Mirall trencat: Especial eleccions - P10 (26.11.12)

Hi havia una vegada un país, o una nació, o un territori, o una regió, depenent del cronista al qui li pregunteu, que va celebrar les eleccions més importants de la seva història.

Tot plegat no hauria estat possible si no fos per la decisió d’un home: el president de la Generalitat. Posem-nos en situació. Artur Mas es veu en un context de crisi ferotge i ha de retallar. Podríem discutir les mesures de Convergència i Unió una vegada i una altra. Podríem discutir si les imposa Brussel·les, Berlín, Madrid que no paga o nosaltres mateixos, però el cas és que, de retallades, se’n fan. Algunes necessàries, altres excessives, hi ha de tot. El suport de la gent que va portar Artur Mas al Palau fa dos anys (el Palau de la Generalitat, eh? No el de la música) començava a trontollar. I llavors esdevé la manifestació. Més d’un milió i mig de catalans surten (sortim) al carrer per reclamar la independència presos d’una il·lusió sense precedents. També aquí podríem estar hores buscant-ne els motius. N’hi ha dos de fonamentals: els econòmics, que són més justificables però més rebatibles, i els sentimentals, que són injustificables però també irrefutables. El cas és que hi són. Llavors Mas, que és un home molt intel·ligent i també molt catalanista, es veu crescut i se’n va a Madrid. Allà què hi troba? Un cop de porta als nassos. Sorpresa! Ingenu... Però això, lluny de desanimar-lo, encara l’infla més. Decideix tirar pel dret i convocar eleccions. Gest per aplaudir. Encara que ell esperés treure’n rèdit electoral o una majoria excepcional, el gest és d’una coherència política sense precedents: el programa que m’ha fet guanyar ha fallat tant econòmicament com en projecte de país i, per tant, no estic legitimat per seguir governant; eleccions anticipades i escoltarem la voluntat del poble. Convergència i Unió incorpora per primera vegada al seu programa “l’estat propi”.

Llavors entra en campanya el dret a decidir. La independència ja feia anys que hi era però ara, per fi, es parla del dret a votar-la. A votar que sí o a votar que no, òbviament. La manifestació de la diada obliga els partits a posicionar-se. N’hi ha que diuen que sí, altres que votem-la però ja veurem, altres que votem-la amb certes condicions però no, tot plegat normal en un país democràtic i modern. Tot? No. També hi ha partits que, incomprensiblement, es neguen fins i tot a celebrar el referèndum. Al Valle de los Caídos hi ha un senyor que, si no tingués una llosa de marbre al damunt, els aplaudiria.

I no oblidem que també entren en campanya, només faltaria, la crisi econòmica, les retallades i la gestió del govern. Fins i tot hi entra periodisme de Madrid de dubtosa legalitat. Tot a punt per celebrar, doncs, les eleccions més importants de la història de Catalunya.

La jornada s’esdevé sense incidències. Si no tenim en compte els autocars d’interventors del Partit Popular que creuen la futura frontera de la franja i arriben d’arreu d’Espanya en massa per vigilar els comicis. Ens diuen que això és legal i habitual, però no deixa de sorprendre a l’electorat que un senyor de Burgos hagi de vigilar els votants de Manresa. Tot plegat fa olor de resclosit. Una olor que es converteix en pudor quan apareixen denúncies de manipulacions en paperetes de CiU i Esquerra o sobres ja preparats amb paperetes del PP. Només són sospites, però ja alteren la normalitat de la jornada. A banda d’això, tot normal. Normal si tampoc tenim en compte que uns 150.000 catalans a l’estranger no han pogut votar. Ja sigui per boicot o incompetència de les ambaixades espanyoles, que no sé què és més preocupant. Amb tot, la participació és altíssima i frega el 70%. Xifra rècord. Es tanquen els col·legis i tothom (menys els afortunats que han de quedar-se a comptar) se’n va a casa a veure els resultats. El programa especial de TV3 és visualment espectacular, a anys lluny de TVE: en directe des del parlament, sobreposant a les cadires de debò els resultats a mesura que avança l’escrutini. El contingent del programa és dels que marcarà tendència. El contingut, el de sempre: el sondeig a peu d’urna lluny dels resultats reals i els experts i polítics fent valoracions sobre suposicions o fugint d’estudi quan convé.

I arriba l’escrutini, paraula lletja però repetida ahir fins a gastar-la. Cada poc percentatge es van fent valoracions. Poc a dir fins que no s’arriba a superar el 50%, quan la cosa ja va prenent forma. I llavors, mentre un Barça format per onze jugadors de la masia es posa a onze punts del Madrid golejant al Llevant, t’han escrutat el noranta i molt per cent. Ja està. Ja tens resultats i ja pots parlar de tot el que vulguis amb fonaments.

La lectura inicial és que Catalunya vol exercir el dret a decidir aquesta legislatura però afluixar en les retallades. Bé, aquesta és la lectura meditada. La lectura ràpida és “clatellada a Artur Mas”. I no és per menys. El president demanava una majoria excepcional i el poble no només no li ha donat sinó que li ha retirat part del seu suport. Potser a una part del seu electorat no li ha agradat el gir sobiranista o potser les retallades han passat més factura del que s’esperava entre la gent que li havia prestat el vot. Més aviat això. Passa de 62 escons a 50. És un cop dur. El sentiment inicial és que el sobiranisme ha quedat tocat. Però llavors mirem la segona força. La primera i, per tant, la guanyadora en valor absolut de les eleccions segueix sent CiU, amb dues vegades i mitja més escons que la segona força malgrat el desgast del govern, no ho oblidem.

Però i qui és la segona? Doncs Esquerra Republicana de Catalunya. Oriol Junqueras, el professor d’història, l’home normal, l’alcalde de poble, el diputat europeu. És l’home que ha fet ressorgir el seu partit. I, ai carai, ha passat de 10 a 21 escons. En suma 11 mentre que CiU en perd 12. Transvasament directe? Així de fàcil? No ho sabem. Junqueras feia aquest matí a El món a RAC1 aquesta anàlisi: “el sobiranisme ha fet un gir a l’esquerra i l’esquerra ha fet un gir sobiranista. Les dues coses conflueixen en Esquerra Republicana.” Totalment d’acord.

I la tercera força? El Partit Socialista de Catalunya de Pere Navarro. El federalisme. Tothom el donava per mort i enterrat i resulta que només estava ferit greu. Perd, passant de 28 a 20 i perpetuant la desfeta del PSC eleccions rere eleccions. L’ha salvat el mateix que ha condemnat Mas: el cinturó vermell, la perifèria de Barcelona, el vot ocult. Que no s’oblidi de reflexionar i fer autocrítica.

Anem a la quarta força. El Partit Popular. Alícia Sánchez-Camacho aconsegueix sumar un diputat i situar-se amb 19, el millor resultat de la història del seu partit a Catalunya, malgrat el govern de Rajoy. Segurament aglutinant part del vot anti-separatista. Tot i així, encara darrera d’un PSC en hores molt baixes. Per fer-s’ho mirar.

Més. Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa. Joan Herrera, l’home indignat amb el govern que ofereix solucions interessants però que pateix amnèsia del tripartit. Semblava que pujaria molt i no ha estat tant. Malgrat tot, obté uns bons resultats i pot estar força content de la feina feta. Passa de 10 a 13.

Ciutadans. O millor dit Ciudadanos. Demagògia i populisme camuflats rere una gran oratòria. Triplica resultats i concentra gran part del vot unionista. Passa de tres escons a nou. Magnífics resultats per Albert Rivera. Llàstima que canti llibertat oposant-se a decidir.

I tanca la llista de partits que han aconseguit representació al Parlament la Candidatura d’Unitat Popular. La CUP. El partit assembleari que venia amb força dels ajuntaments es presenta per primera vegada i entra a la cambra amb tres representants. "CUP! CUP! CUP!" que dirien els genis del Polònia. Em sembla fonamental que el moviment indignat popular tingui representació. Serà una manera molt més efectiva de fer-se escoltar. Esperem que estiguin a l’alçada dels càrrecs i no s’oposin a tot per defecte. És l’hora del poble. Però del poble català, que no es confonguin amb Palestina.  

Solidaritat per la Independència es queda fora, i altres destacats: Plataforma perd 15.000 vots i s’allunya més de tenir representació, afortunadament. I el Partit Pirata, que supera UPyD, triplica els vots i s’apropa els 18.000.

Tenim els resultats, només queda la lectura. Cadascú pot fer la que vulgui. Pots fer la que fa la premsa de Madrid, que sembla no entendre res i evidencia la divisió entre Catalunya i Espanya. Pots mirar la premsa internacional, que coincideix amb destacar a parts iguals la patacada de Mas i la pujada del sobiranisme, o pots fer la teva, que ja ets prou gran per sumar i restar. Jo faré la meva.

El poble vol que Artur Mas el guiï, i per això CiU ha guanyat claríssimament les eleccions. Però no vol que ho faci ni sol ni a qualsevol preu. Les retallades han de suavitzar-se i s’ha d’incorporar un soci estable al govern que vigili les tisores.

Veurem si ERC està a l’alçada del repte. Si el full de ruta és la independència, hi seran, però mentrestant s’han de quadrar uns pressupostos. I potser no calia retallar tant o es podia triar millor, però s’ha de fer si volem seguir jugant la partida. I si no, pregunteu-li a Hollande, que va guanyar les eleccions franceses fa pocs mesos amb un programa contra les retallades de Sarkozy i ara, després de veure el panorama, ja esmola les tisores. És molt més fàcil fer oposició que formar govern i patir el desgast. Junqueras té la clau. PSC i PP, ara per ara, no compten per sumar. 

I per últim, parlem del dret a decidir i del sobiranisme. Abans de les eleccions, no sabíem quants dels votants de CiU eren independentistes. Ara ja sí. Les eleccions han servit per esclarir ambigüitats, Pere Navarro a banda. A més, ERC evitarà que CiU es desviï de l’objectiu nacional. Si sumem bé, que últimament costa molt, tenim 87 escons que recolzen el dret a decidir (majoria absolutíssima), 28 que s’hi oposen i 20 que en principi sí però depèn de les condicions. El poble ha parlat. El poble vol decidir. No hi ha cap altra interpretació possible. Un cop fem el referèndum, que ensumo que serà aquesta legislatura, veurem qui aposta pel sí i qui aposta pel no. Es farà campanya democràtica i es presentaran els arguments. I decidirem com fa la gent normal. M’atreveixo a dir que, sumant tots els vots que han anat a parar a programes electorals independentistes, més algun d’iniciativa i del PSC, es supera el 55% que requeriria la Unió Europea per la independència. A banda del 70% de participació, que també el complim.

Haurem de treballar molt, fer menys cas de les enquestes i acceptar la realitat que tenim. Potser l’11 de setembre ens va embalar, però no hem de defallir perquè alguna cosa ha canviat.

Vet a qui un gat i vet aquí un gos, que aquest conte l’escriurem entre tots.

Mirall trencat: El debat - P9 (19.11.12)

Tots sabem que la setmana vinent hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. I si no ho sabeu és que heu esquivat la propaganda electoral i els mitjans de comunicació amb una destresa que m’agradaria molt aprendre. El proper Mirall trencat les analitzarà, d’això no us en lliurareu, però avui també toca parlar de les eleccions. Per què? Doncs perquè ahir hi va haver el debat amb els set candidats a la presidència de la Generalitat dels grups que tenen presència al parlament. I això és el que té gràcia. Analitzar el panorama i fer safareig abans de les eleccions. Si teniu Twitter, ahir a la nit deuríeu veure com bullia d’activitat. La veritat és que gràcies a les bromes constants intercalades sovint amb anàlisi interessant, les dues hores llargues van ser molt més suportables. I és que un debat així, amb tanta gent, és molt complicat de gestionar. Ramon Pellicer va moderar com va poder i amb poca energia, així que per moments desitjaves que tot plegat s’estigués gravant al plató del concurs Ahora Caigo i els candidats anessin caient pels forats rere els respectius faristols. No us hauria agradat? A mi molt.No crec que el debat servís per decidir gaires vots, però sí per veure l’estratègia de cada polític vers les eleccions més importants de la història de Catalunya. Si em permeteu el símil futbolístic, també molt explotat ahir a la nit a la xarxa social de l’ocellet blau cel, us faré l’1x1 dels candidats:

Alfons López Tena (Solidaritat per la Independència): Agressiu. Va mossegar fort només als qui s’oposen al dret a decidir, però va pecar una mica en les formes i en la repetició dels arguments. Només té una solució a tot: la independència. El pitjor: la poca varietat d’arguments en alguns temes. El millor: el to i la simplicitat amb què s’expressa.

Albert Rivera (Ciutadans): Pràctic. Es va mantenir ferm en les seves propostes de canvi i va voler distanciar-se del PP retraient-li la gestió de Rajoy a Camacho. Segurament li esgarraparà vots. Li va pesar la negació del dret a decidir, que el va allunyar del seu plantejament. El pitjor: el to permanentment indignat. El millor: la seva oratòria.

Oriol Junqueras (Esquerra Republicana de Catalunya): Didàctic. Va demostrar per què és professor d’universitat amb exemples clars i entenedors de la seva posició. No va entrar en gaires cos a cos i, quan ho va fer, va ser amb ironia i sentit comú. En destaco el moment que va dir: “Ja hem vist que la seva manera de fer no funciona. Deixi’ns provar la independència. Molts països han marxat del regne d’Espanya, per provar-la i ni un hi ha volgut tornar. Ni un.” El pitjor: La seva incomoditat al plató que el va fer gesticular en excés. El millor: L’educació i el respecte pels temps i els torns de paraula.  

Joan Herrera (Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa): Opositor. Va exercir de cap de l’oposició i abanderat contra les retallades del govern, a més, el seu suport a la consulta sobiranista va permetre-li centrar-se en economia. Només va flaquejar quan el president li va citar el tripartit i el dèficit que havien deixat a les arques de la Generalitat. El pitjor: precisament l’ombra del tripartit i la situació econòmica comuna a tot Europa, que li resta credibilitat quan fa propostes. El millor: el domini que va exhibir dels problemes socials i la consciència mediambiental.

Alícia Sánchez Camacho (Partit Popular de Catalunya): Inconsistent. Va barallar-se amb tothom, però la gestió del seu partit a Madrid li pesa massa. Entre l’espasa i la paret, no se la creia ningú. Va pecar de demagògia fent apologia de la por en contra del dret a decidir. El pitjor: la destrossa continua a la qual va sotmetre la llengua catalana. Quina quantitat de faltes per minut tan alarmant! El millor: quan va parlar en castellà.

Pere Navarro (Partit Socialista de Catalunya): Retratat. Si bé no hi va haver un guanyador clar, sí que hi va haver un perdedor. El candidat socialista va tenir poca presència i va sortir mal parat de tots els frec a frec. Les seves propostes són víctima del passat del seu partit i també del present del PSOE. No s’aguanten per enlloc. Va deixar una imatge per la posteritat fent una suma en un paper mentre Ramon Pellicer li anava dient que des de casa no es veuria. El pitjor: la seva poca presència. El millor: també, la seva poca presència.

Artur Mas (Convergència i Unió): Conservador. Tenia molt més a perdre que a guanyar, així que es va mantenir serè i al marge de moltes discussions. Va refer-se prou bé dels atacs d’Herrera, però va faltar-li autocrítica en el balanç d’aquests dos darrers anys. La corrupció o les càrregues dels Mossos, dos temes que l’haurien incomodat, no van sortir. La resta de candidats li van tenir un respecte especial. El pitjor: el victimisme conjuntural i la falta de reflexió autocrítica. El millor: la seva tranquil•litat.

Amb aquest resum ja no us cal veure el debat. Agraïu-m’ho, us he estalviat dues hores de poca proposta i molt retret. El dia 25 aneu a votar una d’aquestes opcions, o la CUP, o el Partit Pirata, o l’Animalista... d’opcions n’hi ha moltes. Fins i tot podeu votar nul per expressar la vostra disconformitat. Sobretot, no voteu en blanc, que perjudica enormement als partits petits. I sobretot, decidiu el vostre futur. Bona nit.

Mirall trencat: Is the best yet to come? - P8 (12.11.12)

Ja fa gairebé una setmana que tothom ho sap i no hi ha cap zona del món amb suficient desfasament horari perquè el que explicaré ara sigui una primícia, però ho volia comentar de totes maneres. Barack Obama serà president dels Estats Units durant quatre anys més. Ho tuitejava el passat dimecres, amb una foto d’ell abraçant la seva dona i la senzilla frase: four more years (quatre anys més). El tuit, a hores d’ara té més de 800.000 retuits i és el més difós de la història de la xarxa social.

Per poder analitzar qualsevol cosa, primer l’has d’entendre mínimament. Jo no acabava mai d’entendre la política electoral dels EUA fins ara. No és que m’hagi convertit en un Antoni Bassas d’un dia per l’altre, però alguna cosa he entès llegint Wikipedia. Vull donar-vos les eines per poder analitzar-ho tot plegat una mica. Així doncs, com funcionen les eleccions presidencials als Estats Units?

Primer: per ser president has de ser major de 35 anys, ciutadà dels Estats Units, haver-hi nascut i viscut durant al menys 14 anys. El mateix que el vicepresident, que a més ha de ser d’un estat diferent. Per poder votar has de ser major de 18 anys.

Segon: Quins partits hi ha? Doncs evidentment hi ha els dos gegants, republicans i demòcrates, però també n’hi ha d’altres com els Verds, els comunistes o els liberals. Aquests, però, no acostumen a transcendir fora dels entorns locals.

Tercer: el President dels Estats Units l’escull una assemblea formada per 538 electors. Aquestes persones formen el Congrés i són la suma de:

100 senadors. Dos senadors per cada estat. Formen el senat, del que se n’escull una tercera part cada 2 anys. És a dir que la legislatura d’un senador dura 6 anys.

Més 435 representants. La quantitat per estat és proporcional a la població que tingui. Aquests formen la Cambra de Representants.

I els tres que falten són 3 delegats de Washington DC, que no es considera estat, però és independent de la resta.  

Això vol dir que per ser president has d’aconseguir el suport de 270 (la meitat més u) d’aquests 538 electors.

I com es controla què votaran aquests electors? Doncs aquí és on entra el poble. Cada estat obliga als seus representants del congrés (recordem, format per la cambra de representants i el senat) a votar el que hagi decidit la majoria de l’estat a les eleccions presidencials, siguin del partit que siguin. Han de votar en bloc el que digui el seu estat.

Anem, amb aquestes regles del joc definides, a mirar què ha passat. Obama conserva el senat, però la Cambra de Representants segueix en mans republicanes. Des d’aquí, poden frenar els peus als demòcrates en les grans reformes legislatives. Veurem quanta mà esquerra té Obama en aquesta segona oportunitat. De bon principi ja ha estès la mà a Romney per fer front comú als reptes de país.

Podem dir que l’huracà Sandy ha ajudat a un Obama que patia molt més en les enquestes del que ha resultat sobre el paper. La catàstrofe l’ha impulsat a fer de president en moments complicats. I ho ha fet bé, fins i tot aconseguint el suport de l’independent alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, habitualment simpatitzant republicà.

I tant mèrit li podem donar a l’huracà com al Tea Party. L’entrada en escena de l’ala radical del partit republicà ha coincidit en el temps amb dues derrotes consecutives dels republicans. Una dada significativa és que el 72% dels votants de Romney són blancs. I estem parlant d’una una població molt més heterogènia. Obama ha sumat els vots llatins i afroamericans en massa, i això són molts milions de vots...

El demòcrata, a més, s’ha endut tots els “switch states”, els estats canviants que no estan mai ben perfilats. És també on els presidenciables gasten més diners i temps en campanya.

I ara què? Doncs hi ha molts reptes damunt la taula del despatx oval. Afganistan i Síria en la plana internacional, per no parlar d’Iran, els pressupostos, les retallades i l’atur en política interior. Fins i tot Guantánamo. I per postres la crisi de l’Euro en política econòmica internacional. Tot això ja es veurà, i tampoc puc, ni vull, entrar analitzar-ho més profundament. Està clar que prefereixo Obama que Romney, però també he perdut part de la fe inicial en el primer president negre dels Estats Units, que havia de canviar el món.

Ara ja no diu “yes we can”, ara és “the best is yet to come”, el millor encara ha d’arribar. És una frase indefinida i poc arriscada, però potser aquesta és veritat. Si més no, així ho espero. Bona nit.

Mirall trencat: L'Ou - P7 (05.11.12)

Per primera vegada des que faig aquesta secció, no he tingut idees. Ho confesso. Estic una mica tip de parlar sempre d’economia o política. De tant en tant puc evadir-me amb futbol o una mica d’actualitat diferent, però costa molt. Aquesta setmana, ha estat impossible. I he pensat: per què aferrar-se a escriure si no tens idees? Més et val que aprofitis el temps de la gent per aportar-los alguna cosa. Si no, millor callar. Així doncs, amb aquest propòsit, us llegiré un conte. Sense que serveixi de precedent, que ara venen les eleccions americanes, després aviat les nostres i això serà un no parar. Però avui fem una pausa. Aquest és un relat d'Andy Weir que em va encantar. Abans que m’acuseu de gandul, en defensa pròpia al·legaré que estava en anglès i l’he traduït per compartir-lo amb vosaltres. Aquí va.

Anaves cap a casa quan vas morir.

Va ser un accident de trànsit. Res extraordinari però, malgrat això, fatal. Vas deixar enrere una dona i dos fills. Va ser una mort indolora. Els metges van intentar-ho tot per salvar-te, però no ni tan sols va haver-hi cas. El teu cos estava tan destrossat que, fins i tot, va ser millor així. Creu-me.

I va ser llavors quan ens vam trobar.

"Què... Què ha passat?" vas preguntar. "On sóc?"

"T'has mort," vaig respondre amb naturalitat. No tenia sentit mesurar les meves paraules.

"Hi havia... un camió i estava derrapant..."

"Sip," vaig dir.

"Jo... m’he mort?"

"Sip. Però no et sentis malament per això. Tothom es mor."

Vas fer un cop d'ull al teu voltant. No hi havia res. Només tu i jo. "Què és aquest lloc?" vas preguntar. "És el més enllà?"

"Més o menys."

"Ets Déu?"

"Si, sóc Déu."

"Els meus fills ... la meva dona," vas inquirir.

"Què passa amb ells?"

"Estaran bé?"

"Això m'agrada. Acabes de morir i la teva principal preocupació és la teva família. Això és molt bo".

Em vas mirar fascinat. Per a tu, no tenia aspecte de Déu. Semblava un home qualsevol. O possiblement una dona. Una vaga figura d'autoritat, potser. Més aviat una mestra de gramàtica que no pas el Totpoderós.

"No et preocupis," vaig dir. "Ells estaran bé. Els teus fills et recordaran com algú perfecte en tot. No han tingut temps d'arribar a menysprear-te per alguna cosa en particular. La teva dona plorarà per fora, però es sentirà alleujada per dins. En realitat, el teu matrimoni s'estava enfonsant. Si et serveix de consol, se sentirà culpable per sentir alleujament."

"Oh," vas dir. "I què passarà ara? Aniré al cel, o a l'Infern, o alguna cosa així?"

"Res d'això. Seràs reencarnat."

"Ah, llavors els hindús tenien raó."

"Totes les religions tenen raó, a la seva manera," vaig contestar. "Camina amb mi."

Em vas seguir mentre creuàvem el buit. "On anem?"

"Enlloc. Està bé caminar mentre parlem."

"I quin és el sentit, llavors?" vas preguntar. "Quan reneixi, seré només una pissarra en blanc, oi? Un nadó. Totes les meves experiències i tot el que fet en aquesta vida serà en va."

"No, i ara!" vaig exclamar. "Portes amb tu tot el coneixement i les experiències de totes les vides passades. Simplement no ho recordes, ara mateix."

Vaig parar de caminar i et vaig agafar per les espatlles. "La teva ànima és molt més magnífica, bella, i gegantina del que et puguis imaginar. Una ment humana només pot contenir una petita fracció del que ets. És com posar el dit en un got d’aigua per saber si és calenta o freda. Poses una petita part de tu dins el recipient i, quan la treus, tens amb tu les experiències d’aquesta petita part."

"Has estat dins d'un humà els últims 48 anys, de manera que encara no t'has estès per sentir la teva immensa consciència. Si passéssim suficient temps aquí, començaries a recordar-ho tot. Però no té sentit fer això entre vida i vida."

"Quantes vegades m’he reencarnat?"

"Oh, moltes. Moltíssimes. I en moltíssimes vides diferents," vaig dir. "Aquesta vegada seràs una camperola xinesa, l'any 540 AC."

"Espera, què?" vas tartamudejar. "M’enviaràs enrere en el temps?"

"Bé, suposo que tècnicament sí. El temps tal i com el coneixes només existeix en el teu univers. Les coses són diferents d'on jo vinc."

"D'on véns?" vas preguntar.

"Ah, sí... Jo vinc d’algun lloc. D’un lloc diferent. I allà n’hi ha d’altres com jo. Sé que voldries saber com és aquest lloc però, honestament, no ho entendries."

"Oh," vas dir, una mica desil·lusionat. "Un moment... Si em reencarno en diferents instants en el temps, en algun punt podria haver interactuat amb mi mateix."

"Segur que sí. Passa sempre. I amb les dues vides conscients únicament d'elles mateixes, tu ni tan sols notes que això estigui passant."

"Quin sentit té tot plegat, llavors?"

"De debò?" vaig preguntar. “De debò m'estàs preguntant quin és el sentit de la vida? No està una mica estereotipada, la pregunta?"

"Bé, és una pregunta raonable," vas insistir.

Et vaig mirar als ulls. "El significat de la vida, la raó per la qual vaig crear aquest univers, és perquè maduris."

"Vols dir la humanitat? Vols que madurem?"

"No, només tu. Vaig crear tot aquest univers només per a tu. Amb cada vida creixes, madures, i et tornes un intel·lecte més gran i millor."

"Només jo? I què passa amb els altres?"

"No hi ha ningú més," vaig dir. "En aquest univers només hi som tu i jo."

Em vas mirar fixament, inexpressiu. "Però tota la gent de la Terra..."

"Tots són tu. Diferents encarnacions de tu mateix."

"Espera, sóc tothom!?"

"Ara ho estàs entenent," et vaig dir,  donant-te copets a l’esquena per congratular-te.

"Jo sóc cada ésser humà que ha viscut?"

"I cada ésser humà que viurà. Exactament."

"Sóc Abraham Lincoln?"

"I el seu assassí, John Wilkes Booth, també," vaig afegir.

"Sóc Hitler?" vas preguntar horroritzat.

"I també ets els milions que va assassinar."

"Sóc Jesús?"

"I ets cadascun els seus seguidors."

Et vas quedar en silenci.

"Cada vegada que tractes injustament a algú," vaig dir "t'ho estaves fent a tu mateix. Cada acte d'amabilitat que has tingut, l'has tingut amb tu mateix. Cada moment feliç i cada moment trist experimentat per un ésser humà ha sigut, o serà, experimentat per tu."

Vas pensar una bona estona.

Després em vas preguntar, "Per què? Per què fer tot això?"

"Perquè, algun dia, et convertiràs en algú com jo. Perquè això és el que ets. Ets un dels meus. Ets el meu fill."

"Caram!" vas exclamar, incrèdul. "Vols dir que sóc un déu?"

"No. Encara no. Ets un fetus. Encara estàs creixent. Quan hagis viscut cada vida humana a través dels temps, hauràs crescut prou com per néixer."

"Llavors, l'univers sencer,” vas dir “és només..."

"Un ou." Vaig respondre. "Ara és moment de continuar cap a la teva propera vida."

I et vaig enviar cap a ella.

Mirall trencat: Sandy - P6 (29.10.12)

A hores d’ara, Nova York conté la respiració. La gran metròpoli és representativa de tota la costa est dels Estats Units. Els supermercats es van buidar ahir diumenge i, avui, les escoles no han obert. Com tampoc ho han fet molts comerços i empreses. Fins i tot Wall Street no ha obert el parquet avui, per primera vegada des de l’11S. El metro tancat i la ciutat a l’espera. A l’espera de l’huracà Sandy, que s’acosta per mar deixant enrere un centenar de morts i quantioses destrosses materials al Carib.

Sandy? De debò? Avui, preguntant-me qui posa els noms als huracans, he fet una mica de recerca. M’estalvio la història per explicar bé com es fa avui en dia. Resulta que cada any, l’Organització Meteorològica Mundial i el Servei Meteorològic dels Estats Units elaboren una llista de noms. Són 21 noms de persona, alternant-ne de masculins i femenins en ordre alfabètic de la A a la Z. Si us sabeu l’abecedari i no us quadren els números us diré que s’estalvien les lletres Q, U, X, Y i Z perquè es considera que hi ha pocs noms que hi comencin. Cada zona del planeta té la seva pròpia llista.

Estem a finals de l’any 2012 i, mirant la llista de l’Atlàntic, veiem que, efectivament, tocava batejar-lo com a Sandy. Després vindrien Tony, Valerie i William.

Aquestes llistes es reciclen cada sis anys, però hi ha excepcions: quan un huracà o tempesta tropical és especialment destructiu, se’n retira el nom i no es pot reutilitzar fins al cap de 10 anys. Així queda registrat unívocament i s’eviten confusions en les cites històriques.   

Tornant al Sandy, explica el corresponsal de La Vanguardia que la ciutat està paralitzada a nivell de sistema, però que molta gent ha sortit al carrer en família buscant fer fotografies com un dia festiu. Algunes veus parlen d’exageració, però les autoritats remarquen que tota precaució és poca. Les imatges de catàstrofes meteorològiques estan a l’ordre del dia, i especialment present pels americans hi ha el Katrina, que al 2005 va matar gairebé 2000 persones. N’estarem pendents.

I per acabar, voldria fer al·lusió a algunes paraules que he llegit de gent molt crítica amb la cobertura mediàtica que estan tenint aquests preparatius, més enllà de la catàstrofe real. Una cobertura que ha superat fins i tot en volum d’informació tot el que ja ha provocat el Sandy al seu pas pel Carib. Ho trobo lògic. En primer lloc per proximitat cultural i proximitat migratòria. En segon lloc per un tema molt més cru. Sabem que el Mediterrani no ens farà passar mai tanta por, però si la primera potència mundial està paralitzada contemplant la força de la natura, nosaltres, com a mínim, hem parar reflexionar. És cruel restar importància a les morts centreamericanes perquè són estadísticament més probables. I segurament cal corregir-ho però, mentrestant, posem un ull a Nova York aquesta nit i aprenguem. Sóc dels qui renega d’estar sempre pendents del que fan els ianquis, però si fan les coses bé, és d’egòlatres no fixar-s’hi. Sobretot nosaltres que, quan cauen quatre gotes a Barcelona, provoquem un embús des de Cornellà fins a Sabadell. Bona nit.  

Mirall trencat: Hauteskunde i eleccións - P5 (22.10.12)

Ahir a la nit, després d’una jornada electoral intensa a Euskadi i Galícia, Twitter bullia d’activitat. Una de les bromes recurrents era la portada de La Razón. Us poso en situació: Paco Marhuenda, el director del diari, acostuma a penjar cada dia a quarts d’una la portada de l’endemà. Ahir, després dels resultats de Bildu a les autonòmiques basques, era presumible una portada contundent. Amb l’etiqueta #PorraPortadaLaRazón, molts tuitaires fèiem (m’incloc) broma sobre possibles titulars. Va arribar a ser el segon tema més comentat a Espanya, per darrera del Salvados del Jordi Évole, que entrevistava Artur Mas. Aquí a Catalunya, alguns dels tutaires més destacats, amb Quim Monzó al capdavant, també van iniciar una campanya posant-li presses a Marhuenda. Les bromes tenien més anàlisi del que sembla, i la cosa va durar fins que el director de La Razón va penjar la portada d’avui. El titular era completament seccionat, però poc polèmic: Aval absoluto a Rajoy.

Aquest és el punt de partida del que m’agradaria reflexionar. El popular Feijóo, a Galícia, no només ha revalidat la majoria absoluta, sinó que l’ha augmentat. Un president autonòmic que no s’ha vist gens castigat ni per les seves retallades ni per la nefasta gestió del PP a Madrid. És per fer-s’ho mirar. Alguns analistes el situen ja com a futur del partit quan un Rajoy, massa desgastat per les seves polítiques econòmiques, hagi de plegar. Realment, aquest senyor té molt mèrit. No puc fer gaire anàlisi del panorama polític gallec, però hi ha una doble lectura molt clara.

En primer lloc, el que passa a Galícia amb el PP és gairebé patològic i costa d’analitzar, una mica com a València. Galícia és la terra que ha vist néixer Rajoy, Fraga i un d’encara més enllà i bastant menys democràtic. Malgrat el seu incipient nacionalisme, el PP sempre hi mana còmodament.

En segon lloc, en aquest cas el senyor Feijóo no ha tingut ni oposició. “Ni está ni se le espera”, que diria aquell. El Partit Socialista Gallec ha caigut estrepitosament per culpa d’una planificació electoral nefasta, però també en sintonia amb la resta del PSOE, que encara va la deriva. Després de les eleccions d’aquí, veurem què passa amb Rubalcaba.

Dit això, ¿és aquesta majoria absoluta un aval per Rajoy? Lògicament no, que els gallecs votin d’aquesta manera no és extrapolable a la resta d’Espanya. És cert que a Feijóo no li ha passat factura, però si la lectura de l’executiu a Madrid és que a la gent no li importen les retallades o les gestions que estan fent, s’estaran equivocant molt. Només en poden treure una conclusió: a la majoria de gallecs no els desagrada del tot. Qualsevol altre afirmació és una suposició molt perillosa. El que no pot ser és que una majoria del PP a Galícia, només votada pels gallecs, s’interpreti com un missatge de tots els espanyols i en canvi la independència de Catalunya o els resultats a Euskadi només s’interpretin com a localismes. Això és fer trampa. Això és seccionar la realitat.

I precisament així tornem al titular de La Razón. Ens serveix de fil conductor, que no d’exemple. El titular només fa referència a Galícia. Hem d’anar més avall a la pàgina per trobar detalls sobre el que passa al País Basc.

Si la realitat política gallega se m’escapa, imagineu la complexa política basca. Faré el que pugui: el PNV i la nouvinguda, però sempre present, Bildu guanyen molta força. Només els nacionalistes del presumible lehendakari Íñigo Urkullu ja sumen tants escons com la resta de partits. El PP ha quedat ben lluny de ser una força a tenir en compte, i els socialistes s’han desinflat seguint la tendència estatal, però podrien pactar per formar govern. El que està clar és que els abertzale sumen una majoria absoluta aclaparadora, però és poc probable que pactin entre ells. Bildu i el PNV només sumen en nacionalisme. Un missatge, d’altra banda, prou contundent. Veurem com evoluciona la geometria del parlament basc. I no he fet cap valoració dels resultats de la recent legalitzada esquerra abertzale. Només dir que, per mi, és bo que la situació s’hagi normalitzat. Confio en que els centenars de milers de bascos que els han votat tenen més criteri que jo i, per descomptat, més que aquesta gent que escriu des de Madrid estant. La mateixa gent que tan aviat aplaudeix el Tribunal Constitucional per destrossar-nos l’Estatut com el critiquen durament per legalitzar Bildu. On no hi ha criteri, no cal buscar opinions. Bona nit.  

Mirall trencat: una escena independent qualsevol - P4 (15.10.12)

El passat dijous tornava de la universitat quan vaig presenciar, amb un realisme clarificador, la següent obra de teatre. Permeteu-me que us la llegeixi:

Acte primer

Un tren de rodalies aturat a l'estació de Plaça Catalunya. El vagó va ple de gent que torna a casa, són més de les 20h. El tren va amb retard.

Escena 1

Pugen set o vuit persones al vagó, dues d'elles, un home i una dona que semblen conèixer-se, troben els dos últims llocs lliures i seuen plegats. Quan el tren es posa en marxa, comencen a parlar.

Dona: (acalorada) Buf! Aquí se está mucho mejor eh?

Home: (afirmant amb el cap) Sí, sí. Es que nos hemos estado esperando mucho rato eh... con el calor que hace y encima con retraso.

D: Es una vergüenza. 

Passen uns minuts en silenci. Després, l'home reprèn el diàleg.

H: ¿Has oído lo del ministro este?

D: Ya ves. Madre mía...

H: ¿Cómo dice eso? Sólo crea más reacción, ¿sabes?

D: Sí, sí... Lo he leído. Hubo un ministro o algo que dijo lo mismo hace 80 años.

H: Mira, yo he sido educado en castellano porque soy de Gijón, pero mis hijos ya nacieron aquí y en el cole hablan catalán. Me parecería bien que les hicieran alguna asignatura más en castellano o inglés, pero la mayoría en catalán es lo mejor. El castellano ya lo hablan en casa o en la calle.

D: Claro.

H: Es que flipo con las declaraciones así. Cada día sale un imbécil y la lía. El de extremadura aquél... O los periódicos de Madrid.... Y este va y se cree que en el cole les manipulan para hacerlos independentistas. ¡El de cultura! ¡Por favor!

D: La gente quiere independizarse por otras cosas.

H: Claro que sí. El otro día leo que han invertido más en el Prado que en cercanías de Barcelona.

D: Con razón va el tren como va y ahí todos sudando en el andén...

H: Que les den hombre. Si no lo quieren ver, "ya se ho trobarán". Yo no soy independentista ni nada, pero lo mismo me cojo la estelada ya dentro de poco porque nos están tomando el pelo y encima se ríen.

Fi d'escena. 

Cau el teló. Només puc aplaudir la realitat, que trascendeix l’escenari. Bona nit.