Ho confesso: tinc debilitat per Sant Jordi. M’encanta. És un dia meravellós en molts sentits. Ni tan sols el context de crisi brutal que patim aconsegueix enterbolir-lo. De fet, sempre pots trobes joies ocultes en les piles de segona mà; fa un parell d'anys que ho aprofito i us ho recomano. Remeneu, trieu i regaleu-vos un llibre per un parell d’euros. Tampoc la imparable proliferació dels llibres electrònics sembla debilitar la venda de llibres en format arbre mort. I, ja que parlem de plantes, les roses que tan bé complimenten un dia de cultura com aquest, juguen un paper important i li donen un toc de bellesa a l’assumpte. No em negareu que a Montcada es respirava diferent el dimarts passat. Era fantàstic caminar carrer Major amunt i carrer Major avall creuant-te amics i coneguts, intercanviant opinions i comentaris. Potser vaig recórrer-lo més de deu vegades. I si vau tenir la oportunitat i les ganes d'anar a Barcelona, on coneguts pocs però gent tota, també deuríeu gaudir de valent... En fi, que em cremen els llibres al prestatge i tinc moltes ganes de llegir-me'ls tots i que torni a ser Sant Jordi. És un dia en el que fem goig com a país, com a ciutat, com a poble i com a persones. De fet, som tan perfectes aquest dia que fins i tot accepto a considerar el canvi de data de la Diada Nacional de Catalunya que proposa Ciutadans. Només accepto el debat, eh? Que l’11 de setembre significa moltes coses, segurament més nobles, i s’hauria de pensar bé.
En qualsevol cas, què us sembla si per acabar deixo el debat patriòtic per un altre moment i li faig un humil homenatge a Sant Jordi llegint-vos un conte breu que vaig escriure fa exactament un any, per aquestes dates?
Bé, no teniu ni possibilitat de rèplica ni elecció, així que som-hi:
Molt bé, tornaré a explicar-t’ho. Una vegada més. Una i prou. Era un dia que feia molt fred. En sortir de casa amb la bufanda posada, l’alè desviat per la llana m’havia entelat les ulleres. Per això ara portava la boca descoberta i els llavis entumits. Caminava arraulit dins l’abric amb les mans a les butxaques. Em fascinava el baf blanc que dansava al voltant del meu cos instants abans de perdre’s en l’hivern. Encara era de nit, però la ciutat començava a despertar-se. Com sempre, anava tard. El meu rellotge ja marcava les set tocades. En arribar a la boca del metro, un aire calent em va abraçar. Vaig baixar les escales d’una revolada. Amb les mans fredes, la cartera em va relliscar quan buscava el bitllet. Em vaig ajupir, la vaig recollir maleint la meva sort i em vaig aixecar. Tres gestos. Tres segons. Aquells tres segons són el sentit de la meva vida. Aquells tres segons són tu. Les barreres es van obrir i vaig córrer el segon tram d’escales mecàniques avall. Sentia el brogit del metro a l’andana. Un xiulet intermitent va ressonar arreu. Un salt per salvar els últims tres graons i quatre gambades per intentar pujar. Les portes se’m van tancar als nassos. Suant i amb el cor accelerat, vaig veure com el darrer vagó blanc es perdia en la foscor del túnel. El següent metro va arribar en menys de tres minuts, però anant tard, acalorat i nerviós, es van fer molt llargs. Ja m’havia tret la bufanda, l’abric i el jersei. Amb mànigues de camisa i les galtes enceses vaig pujar al vagó. Anava força ple. Quan va arrencar, jo encara no havia tingut temps d’organitzar el meu vestuari. Procurava que l’abric llarg no toqués a terra mentre plegava amb certa gràcia el jersei tot agafant la bufanda amb les dents. Vaig perdre l’equilibri però no vaig caure. En hora punta, al metro de Barcelona els viatgers formen aglomeracions que res tenen a envejar als pingüins antàrtics. És fàcil rebotar contra algú, donar una passa petita cap aquí, un cop de colze cap allà, murmurar un parell de disculpes i mantenir la verticalitat. La bufanda era a terra entre un bosc de cames. Una mà va alçar-la i me la va tornar delicadament. Eres tu. Tot va semblar aturar-se. Només existies tu, la teva mà, el teu braç gràcil, el teu somriure deliciós, el mar immens dels teus ulls blaus i la teva daurada cabellera llarga. I jo, la meva mà, el meu braç nerviós, el meu somriure maldestre i els meus ulls immòbils en tu. Si em demanessis un instant per congelar el temps, triaria aquell. Vaig dir gràcies i tu vas ampliar una mica més el somriure. Semblàvem trets d’una pel•lícula americana. Va ser la primera vegada de moltes. Coincidíem en la nostra rutina i cada dia mirava d’anar tard per trobar-nos. La resta de la història la coneixes tan bé com jo. Les primeres converses, el primer cafè, el primer petó, el primer viatge... i fins avui.
Els teus ulls blaus em miren estranyats. Una llàgrima em llisca galta avall i s’esberla contra els llençols. M’inclino i et faig un petó humit al front. Vostè, per què plora? em preguntes mentre m’eixugues la galta amb un dit envellit. No en recordes res. Estirada al llit, ara mires absent per la finestra. M’aixeco per donar-te aigua. Et faig incorporar acariciant-te els cabells blancs i te la beus a poc a poc. Fas dos glops, observes el got estranyada i després em tornes a mirar. Per un moment en el blau dels teus ulls hi veig la bravor del mar. El mar del que em vaig enamorar. És només un instant. Molt bé, tornaré a explicar-t’ho. Una vegada més. Una i prou.
Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada