Per evitar continguts duplicats cada setmana, a partir d'aquest moment tots els "Miralls trencat" els haureu de consultar al blog personal de l'Albert Vilalta: pitipugui.blogspot.com.
Disculpeu les molèsties i moltes gràcies pel vostre interès!
dimarts, 25 de març del 2014
dimarts, 25 de febrer del 2014
Mirall trencat: Escacs ucraïnesos - P20 (24.02.14)
Estic seguint amb molta atenció i interès el que passa a Ucraïna. Llegeixo els diaris, miro els telenotícies i espero amb expectació el que passarà l’endemà. Ucraïna és un país de l’Europa geogràfica que té un problema físic: és molt gran i està situada entre dues maneres d’entendre el món: la russa i l’europea. Fa quatre anys, quan el país, històricament sota la influència de Moscou, semblava fer un gir europeista per intentar entrar a la Unió, Víktor Ianukòvitx va ser elegit president per un estret marge sobre l’opositora Iúlia Timoixenko i frenava en sec l’acostament a Brussel·les. Putin de seguida es va afanyar a anunciar una ajuda milionària per Kiev: havia mogut fitxa i la partida d’escacs acabava de començar. Aquests darrers mesos, amb la revolta de la plaça Maidan a la capital, Kiev, tot plegat ha pres un rumb inesperat. Primer, l’acampada al centre neuràlgic del país. Després, els enfrontaments amb la policia, les negociacions, l’amnistia pels detinguts, més enfrontaments, barricades i, en definitiva, la violència que tots coneixem i que s’ha cobrat unes quantes vides. Algunes veus crítiques amb el que està passant destaquen la mà de grups paramilitars d’ultradreta al darrera de la revolta o, si més no, aprofitant-se’n. Això explicaria algunes coses vistes a la plaça, però és difícil saber què hi ha de cert. En qualsevol cas, tot plegat ha fet que la successió dels esdeveniments hagi estat vertiginosa, amb un estira i arronsa de Brussel·les i Washington contra Moscou digne de la Guerra Freda. Que si el gas, que si l’OTAN... Avui, amb Ianukòvitx ja destituït pel Parlament, s’ha dictat una ordre de cerca i captura contra ell per a que respongui per les víctimes de la revolta. Putin està emprenyat, la Unió Europea prepara una suma de diners en ajudes impensable abans de tot això i Obama s’ho mira dissimuladament però amb molts interessos posats sobre el terreny. Fins i tot n’hi ha que afirmen que el Pentàgon està darrera del govern de transició. Però no tot són flors i violes.
Per mi hi ha tres claus, tres interrogants a hores d’ara, que fan que la situació no estigui ni molt menys controlada.
En primer lloc hi ha els russos, que no es quedaran de braços plegats. De moment només fan que clamar al cel contra la legitimitat del govern interí de transició, però ja amenacen amb sancions econòmiques que poden acabar d’enfonsar una economia ucraïnesa en hores molt baixes. I compte que no amenacin la resta del continent amb restriccions energètiques.
En segon lloc hi ha la Unió Europea, que per culpa de la seva identitat fragmentada és molt poc efectiva a l’hora de respondre a les crisis com aquesta. Si s’haguessin fet gestos econòmics més concrets per guanyar-se el favor dels ucraïnesos i facilitar l’acostament (i una eventual entrada a la Unió) abans, potser no s’hauria arribat a aquest punt. És clar que això és parlar per parlar, perquè Ianukòvitx pot ser un personatge menyspreable (cosa que hem confirmat avui en les imatges de la seva ostentosa finca ocupada pels opositors) però havia guanyat les eleccions. El poble l’havia triat a ell. Sincerament, se m’escapa el sentir majoritari del poble ucraïnès. Espero que el veiem aviat a les urnes.
I això ens porta al tercer punt clau. Aquest migdia, en una crònica una vegada més excepcional de l’enviat especial de TV3, Lluís Caelles, hem vist que a Crimea, la regió on suposadament està amagat el deposat president, el sentiment és pro rus. De fet, són russòfons, ja tenen certa independència i sempre han volgut ser part de Rússia. A les imatges hem vist com atonyinaven els pocs que s’atrevien a exhibir la bandera ucraïnesa. Ja no l’europea, sinó la ucraïnesa! Però aquesta és només la punta de l’iceberg: Ucraïna és un país gran, més o menys com tota la península ibèrica, i amb 45 milions d’habitants que no estan tots d’acord amb aquest gir europeista. De tota manera, el risc d’una Guerra Civil, ara per ara, sembla molt baix. La força del canvi s’ha concentrat a les grans ciutats i la població rural està menys implicada però, amb tot el que hi ha en joc, no es pot descartar res.
Per acabar, vull posar èmfasi en la voluntat fèrria dels opositors que han resistit en la protesta dies i dies, malgrat el fred, la contundència de la repressió, les morts, les negociacions fallides i la manca de suport internacional. És admirable la seva ferma convicció de voler formar part d’aquesta Europa en hores baixes. Donar la vida per això sona a temps passats, però és el present. És el present perquè a Ucraïna passen gana, tenen una classe política que gaudeix (o gaudia) d’absoluta impunitat, un funcionariat també corrupte fins al moll de l’os, uns sous desproporcionadament baixos, etc. És el caldo de cultiu perfecte per creure fins i tot que l’Europa de les retallades és una solució. I mentrestant, les grans potències amb interessos a la zona van jugant als escacs. Però només es maten els peons, que som els que acabem rebent. Veurem com acaba. Bona nit.
Per mi hi ha tres claus, tres interrogants a hores d’ara, que fan que la situació no estigui ni molt menys controlada.
En primer lloc hi ha els russos, que no es quedaran de braços plegats. De moment només fan que clamar al cel contra la legitimitat del govern interí de transició, però ja amenacen amb sancions econòmiques que poden acabar d’enfonsar una economia ucraïnesa en hores molt baixes. I compte que no amenacin la resta del continent amb restriccions energètiques.
En segon lloc hi ha la Unió Europea, que per culpa de la seva identitat fragmentada és molt poc efectiva a l’hora de respondre a les crisis com aquesta. Si s’haguessin fet gestos econòmics més concrets per guanyar-se el favor dels ucraïnesos i facilitar l’acostament (i una eventual entrada a la Unió) abans, potser no s’hauria arribat a aquest punt. És clar que això és parlar per parlar, perquè Ianukòvitx pot ser un personatge menyspreable (cosa que hem confirmat avui en les imatges de la seva ostentosa finca ocupada pels opositors) però havia guanyat les eleccions. El poble l’havia triat a ell. Sincerament, se m’escapa el sentir majoritari del poble ucraïnès. Espero que el veiem aviat a les urnes.
I això ens porta al tercer punt clau. Aquest migdia, en una crònica una vegada més excepcional de l’enviat especial de TV3, Lluís Caelles, hem vist que a Crimea, la regió on suposadament està amagat el deposat president, el sentiment és pro rus. De fet, són russòfons, ja tenen certa independència i sempre han volgut ser part de Rússia. A les imatges hem vist com atonyinaven els pocs que s’atrevien a exhibir la bandera ucraïnesa. Ja no l’europea, sinó la ucraïnesa! Però aquesta és només la punta de l’iceberg: Ucraïna és un país gran, més o menys com tota la península ibèrica, i amb 45 milions d’habitants que no estan tots d’acord amb aquest gir europeista. De tota manera, el risc d’una Guerra Civil, ara per ara, sembla molt baix. La força del canvi s’ha concentrat a les grans ciutats i la població rural està menys implicada però, amb tot el que hi ha en joc, no es pot descartar res.
Per acabar, vull posar èmfasi en la voluntat fèrria dels opositors que han resistit en la protesta dies i dies, malgrat el fred, la contundència de la repressió, les morts, les negociacions fallides i la manca de suport internacional. És admirable la seva ferma convicció de voler formar part d’aquesta Europa en hores baixes. Donar la vida per això sona a temps passats, però és el present. És el present perquè a Ucraïna passen gana, tenen una classe política que gaudeix (o gaudia) d’absoluta impunitat, un funcionariat també corrupte fins al moll de l’os, uns sous desproporcionadament baixos, etc. És el caldo de cultiu perfecte per creure fins i tot que l’Europa de les retallades és una solució. I mentrestant, les grans potències amb interessos a la zona van jugant als escacs. Però només es maten els peons, que som els que acabem rebent. Veurem com acaba. Bona nit.
dijous, 13 de febrer del 2014
Mirall trencat: Una moneda molt interessant - P17 (03.02.14)
Creieu-me quan us dic que la setmana ha estat avorrida. Escrivia aquestes paraules sense saber ben bé de què parlar. Dilluns passat ja vaig tractar el PP i les seves horribles estratègies, i no em venia de gust dedicar més temps a criticar-los, per molt que Montoro ara es tregui unes balances fiscals fetes a mida per provocar-me.
El que m’agradaria és començar parlant-vos sobre la “vuelta al cole” de Salvados, ahir. Ja sabeu que tinc debilitat per Jordi Évole i el seu equip. Ahir els de La Sexta ens van regalar un cara a cara entre Artur Mas i Felipe González que va batre rècords d’audiència amb un 30% de quota de pantalla a Catalunya (estem parlant de nivells de semifinals de la Champions amb el Barça implicat) i un 20% a la resta d’Espanya, és a dir el triple de la quota habitual de la cadena. I què volen dir aquestes xifres? Doncs que, si més no, el tema interessa. Pels que no el vau mirar, us el recomano. No es va dir res de nou, però les postures van quedar clares i, tirant de tòpics periodístics, el guanyador de la nit va ser el respecte. Mas i González es van explicar i sentir, dirigits per la mirada atenta i punyent de l’Évole, que va saber aparèixer només quan se’l necessitava. I utilitzo el verb “sentir”, en comptes d’”escoltar”, perquè les posicions van restar immòbils des de l’inici fins al final. En acabar la llarga conversa, ja de nit, un tenia la sensació d’haver presenciat la prova més clara que estem en un punt de no-retorn. Si ni en un debat serè i seriós com el d’ahir, entre l’Espanya més receptiva i la Catalunya més pactista, no es va avançar ni un centímetre, és que les diferències són massa grans per entendre’ns. Alguna cosa s’ha trencat.
Amb el cap fred i la objectivitat menyspreant que estic molt més proper als arguments de Mas que als de González, vaig entendre les postures de tots dos.
El problema de les raons de González, que són similars a les del PP, és que pressuposen que els catalans estem lligats per la Constitució. I diuen que els britànics no serveixen d’exemple perquè no tenen una Constitució com la nostra. Però el que haurien d’entendre és que a la majoria de nosaltres ens és igual la Constitució. Ni l’hem votat, ni ens representa, ni la podem canviar, així que ens sembla irrellevant el que digui. Som persones, com els escocesos, i volem votar com a principi democràtic fonamental, per sobre de qualsevol text posterior als grecs.
I el problema d’Artur Mas i els catalans és precisament l’altra cara d’aquesta mateixa moneda: ens escudem en principis democràtics bàsics quan, realment, formem part d’un món i, concretament, d’un estat que ha transformat aquests principis segons ha convingut. En formem part i n’hem estat partícips, i ara ens trobem que no ens agraden les regles del joc.
Aquesta moneda amb dues cares és, sota el meu punt de vista, el problema fonamental que hi ha damunt la taula. I la moneda, un cop es llença, només pot acabar mostrant cara o creu. L’equilibri sobre el perfil és improbable, gairebé impossible. Podem esperar a llençar la moneda, podem seure a parlar les hores que vulgueu, com ahir van fer dos pesos pesants de la política. Però, ara per ara, amb el PP tirant per la borda competències i el PSOE desaparegut, no hi veig solució acordada. I, arribats a aquest punt, que no es trobi una solució acordada no serà culpa de ningú, perquè cadascú té la seva visió i la seva raó. Si parlem en termes històrics, podem trobar uns quants factors que ens han portat fins aquí, però el com hi hem arribat és irrellevant ara mateix. Deixem-ho per als futurs historiadors. El que és interessant és com en sortirem. Potser hi intervé algú de fora. Potser en realitat sí que podem tornar enrere (esperem que no més de trenta anys). Potser el final del bipartidisme que ens mostren les enquestes sigui la solució. Potser guanya la Constitució o potser ho fan els antics grecs. No ho sé. El que sé és que tinc ganes que passi, tinc ganes de viure-ho. És, per sobre de tot, molt interessant. Bona nit.
El que m’agradaria és començar parlant-vos sobre la “vuelta al cole” de Salvados, ahir. Ja sabeu que tinc debilitat per Jordi Évole i el seu equip. Ahir els de La Sexta ens van regalar un cara a cara entre Artur Mas i Felipe González que va batre rècords d’audiència amb un 30% de quota de pantalla a Catalunya (estem parlant de nivells de semifinals de la Champions amb el Barça implicat) i un 20% a la resta d’Espanya, és a dir el triple de la quota habitual de la cadena. I què volen dir aquestes xifres? Doncs que, si més no, el tema interessa. Pels que no el vau mirar, us el recomano. No es va dir res de nou, però les postures van quedar clares i, tirant de tòpics periodístics, el guanyador de la nit va ser el respecte. Mas i González es van explicar i sentir, dirigits per la mirada atenta i punyent de l’Évole, que va saber aparèixer només quan se’l necessitava. I utilitzo el verb “sentir”, en comptes d’”escoltar”, perquè les posicions van restar immòbils des de l’inici fins al final. En acabar la llarga conversa, ja de nit, un tenia la sensació d’haver presenciat la prova més clara que estem en un punt de no-retorn. Si ni en un debat serè i seriós com el d’ahir, entre l’Espanya més receptiva i la Catalunya més pactista, no es va avançar ni un centímetre, és que les diferències són massa grans per entendre’ns. Alguna cosa s’ha trencat.
Amb el cap fred i la objectivitat menyspreant que estic molt més proper als arguments de Mas que als de González, vaig entendre les postures de tots dos.
El problema de les raons de González, que són similars a les del PP, és que pressuposen que els catalans estem lligats per la Constitució. I diuen que els britànics no serveixen d’exemple perquè no tenen una Constitució com la nostra. Però el que haurien d’entendre és que a la majoria de nosaltres ens és igual la Constitució. Ni l’hem votat, ni ens representa, ni la podem canviar, així que ens sembla irrellevant el que digui. Som persones, com els escocesos, i volem votar com a principi democràtic fonamental, per sobre de qualsevol text posterior als grecs.
I el problema d’Artur Mas i els catalans és precisament l’altra cara d’aquesta mateixa moneda: ens escudem en principis democràtics bàsics quan, realment, formem part d’un món i, concretament, d’un estat que ha transformat aquests principis segons ha convingut. En formem part i n’hem estat partícips, i ara ens trobem que no ens agraden les regles del joc.
Aquesta moneda amb dues cares és, sota el meu punt de vista, el problema fonamental que hi ha damunt la taula. I la moneda, un cop es llença, només pot acabar mostrant cara o creu. L’equilibri sobre el perfil és improbable, gairebé impossible. Podem esperar a llençar la moneda, podem seure a parlar les hores que vulgueu, com ahir van fer dos pesos pesants de la política. Però, ara per ara, amb el PP tirant per la borda competències i el PSOE desaparegut, no hi veig solució acordada. I, arribats a aquest punt, que no es trobi una solució acordada no serà culpa de ningú, perquè cadascú té la seva visió i la seva raó. Si parlem en termes històrics, podem trobar uns quants factors que ens han portat fins aquí, però el com hi hem arribat és irrellevant ara mateix. Deixem-ho per als futurs historiadors. El que és interessant és com en sortirem. Potser hi intervé algú de fora. Potser en realitat sí que podem tornar enrere (esperem que no més de trenta anys). Potser el final del bipartidisme que ens mostren les enquestes sigui la solució. Potser guanya la Constitució o potser ho fan els antics grecs. No ho sé. El que sé és que tinc ganes que passi, tinc ganes de viure-ho. És, per sobre de tot, molt interessant. Bona nit.
Mirall trencat: Que ve el llop i porta tricorni - P16 (27.01.14)
―Llegeixi's amb veu enllaunada i aquesta sintonia de fons―
Este fin de semana, conmemorando el septuagésimo quinto aniversario de la entrada triunfal de las tropas salvadoras de nuestra patria a la ciudad condal por el extremo noroeste de la Diagonal, otrora conocida como “Avenida del Generalísimo”, la plana mayor del gobierno de España ha desembarcado en la capital de esta bonita región periférica para explicar a los ciudadanos de bien que no se puede alterar el orden y la unidad de este país impunemente. ¿Por qué? Porque no.
I va arribar el PP, va dir per enèsima vegada que la consulta no es farà perquè no és legal, i va marxar. Com si dient-ho aquí a Barcelona tinguessin més raó. Com si no els haguéssim sentit, des de Madrid estant.
Mariano Rajoy havia dit a Antena3, entre anunci i anunci, que tenia un pla per combatre el desafiament independentista de Catalunya. I alguns il·lusos van creure que l’explicaria a la convenció que el PP català ha fet aquest cap de setmana al Palau de Congressos. Res. Paper mullat. Uns quants peixos grossos amb un to que barrejava l’elogi i l’amenaça i poca cosa més. Una de dos: o Rajoy té un pla brillant i no vol ensenyar els trumfos fins que no arribi el moment o bé s’està tirant un farol (en català correcte es diu “catxa”) descomunal.
I va arribar el PP, va dir per enèsima vegada que la consulta no es farà perquè no és legal, i va marxar. Com si dient-ho aquí a Barcelona tinguessin més raó. Com si no els haguéssim sentit, des de Madrid estant.
Mariano Rajoy havia dit a Antena3, entre anunci i anunci, que tenia un pla per combatre el desafiament independentista de Catalunya. I alguns il·lusos van creure que l’explicaria a la convenció que el PP català ha fet aquest cap de setmana al Palau de Congressos. Res. Paper mullat. Uns quants peixos grossos amb un to que barrejava l’elogi i l’amenaça i poca cosa més. Una de dos: o Rajoy té un pla brillant i no vol ensenyar els trumfos fins que no arribi el moment o bé s’està tirant un farol (en català correcte es diu “catxa”) descomunal.
En qualsevol cas, l'estratègia que ha triat fins llavors em sembla del tot equivocada. És cert que, en algunes ocasions, Rajoy ha demostrat que la seva política de no fer res per solucionar els problemes funciona però en “el asunto catalán” ho té força més complicat.
La convenció d’aquest cap de setmana, en un país normal, hauria estat carregada de solemnitat, amb un president que hauria visitat Catalunya amb la intenció que ens quedem a través del pactisme, del diàleg, de bastir ponts, de proposar alternatives, solucions... En comptes d’això, ha sigut una exhibició d’arguments del no, no i no. Per què? Perquè no. Em fa l’efecte que si ens deixessin votar i dediquessin tants esforços a treballar pel no a la independència com dediquen al no a la consulta, ho tindrien molt més fàcil per aconseguir que ens quedem. Però el problema és que no volen que ens quedem, sinó que no marxem. I és molt diferent. Cada cop que esmentem el cas britànic, s’ennuega un dels pares de la Constitució.
Pel que diuen, a més, tenen un problema greu de lectura. Diuen que tot plegat és una “estrategia de Artur Mas” per distreure’ns de la crisi. A veure, jo no dic que al President no li vagi bé aprofitar l’eufòria per esmolar les tisores, però d’aquí a dir que ell solet ha manipulat milions de catalans com si fóssim rucs, hi ha un bon tros.
Quantes manifestacions o escons al parlament (díscols a banda) fan falta perquè entenguin que no és cosa d’un sol, que som molts, que som majoria i que volem votar? Potser no ho volen entendre perquè ja els hi convé: poc abans de les eleccions europees, vénen a Catalunya a sumar quota d’audiència per intentar que Ciutadans els deixi de pispar vots populars. Però tenen un problema. I aquest problema és diu “manar”. Manar desgasta. Deixar que Wert o Gallardón facin lleis desgasta. La corrupció desgasta. Mentir desgasta. I el votant anti-consulta, que tindrà les seves raons (poc democràtiques) però que tampoc és imbècil, castiga el PP de Madrid com ho faria qualsevol altre ciutadà espanyol: deixant de votar el PP de la seva comunitat autònoma. Mala peça al teler per la Camacho. El pastís del “no” és massa petit com per repartir-se’l satisfactòriament i, a més, Ciutadans té gana. Encara que el Jordi Cañas no vingui a sopar. Presumptament.
En definitiva, el PP, com fan la majoria de partits, ha apartat qualsevol rumb preestablert per aconseguir els millors resultats possibles a les europees. I després, ja veurem. Ara, però, se’ls ha girat feina: el vicepresident del Parlament Europeu, el popular Alejo Vidal-Quadras, ha fitxat per un altre partit situat encara més a la dreta que el PP i anomenat Vox. Es veu que tenia discrepàncies amb Gènova que no han estat escoltades. Com deia el periodista de RAC1 Xavier Bundó, és admirable que un partit com Vox, que diu que aposta per la “regeneración política”, fitxi un polític que enllaça càrrecs públics des de l’any 87. Això sí que és regenerar.
I quan passin les europees i tornem a la realitat del BOE traïdor i el decret llei despietat, “el asunto catalán” continuarà igual. Montoro repetirà que Catalunya és el motor d’Espanya i que els traurà de la crisi mentre Cospedal reiterarà que, sense Espanya, Catalunya s’enfonsaria. Contradiccions arreu. I diran que no es celebrarà la consulta i que no cal preocupar-se, però per si de cas Margallo seguirà malgastant arbres de l’Amazones per explicar en uns centenars de fulls que no tenim raó i que no podem votar. Fins que votem. O fins que es repeteixi l’entrada de tancs per la Diagonal de Barcelona i els informatius tornin a obrir amb trompetes i en castellà. Jo, mentrestant, vaig mirant de reüll els ucraïnesos, no fos cas que... que jo no dic que... però i si... bona nit.
La convenció d’aquest cap de setmana, en un país normal, hauria estat carregada de solemnitat, amb un president que hauria visitat Catalunya amb la intenció que ens quedem a través del pactisme, del diàleg, de bastir ponts, de proposar alternatives, solucions... En comptes d’això, ha sigut una exhibició d’arguments del no, no i no. Per què? Perquè no. Em fa l’efecte que si ens deixessin votar i dediquessin tants esforços a treballar pel no a la independència com dediquen al no a la consulta, ho tindrien molt més fàcil per aconseguir que ens quedem. Però el problema és que no volen que ens quedem, sinó que no marxem. I és molt diferent. Cada cop que esmentem el cas britànic, s’ennuega un dels pares de la Constitució.
Pel que diuen, a més, tenen un problema greu de lectura. Diuen que tot plegat és una “estrategia de Artur Mas” per distreure’ns de la crisi. A veure, jo no dic que al President no li vagi bé aprofitar l’eufòria per esmolar les tisores, però d’aquí a dir que ell solet ha manipulat milions de catalans com si fóssim rucs, hi ha un bon tros.
Quantes manifestacions o escons al parlament (díscols a banda) fan falta perquè entenguin que no és cosa d’un sol, que som molts, que som majoria i que volem votar? Potser no ho volen entendre perquè ja els hi convé: poc abans de les eleccions europees, vénen a Catalunya a sumar quota d’audiència per intentar que Ciutadans els deixi de pispar vots populars. Però tenen un problema. I aquest problema és diu “manar”. Manar desgasta. Deixar que Wert o Gallardón facin lleis desgasta. La corrupció desgasta. Mentir desgasta. I el votant anti-consulta, que tindrà les seves raons (poc democràtiques) però que tampoc és imbècil, castiga el PP de Madrid com ho faria qualsevol altre ciutadà espanyol: deixant de votar el PP de la seva comunitat autònoma. Mala peça al teler per la Camacho. El pastís del “no” és massa petit com per repartir-se’l satisfactòriament i, a més, Ciutadans té gana. Encara que el Jordi Cañas no vingui a sopar. Presumptament.
En definitiva, el PP, com fan la majoria de partits, ha apartat qualsevol rumb preestablert per aconseguir els millors resultats possibles a les europees. I després, ja veurem. Ara, però, se’ls ha girat feina: el vicepresident del Parlament Europeu, el popular Alejo Vidal-Quadras, ha fitxat per un altre partit situat encara més a la dreta que el PP i anomenat Vox. Es veu que tenia discrepàncies amb Gènova que no han estat escoltades. Com deia el periodista de RAC1 Xavier Bundó, és admirable que un partit com Vox, que diu que aposta per la “regeneración política”, fitxi un polític que enllaça càrrecs públics des de l’any 87. Això sí que és regenerar.
I quan passin les europees i tornem a la realitat del BOE traïdor i el decret llei despietat, “el asunto catalán” continuarà igual. Montoro repetirà que Catalunya és el motor d’Espanya i que els traurà de la crisi mentre Cospedal reiterarà que, sense Espanya, Catalunya s’enfonsaria. Contradiccions arreu. I diran que no es celebrarà la consulta i que no cal preocupar-se, però per si de cas Margallo seguirà malgastant arbres de l’Amazones per explicar en uns centenars de fulls que no tenim raó i que no podem votar. Fins que votem. O fins que es repeteixi l’entrada de tancs per la Diagonal de Barcelona i els informatius tornin a obrir amb trompetes i en castellà. Jo, mentrestant, vaig mirant de reüll els ucraïnesos, no fos cas que... que jo no dic que... però i si... bona nit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)