Avui tots els telenotícies i butlletins informatius internacionals obrien amb la mateixa notícia sobre les eleccions alemanyes. Nosaltres ni som un informatiu ni som internacionals, per això no hem començat dient res de la Merkel. Ara bé, això no treu que abans d’acabar vulgui dir-hi la meva, com és habitual. Evidentment, no sóc Martí Anglada i, per tant, no espereu una anàlisi gaire acurada ni que faci anar amunt i avall el Bundestag com si dominés la política alemanya. De totes maneres, puc dir que Alemanya és el país estranger que més vegades i més temps he visitat, si no comptem Espanya com a estranger, de moment. Potser totes les visites fugaces a França des de la Cerdanya sumen més minuts que els meus viatges a Alemanya, però ni conec bé París, ni Lyon, ni res de res. Carcassona, que és preciós, i gràcies. Així doncs, podem dir que conec Alemanya i les seves ciutats més grans, si més no per poder opinar una mica, amb la boca petita, sobre les seves eleccions generals.
Fa uns anys hauria semblat impensable que paréssim tanta atenció a les eleccions d’un país que no fos el nostre. Avui en dia, per aquell concepte vague de la globalització, ens interessa molt la política estrangera. Avui en dia, per aquell concepte vague de la Unió Europea, ens interessa molt la política alemanya. Són els qui manen. La decisió que prenen els comparativament pocs milions de votants alemanys afecta directament a tots els habitants de la Unió i, de retruc, del món. Caram, quant poder. I tot aquest poder es concentra bàsicament en una dona. Angela Merkel, de les poques dirigents europees que han sobreviscut a la crisi. Dels països grans, n’és la única. Gordon Brown, Zapatero, Berlusconi i Sarkozy se la deuen mirar amb enveja des de les seves respectives mansions, sense res a fer... O potser no. Perquè el repte que té la cancellera alemanya a Europa és majúscul. Alguns diuen que el pitjor ja ha passat. No ho sé. El que és important és que la líder del partit democristià ha fregat la majoria absoluta. Em sembla relativament bo que no la tingui, a falta dels vots per correu, ja que així haurà de pactar amb els socialdemòcrates, l’esquerra o els verds de tant en tant. Això sí, els votants li han fet confiança aplaudint la seva política interior i, sobretot, exterior.
No és cert que a Alemanya no hi ha crisi. No és el paradís. La flexibilitat laboral ha fet augmentar la precarietat de la classe més baixa, i la societat alemanya està cada vegada més fragmentada. No és estrany trobar molta gent pobra pidolant pels carrers de les grans ciutats del país. És una sensació estranya quan hi ets i penses: “però no els anava tot tan bé a aquests?”. “Què fan amb aquesta gent pel carrer a deu graus sota zero si no tenen ni prima de risc ni res?” A costa dels més pobres i, no ens enganyem, també de fer moltes coses bé, l’atur és molt inferior al nostre i el país és globalment cada vegada més ric i poderós. Ells sabran què volen i a quin preu ho paguen. El que està clar és que els votants avalen la política de Merkel cap als països del sud d’Europa: austeritat i més austeritat. Entenc que no vulguin compartir la seva riquesa amb els malgastadors i eixelebrats països mediterranis. La seva és una riquesa que han hagut de suar de valent, veient la seva història recent. Pensem que el mur de Berlín va caure no fa ni vint-i-cinc anys. Ara bé, gran part del deute acumulat dels països del sud el van finançar els alemanys, sabent on ens duria tot plegat. Evidentment, qui ha viscut per sobre les seves possibilitats hem estat nosaltres, això ens ha quedat clar, però que ells hi van fer molt negoci és innegable i els hauria de fer reflexionar.
I a partir d’ara, què? Tot porta uns dies parat a Brussel·les, esperant els resultats d’aquestes eleccions. A partir d’ara les coses es poden accelerar, però no espereu grans canvis en les directrius econòmiques. Una de les majors incògnites serà veure si, de cara a les europees i a un futur immediat, Merkel decideix que vol més Europa i proposa, entre altres, un sistema bancari unificat, o decideix posar el fre que li exigeixen els euroescèptics i deixa de preocupar-se tant pels veïns.
Des d’aquí, al sud d’Europa, ens mirem la seva contundència econòmica amb recel, però ja ens hi podem posar fulles, perquè no tenim res a dir en la política alemanya. Potser sembla injust, si és ella qui decideix el nostre dia a dia. Ah, és un dels problemes d’aquesta Unió Europea que tant ens amenacen d’abandonar si esdevenim independents. Potser no és tan bon negoci ser-hi, ara per ara. D’altra banda, quan podem dir la nostra a Europa és precisament a les eleccions europees, que paradoxalment acostumen a registrar una participació ridícula. Qui ens entengui, que ens compri, deuen pensar els alemanys, però que s’ho paguin ells. Bona nit. Gute nacht.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada