Per acabar, demana el periodista, digui’m el seu referent a la vida. L’entrevistat pren una mica d’aire i, carregant de significat les seves paraules com si ja de per sí no en tinguessin prou, contesta: Nelson Mandela. Ja està, ja ho ha dit. I s’ha quedat tan ample. Bé podria haver contestat Mahatma Gandhi o Martin Luther King i s’hauria quedat igual de tranquil. Aquest fragment d’entrevista s’ha repetit infinites vegades. Quan ets o vols arribar a ser president d’un país, segons com pots dir noms d’aquesta magnitud sense semblar qui sap què. El problema és que aquesta resposta comodí la fan servir amb la mateixa lleugeresa futbolistes de primera divisió que actors de Hollywood. Vénen ganes de ficar-te a la pell de l’entrevistador i allargar l’entrevista amb un “perdona, com?” el més escèptic possible.
Dijous a la nit va morir Nelson Mandela. Tenia 95 anys i patia seriosos problemes de salut. Les xarxes socials van bullir amb la notícia. De sobte, qualsevol que hagués vist Invictus, del Clint Eastwood, era un expert en Mandela. Si fins i tot alguns el confonien amb Morgan Freeman i s’acomiadaven de l’actor molt entristits. Tot plegat, un espectacle una mica preocupant. És trist que la figura del primer president negre de Sud-àfrica, per a alguns, quedés reduïda a un seguit de cites atribuïdes a la seva persona.
Una mica més tard, els diferents mitjans van començar a fer-se ressò de la notícia.
Alguns, com Xavier Aldekoa, el corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica, aportaven informació interessant. D’altres, com La Razón s’atrevien a titular “Muere el hombre que llevó a Sudáfrica el mundial que conquistó España.” Molt bé, felicitats.
I, encara una mica més tard que els mitjans, els diferents països van anar emetent comunicats de condol i paraules amables pel difunt. El cinisme d’alguns presidents també va ser per emmarcar. Però vaja, res sorprenent. Potser el més sincer de tots ha estat el primer ministre txec que, sense saber que tenia els micròfons a prop, comentava amb el seu ministre de defensa que li feia molta mandra anar al funeral de Madiba. Ha demanat disculpes de seguida, però ha quedat ben retratat. Entre poc i massa. Entre la cara dura d’alguns que surten alabant els valors de Mandela quan no ho apliquen ni a casa seva i la transparència del primer ministre txec hi ha d’haver un terme mig.
En qualsevol cas, tot plegat em porta a una reflexió que dilueix la meva indignació vers l’oportunisme que d’aquests últims dies: dir que Mandela ha estat un exemple per tothom, un símbol de la reconciliació, un resistent excepcional, un dels humanistes del nostre temps o fins i tot un referent i font d’inspiració és bo per si mateix. Està bé que es diguin coses com aquesta encara que qui les pronuncia no hi cregui. Encara que ho diguem per quedar bé o perquè ho ha dit el nostre veí. Nelson Mandela, en valor absolut, ha fet el bé en aquest món. I l’ha fet durant molt de temps i en quantitats inabastables. Per tant, qualsevol intent d’imitar-lo o d’utilitzar-lo com a mirall és, al final de tot, bo. Així doncs: alabem a Mandela encara que no sapiguem res més que dues frases de la pel·lícula. No hi fa cap mal. Potser fins i tot alguns investigarem una mica la figura de Madiba i aprendrem alguna cosa.
Ep! Però aquesta reflexió que em porta a mitigar la indignació anterior, me’n ofereix una de nova que entomo amb molta preocupació. Per què no sabem més coses de persones com Mandela? Per què hem d’esperar que morin per llegir la seva vida al diari? Fet i fet, de personatges així no n’hi ha gaires. Em sembla que a les escoles perdem massa temps amb reis i imperis del passat. Està bé estudiar-los però no en detriment de la història moderna. No pot ser que s’arribi al segle XX amb presses perquè s’acaba el curs, ve la selectivitat i no hi ha temps per a més. En dues setmanes es va de la Primera Guerra Mundial fins a l’11S. És una llàstima. O més aviat és una vergonya. No pot ser que un estudiant no sàpiga qui ha estat Mandela i què ha fet. I m’és ben igual què en pensin els reis visigots.
Vaig acabant. Permeteu-me resumir en poques frases el que per a mi ha sigut Mandela. Procuraré evitar les frases pomposes i, sovint, buides que fa servir tothom. Nelson Mandela va néixer en una Sud-àfrica segregada racialment, en un país on la supremacia blanca imperava cruelment. I no va estar-hi d’acord. I s’hi va rebel·lar amb contundència. Tanta com perquè el tanquessin a la presó, en una cel·la de 5 metres quadrats i amb la única companyia d’una cadena perpètua. Va estar-s’hi 27 anys. 27. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25, 26 i 27. Anys. Cada dia. Sense rendir-se ni canviar els seus principis. Fins que van ser els principis de la resta els que van canviar. Va iniciar la reconciliació i, en sortir de la presó, va perdonar. Va perdonar 27 anys de presó. No els tornaré a comptar, però són molts. Va perdonar 27 anys de vida. Aquest va ser el final de la segregació racial, el final de l’apartheid. Després de guanyar el Nobel de la Pau quan encara era un premi merescut, es va convertir en president del país i el va governar amb mà ferma uns anys. Suficients per consolidar-hi la seva visió de les coses. Si més no des d’un punt de vista moral. Ara ha marxat i el món no s’acosta ni de bon tros a l’ideal de Madiba, i encara menys Sud-àfrica, però ens deixa un llegat immens. Aquest ha estat Nelson Mandela. Bé, Mandela és un símbol i els símbols no moren, així que més aviat hauria d’acabar en present: aquest és Nelson Mandela. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada