Dilluns passat no va haver-hi programa, l’afonia d’un refredat impertinent ens ho va impedir. Va ser el dia de les explosions a Boston. A l’hora del programa tothom n’anava ple. Les xarxes socials bullien amb informacions confuses i teories paranoiques, i era complicat treure’n conclusions. Ara ha passat una setmana i, malgrat que encara hi ha molts interrogants, ja es poden analitzar els fets amb propietat. El resum és aquest: un atemptat contra el públic que hi havia a la meta de la marató més antiga del món sacseja els Estats Units. Els artefactes casolans maten tres persones i en fereixen més d’un centenar, revivint l’ombra de l’11S. Les imatges posteriors són per un president fent el que millor sap fer, que és insuflar valor als seus compatriotes embolcallant-los amb la bandera. Obama va ser prudent i va saber tallar d’arrel les múltiples hipòtesis “consparanòiques”, però durant els primers dies la policia va anar força perduda. Era igual, perquè el més important era recrear-se en els herois de la tragèdia, la gent normal i els treballadors que van minimitzar els danys fent bé la seva feina. Llegia un article a La Vanguardia que alabava la qualitat de l’aparell mèdic de Boston, nodrit pel talent universitari i per un finançament econòmic envejable. Per moments els atemptats es van convertir en un espectacle pels mitjans de comunicació, uns mitjans que recollien morbosos els testimonis i que van agrair l’espectacular persecució policial dels dos germans sospitosos, uns dies més tard. Tard, exacte, aquesta és la paraula que millor defineix l’actuació policial en conjunt. A més, un dels germans, el gran, va morir durant la fugida. L’altre, un estudiant reservat però afable i molt intel·ligent, segons alguns excompanys, està detingut i ingressat a l’hospital en estat greu. Veurem què determina el judici, però no descarteu la pena de mort. Els principals interrogants que resten oberts són les causes dels atemptats, si és que n’hi ha, i l’abast real d’aquest comportament: si és organitzat o aïllat. Veurem quines conclusions en treu l’FBI o, millor dit, quines ens explica.
Tot plegat em fa reflexionar. La mateixa setmana en què cada diari o telenotícies obria amb Boston, hi ha hagut desenes de morts a Síria i centenars a la Xina per un terratrèmol. Però nosaltres fixats en els tres morts del veí cultural. Si tremola Estats Units, tremola tot occident. Suposo que tot plegat s’explica amb motius empàtics. És el problema que històricament se li ha plantejat a l’utilitarisme de John Stuart Mill; El filòsof anglès defensava que obrar bé és fer-ho de manera que maximitzis beneficis per al màxim nombre de persones. És un bon termòmetre que teòricament et permet ser èticament just quan has de prendre decisions, però té un problema fonamental a banda de la dificultat de quantificar els beneficis: en el càlcul utilitarista tothom hauria de valer el mateix. Triar si salvar una persona o salvar-ne deu és molt fàcil si són desconeguts, però si hi barregem amics o familiars la cosa canvia. Amb Estats Units ens passa això. És cru, però és cert. Un mort americà no pesa el mateix a les nostres ments que un mort de Damasc o d’una província xinesa de nom impronunciable. És així. És inevitable, lògic i normal, però no per això deixa de ser curiós. I és dolent això? Som una societat malalta? Ens hauria de preocupar? Molta gent a Twitter se les donava de qui-sap-què i criticava aquesta actitud en els mitjans i, per extensió, en la gent en general. Cadascú és lliure de fer, pensar i criticar com consideri oportú però, com sempre, crec que els extrems són dolents. No cal seguir tota la persecució per la tele o omplir pàgines i pàgines amb els detalls més morbosos o l’ensucrat patriotisme oportunista, però tampoc cal menysprear uns fets que ens toquen molt de prop, pel què, pel com i pel per què. Al final del dia, després de la quantitat de notícies amb què ens inunden, hi ha temps de sobres per lamentar-nos de tot el mal d’aquest món, del d’allà i del d’aquí. Just abans de canviar de canal i, fent servir aquesta impressionant capacitat humana de relativitzar per no embogir, oblidar-nos-en una estona mentre cridem gol. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada