El meu periple per les pàgines dels diaris d’aquesta setmana comença el dijous passat a Lampedusa. L’illa italiana va viure un dels episodis més tràgics de la seva història en veure com, davant les seves costes, un vaixell sobrecarregat d’immigrants africans s’incendiava i s’hi enfonsava. De moment, dos-cents onze morts, cremats i ofegats. Segurament n’haureu vist imatges esgarrifoses i haureu sentit un calfred en veure els pescadors plorant durant el rescat. I n’haureu notat un altre de més profund i reflexiu en saber que alguns vaixells van negar l’auxili als naufragats per por a les conseqüències legals que té participar en la immigració il·legal. Hi ha hagut precedents de sentències contra vaixells que han ajudat a arribar a Itàlia persones a la deriva. Com saber si aquell patró trafica amb persones de costa a costa o si ha ajudat una pastera que s’enfonsava? És complicat. L’alcaldessa de l’illa, sabent que no és la primera desgràcia així que passa davant seu i que malauradament és probable que tampoc sigui la última, posava el crit al cel mirant cap Europa. Com de gran ha de ser el cementiri de Lampedusa? Aturem-ho! I els polítics italians, sumant-se al carro amb més por de rebre ells també que voluntat de solucionar-ho, han clamat a la Unió, exigint resposta. En qualsevol cas, tant a Roma com a Brussel·les, poc a poc i bona lletra. O no tan bona. Dol oficial i ja ho revisarem. Aquest és un debat profund que s’estudia a les universitats i a algunes tertúlies radiofòniques i que no té una resposta fàcil. Tanquem fronteres i s’ha acabat el problema? Segur? I si mirem més enllà i provem de solucionar el problema des de l’origen? O obrim les fronteres i que cadascú vagi on vulgui? Em sembla que entenc les múltiples maneres d’enfocar el tema, però vull formular una pregunta retòrica. Des d’un punt de vista moral, és ètic no deixar que una persona habiti on vulgui del planeta Terra? Pensem-hi. Què fa que un tros de terra sigui més meu que teu, a banda d’on em van parir els meus pares? Són ètiques les fronteres? I el qui em digui que són la única manera de conservar l’ordre i que, si no, tots seríem més pobres li diré que s’aturi a pensar en les seves paraules i que no camufli el que em vol dir: que nosaltres seríem més pobres i que hi hauria desequilibris tan brutals que provocarien la caiguda d’un sistema que, amb totes les crisis que vulguis, és bastant favorable per nosaltres i bastant desfavorable per a moltes persones que viuen en condicions inimaginables des del sofà. No ho sé, jo us llanço la pedra i amago la mà. No en tinc resposta, segurament perquè estic còmodament assegut al meu sofà.
Venim ara una mica més a prop en l’espai, que no en el temps, perquè el tema ve de molt lluny, i parlem del projecte Castor. Ni sóc geòleg ni sóc tertulià de RAC1 o de Catalunya Ràdio, així que no puc parlar-vos amb coneixement de causa. En qualsevol cas crec que és força obvi que hi ha un problema i que hi ha uns culpables que haurien de pagar pels seus errors. D’una banda l’empresa, que es defensa dient que ells com a molt han accelerat el procés, però que no han creat el problema des de zero. Això és com trencar un gerro i dir-li a la mare que tard o d’hora l’erosió provocada per l’aigua de les flors i l’airet que entra per la finestra hauria trencat el gerro, que tu només ho has accelerat. Aquesta excusa, no sé amb les vostres, però amb ma mare no funciona. I amb els veïns de la zona afectada pels sismes tampoc. Aquí hi ha un error humà monumental que pot ser per negligència o accidental, però que s’ha de reconèixer i actuar en conseqüència. En tot cas, l’empresa privada té els seus mecanismes per depurar responsabilitats, si més no a les jerarquies més baixes perquè a Florentino, propietari de Castor, no li caurà cap pal, no patiu. Em preocupa més l’administració. Aquí sí que em temo que costarà molt veure algú reconeixent que no es va mirar bé totes les pàgines del projecte o que va cometre un petit error de càlcul que pot convertir Aragó en destí turístic de platja ben aviat. Ja sabem que a Can Rajoy tenen un lema que diu “el temps ho cura tot, calla i espera, Mariano.”. I a les terres de l’Ebre i a Castelló anar esperant mentre la terra diu prou.
I parlant d’esperar, jo en sé d’una que ja pot esperar asseguda si pensa complir el seu propòsit. Alícia Sánchez Camacho, la líder del PP català, ha fet una proposta de finançament singular per a Catalunya. Potser té por d’Albert Rivera, que s’ha assegut bastant més endavant a l’autocar del no a la independència. Us en recordeu del pacte fiscal, que va resultar que no existia, que eren els pares? Doncs l’Alícia no ho va entendre, el dia que ho explicaven a classe. Devia fer campana amb en Duran i en Pere Navarro. El PP de Madrid no ha trigat gaire en tancar la porta als nassos (i als llavis) de Sánchez Camacho. La seva resposta ha estat no. Un no rotund. En vint-i-quatre hores l’Alícia ha fet més per l’independentisme que molts membres d’Esquerra en tota una vida. Primer reconeix que a Catalunya li cal un tracte singular, reconeixent així que amb Espanya hi ha un problema que s’ha de solucionar, i després tasta la cara més dialogant de Madrid de la mà del seu propi partit, que encara riu ara. Rajoy va dir la setmana passada des del Japó que no sap de què va això de la tercera via. Zasca pel Duran. Ara diu que res de singularitats. Zasca per l’Alícia. I de Pere Navarro ja se n’encarrega Rubalcaba. Haurem de preguntar a la Generalitat quant ens costa als catalans aquesta campanya independentista que ha comprat fins i tot els peixos grossos de la capital. Ha de ser caríssima i no sé si ens la podem permitir. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada