscut. Aquesta entrada està dedicada a ella.
Aquestes persones són els meus amics, els meus estudiants, els meus parents. Ells no tenen les “motivacions secretes” que a l'Estat li agrada difondre. La seva motivació és allà fora. Està molt clar. El govern està venent el país a les grans empreses, per a la construcció de centres comercials, condominis de luxe, carreteres, preses i centrals nuclears. El govern està buscant, i creant si és necessari, qualsevol excusa per atacar Síria contra la voluntat del seu poble. A més a més, el control governamental sobre la vida privada de la seva gent s'ha tornat insuportable en els últims temps. L'Estat, en virtut del seu tarannà conservador, ha aprovat moltes lleis en matèria d'avortament, part per cesària, venda i consum d'alcohol i fins i tot ha legislat el color de pintallavis que han de portar les hostesses de vol. La gent que ha marxat sobre el centre de Istanbul està exigint el seu dret a viure lliurement i rebre la justícia, la protecció i el respecte de l'Estat. Exigeixen participar en els processos de presa de decisions sobre la ciutat en què vivim. El que han rebut a canvi, però, és una resposta excessiva i enormes quantitats de gas lacrimogen disparades directament a la cara. Tres persones han perdut els ulls. Malgrat tot, encara tenen forces. Un centenar de miler de persones se’ls ha unit.
Cap diari o canal de televisió hi era per informar dels esdeveniments. Estaven ocupats amb notícies sobre Miss Turquia.
La policia persegueix la gent i la ruixa continuadament amb gas picant, en una quantitat tan bèstia que molts gossos i gats de carrer han mort enverinats.
Escoles, hospitals i fins i tot hotels de 5 estrelles al voltant de la plaça Taksim van obrir les seves portes als ferits. Els metges van omplir els salons i habitacions d'hotel per prestar primers auxilis. Alguns policies es van negar a ruixar persones innocents i han dimitit. Al voltant de la plaça hi ha inhibidors per evitar la connexió a Internet. Els residents i negocis de la zona han obert les seves xarxes sense fils per a qui les necessiti. Els restaurants ofereixen menjar i aigua gratuïtament. La gent a Ankara i Esmirna també s’ha reunit als carrers per donar suport a la resistència d’Istanbul.
I mentrestant els principals mitjans van parlant sobre Miss Turquia.
Escric això perquè se sàpiga el que està passant a Istanbul. Els mitjans de comunicació no diran res d'això. Si més no els del meu país. Si us plau, reenvieu tants articles com veieu per Internet. Ajudeu-nos a difondre-ho.
Doncs això hem fet, difondre-ho. És una versió del dissabte, i en dos dies han passat més coses. De fet, s’ha vist que no tots els manifestants són pacífics. En qualsevol cas, podeu creure aquesta narració o la de qualsevol diari. Ara bé, que a Turquia són temps convulsos és innegable. I que la policia turca, com a braç executor del govern, ha anat massa lluny, també. El primer ministre Erdogan té un problema greu si només sap donar-li la culpa a les xarxes socials. I els turcs progressistes (que són molts) també, si no són capaços de respondre amb tanta contundència a les urnes i canviar el rumb del país. Mentrestant Europa observa de prop la potència oriental, que vol entrar a la Unió. El que no sé dir, veient les esbatussades policials que també tenim de Grècia cap aquí, és si amb actuacions així Erdogan s’allunya o s’apropa a Brussel·les. Bona nit.
La policia persegueix la gent i la ruixa continuadament amb gas picant, en una quantitat tan bèstia que molts gossos i gats de carrer han mort enverinats.
Escoles, hospitals i fins i tot hotels de 5 estrelles al voltant de la plaça Taksim van obrir les seves portes als ferits. Els metges van omplir els salons i habitacions d'hotel per prestar primers auxilis. Alguns policies es van negar a ruixar persones innocents i han dimitit. Al voltant de la plaça hi ha inhibidors per evitar la connexió a Internet. Els residents i negocis de la zona han obert les seves xarxes sense fils per a qui les necessiti. Els restaurants ofereixen menjar i aigua gratuïtament. La gent a Ankara i Esmirna també s’ha reunit als carrers per donar suport a la resistència d’Istanbul.
I mentrestant els principals mitjans van parlant sobre Miss Turquia.
Escric això perquè se sàpiga el que està passant a Istanbul. Els mitjans de comunicació no diran res d'això. Si més no els del meu país. Si us plau, reenvieu tants articles com veieu per Internet. Ajudeu-nos a difondre-ho.
Doncs això hem fet, difondre-ho. És una versió del dissabte, i en dos dies han passat més coses. De fet, s’ha vist que no tots els manifestants són pacífics. En qualsevol cas, podeu creure aquesta narració o la de qualsevol diari. Ara bé, que a Turquia són temps convulsos és innegable. I que la policia turca, com a braç executor del govern, ha anat massa lluny, també. El primer ministre Erdogan té un problema greu si només sap donar-li la culpa a les xarxes socials. I els turcs progressistes (que són molts) també, si no són capaços de respondre amb tanta contundència a les urnes i canviar el rumb del país. Mentrestant Europa observa de prop la potència oriental, que vol entrar a la Unió. El que no sé dir, veient les esbatussades policials que també tenim de Grècia cap aquí, és si amb actuacions així Erdogan s’allunya o s’apropa a Brussel·les. Bona nit.
dimarts, 28 de maig del 2013
Mirall trencat: Amb premeditació i traïdoria - P29 (27.05.13)
L'Institut d'Estudis Catalans defineix la paraula traïdor com "algú que traeix". Obvi. Gràcies Pompeu Fabra. Si tens paciència i recules unes pàgines al diccionari, pots acabar de treure'n l'entrellat. Trair: violar la fidelitat que devem a algú o a alguna cosa. I jo hi afegiria que aquesta "cosa" és sovint una causa.
El problema de les traïcions és que mai són del tot objectives. Normalment pel traïdor tot és fruit d'un malentès o de la falta de comunió a l'hora de definir la fidelitat.
Nens i nenes, a la classe d'avui veurem alguns casos de traïció i intentarem classificar-los.
José Mourinho. The Special One. Un entrenador guanyador, prepotent, manipulador i maleducat. Molts madridistes, començant pel president Florentino Pérez, li han rigut totes les gràcies sempre que desbanqués el Barça del seu tron. Si la causa era aquesta, ho ha aconseguit a mitges. El palmarès d'un i altre equip no deixa gaire peu a la subjectivitat, però encara que el Madrid hagi guanyat poc, és cert que, si més no, el Barça ha deixat de guanyar tant.
Si parlem de la fidelitat a una manera de ser, a un ADN d'equip, al señorío, per entendre’ns, la traïció ja es veu més clara. Alguns diran que el madridisme ha venut durant uns anys la seva ànima sabent el que es feia i sempre que fos en detriment del Barça. Potser sí, però hi ha hagut més d'una i de dues i de tres vegades en les que el portuguès ha excedit amb escreix línies vermelles, ja no del futbol, sinó de les persones decents. Ara marxa amb una temporada en blanc, deixant el madridisme dividit i el vestuari destrossat. A mi em sembla traïció. Al Barça des que va dir aquella mentida enfilat al balcó de la plaça Sant Jaume, al món del futbol des que és un entrenador guanyador, i al Reial Madrid en moments puntuals -com el dit a l'ull de Pito Vilanova- i en cadascuna de les rodes de premsa que ha fet ell o el seu fidel Aitor Karanka. Aquest sí que no és un traïdor. Si més no vers Mourinho.
I no abandonem la capital del Estado, nens i nenes, perquè hem de parlar d'un segon cas de possible traïció. Un altre José, o millor dir José María. Quin pàjaru, aquest Aznar. No entraré en jutjar la traïció que va cometre aquest individu de bigoti dispers a la confiança que li van entregar els ciutadans dues vegades seguides, fins que una ETA vestida d'Al Qaida (o a l'inrevés) va capgirar la truita. En vuit anys va fer créixer l'economia del país sobre uns fonaments tan poc sòlids com el seu poliglotisme.
Però en fi, parlem del present. L'home devia estar ociós a casa seva pentinant-se el bigoti i no ha pogut aguantar més veient com els seus enfonsen la seva España en la misèria més absoluta. Així que s'aixeca de la cadira que ocupa en alguna gran empresa i torna a les portades per dir les coses pel seu nom. Va estar bé, semblava un indignat més demanant a Rajoy que apliqui el programa electoral, exercici d'amnèsia selectiva a banda.
A la Moncloa han fet veure que sentien ploure, però jo crec l'Ánsar encara mou alguns fils i ja està adobant el camp per tornar. Mama por. En qualsevol cas, nens i nenes, seria un exercici de traïció als seus força exemplar. Estigueu-ne pendents que pot entrar a l'examen.
Anem a l'últim cas. Un cas d'aquí però que sovint pren forma també a Madrid. I per a més inri us aviso que estem parlant d'un tercer José. O millor dit Josep. Josep Antoni Duran i Lleida. El líder d'Unió Democràtica no té prou cara –ni sumant-li la calba- per aguantar tots els petits actes de traïció a Catalunya que ha comès al llarg de la seva vida política. Començant per l’autoritarisme dins el seu partit, on durant vint anys no ha aparegut cap signe de renovació o, si ha aparegut, ha estat convenientment eradicat. Alguns analistes de bar o de diari comtal em diran que el polític de la franja és fidel als seus principis i a un ideari respectable. Jo els faré copiar mil set-centes catorze vegades el darrer programa electoral de Convergència i Unió. Hi trobaran un punt que parla obertament de fer una consulta per l’estat propi. I va el Duran i escriu aquesta setmana a un diari de Madrid que del procés sobiranista no hi ha res de res. En què quedem? Només prenent els últims mesos, aquest senyor també és un bon exemple de traïció. Ja us aviso que l’examen serà llarg. Bona nit.
dimarts, 14 de maig del 2013
Mirall trencat: El doblatge - P28 (13.05.13)
Fa temps que us volia parlar sobre aquest tema, però no trobava el moment. El doblatge, l’etern debat. Ahir va morir una de les veus més imponents del doblatge espanyol: Constantino Romero. Serà eternament recordat per posar veu a Darth Vader, a Star Wars, o a Mufasa, a El Rey León, per exemple. I també per doblar moltes vegades el gran Clint Eastwood, entre altres. És per això he cregut que avui era un bon dia –o nit- per abordar el tema.
Cada vegada està més de moda criticar el doblatge. Sembla que si t’agrada la versió original subtitulada, per coherència has de condemnar el doblatge. Entre els principals arguments en contra hi ha, d’una banda, l’educació dels nens en matèria lingüística i, de l’altra, la defensa aferrissada de l’actuació vocal dels actors originals. Anem a pams.
Cada vegada està més de moda criticar el doblatge. Sembla que si t’agrada la versió original subtitulada, per coherència has de condemnar el doblatge. Entre els principals arguments en contra hi ha, d’una banda, l’educació dels nens en matèria lingüística i, de l’altra, la defensa aferrissada de l’actuació vocal dels actors originals. Anem a pams.
Debatent aquest tema amb un bon amic, em va posar sobre alerta. Afirmava que el doblatge és més present en aquells països que han viscut dictadures recents, com Itàlia, Alemanya o Espanya. I afirmava amb encert, perquè les dades així ho corroboren. Ara bé, hi ha altres països, com Canadà, que també doblen regularment i no han hagut d'aguantar cap Caudillo por la gracia de Dios. Després hi ha el cas extrem dels ianquis o els asiàtics que, doblar potser no, però si una cosa els agrada, de seguida et fan un remake a la seva manera.
En qualsevol cas, tornant al que ens ocupa, podem pensar que, efectivament, hi ha part de supèrbia dictatorial en doblar a tort i a dret tot el que ve de fora. I, dades en mà, també podem afirmar que pel camí s’hi han perdut unes quantes generacions, ignorants pel que fa a llengües estrangers. ¿Molta més gent parlaria anglès si Dallas o Ironside haguessin arribat en VOS? Sí. No tanta com pugui semblar, perquè això per sí sol no va enlloc i per fer efecte li cal un suport educatiu important, però sí, estaríem millor. I fins aquí les concessions als crítics amb el doblatge. En el mal històric estem d'acord. Punt.
Però parlem del present. Avui en dia la major part de les televisions ofereixen la versió original. No prou, d'acord, però també hem de pensar que el contingut estranger que consumim prové cada vegada més d'Internet, on hi ha llibertat per triar i remenar.
Ara per ara, però, la realitat és que molta gent filla d'aquesta mateixa dictadura és incapaç de llegir uns subtítols prou de pressa per gaudir de la pel•lícula. Per no parlar del col•lectiu invident que necessita imperativament el doblatge, a banda de l'audiodescripció.
Trobo que en qualsevol país desenvolupat i preocupat pel benestar dels seus ciutadans s'ha de doblar per satisfer aquestes necessitats. I, ja que es dobla, si es fa bé, com a Espanya i Catalunya, i ho pot aprofitar més gent que no pas els cecs, millor que millor. La voluntat d'aprendre anglès, o qualsevol altre idioma, ajudant-se de la versió original és una opció que recau en la responsabilitat de cadascú, o dels pares de cadascú, i no pot venir imposada per la oferta. No voler aprendre és legítim! Preocupant, però legítim.
En qualsevol cas, tornant al que ens ocupa, podem pensar que, efectivament, hi ha part de supèrbia dictatorial en doblar a tort i a dret tot el que ve de fora. I, dades en mà, també podem afirmar que pel camí s’hi han perdut unes quantes generacions, ignorants pel que fa a llengües estrangers. ¿Molta més gent parlaria anglès si Dallas o Ironside haguessin arribat en VOS? Sí. No tanta com pugui semblar, perquè això per sí sol no va enlloc i per fer efecte li cal un suport educatiu important, però sí, estaríem millor. I fins aquí les concessions als crítics amb el doblatge. En el mal històric estem d'acord. Punt.
Però parlem del present. Avui en dia la major part de les televisions ofereixen la versió original. No prou, d'acord, però també hem de pensar que el contingut estranger que consumim prové cada vegada més d'Internet, on hi ha llibertat per triar i remenar.
Ara per ara, però, la realitat és que molta gent filla d'aquesta mateixa dictadura és incapaç de llegir uns subtítols prou de pressa per gaudir de la pel•lícula. Per no parlar del col•lectiu invident que necessita imperativament el doblatge, a banda de l'audiodescripció.
Trobo que en qualsevol país desenvolupat i preocupat pel benestar dels seus ciutadans s'ha de doblar per satisfer aquestes necessitats. I, ja que es dobla, si es fa bé, com a Espanya i Catalunya, i ho pot aprofitar més gent que no pas els cecs, millor que millor. La voluntat d'aprendre anglès, o qualsevol altre idioma, ajudant-se de la versió original és una opció que recau en la responsabilitat de cadascú, o dels pares de cadascú, i no pot venir imposada per la oferta. No voler aprendre és legítim! Preocupant, però legítim.
Anem al segon argument. Es diu que el doblatge destrossa la feina dels actors i actrius originals. Admeto que la modifica, i accepto que hi ha gent que pugui pensar en termes destructius, però igual que pot haver-hi gent que considera que llegir també afecta la seva experiència. O pot haver-hi gent a qui unes lletres a la part de sota de la pantalla li destrossen la feinada del director de fotografia. Com que hi ha gustos per tot i, per tant, mercat per tot, em sembla bé que hi hagi oferta per a tot i que cadascú triï lliurement. I si de passada es dóna feina a força gent, perfecte.
Que costa diners públics? Aquest és un altre tema, més profund. Trobo bé gastar uns diners en aquest servei si les majors no estan per la feina. Si la qüestió és quants diners, aquí ja patino en la ignorància. No ho sé, però segur que és un pressupost mínim. També és pantanós el debat sobre els percentatges en català i castellà. Haurien de ser iguals o variar segons la demanda? I què va abans, el percentatge o la demanda? Perquè al final això és un peix que es mossega la cua... I del percentatge de VOS millor ja no en parlem, perquè és igual de ridícul que el català. I si ens fixem en el percentatge dins d’aquestes VOS subtitulades en català, o LAPAO, ja tendeix a zero. Bona nit.
Que costa diners públics? Aquest és un altre tema, més profund. Trobo bé gastar uns diners en aquest servei si les majors no estan per la feina. Si la qüestió és quants diners, aquí ja patino en la ignorància. No ho sé, però segur que és un pressupost mínim. També és pantanós el debat sobre els percentatges en català i castellà. Haurien de ser iguals o variar segons la demanda? I què va abans, el percentatge o la demanda? Perquè al final això és un peix que es mossega la cua... I del percentatge de VOS millor ja no en parlem, perquè és igual de ridícul que el català. I si ens fixem en el percentatge dins d’aquestes VOS subtitulades en català, o LAPAO, ja tendeix a zero. Bona nit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)