Avui toca parlar del Barça, però no de futbol. I encara sort, perquè no sabria com analitzar el hat-trick de Cesc i el doblet d’Alexis...
Hem de parlar de la reincorporació d’Eric Abidal i de la reaparició de Tito Vilanova al Camp Nou. Són casos diferents però entrellaçats per girs del destí. Qui li havia de dir a Abidal que després d’un càncer i un transplantament de fetge podria tornar a jugar al màxim nivell? És una proesa mèdica sense precedents que servirà, i així ha de ser, com a exemple per a tots els qui pateixen més o menys de prop aquesta malaltia, és a dir pràcticament tothom.
En escena, interpretant aquesta pel·lícula amb final feliç, han aparegut molts actors secundaris a banda del jugador protagonista. En primer lloc, el dolent de la pel·lícula: una malaltia cruel i sense miraments en el millor moment de la carrera del lateral francès del Barça. Un dolent al que no li importa si ets jove o gran, ric o pobre, feliç o desgraciat... que ataca indiscriminadament i sense contemplacions. I a l’altra banda d’aquesta lluita aferrissada, recolzant Abidal, hi ha els seus amics i familiars. Com el seu cosí, el donant que li ha salvat la vida. I no ens oblidem dels metges, els millors i més cars, també a tenir en compte, que han obrat el miracle. L’Éric inclou en aquesta llista el seu Déu i recomana resar molt per superar-ho. No seré jo qui li faci cas amb això, però no va del tot desencaminat. El més important és la força de voluntat i les ganes de viure, que es poden manifestar resant, estimant els familiars i amics o llegint un llibre. Tot suma. Com també deu haver sumat el seu bon estat de forma i l’agenda de contactes del Barça, evidentment.
La pel·lícula del Tito és paral·lela, però de moment no es pot dir que s’hagi acabat. El seu cas és diferent, i tot i la bona notícia que és que hagi tornat a la feina després d’un mes de tractament a Nova York, encara no està vençut. Veurem com evoluciona, respectant el seu hermetisme i esperant que l’exemple del seu jugador li serveixi per tirar endavant.
En qualsevol cas, veure personatges com aquests lluitant contra el càncer com ho fa qualsevol els humanitza i els acosta a la societat, tant a ells com a la malaltia. Ens arriben notícies esperançadores en la investigació contra el càncer, i els números de la darrera Marató de TV3 són espectaculars, més de 12 M€. Hom podrà dir que aquests casos mediàtics no són exemple de res, que la gent normal pateix molt més la malaltia sense els impressionants recursos econòmics dels que disposen Tito i Abidal. És cert, un nen de classe mitjana-baixa amb càncer no gaudeix del mateix desplegament mèdic, si bé se’l mereixeria. Però escolteu, tampoc vam néixer ahir. Sabem perfectament en quin món vivim, i si dues persones es guanyen la vida fent una feina que tots contribuïm a pagar amb milions, és comprensible que utilitzin els recursos que tenen a l’abast per curar-se, només faltaria. I, si de passada, serveixen emocionalment d’inspiració i ajuden a superar aquesta adversitat a algú, millor que millor. Tota la resta és secundari, i el debat sobre les retallades en sanitat no direm que no toqui, perquè toca i molt, però no va aquí.
Així doncs, felicitats i ànims als protagonistes i a tots els qui formem part de les moltíssimes pel·lícules on es lluita contra aquest enemic tan poderós i omnipresent. Cada vegada guanyarà menys batalles. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada