Mirall trencat: De tot i de res - P22 (11.03.13)

Us he comentat moltes vegades el problema de fer un programa setmanal. Les notícies volen i costa molt retenir-ne una gaire temps, així que si us parlo d’Hugo Chávez és possible que ni recordeu qui és. El revolucionari president veneçolà moria dimarts passat a causa d’un càncer. Ja ha passat gairebé una setmana i s’ha escrit de tot. No puc parlar-ne sense tenir la sensació que em limito a citar els periodistes que he llegit aquesta setmana. A part, tampoc sóc entès en política sud-americana i de seguida em perdo entre valoracions i xifres. Que si ha millorat la vida dels seus ciutadans, que si era un dictador, que si era un pallasso, o un geni, que si por qué no te callas? que si you are a donkey mister danger...

D’altra banda, em nego a parlar gaire de l’episodi tres-cents quaranta-sis del culebrot dels espies. Ja us vaig explicar que estic completament perdut amb tot plegat i que em rendeixo perquè no em crec res. Ara es veu que la Camacho l’ha feta bona amb la seva protecció policial... en fi. Ja s’ho faran.

Això em deixa poques coses a comentar d’un cap de setmana força descafeïnat. He valorat fer fins i tot un monogràfic de l’11-M, però ja fa gairebé deu anys d’allò i més val no tocar-ho. Cadascú en guarda un record personal i dolorós que no cal remoure. 

I si explico alguna cosa de Barça? Puc fer un mirall trencat emotiu que li serveixi al Roura com a discurs motivador abans del partit de demà contra el Milan. Me l’imagino amb un casset al vestidor i la meva veu arengant uns jugadors desmotivats perquè surtin al camp a menjar-se el rival. Llàstima que jo cregui menys que ells en la remuntada i no pugui fer un acte d’hipocresia com aquest.

Podria estudiar-me els més de cent cardenals que es tancaran en conclave demà per escollir nou Papa i fer-vos un perfil dels candidats, però em falta fe i devoció. 

I més encara després de veure el Salvados d’ahir, que com sempre us recomano, i que pintava un futur de les pensions molt negre i de difícil solució. Si fins i tot a alemanya ho passen malament! Esfereïdor el cas d’un jubilat de setanta anys, enginyer de formació, que reconeixia ser pobre i no arribar a final de mes per culpa d’una pensió estatal ridícula. Ha de fer un minijob, una feina de poques hores com a traductor de l’anglès al‘alemany, per poder menjar. I a sobre aquí anem copiant-los el model tot i veure que no funciona del tot bé... Això d’aprendre de l’alumne avantatjat està molt bé, però és que som especialistes en copiar el que no funciona i deixar la resta per després... Seria d’acudit si no fos perquè en joc hi ha la nostra supervivència econòmica. Combinar l’atur desbocat i la inversió demogràfica, és perillós i serà dramàtic. Com de de pensar ni per un minut en els cardenals que representen la part més arcaica i corrupte de l’Església?

Així que ja ho veieu, no tinc res a dir. O potser ja ho he dit tot... En qualsevol cas, aquí no passa res perquè passa de tot i ens tornem impermeables. Sort en tenim del temps, que ho cura i també ho mata tot. Bona nit.