Els que em coneixeu bé sabeu que estic matriculat al segon curs de novel·la del Laboratori de Lletres, on ens ensenyen tècniques narratives i conceptes fonamentals per aprendre a escriure una mica millor. Doncs bé, la setmana passada el professor ens va posar un exercici per treballar la narració en segona persona. I què millor per fer això que escriure una carta? Es tractava d’escriure-li una carta ni més ni menys que a Emilio Botín, el president del Banc de Santander, parlant-li sobre unes declaracions seves força recents. Vaig escriure la carta pensant en el Mirall trencat perquè, de fet, la temàtica era molt adient a aquest espai. Així doncs, després de passar-la per les crítiques de classe i corregir-la una mica, és lògic que la vulgui compartir aquí. La original era en castellà (en Botín no parla català) però la he traduït perquè ara no va per ell, ara va per vosaltres.
Montcada i Reixac, 29 d’octubre de 2013
Senyor Botín,
Li escric per comentar-li que fa uns dies, en una d'aquelles estones lliures que tinc entre la facultat i l'estació, vaig ensopegar amb unes declaracions seves dignes d'anàlisi. Deia, a Nova York i davant de possibles inversors, que “vivimos un momento fantástico” i que “el dinero está entrando a espuertas en España”. El meu desconcert inicial va ser majúscul, però em vaig obligar a seure i meditar per trobar un sentit a les seves paraules. Disculpi l’abús matemàtic, però és de les coses que em van ensenyar a classe abans de les retallades i m’agrada fer-ho servir sovint, perquè no s’oxidi.
La primera disjuntiva que vaig trobar en escoltar-lo va ser: està parlant amb ironia o ho fa seriosament?
Teorema 1: parlava seriosament.
Demostració: suposem que el teorema 1 és fals i que, per tant, parodiava la conjuntura econòmica del país. Això implicaria riure’s dels seus conciutadans, cosa molt possible, però també suposaria que no es pren seriosament el seu treball. Coneixent els mal dissimulats interessos que deriven del càrrec que ocupa, podem assegurar que amb els diners no fa broma, així que arribem a una contradicció. Per tant, el teorema 1 queda demostrat.
Entesos, tot el que va dir anava de debò però: és veritat o és mentida? Sent rigorosos matemàticament, que parlés sense ironia no implica que digués veritats. De fet, el conegut axioma "qualsevol banquer menteix fins que es demostri el contrari" m'obliga a enunciar i provar el següent:
Teorema 2: deia la veritat.
Demostració : suposem, de nou, que el teorema 2 és fals, que mentia. Podria ser, ja que tot val per atreure inversors i aquesta és una de les seves obligacions. El cas és que els inversors han respost positivament a les seves paraules. Permeteu-me citar un titular recent d'El País que ho il·lustra: “Bill Gates invierte 113,5 millones en FCC y se convierte en el segundo accionista”. Ell es va creure les seves mentides. És a dir que Bill Gates és un crèdul estúpid. Ho veu? Aquest mètode s’anomena reductio ad absurdum (reducció a l’absurd). Òbviament, l'home més ric del món no és imbècil i no va pel món creient-se mentides. Com bé sabrà , hem arribat a un absurd, així que hem d'haver acceptat una falsa premissa. Efectivament, la premissa que diu que vostè “mentia” és falsa i, per tant, el teorema 2 queda demostrat.
En resum, tenim demostrat que parlava seriosament i que, a més, deia la veritat.
Així doncs, finalment, de tot això se’n desprèn un corol·lari.
Corol·lari 1: som rics, adéu a la crisi!
He d'admetre que, quan vaig arribar a aquesta conclusió, vaig embogir: vaig anar a comprar-me un cotxe i un xalet als Alps suïssos, pres de l'eufòria. Una eufòria que se’m va passar de seguida, en quant vaig mirar el compte corrent. Però llavors, lluny de renunciar a la meva nova riquesa, vaig recordar les llegendes que s'expliquen de quan els bancs donaven crèdits. Així doncs, em vaig dirigir a l'oficina del Santander més propera a demanar un préstec. Vaig demanar per vostè però no hi era (devia estar a classe d’anglès), així que em va atendre un senyor amb corbata molt simpàtic. I em va dir que no. Res. Ni un euro. No hi ha diners. No som rics. Què estava passant? On havia fallat el meu mètode matemàtic? Vaig córrer a casa a repassar els càlculs i no vaig trobar l'error.
Va ser més tard, llegint el diari, quan tot se’m va fer evident. Al costat d'un titular que deia “Sólo 30 familias manejan la riqueza en España” hi havia una foto de vostè. Mida carnet. Somrient. Eureka! Botín: quin cognom tan ben triat, lladre!
Atentament,
Albert Vilalta.
Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada