Avui deixeu-me mirar-me l’actualitat política des de la distància. Venim d’unes setmanes molt complicades i també ve de gust parlar d’altres coses. És cert que podria dedicar aquest Mirall trencat a parlar de corrupció. És un tema malauradament recurrent en aquest país, i precisament ara, per proximitat, n’hauríem de parlar més. L’alcaldessa de Montcada, a qui vam entrevistar la temporada passada al programa i que treballa en aquest mateix edifici on som, uns pisos més amunt, ha estat imputada per presumptes delictes de tràfic d’influències, en una trama de corrupció que giraria en torn a l’alcalde de Sabadell. De moment tot són imputacions i fins que el jutge no emeti un veredicte, és millor callar. Podem tirar de refranero castellano per dir que “si el río suena, es que agua lleva” o podem encegar-nos en un partidisme radical i negar-ho tot, però seria perdre el temps. És millor esperar. Fet i fet, amb la justícia ja hi estem acostumats, a esperar... no ens vindrà d’aquí.
Per tant, parlem d’una altra cosa. Mentre la classe política segueix decebent-nos i allunyant-se del carrer, la gent no perd el temps. Hi ha ganes d’ajudar i moure’s. I en aquest país tenim molts defectes, som com som, però també tenim coses bones. La consciència social està molt arrelada entre els catalans.
No m’agrada ni personalitzar ni ser sentimental, però l’altre dia vaig veure una escena que em va sacsejar de dalt a baix. Una mare amb una nena petita pel carrer. Dues persones com podríem ser qualsevol de nosaltres. No anaven ni brutes ni mal vestides. De fet la nena portava una motxilla molt llampant, segurament acabava de sortir d’escola. La mare s’atura davant uns contenidors i es posa a buscar a les escombraries mentre la nena juga i corre pel voltant, aliena al drama. De pobresa n’hi ha hagut sempre, és el món que hem construït i en som còmplices, però això no és pobresa clàssica. És una cosa molt més transversal i colpidora.
I precisament en aquesta situació de misèria sense precedents, amb xifres que provoquen que ens ennueguem amb els torrons, el banc dels aliments va fer una crida: El Gran Recapte. L’objectiu? Recaptar 1400 tones de menjar entre divendres i dissabte passats. De seguida es van veure desbordats per la quantitat de voluntaris que s’oferien a col·laborar. Gent a l’atur amb ganes de ser útils. Tothom suma. Des del petit comerç fins al gran supermercat. Des del jubilat que tan sols pot comprar un paquet d’arròs de més fins la gent que omple el carro per donar-lo. I les donacions per Internet, i els restaurants... S’han superat les 1700 tones i comptant. Encara s’han de recollir algunes donacions de petits establiments i, de fet, hi ha fins dimecres per fer aportacions online a bancdelsaliments.org.
La pobresa és un dels principals reptes que encarem com a societat, però n’hi ha d’altres igual o més desafiants. Avui llegia a “El Periódico” que a Catalunya, segons dades del departament de Salut de la Generalitat, un de cada dos homes i una de cada tres dones desenvoluparan càncer al llarg de la seva vida. Ho heu sentit bé, sí, sí: un de cada dos i una de cada tres. Són xifres que posen els pèls de punta. És cert que cada vegada els índex de supervivència a la malaltia són més elevats i ens arriben notícies esperançadores en la investigació, però tots sabem l’època que ens ha tocat viure. Les retallades afecten la recerca amb una agressivitat que només s’entén sense cap visió de futur. I aquí és on entrem nosaltres. És cert que els governs haurien d’estar a l’alçada i fer coses útils amb els nostres impostos, no us ho discuteixo. Però no feu trampes. No es pot separar la política de la gent perquè som nosaltres qui els donem més o menys poder. Som nosaltres els qui hem decidit jugar a aquest joc. I entenent la societat com un tot, al final és irrellevant d’on surten els diners per a la recerca. I aquí en sabem molt. Tant de fer recerca com de buscar-nos la vida per finançar-la. I el màxim exponent del que dic és La Marató de TV3. La de l’any passat ha recaptat gairebé 9 milions d’euros per investigar en la regeneració d’òrgans i teixits. Aquest any li ha tocat el rebre al càncer, per això us citava les xifres d’abans. Us les recordo: un de cada dos i una de cada tres. La cita és el 16 de desembre, però ahir diumenge, sumant-se al cap de setmana generós que ha viscut el país, va ser el dia de comprar el disc de La Marató. Només es podia comprar ahir i es van exhaurir tots els exemplars. I això que n’havien fabricat 50.000 més que l’any passat per por de fer curt... Comencen amb bon peu.
És cert que tenim infinites coses per millorar i que estem impregnats d’una crisi que va molt més enllà de l’economia. En els temps que corren és important ser molt crític i sempre voler-ne més. No podem caure en la conformitat felicitant-nos per aquestes iniciatives i apa adéu i fins l’any que ve. Però malgrat tot, cada petit gest suma i seria insultant negar la nostra pròpia grandesa col·lectiva. Així que per uns segons, només uns segons, seieu i doneu-vos un copet a l’esquena per haver donat temps, diners o energies a una causa. Ni que sigui pel pur egoisme de sentir-te bé amb tu mateix. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada