Creieu-me quan us dic que la setmana ha estat avorrida. Escrivia aquestes paraules sense saber ben bé de què parlar. Dilluns passat ja vaig tractar el PP i les seves horribles estratègies, i no em venia de gust dedicar més temps a criticar-los, per molt que Montoro ara es tregui unes balances fiscals fetes a mida per provocar-me.
El que m’agradaria és començar parlant-vos sobre la “vuelta al cole” de Salvados, ahir. Ja sabeu que tinc debilitat per Jordi Évole i el seu equip. Ahir els de La Sexta ens van regalar un cara a cara entre Artur Mas i Felipe González que va batre rècords d’audiència amb un 30% de quota de pantalla a Catalunya (estem parlant de nivells de semifinals de la Champions amb el Barça implicat) i un 20% a la resta d’Espanya, és a dir el triple de la quota habitual de la cadena. I què volen dir aquestes xifres? Doncs que, si més no, el tema interessa. Pels que no el vau mirar, us el recomano. No es va dir res de nou, però les postures van quedar clares i, tirant de tòpics periodístics, el guanyador de la nit va ser el respecte. Mas i González es van explicar i sentir, dirigits per la mirada atenta i punyent de l’Évole, que va saber aparèixer només quan se’l necessitava. I utilitzo el verb “sentir”, en comptes d’”escoltar”, perquè les posicions van restar immòbils des de l’inici fins al final. En acabar la llarga conversa, ja de nit, un tenia la sensació d’haver presenciat la prova més clara que estem en un punt de no-retorn. Si ni en un debat serè i seriós com el d’ahir, entre l’Espanya més receptiva i la Catalunya més pactista, no es va avançar ni un centímetre, és que les diferències són massa grans per entendre’ns. Alguna cosa s’ha trencat.
Amb el cap fred i la objectivitat menyspreant que estic molt més proper als arguments de Mas que als de González, vaig entendre les postures de tots dos.
El problema de les raons de González, que són similars a les del PP, és que pressuposen que els catalans estem lligats per la Constitució. I diuen que els britànics no serveixen d’exemple perquè no tenen una Constitució com la nostra. Però el que haurien d’entendre és que a la majoria de nosaltres ens és igual la Constitució. Ni l’hem votat, ni ens representa, ni la podem canviar, així que ens sembla irrellevant el que digui. Som persones, com els escocesos, i volem votar com a principi democràtic fonamental, per sobre de qualsevol text posterior als grecs.
I el problema d’Artur Mas i els catalans és precisament l’altra cara d’aquesta mateixa moneda: ens escudem en principis democràtics bàsics quan, realment, formem part d’un món i, concretament, d’un estat que ha transformat aquests principis segons ha convingut. En formem part i n’hem estat partícips, i ara ens trobem que no ens agraden les regles del joc.
Aquesta moneda amb dues cares és, sota el meu punt de vista, el problema fonamental que hi ha damunt la taula. I la moneda, un cop es llença, només pot acabar mostrant cara o creu. L’equilibri sobre el perfil és improbable, gairebé impossible. Podem esperar a llençar la moneda, podem seure a parlar les hores que vulgueu, com ahir van fer dos pesos pesants de la política. Però, ara per ara, amb el PP tirant per la borda competències i el PSOE desaparegut, no hi veig solució acordada. I, arribats a aquest punt, que no es trobi una solució acordada no serà culpa de ningú, perquè cadascú té la seva visió i la seva raó. Si parlem en termes històrics, podem trobar uns quants factors que ens han portat fins aquí, però el com hi hem arribat és irrellevant ara mateix. Deixem-ho per als futurs historiadors. El que és interessant és com en sortirem. Potser hi intervé algú de fora. Potser en realitat sí que podem tornar enrere (esperem que no més de trenta anys). Potser el final del bipartidisme que ens mostren les enquestes sigui la solució. Potser guanya la Constitució o potser ho fan els antics grecs. No ho sé. El que sé és que tinc ganes que passi, tinc ganes de viure-ho. És, per sobre de tot, molt interessant. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada