Estic seguint amb molta atenció i interès el que passa a Ucraïna. Llegeixo els diaris, miro els telenotícies i espero amb expectació el que passarà l’endemà. Ucraïna és un país de l’Europa geogràfica que té un problema físic: és molt gran i està situada entre dues maneres d’entendre el món: la russa i l’europea. Fa quatre anys, quan el país, històricament sota la influència de Moscou, semblava fer un gir europeista per intentar entrar a la Unió, Víktor Ianukòvitx va ser elegit president per un estret marge sobre l’opositora Iúlia Timoixenko i frenava en sec l’acostament a Brussel·les. Putin de seguida es va afanyar a anunciar una ajuda milionària per Kiev: havia mogut fitxa i la partida d’escacs acabava de començar. Aquests darrers mesos, amb la revolta de la plaça Maidan a la capital, Kiev, tot plegat ha pres un rumb inesperat. Primer, l’acampada al centre neuràlgic del país. Després, els enfrontaments amb la policia, les negociacions, l’amnistia pels detinguts, més enfrontaments, barricades i, en definitiva, la violència que tots coneixem i que s’ha cobrat unes quantes vides. Algunes veus crítiques amb el que està passant destaquen la mà de grups paramilitars d’ultradreta al darrera de la revolta o, si més no, aprofitant-se’n. Això explicaria algunes coses vistes a la plaça, però és difícil saber què hi ha de cert. En qualsevol cas, tot plegat ha fet que la successió dels esdeveniments hagi estat vertiginosa, amb un estira i arronsa de Brussel·les i Washington contra Moscou digne de la Guerra Freda. Que si el gas, que si l’OTAN... Avui, amb Ianukòvitx ja destituït pel Parlament, s’ha dictat una ordre de cerca i captura contra ell per a que respongui per les víctimes de la revolta. Putin està emprenyat, la Unió Europea prepara una suma de diners en ajudes impensable abans de tot això i Obama s’ho mira dissimuladament però amb molts interessos posats sobre el terreny. Fins i tot n’hi ha que afirmen que el Pentàgon està darrera del govern de transició. Però no tot són flors i violes.
Per mi hi ha tres claus, tres interrogants a hores d’ara, que fan que la situació no estigui ni molt menys controlada.
En primer lloc hi ha els russos, que no es quedaran de braços plegats. De moment només fan que clamar al cel contra la legitimitat del govern interí de transició, però ja amenacen amb sancions econòmiques que poden acabar d’enfonsar una economia ucraïnesa en hores molt baixes. I compte que no amenacin la resta del continent amb restriccions energètiques.
En segon lloc hi ha la Unió Europea, que per culpa de la seva identitat fragmentada és molt poc efectiva a l’hora de respondre a les crisis com aquesta. Si s’haguessin fet gestos econòmics més concrets per guanyar-se el favor dels ucraïnesos i facilitar l’acostament (i una eventual entrada a la Unió) abans, potser no s’hauria arribat a aquest punt. És clar que això és parlar per parlar, perquè Ianukòvitx pot ser un personatge menyspreable (cosa que hem confirmat avui en les imatges de la seva ostentosa finca ocupada pels opositors) però havia guanyat les eleccions. El poble l’havia triat a ell. Sincerament, se m’escapa el sentir majoritari del poble ucraïnès. Espero que el veiem aviat a les urnes.
I això ens porta al tercer punt clau. Aquest migdia, en una crònica una vegada més excepcional de l’enviat especial de TV3, Lluís Caelles, hem vist que a Crimea, la regió on suposadament està amagat el deposat president, el sentiment és pro rus. De fet, són russòfons, ja tenen certa independència i sempre han volgut ser part de Rússia. A les imatges hem vist com atonyinaven els pocs que s’atrevien a exhibir la bandera ucraïnesa. Ja no l’europea, sinó la ucraïnesa! Però aquesta és només la punta de l’iceberg: Ucraïna és un país gran, més o menys com tota la península ibèrica, i amb 45 milions d’habitants que no estan tots d’acord amb aquest gir europeista. De tota manera, el risc d’una Guerra Civil, ara per ara, sembla molt baix. La força del canvi s’ha concentrat a les grans ciutats i la població rural està menys implicada però, amb tot el que hi ha en joc, no es pot descartar res.
Per acabar, vull posar èmfasi en la voluntat fèrria dels opositors que han resistit en la protesta dies i dies, malgrat el fred, la contundència de la repressió, les morts, les negociacions fallides i la manca de suport internacional. És admirable la seva ferma convicció de voler formar part d’aquesta Europa en hores baixes. Donar la vida per això sona a temps passats, però és el present. És el present perquè a Ucraïna passen gana, tenen una classe política que gaudeix (o gaudia) d’absoluta impunitat, un funcionariat també corrupte fins al moll de l’os, uns sous desproporcionadament baixos, etc. És el caldo de cultiu perfecte per creure fins i tot que l’Europa de les retallades és una solució. I mentrestant, les grans potències amb interessos a la zona van jugant als escacs. Però només es maten els peons, que som els que acabem rebent. Veurem com acaba. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada