Tots sabem que la setmana vinent hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. I si no ho sabeu és que heu esquivat la propaganda electoral i els mitjans de comunicació amb una destresa que m’agradaria molt aprendre. El proper Mirall trencat les analitzarà, d’això no us en lliurareu, però avui també toca parlar de les eleccions. Per què? Doncs perquè ahir hi va haver el debat amb els set candidats a la presidència de la Generalitat dels grups que tenen presència al parlament. I això és el que té gràcia. Analitzar el panorama i fer safareig abans de les eleccions. Si teniu Twitter, ahir a la nit deuríeu veure com bullia d’activitat. La veritat és que gràcies a les bromes constants intercalades sovint amb anàlisi interessant, les dues hores llargues van ser molt més suportables. I és que un debat així, amb tanta gent, és molt complicat de gestionar. Ramon Pellicer va moderar com va poder i amb poca energia, així que per moments desitjaves que tot plegat s’estigués gravant al plató del concurs Ahora Caigo i els candidats anessin caient pels forats rere els respectius faristols. No us hauria agradat? A mi molt.No crec que el debat servís per decidir gaires vots, però sí per veure l’estratègia de cada polític vers les eleccions més importants de la història de Catalunya. Si em permeteu el símil futbolístic, també molt explotat ahir a la nit a la xarxa social de l’ocellet blau cel, us faré l’1x1 dels candidats:
Alfons López Tena (Solidaritat per la Independència): Agressiu. Va mossegar fort només als qui s’oposen al dret a decidir, però va pecar una mica en les formes i en la repetició dels arguments. Només té una solució a tot: la independència. El pitjor: la poca varietat d’arguments en alguns temes. El millor: el to i la simplicitat amb què s’expressa.
Albert Rivera (Ciutadans): Pràctic. Es va mantenir ferm en les seves propostes de canvi i va voler distanciar-se del PP retraient-li la gestió de Rajoy a Camacho. Segurament li esgarraparà vots. Li va pesar la negació del dret a decidir, que el va allunyar del seu plantejament. El pitjor: el to permanentment indignat. El millor: la seva oratòria.
Oriol Junqueras (Esquerra Republicana de Catalunya): Didàctic. Va demostrar per què és professor d’universitat amb exemples clars i entenedors de la seva posició. No va entrar en gaires cos a cos i, quan ho va fer, va ser amb ironia i sentit comú. En destaco el moment que va dir: “Ja hem vist que la seva manera de fer no funciona. Deixi’ns provar la independència. Molts països han marxat del regne d’Espanya, per provar-la i ni un hi ha volgut tornar. Ni un.” El pitjor: La seva incomoditat al plató que el va fer gesticular en excés. El millor: L’educació i el respecte pels temps i els torns de paraula.
Joan Herrera (Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa): Opositor. Va exercir de cap de l’oposició i abanderat contra les retallades del govern, a més, el seu suport a la consulta sobiranista va permetre-li centrar-se en economia. Només va flaquejar quan el president li va citar el tripartit i el dèficit que havien deixat a les arques de la Generalitat. El pitjor: precisament l’ombra del tripartit i la situació econòmica comuna a tot Europa, que li resta credibilitat quan fa propostes. El millor: el domini que va exhibir dels problemes socials i la consciència mediambiental.
Alícia Sánchez Camacho (Partit Popular de Catalunya): Inconsistent. Va barallar-se amb tothom, però la gestió del seu partit a Madrid li pesa massa. Entre l’espasa i la paret, no se la creia ningú. Va pecar de demagògia fent apologia de la por en contra del dret a decidir. El pitjor: la destrossa continua a la qual va sotmetre la llengua catalana. Quina quantitat de faltes per minut tan alarmant! El millor: quan va parlar en castellà.
Pere Navarro (Partit Socialista de Catalunya): Retratat. Si bé no hi va haver un guanyador clar, sí que hi va haver un perdedor. El candidat socialista va tenir poca presència i va sortir mal parat de tots els frec a frec. Les seves propostes són víctima del passat del seu partit i també del present del PSOE. No s’aguanten per enlloc. Va deixar una imatge per la posteritat fent una suma en un paper mentre Ramon Pellicer li anava dient que des de casa no es veuria. El pitjor: la seva poca presència. El millor: també, la seva poca presència.
Artur Mas (Convergència i Unió): Conservador. Tenia molt més a perdre que a guanyar, així que es va mantenir serè i al marge de moltes discussions. Va refer-se prou bé dels atacs d’Herrera, però va faltar-li autocrítica en el balanç d’aquests dos darrers anys. La corrupció o les càrregues dels Mossos, dos temes que l’haurien incomodat, no van sortir. La resta de candidats li van tenir un respecte especial. El pitjor: el victimisme conjuntural i la falta de reflexió autocrítica. El millor: la seva tranquil•litat.
Amb aquest resum ja no us cal veure el debat. Agraïu-m’ho, us he estalviat dues hores de poca proposta i molt retret. El dia 25 aneu a votar una d’aquestes opcions, o la CUP, o el Partit Pirata, o l’Animalista... d’opcions n’hi ha moltes. Fins i tot podeu votar nul per expressar la vostra disconformitat. Sobretot, no voteu en blanc, que perjudica enormement als partits petits. I sobretot, decidiu el vostre futur. Bona nit.
Alfons López Tena (Solidaritat per la Independència): Agressiu. Va mossegar fort només als qui s’oposen al dret a decidir, però va pecar una mica en les formes i en la repetició dels arguments. Només té una solució a tot: la independència. El pitjor: la poca varietat d’arguments en alguns temes. El millor: el to i la simplicitat amb què s’expressa.
Albert Rivera (Ciutadans): Pràctic. Es va mantenir ferm en les seves propostes de canvi i va voler distanciar-se del PP retraient-li la gestió de Rajoy a Camacho. Segurament li esgarraparà vots. Li va pesar la negació del dret a decidir, que el va allunyar del seu plantejament. El pitjor: el to permanentment indignat. El millor: la seva oratòria.
Oriol Junqueras (Esquerra Republicana de Catalunya): Didàctic. Va demostrar per què és professor d’universitat amb exemples clars i entenedors de la seva posició. No va entrar en gaires cos a cos i, quan ho va fer, va ser amb ironia i sentit comú. En destaco el moment que va dir: “Ja hem vist que la seva manera de fer no funciona. Deixi’ns provar la independència. Molts països han marxat del regne d’Espanya, per provar-la i ni un hi ha volgut tornar. Ni un.” El pitjor: La seva incomoditat al plató que el va fer gesticular en excés. El millor: L’educació i el respecte pels temps i els torns de paraula.
Joan Herrera (Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa): Opositor. Va exercir de cap de l’oposició i abanderat contra les retallades del govern, a més, el seu suport a la consulta sobiranista va permetre-li centrar-se en economia. Només va flaquejar quan el president li va citar el tripartit i el dèficit que havien deixat a les arques de la Generalitat. El pitjor: precisament l’ombra del tripartit i la situació econòmica comuna a tot Europa, que li resta credibilitat quan fa propostes. El millor: el domini que va exhibir dels problemes socials i la consciència mediambiental.
Alícia Sánchez Camacho (Partit Popular de Catalunya): Inconsistent. Va barallar-se amb tothom, però la gestió del seu partit a Madrid li pesa massa. Entre l’espasa i la paret, no se la creia ningú. Va pecar de demagògia fent apologia de la por en contra del dret a decidir. El pitjor: la destrossa continua a la qual va sotmetre la llengua catalana. Quina quantitat de faltes per minut tan alarmant! El millor: quan va parlar en castellà.
Pere Navarro (Partit Socialista de Catalunya): Retratat. Si bé no hi va haver un guanyador clar, sí que hi va haver un perdedor. El candidat socialista va tenir poca presència i va sortir mal parat de tots els frec a frec. Les seves propostes són víctima del passat del seu partit i també del present del PSOE. No s’aguanten per enlloc. Va deixar una imatge per la posteritat fent una suma en un paper mentre Ramon Pellicer li anava dient que des de casa no es veuria. El pitjor: la seva poca presència. El millor: també, la seva poca presència.
Artur Mas (Convergència i Unió): Conservador. Tenia molt més a perdre que a guanyar, així que es va mantenir serè i al marge de moltes discussions. Va refer-se prou bé dels atacs d’Herrera, però va faltar-li autocrítica en el balanç d’aquests dos darrers anys. La corrupció o les càrregues dels Mossos, dos temes que l’haurien incomodat, no van sortir. La resta de candidats li van tenir un respecte especial. El pitjor: el victimisme conjuntural i la falta de reflexió autocrítica. El millor: la seva tranquil•litat.
Amb aquest resum ja no us cal veure el debat. Agraïu-m’ho, us he estalviat dues hores de poca proposta i molt retret. El dia 25 aneu a votar una d’aquestes opcions, o la CUP, o el Partit Pirata, o l’Animalista... d’opcions n’hi ha moltes. Fins i tot podeu votar nul per expressar la vostra disconformitat. Sobretot, no voteu en blanc, que perjudica enormement als partits petits. I sobretot, decidiu el vostre futur. Bona nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada