El cas és que, de nou al tren que em portava a Barcelona, al mateix vagó on anàvem nosaltres, hi havia unes quantes persones amb banderes espanyoles que anaven a la manifestació per la unitat d’Espanya. Primer, en veure les banderes, vaig pensar que feien el ridícul. Després vaig veure’m a mi mateix portant la senyera el dia onze de setembre i vaig reflexionar. Em vaig obligar a fer un exercici d’empatia i objectivitat, a mirar-me eI tren des de fora del vagó. És obvi que, de totes les opinions que hi ha en aquest complex debat, la que he adoptat jo em sembla la millor per mi i pels meus, la més justa i la més bona. Si no, no la defensaria. Ara bé, això no treu que pugui entendre la gent que n’ha pres d’altres. Sempre que aquestes altres no afegeixin àguiles o fletxes al debat. Podem discutir tranquil·lament tot el que vulgueu, però el feixisme està fora de tota aproximació amistosa. Les fronteres del joc han de quedar clares i, paradoxalment, podem dir que l’extremisme es queda fora de joc de manera radical i sense condicions. No em feu filosofar sobre el bé i el mal ara, que és molt tard.
I llavors, mirant aquella bandera que em representa per obligació però que ho fa, vaig canviar de postura. De mirar-me’ls de reüll vaig passar a aplaudir-los per dins. M’agrada que la gent es mogui per defensar cívicament la seva postura. Això ens normalitza com a societat i com a país o regió d’Espanya.
I l’endemà vaig llegir la premsa i vaig alegrar-me que no es parlés de cap incident remarcable al llarg de tota la jornada. Sempre menyspreant de l’equació totes les connotacions d’ultradreta, que hi van ser presents. A mi em faria molta pena ser unionista i veure que la dreta més rància es barreja amb les meves opcions personals. De fet, hi deu haver molts casos de persones d’esquerres i unionistes que no saben què fer i s’han quedat a casa repetidament. No poden anar a la Via Catalana perquè no volen la independència. No poden sortir de casa el 12 d’octubre perquè amb tant militar i tanta àguila els agafaria un cobriment. De fet, no cal ni que siguin d’esquerres. Simplement, en cas que no siguin gaire de dretes potser ja no els ve de gust abanderar-se al costat de certs energúmens. Tanmateix, si no volen la consulta poden quedar-se a casa i votar el PSOE, després de qüestionar severament la seva concepció de la democràcia. Però al menys tenen una opció. Si, en canvi, volen la consulta per votar no, ho tenen endiabladament complicat amb el ventall polític i social actual. Caram, som un país (o dos països) complicat (o complicats).
En qualsevol cas, dissabte tot va anar bé i l’ambient va ser familiar i pacífic. La majoria silenciosa de l’Alícia va convertir-se en una minoria sorollosa. Com que jo no sóc curt de gambals, i procuro no ser un mentider ni un demagog, no diré que tota la gent que es va quedar a casa, la nova majoria silenciosa, és independentista. Simplement, no sé què és ni tan sols si és. Ni jo ni ningú, que no us enganyin. I només hi ha una manera d’esbrinar-ho.
Les comparacions són odioses, però en democràcia els percentatges són el que compta. I si comparem els dos moviments oposats, les manifestacions independentistes front a les unionistes, hi ha molta diferència. Fins i tot comptant les xifres de l’organització més les de la delegació del govern més les de la guàrdia urbana sumades totes juntes i sense considerar que molta gent va venir de fora de Catalunya, els números estan molt lluny dels dos últims onze de setembre. Probablement això ens mostri la realitat de país, però també és cert que la capacitat de convocatòria de l’independentisme és, ara per ara, a anys llum del moviment unionista. És el que passa quan un moviment surt del poble i de la voluntat de canvi i l’altre surt bàsicament dels polítics. Tots dos són legítims, no ens equivoquem, però són fonamentalment diferents, i això es nota.
En resum, crec que és bo per tots que ens comencem a ensenyar les cartes i a mesurar les forces per avançar en la partida. Això vol dir que, com a mínim, hi ha partida. I als demagogs com Albert Rivera, que diuen que el procés independentista crea tensions, li diré que és ben al contrari. Catalunya tenia una massa social independentista adormida, però existent al cap i a la fi, i això era un problema latent fins i tot per al conjunt d’Espanya. Tard o d’hora hauria esclatat. Més val que sigui quan abans millor. Són aquests tipus de crisis les que equilibren socialment un país. És ara, amb tothom a cara descoberta, quan podem ser lliures d’opinar, debatre, argumentar i defensar les nostres opinions per, finalment, votar i decidir què fem. Bona nit.
I llavors, mirant aquella bandera que em representa per obligació però que ho fa, vaig canviar de postura. De mirar-me’ls de reüll vaig passar a aplaudir-los per dins. M’agrada que la gent es mogui per defensar cívicament la seva postura. Això ens normalitza com a societat i com a país o regió d’Espanya.
I l’endemà vaig llegir la premsa i vaig alegrar-me que no es parlés de cap incident remarcable al llarg de tota la jornada. Sempre menyspreant de l’equació totes les connotacions d’ultradreta, que hi van ser presents. A mi em faria molta pena ser unionista i veure que la dreta més rància es barreja amb les meves opcions personals. De fet, hi deu haver molts casos de persones d’esquerres i unionistes que no saben què fer i s’han quedat a casa repetidament. No poden anar a la Via Catalana perquè no volen la independència. No poden sortir de casa el 12 d’octubre perquè amb tant militar i tanta àguila els agafaria un cobriment. De fet, no cal ni que siguin d’esquerres. Simplement, en cas que no siguin gaire de dretes potser ja no els ve de gust abanderar-se al costat de certs energúmens. Tanmateix, si no volen la consulta poden quedar-se a casa i votar el PSOE, després de qüestionar severament la seva concepció de la democràcia. Però al menys tenen una opció. Si, en canvi, volen la consulta per votar no, ho tenen endiabladament complicat amb el ventall polític i social actual. Caram, som un país (o dos països) complicat (o complicats).
En qualsevol cas, dissabte tot va anar bé i l’ambient va ser familiar i pacífic. La majoria silenciosa de l’Alícia va convertir-se en una minoria sorollosa. Com que jo no sóc curt de gambals, i procuro no ser un mentider ni un demagog, no diré que tota la gent que es va quedar a casa, la nova majoria silenciosa, és independentista. Simplement, no sé què és ni tan sols si és. Ni jo ni ningú, que no us enganyin. I només hi ha una manera d’esbrinar-ho.
Les comparacions són odioses, però en democràcia els percentatges són el que compta. I si comparem els dos moviments oposats, les manifestacions independentistes front a les unionistes, hi ha molta diferència. Fins i tot comptant les xifres de l’organització més les de la delegació del govern més les de la guàrdia urbana sumades totes juntes i sense considerar que molta gent va venir de fora de Catalunya, els números estan molt lluny dels dos últims onze de setembre. Probablement això ens mostri la realitat de país, però també és cert que la capacitat de convocatòria de l’independentisme és, ara per ara, a anys llum del moviment unionista. És el que passa quan un moviment surt del poble i de la voluntat de canvi i l’altre surt bàsicament dels polítics. Tots dos són legítims, no ens equivoquem, però són fonamentalment diferents, i això es nota.
En resum, crec que és bo per tots que ens comencem a ensenyar les cartes i a mesurar les forces per avançar en la partida. Això vol dir que, com a mínim, hi ha partida. I als demagogs com Albert Rivera, que diuen que el procés independentista crea tensions, li diré que és ben al contrari. Catalunya tenia una massa social independentista adormida, però existent al cap i a la fi, i això era un problema latent fins i tot per al conjunt d’Espanya. Tard o d’hora hauria esclatat. Més val que sigui quan abans millor. Són aquests tipus de crisis les que equilibren socialment un país. És ara, amb tothom a cara descoberta, quan podem ser lliures d’opinar, debatre, argumentar i defensar les nostres opinions per, finalment, votar i decidir què fem. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada