dimarts, 27 de novembre del 2012

Mirall trencat: Especial eleccions - P10 (26.11.12)

Hi havia una vegada un país, o una nació, o un territori, o una regió, depenent del cronista al qui li pregunteu, que va celebrar les eleccions més importants de la seva història.

Tot plegat no hauria estat possible si no fos per la decisió d’un home: el president de la Generalitat. Posem-nos en situació. Artur Mas es veu en un context de crisi ferotge i ha de retallar. Podríem discutir les mesures de Convergència i Unió una vegada i una altra. Podríem discutir si les imposa Brussel·les, Berlín, Madrid que no paga o nosaltres mateixos, però el cas és que, de retallades, se’n fan. Algunes necessàries, altres excessives, hi ha de tot. El suport de la gent que va portar Artur Mas al Palau fa dos anys (el Palau de la Generalitat, eh? No el de la música) començava a trontollar. I llavors esdevé la manifestació. Més d’un milió i mig de catalans surten (sortim) al carrer per reclamar la independència presos d’una il·lusió sense precedents. També aquí podríem estar hores buscant-ne els motius. N’hi ha dos de fonamentals: els econòmics, que són més justificables però més rebatibles, i els sentimentals, que són injustificables però també irrefutables. El cas és que hi són. Llavors Mas, que és un home molt intel·ligent i també molt catalanista, es veu crescut i se’n va a Madrid. Allà què hi troba? Un cop de porta als nassos. Sorpresa! Ingenu... Però això, lluny de desanimar-lo, encara l’infla més. Decideix tirar pel dret i convocar eleccions. Gest per aplaudir. Encara que ell esperés treure’n rèdit electoral o una majoria excepcional, el gest és d’una coherència política sense precedents: el programa que m’ha fet guanyar ha fallat tant econòmicament com en projecte de país i, per tant, no estic legitimat per seguir governant; eleccions anticipades i escoltarem la voluntat del poble. Convergència i Unió incorpora per primera vegada al seu programa “l’estat propi”.

Llavors entra en campanya el dret a decidir. La independència ja feia anys que hi era però ara, per fi, es parla del dret a votar-la. A votar que sí o a votar que no, òbviament. La manifestació de la diada obliga els partits a posicionar-se. N’hi ha que diuen que sí, altres que votem-la però ja veurem, altres que votem-la amb certes condicions però no, tot plegat normal en un país democràtic i modern. Tot? No. També hi ha partits que, incomprensiblement, es neguen fins i tot a celebrar el referèndum. Al Valle de los Caídos hi ha un senyor que, si no tingués una llosa de marbre al damunt, els aplaudiria.
I no oblidem que també entren en campanya, només faltaria, la crisi econòmica, les retallades i la gestió del govern. Fins i tot hi entra periodisme de Madrid de dubtosa legalitat. Tot a punt per celebrar, doncs, les eleccions més importants de la història de Catalunya.

La jornada s’esdevé sense incidències. Si no tenim en compte els autocars d’interventors del Partit Popular que creuen la futura frontera de la franja i arriben d’arreu d’Espanya en massa per vigilar els comicis. Ens diuen que això és legal i habitual, però no deixa de sorprendre a l’electorat que un senyor de Burgos hagi de vigilar els votants de Manresa. Tot plegat fa olor de resclosit. Una olor que es converteix en pudor quan apareixen denúncies de manipulacions en paperetes de CiU i Esquerra o sobres ja preparats amb paperetes del PP. Només són sospites, però ja alteren la normalitat de la jornada. A banda d’això, tot normal. Normal si tampoc tenim en compte que uns 150.000 catalans a l’estranger no han pogut votar. Ja sigui per boicot o incompetència de les ambaixades espanyoles, que no sé què és més preocupant. Amb tot, la participació és altíssima i frega el 70%. Xifra rècord. Es tanquen els col·legis i tothom (menys els afortunats que han de quedar-se a comptar) se’n va a casa a veure els resultats. El programa especial de TV3 és visualment espectacular, a anys lluny de TVE: en directe des del parlament, sobreposant a les cadires de debò els resultats a mesura que avança l’escrutini. El contingent del programa és dels que marcarà tendència. El contingut, el de sempre: el sondeig a peu d’urna lluny dels resultats reals i els experts i polítics fent valoracions sobre suposicions o fugint d’estudi quan convé.

I arriba l’escrutini, paraula lletja però repetida ahir fins a gastar-la. Cada poc percentatge es van fent valoracions. Poc a dir fins que no s’arriba a superar el 50%, quan la cosa ja va prenent forma. I llavors, mentre un Barça format per onze jugadors de la masia es posa a onze punts del Madrid golejant al Llevant, t’han escrutat el noranta i molt per cent. Ja està. Ja tens resultats i ja pots parlar de tot el que vulguis amb fonaments.

La lectura inicial és que Catalunya vol exercir el dret a decidir aquesta legislatura però afluixar en les retallades. Bé, aquesta és la lectura meditada. La lectura ràpida és “clatellada a Artur Mas”. I no és per menys. El president demanava una majoria excepcional i el poble no només no li ha donat sinó que li ha retirat part del seu suport. Potser a una part del seu electorat no li ha agradat el gir sobiranista o potser les retallades han passat més factura del que s’esperava entre la gent que li havia prestat el vot. Més aviat això. Passa de 62 escons a 50. És un cop dur. El sentiment inicial és que el sobiranisme ha quedat tocat. Però llavors mirem la segona força. La primera i, per tant, la guanyadora en valor absolut de les eleccions segueix sent CiU, amb dues vegades i mitja més escons que la segona força malgrat el desgast del govern, no ho oblidem.

Però i qui és la segona? Doncs Esquerra Republicana de Catalunya. Oriol Junqueras, el professor d’història, l’home normal, l’alcalde de poble, el diputat europeu. És l’home que ha fet ressorgir el seu partit. I, ai carai, ha passat de 10 a 21 escons. En suma 11 mentre que CiU en perd 12. Transvasament directe? Així de fàcil? No ho sabem. Junqueras feia aquest matí a El món a RAC1 aquesta anàlisi: “el sobiranisme ha fet un gir a l’esquerra i l’esquerra ha fet un gir sobiranista. Les dues coses conflueixen en Esquerra Republicana.” Totalment d’acord.
I la tercera força? El Partit Socialista de Catalunya de Pere Navarro. El federalisme. Tothom el donava per mort i enterrat i resulta que només estava ferit greu. Perd, passant de 28 a 20 i perpetuant la desfeta del PSC eleccions rere eleccions. L’ha salvat el mateix que ha condemnat Mas: el cinturó vermell, la perifèria de Barcelona, el vot ocult. Que no s’oblidi de reflexionar i fer autocrítica.
Anem a la quarta força. El Partit Popular. Alícia Sánchez-Camacho aconsegueix sumar un diputat i situar-se amb 19, el millor resultat de la història del seu partit a Catalunya, malgrat el govern de Rajoy. Segurament aglutinant part del vot anti-separatista. Tot i així, encara darrera d’un PSC en hores molt baixes. Per fer-s’ho mirar.
Més. Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa. Joan Herrera, l’home indignat amb el govern que ofereix solucions interessants però que pateix amnèsia del tripartit. Semblava que pujaria molt i no ha estat tant. Malgrat tot, obté uns bons resultats i pot estar força content de la feina feta. Passa de 10 a 13.
Ciutadans. O millor dit Ciudadanos. Demagògia i populisme camuflats rere una gran oratòria. Triplica resultats i concentra gran part del vot unionista. Passa de tres escons a nou. Magnífics resultats per Albert Rivera. Llàstima que canti llibertat oposant-se a decidir.
I tanca la llista de partits que han aconseguit representació al Parlament la Candidatura d’Unitat Popular. La CUP. El partit assembleari que venia amb força dels ajuntaments es presenta per primera vegada i entra a la cambra amb tres representants. "CUP! CUP! CUP!" que dirien els genis del Polònia. Em sembla fonamental que el moviment indignat popular tingui representació. Serà una manera molt més efectiva de fer-se escoltar. Esperem que estiguin a l’alçada dels càrrecs i no s’oposin a tot per defecte. És l’hora del poble. Però del poble català, que no es confonguin amb Palestina.  
Solidaritat per la Independència es queda fora, i altres destacats: Plataforma perd 15.000 vots i s’allunya més de tenir representació, afortunadament. I el Partit Pirata, que supera UPyD, triplica els vots i s’apropa els 18.000.

Tenim els resultats, només queda la lectura. Cadascú pot fer la que vulgui. Pots fer la que fa la premsa de Madrid, que sembla no entendre res i evidencia la divisió entre Catalunya i Espanya. Pots mirar la premsa internacional, que coincideix amb destacar a parts iguals la patacada de Mas i la pujada del sobiranisme, o pots fer la teva, que ja ets prou gran per sumar i restar. Jo faré la meva.

El poble vol que Artur Mas el guiï, i per això CiU ha guanyat claríssimament les eleccions. Però no vol que ho faci ni sol ni a qualsevol preu. Les retallades han de suavitzar-se i s’ha d’incorporar un soci estable al govern que vigili les tisores.
Veurem si ERC està a l’alçada del repte. Si el full de ruta és la independència, hi seran, però mentrestant s’han de quadrar uns pressupostos. I potser no calia retallar tant o es podia triar millor, però s’ha de fer si volem seguir jugant la partida. I si no, pregunteu-li a Hollande, que va guanyar les eleccions franceses fa pocs mesos amb un programa contra les retallades de Sarkozy i ara, després de veure el panorama, ja esmola les tisores. És molt més fàcil fer oposició que formar govern i patir el desgast. Junqueras té la clau. PSC i PP, ara per ara, no compten per sumar. 

I per últim, parlem del dret a decidir i del sobiranisme. Abans de les eleccions, no sabíem quants dels votants de CiU eren independentistes. Ara ja sí. Les eleccions han servit per esclarir ambigüitats, Pere Navarro a banda. A més, ERC evitarà que CiU es desviï de l’objectiu nacional. Si sumem bé, que últimament costa molt, tenim 87 escons que recolzen el dret a decidir (majoria absolutíssima), 28 que s’hi oposen i 20 que en principi sí però depèn de les condicions. El poble ha parlat. El poble vol decidir. No hi ha cap altra interpretació possible. Un cop fem el referèndum, que ensumo que serà aquesta legislatura, veurem qui aposta pel sí i qui aposta pel no. Es farà campanya democràtica i es presentaran els arguments. I decidirem com fa la gent normal. M’atreveixo a dir que, sumant tots els vots que han anat a parar a programes electorals independentistes, més algun d’iniciativa i del PSC, es supera el 55% que requeriria la Unió Europea per la independència. A banda del 70% de participació, que també el complim.
Haurem de treballar molt, fer menys cas de les enquestes i acceptar la realitat que tenim. Potser l’11 de setembre ens va embalar, però no hem de defallir perquè alguna cosa ha canviat.
Vet a qui un gat i vet aquí un gos, que aquest conte l’escriurem entre tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada