Mirall trencat: És el joc polític, estúpids - P11 (25.11.13)

Una vegada més, no acabo de saber triar el tema de la setmana entre totes les notícies que ens arriben. I mireu que n’hi ha per triar! N’hi ha de dolentes i també n’hi ha de... de... la majoria són dolentes, normalment.

Aquests dies tenim el president Mas a l’Índia establint sinergies amb Gandhi, tot i que humilment crec que la Índia actual, que és una potència emergent i tot el que volgueu, no és un bon mirall on mirar-nos. O potser sí, perquè a cop de tisora mai se sap com acabarem. Uf, aquesta darrera frase contenia altes dosis de demagògia, perdoneu-me. En qualsevol cas, tot s’hi val per atraure inversors rics. Com la onada d’inversors immobiliaris que ha desembarcat a Barcelona per comprar edificis emblemàtics de la ciutat, com ara la Torre Agbar o l’edifici del Deutsche Bank, per a fer-hi hotels de luxe. I ja han preguntat per l’antiga seu de Banesto a Plaça Catalunya, ara en desús. El moment per a ells és immillorable, és la combinació perfecta: preus del sector molt baixos i turisme de luxe a l’alça. És la Barcelona que volem? No ho sé, que ho decideixin els barcelonins que nosaltres prou feina tenim amb Montcada, malgrat no s’hi facin hotels cars. A curt termini són diners i llocs de feina i, a llarg termini, ja s'ho faran els que hi siguin llavors.

Mentre el president és a la Índia en viatge oficial, l'oposició d’esquerres és al carrer fent costat a les enèsimes protestes contra les retallades i contra l’escandalosa llei del PP que pretén tenir-nos a tots més controlats. Una llàstima que l'oposició només hi sigui quan és oposició. Després (o abans, en el cas dels verds amb el tripartit), “donde dije digo, digo Diego”.

Esquerra calla i espera a que es faci la consulta per moure fitxa. Però que vigilin perquè quedar-se quiets és una estratègia de la millor escola Rajoy...

I la resta poca cosa. Per una setmana no em voldria ficar amb Pere Navarro, que estava a Andalusia fent amics al congrés del PSOE andalús. Fent d’aquells amics que mai et fallen quan cal apunyalar-te per l’esquena. Ai! Veieu, ja hi he tornat a caure. Perdona Pere, no ho puc evitar. De Rubalcaba i Chacón millor no parlem. Deixem que s’ho facin tot entre ells.

Per cert, abans de passar a la plana d’Internacional deixeu-me posar èmfasi en la llei de Seguretat Ciutadana que prepara l’executiu de Rajoy. Hi he passat molt de puntetes i crec que val la pena explicar-la. De moment és un avantprojecte del Ministeri d’Interior que pretén, entre altres coses, endurir els càstigs contra la protesta social ciutadana. Per exemple fer un “escrache” davant la casa d'un polític, fer concentracions no avisades prop d'institucions com el Congrés dels Diputats o gravar i difondre imatges d'agents de les forces de seguretat en l'exercici de les seves funcions seran considerades infraccions molt greus i, per tant, podran ser castigades amb una multa d'entre 30.001 i 600.000 euros. Alguns ja l’han batejat com a "llei anti-15M" o "llei mordassa". És vergonyosa, indignant, escandalosa i mil adjectius pejoratius més. És apropar-nos més a un passat en blanc i negre que al futur. És de traca, vaja. No tindrem dret ni a protestar. Gallardón té sort que al consell de ministres n’hi hagi un, Wert, que provoca més polèmica que ell, perquè entre la reforma del codi penal, les polèmiques taxes judicials i això últim, s’hi està lluint. Veurem si tots els diputats opositors que ara posen el crit al cel són capaços de tirar-la enrere en quant arribin al poder. És clar que, veient les enquestes que segueixen donant la majoria al PP, encara que no sigui absoluta, podem esperar asseguts a que arribi aquest canvi de govern. En fi, aprofiteu per indignar-vos molt ara que fins i tot això s’acaba. Ja se sap, tot plegat ens passa perquè ens hem indignat per sobre les nostre possibilitats.

Ara sí, canviem de prisma i parlem del món. Ahir Barack Obama s’apuntava un “minipunt” en liderar l’acord històric entre l’Iran i les sis potències mundials pel que fa al programa nuclear de la república islàmica. L’Iran frena el seu procés d’enriquiment d’urani a canvi d’un alleujament de les sancions econòmiques a les que està sotmès. El recent canvi de govern a l’Iran ha estat un element clau en aquest apropament sense precedents que, en teoria, redueix el risc de guerra a la zona més delicada del planeta. Israel a banda, que ho ha qualificat d’error històric, les sis potències ho entenen com un bon gest cap a la normalització del país envers la comunitat internacional. És difícil opinar sobre un tema tan complex, però em sembla una bona notícia tenir un Iran més obert i dialogant. És un país amb un potencial enorme que ha de jugar un paper fonamental en l’estabilització de la zona. És un primer pas que ja veurem on ens porta. Bé, potser no ho veurem perquè, si s’aconsegueix, es trigaran molts anys, però benvingut sigui el gest.

Per acabar, al tancament d’aquesta edició, el titular de tots els diaris era que Carlos Fabra, l’expresident de la diputació de Castelló, ha estat condemnat a 4 anys de presó per frau fiscal. A més haurà de pagar una multa a Hisenda. Així ho ha decidit l’Audiència de Castelló després d’un llarg procés judicial. Jo sóc molt de respectar la tasca dels jutges i bla, bla, bla, però senyoria, 4 anys em sembla una sentència ridícula. A més, ja veurem si hi acaba ingressant entre els recursos, els antecedents, les fiances o les desaparicions a l’estil Paco Camps. Com a mínim, el risc de fuga per aire és nul, estant a Castelló. Bona nit.

NOTA: El títol del present Mirall trencat ve donat per aquesta popular frase.

Mirall trencat: El PSC i altres catàstrofes naturals - P10 (18.11.13)

Com sempre que no hi ha un tema destacable per damunt dels altres, aquesta setmana em toca fer un poti-poti d’allò més indigest per comentar l’actualitat.
En primer lloc, m’agradaria viatjar amb vosaltres a Galícia per ajudar els gallecs a posar-se les mans al cap. Resulta que el desastre del Prestige, segons la justícia, no té cap responsable. Va ser un accident i la única traça de culpabilitat ha recaigut sobre el capità del vaixell: ha estat condemnat a menys d’un any de presó -que no complirà- per imprudència. Ara no voldria barrejar peres amb pomes, però al cap i a la fi tot plegat és fruita: si fa unes setmanes amb el tema del tribunal d’Estrasburg i la doctrina Parot reflexionava que la justícia no pot dependre dels sentiments, amb el vessament de petroli més greu de la història hauria d’aplicar el mateix criteri. I vaja si l’aplico. Entenc que va ser un accident imprevisible i sense responsables de la causa. Per això el jutge, gallec i més empastifat de chapapote que nosaltres, ha absolt els presumptes culpables. El sumari del cas és de centenars de pàgines i, si l'empresa i el vaixell complien totes les directrius de seguretat, accepto que va ser un accident. Fins i tot accepto, tot i que em costa bastant més esforç, que l’actuació del govern d’Aznar va ser la que havia de ser en unes condicions tan desgraciades, que superaven tota capacitat de reacció. Ho accepto. Ho acceptem amb resignació. Però que la tragèdia va passar és un fet i, si bé no hi ha responsables, hi ha d’haver actuacions per evitar que es repeteixi. Potser el vaixell complia les normes, però: i si les normes no eren suficients? I si és la pròpia legislació la que és massa permissiva? Si us plau, mirem-ho bé que ens hi juguem molt. És que veient les imatges d’aquells dies se’m posen els pèls de punta. Els gallecs no criden “de quen é a culpa?” sinó “nunca mais”. Doncs això.

I feta la reflexió políticament correcta, deixeu-me dir que com a país i com a societat tenim un problema quan no trobem responsables ni al Prestige, ni al Madrid Arena, ni a l’accident de Santiago, ni a l’accident del Metro de València... Ens ho hauríem de fer mirar. Més que res perquè queda molt sospitós quan després multes amb milers d’euros algú que defensa casa seva amb un “escrache” o algú que es baixa una cançó. Una mica de coherència no estaria gens malament.

En segon lloc, sense abandonar el capítol de desastres naturals, tornem cap a Catalunya per parlar de l’Empordà i l’incendi que han patit aquesta darrera setmana. Semblarà mentida que passés, després dels últims tres dies en què no ha parat de ploure, però va ser ben real: es van cremar més de 500 hectàrees, sobretot per culpa del vent, que és el pitjor enemic dels bombers. Tots teníem al cap l’incendi de l’estiu de l’any passat, també a l’Empordà. Un cop extingit, els agents forestals busquen indicis que expliquin l’origen del foc i si aquest va ser provocat. En qualsevol cas, aprofito per reivindicar sentències més dures contra els autors dels incendis provocats, ja sigui intencionadament o per negligència. Haurien de ser càstigs exemplars. Fins i tot trobaria bé multar amb més contundència qualsevol comportament negligent en zones de risc. Des de cremar matolls fins a llençar una burilla de tabac per la finestra del cotxe. Perdoneu, però és veure que es crema el bosc i m’encenc com si fos un arbre més. Em supera i m’entristeix moltíssim.

I parlant de coses que em superen i m’entristeixen, parlem del PSC. Ja ho he explicat altres vegades i no m’agradaria fer-me pesat, però sempre he pensat que, en un altre país, en un país normal, el meu vot seria socialista. I en canvi aquí no ho és, no em deixen que ho sigui. I és això el que em fa patir. Aquest cap de setmana, en el seu consell nacional, Pere Navarro va sortir més reforçat que mai pel gruix dels membres de la direcció del partit. A més, espera que cap dels anomenats "crítics" trenqui la disciplina de vot quan els diputats socialistes abandonin el camí de la consulta que ha emprès la majoria del Parlament. Baixen del tren del dret a decidir. D’una banda fa pena que així sigui perquè la seva força, tot i que està en hores baixes, seria molt benvinguda i és important per sumar en favor de la consulta. De l’altra, me n’alegro: per fi hi ha una mica de coherència i es posicionen d’una vegada per totes. Comprenc que el partit engloba una gran diversitat social i que no pot ser tan estable com altres més políticament extremats però, de tant girar a una banda i a una altra, els seus votants devien estar marejats. Ja n’estaven tips de sentir “ara sí” al Parlament i “ara no” quan hi havia Rubalcaba davant. En Pere ha triat PSOE i ho ha fet amb el suport ampli dels dirigents del partit, així que res a dir. Un altre tema són els seus votants que, segons les enquestes, no ho tenen tan clar com els que manen. Veurem què passa.
De moment, ens seguiran venent que estan a favor del dret a decidir, però només si l’Estat l’autoritza. No veuen la contradicció? No pots demanar permís per decidir perquè llavors ja no decideixes. En tot cas pots buscar acords per facilitar les coses però, Pere, si creus que en uns mesos aconseguiràs canviar a corre-cuita la mentalitat del Congrés i la Constitució, després de 30 anys d’intents frustrats, és que ets massa innocent per ser polític. I si creus que tens més temps per fer-ho, és que els dos últims 11 de setembre t’has tapat molt fort les orelles i els ulls. En qualsevol cas, el que em preocupa és que surtis a la foto amb la Camacho i el Rivera, t’ho dic com a teòric votant que, teòricament, us aprecia. O us apreciava, ja no ho sé. Bona nit.

Mirall trencat: Noms propis - P9 (11.11.13)

Em ve al cap, ara que el tindrem dos mesos lluny dels terrens de joc i ja l’enyoro, un Leo Messi infantil que ens convidava, en un espot publicitari de la marca que el patrocina, a recordar el seu nom. “Soy Leo Messi, recuerda mi nombre”. I vaja si el recordarem: és un nom d’aquells que haurà quedat gravat a foc en les nostres memòries, d’aquells que perduren.

Els noms que són per sempre ho són perquè fan coses grans. I les coses grans poden ser bones (Gandhi) o dolentes (Hitler). En qualsevol cas, són memorables. Ara bé, els noms eterns no sempre pertanyen a persones. Els llocs també tenen noms propis que poden resistir l’oblit de la memòria col·lectiva: Pompeia o Babilònia, per posar només un parell d’exemples. I encara se m’acudeix una tercera categoria de noms propis impermeables al pas del temps. Són noms de persona per caprici dels meteoròlegs i facilitat burocràtica, però no pertanyen a ningú concret. Com ja haureu endevinat, i aquí és on volia anar a parar, em refereixo als fenòmens atmosfèrics. El primer que recordo és l’huracà Mitch, l’any 98. Jo en tenia set i vaig passar força por veient-ne les imatges. Regions d’Hondures i Nicaragua esborrades del mapa, devastades per la impotència. Després han vingut el Rita, el Wilma, l’Ike, el Katrina o el Sandy, entre altres. Tots ells són noms retirats de la llista. Cap altre fenomen podrà batejar-se igual. Són eterns més enllà de les xifres de morts, desapareguts i evacuats. Més enllà dels danys materials quantificats en milers de milions dòlars.

I aquests dies hem d’afegir a la tràgica llista un nom que tampoc oblidarem mai: el tifó Haiyan. Ha colpejat les Filipines amb tanta força que ja es parla de gairebé 10 milions de persones damnificades. Regions castigades recentment per altres inclemències del temps estan ara devastades, sense aigua ni electricitat. De moment, les autoritats calculen entre 10.000 i 12.000 persones mortes directament per la destrossa que provoquen els vents a més de 300 km/h i l’aigua que s’hi alia per estendre el caos. Però també remarquen una cosa: l’atenció ara ha d’estar posada en els supervivents. La misèria és font de malalties, desnutrició, deshidratació i pillatge. Les autoritats de la ONU sobre el terreny ho comparen amb el tsunami del 2004. Una autèntica barbaritat. I sempre els toca als mateixos.

Després de dies com aquest és immoral i, sobretot, estèril, queixar-se per altres coses. La setmana vinent, si tot va bé, ja tornarem a mirar-nos el melic. Ara vull que fem un exercici. És impossible entendre què vol dir 12.000 morts. O 10.000. Són xifres que associem a “moltíssims” i ja està, com si fóssim nens petits. És normal: no som capaços de copsar la magnitud del drama. I sort en tenim perquè, si no, ens tronaríem bojos de dolor. De totes maneres, l’exercici es pot encarar de manera diferent: la clau és no contemplar la totalitat de la xifra. Hem de desgranar-la per intentar apropar-nos a la realitat, ni que sigui per un segon. 10.000 és un nombre que pot ser contemplat com una suma de números u. Vull dir que cadascuna de les persones és u. És un com tu i com jo. I ja no és. Està mort. No sé com dir-ho... Deixeu-me aprofitar l’avinentesa del desè aniversari de la mort de Martí i Pol per llegir-vos un breu poema seu que parla precisament d’això, de la mort de l’individu un dia qualsevol, com ahir, com avui. Potser d’aquesta manera ens entenem millor. Sovint la poesia ens serveix per arribar on no hi arriba la prosa. I diu així: 

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca

i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrere.
                                                Miquel Martí i Pol

Doncs això però 10.000 vegades, o les que siguin finalment: una tragèdia, vaja. 

Em dic Haiyan, recorda el meu nom. Bona nit.

Mirall trencat: Carta oberta a Emilio Botín - P8 (04.11.13)

Els que em coneixeu bé sabeu que estic matriculat al segon curs de novel·la del Laboratori de Lletres, on ens ensenyen tècniques narratives i conceptes fonamentals per aprendre a escriure una mica millor. Doncs bé, la setmana passada el professor ens va posar un exercici per treballar la narració en segona persona. I què millor per fer això que escriure una carta? Es tractava d’escriure-li una carta ni més ni menys que a Emilio Botín, el president del Banc de Santander, parlant-li sobre unes declaracions seves força recents. Vaig escriure la carta pensant en el Mirall trencat perquè, de fet, la temàtica era molt adient a aquest espai. Així doncs, després de passar-la per les crítiques de classe i corregir-la una mica, és lògic que la vulgui compartir aquí. La original era en castellà (en Botín no parla català) però la he traduït perquè ara no va per ell, ara va per vosaltres.

Montcada i Reixac, 29 d’octubre de 2013

Senyor Botín,

Li escric per comentar-li que fa uns dies, en una d'aquelles estones lliures que tinc entre la facultat i l'estació, vaig ensopegar amb unes declaracions seves dignes d'anàlisi. Deia, a Nova York i davant de possibles inversors, que “vivimos un momento fantástico” i que “el dinero está entrando a espuertas en España”. El meu desconcert inicial va ser majúscul, però em vaig obligar a seure i meditar per trobar un sentit a les seves paraules. Disculpi l’abús matemàtic, però és de les coses que em van ensenyar a classe abans de les retallades i m’agrada fer-ho servir sovint, perquè no s’oxidi.

La primera disjuntiva que vaig trobar en escoltar-lo va ser: està parlant amb ironia o ho fa seriosament?

Teorema 1: parlava seriosament.

Demostració: suposem que el teorema 1 és fals i que, per tant, parodiava la conjuntura econòmica del país. Això implicaria riure’s dels seus conciutadans, cosa molt possible, però també suposaria que no es pren seriosament el seu treball. Coneixent els mal dissimulats interessos que deriven del càrrec que ocupa, podem assegurar que amb els diners no fa broma, així que arribem a una contradicció. Per tant, el teorema 1 queda demostrat.

Entesos, tot el que va dir anava de debò però: és veritat o és mentida? Sent rigorosos matemàticament, que parlés sense ironia no implica que digués veritats. De fet, el conegut axioma "qualsevol banquer menteix fins que es demostri el contrari" m'obliga a enunciar i provar el següent:

Teorema 2: deia la veritat.

Demostració : suposem, de nou, que el teorema 2 és fals, que mentia. Podria ser, ja que tot val per atreure inversors i aquesta és una de les seves obligacions. El cas és que els inversors han respost positivament a les seves paraules. Permeteu-me citar un titular recent d'El País que ho il·lustra: “Bill Gates invierte 113,5 millones en FCC y se convierte en el segundo accionista”. Ell es va creure les seves mentides. És a dir que Bill Gates és un crèdul estúpid. Ho veu? Aquest mètode s’anomena reductio ad absurdum (reducció a l’absurd). Òbviament, l'home més ric del món no és imbècil i no va pel món creient-se mentides. Com bé sabrà , hem arribat a un absurd, així que hem d'haver acceptat una falsa premissa. Efectivament, la premissa que diu que vostè “mentia” és falsa i, per tant, el teorema 2 queda demostrat.

En resum, tenim demostrat que parlava seriosament i que, a més, deia la veritat.

Així doncs, finalment, de tot això se’n desprèn un corol·lari.

Corol·lari 1: som rics, adéu a la crisi!

He d'admetre que, quan vaig arribar a aquesta conclusió, vaig embogir: vaig anar a comprar-me un cotxe i un xalet als Alps suïssos, pres de l'eufòria. Una eufòria que se’m va passar de seguida, en quant vaig mirar el compte corrent. Però llavors, lluny de renunciar a la meva nova riquesa, vaig recordar les llegendes que s'expliquen de quan els bancs donaven crèdits. Així doncs, em vaig dirigir a l'oficina del Santander més propera a demanar un préstec. Vaig demanar per vostè però no hi era (devia estar a classe d’anglès), així que em va atendre un senyor amb corbata molt simpàtic. I em va dir que no. Res. Ni un euro. No hi ha diners. No som rics. Què estava passant? On havia fallat el meu mètode matemàtic? Vaig córrer a casa a repassar els càlculs i no vaig trobar l'error.

Va ser més tard, llegint el diari, quan tot se’m va fer evident. Al costat d'un titular que deia “Sólo 30 familias manejan la riqueza en España” hi havia una foto de vostè. Mida carnet. Somrient. Eureka! Botín: quin cognom tan ben triat, lladre!

Atentament,

Albert Vilalta.

Bona nit.

Mirall trencat: els "Ultradrets" Humans - P7 (28.10.13)

Ahir a Madrid i, per extensió, a la resta del país del que encara en formem part, es va viure un dia trist. Parlo de la manifestació en contra de la recent sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la doctrina Parot. No vull entrar al debat sobre la sentència en sí. Ni sóc jurista ni disposo de tot el coneixement necessari per parlar-ne amb propietat. I m’atreviria a dir que afortunadament, perquè no voldria haver de jutjar el Tribunal dels Drets Humans. El que està clar són els fets: Estrasburg va llegir la Declaració Universal per la qual vetlla, va llegir també algunes lleis espanyoles i hi va trobar contradiccions inadmissibles. Després, va mirar l’excel on hi té la llista de països que ratifiquen la Declaració Universal amb la seva signatura i hi va trobar Espanya. Per últim, va comprovar que Espanya no estigués dins el grup de països que es poden passar la Declaració pel forro impunement i va veure que no, que estem dins del grup dels teòricament obedients. Automàticament, gomet vermell per a l’executiu de Rajoy i una crida imperativa a l’ordre. La sentència, pels qui no hi entenem, ve a dir: "arreglin aquest bunyol de legislació que tenen amb els presos d’ETA."
La reacció del govern: primer, incredulitat; després, una mica de manipulació i, per últim, resignació. La reacció de les associacions de víctimes: indignació absoluta. I la reacció de l’entorn abertzale: satisfacció perquè es faci justícia.
Aquests són els fets preliminars.
No em crec tots els periodistes que omplen rius de tinta dient que entenen les víctimes. No. O ets víctima i sents el que has de sentir o no ho ets i, per tant, no ho pots sentir. L’empatia, en casos tan extrems, perdoneu-me però no serveix per res. D’altra banda, la llei no es pot fer des del punt de vista parcial del dolor. Segur que molts dels qui ens oposem a la pena de mort canviaríem d’opinió en casos concrets, propers a nosaltres emocionalment. Però per sort hi hauria un cap fred, vestit amb toga, que ens impediria cometre bogeries. Aquí passa el mateix. Els drets humans són universals i no poden dependre del cas. Això és el que ens fa civilitzats.
Tornant al principi, al fil del que volia parlar avui, ahir va haver-hi una manifestació convocada per l’associació de víctimes del terrorisme pels carrers de Madrid que clamava contra la sentència del Tribunal. Això, en sí, no és trist. La gent ha de tenir dret a expressar-se i és ben lícit estar en contra d’una sentència judicial o d’una llei. Fins i tot en contra d’una constitució, que no se n’oblidin els amnèsics selectius de la caverna. El que és trist és veure la manifestació polititzada, veure l’ala més dretana del Partit Popular jugant amb els sentiments de les víctimes com si fossin plastilina, veure moltes banderes amb àguiles nostàlgiques de temps passats i, sobretot, veure-ho tot barrejat sense cap mena de sensibilitat però amb una coherència històrica que fa esgarrifar.
Què devia pensar Europa en veure que, els mateixos que adverteixen Catalunya dels perills de quedar-se’n fora, reneguen del Tribunal més important que hi ha a la Unió?
Doncs devia pensar que Espanya comença a mostrar símptomes de contagi. El contagi d’una malaltia que cada vegada s’estén més de pressa pel vell continent: l’ascens imparable de la ultradreta. El que va començar en petits brots als països nòrdics, ara ja és ben present a Itàlia, Àustria, Hongria i altres països centreeuropeus, Grècia, on tenim ben recents les detencions de parlamentaris d’Alba Daurada per l’assassinat d’un cantant d’esquerres i, fins i tot, aquesta radicalització ja amenaça l’Elisi a França. Aquí, un exemple seria Plataforma per Catalunya, que comença a treure el cap, i també manifestacions com les d’ahir, amb dirigents del PP al capdavant, dient-li amb insolència a l’Europa moderada que les lleis d’Espanya les fa Espanya i punt. La ultradreta ha tornat per quedar-se. És obvi que tot plegat surt, principalment, del descontent d’un sector de la població europea molt influenciable i incendiari. Ai mare, el panorama que ens ve a sobre si no ho sabem aturar, democràticament, a temps. Agafeu un llibre d’història i llegiu-ho vosaltres mateixos, no us caldrà anar gaire pàgines enrere. Bona nit.

Mirall trencat: Tenim raó. I què? - P6 (21.10.13)

Els nens petits acostumen a marranejar i a plorar per cridar l’atenció i expressar opinions. És una eina comunicativa com qualsevol altra, especialment molesta i, precisament per això, força útil. Quan creixen una mica, el plor es va fent més racional, passant a ser una eina al servei de les seves retorçades ments. Manipulen els adults de manera més o menys conscient durant uns anys d’esplendor, on són considerats els reis de la casa. Fins que un bon dia, sense previ avís, el mètode no funciona. De cop descobreixen que s’ha acabat el “chollo”, que s’han quedat sense maneres d’imposar la seva voluntat. L’experiència em diu, a més, que els nens que arriben abans a aquest punt són millors persones, però això és un altre tema. Fins i tot hi ha casos de gent que mai surt d’aquesta etapa, però també això és un altre tema. Si en voleu més informació, mireu-ne els documentals de Tele 5 o de MTV a Gandia.
Tornant al tema principal, moltes vegades els nens saben que no tenen raó o que la raó la tenen els pares i que els adults actuen pel seu bé. Però això tant se val. Tot i saber-ho, és de naturalesa humana aferrar-se a la pròpia raó per sobre la dels altres. I de nens encara més. Tossuderia, se’n diu. Jo tinc raó perquè sóc jo, tot i que sé que la tens tu. De fet, només la tens si ho accepto, i no ho vull acceptar. Ara bé, com tots descobrim més tard, quan som grans, els adults també s’equivoquen. Personalment, recordo l’impacte que em va causar descobrir un dia, sent un nen encara, que jo tenia raó i un adult no. Però no parlant de minúcies de la vida, sinó d’algun tema gran, amb ètica o moral al darrera. Quina sensació de plaer. El plaer de tenir raó o creure-ho fermament, que és el mateix. I després del plaer, la por de veure que el referent adult no és infal·lible, que també la caga i que ai mare com em puc refiar d’aquesta gent. Us va passar? No? Digueu-me estrany.
I per què us foto tot aquest rollo de psicologia infantil barata? Doncs perquè tinc una sensació similar des de fa un temps amb la nostra classe política. Noto que tenim raó de queixar-nos, manifestar-nos, plorar, marranejar i cridar cada dia i que encara faríem curt. De fet, fem curt. Diuen que tenim els polítics que mereixem. Ostres, potser la majoria absoluta del PP o la victòria de Convergència i Unió és culpa nostra, però arriba a un punt que, veient tot el ventall d’opcions, un pensa que no hi ha res de bo per triar i que estem perduts. De debò ho mereixem? Em sembla que nosaltres ja hem reconegut i pagat amb escreix tots els nostres pecats mentre que els altres culpables d’aquest desastre, no.
Què vol dir Narcís Serra, ex-president de Catalunya Caixa, quan va als jutjats i diu que els sous milionaris dels directius de l’entitat estaven ajustats als preus del mercat? Ah, d’acord, Narcís, tranquil. Si tots els bancs fan el mateix i si el Banc d’Espanya coneixia els sous i els aprovava, no passa res. Disculpa les molèsties. Va home, va. Una mica de dignitat, si us plau.
I un matí obres el diari i veus que un ha plantat a l’altra per no complir el protocol. I després l’altre decideix que ara no convida el primer a un acte, com a venjança. Però això què és, un país o una classe de tercer d’ESO? Amb tots els respectes per les classes de tercer d’ESO.
I després, més avall, un titular diu que el ministre de torn segueix fent de les seves mentre la comunitat prepara vagues massives que ni s’escoltarà en nom de la majoria absoluta i la democràcia.
I pressupostos que no quadren, i governs paralitzant el món perquè l’ala d’ultradreta no vol reforma sanitària universal. I els que semblen bons perquè tenen premis Nobel de la Pau ara resulta que han espiat les comunicacions de tothom, dins i fora del seu país. I un país governat per socialistes que agafa una nena immigrant d’un autobús escolar i l’envia al seu país amb tota la seva família.
I, quan les desgràcies et semblen llunyanes, gires pàgina i encara llegeixes que a l’ambulatori del teu poble va morir un nadó de dos mesos i mig. I que no es va fer tot el que es va poder perquè no tenim els protocols que es necessiten en casos així. Però la culpa no és de les retallades, no, perquè ens podem permetre el luxe de portar un helicòpter que s’estigui aterrat al mig del carrer durant una hora, mostrant-nos la seva grandesa imponent i fent una tràgica metàfora sobre la incapacitat manifesta dels grans, els de dalt, de trobar solucions pels més petits, els de baix.
I vinga a sumar indignació. Diuen els experts que això algun dia petarà, de fet molts apuntaven la crisi com a pet i punt de partida per a un nou ordre mundial, més just i més bo. Jo m’ho vaig creure perquè, com quan era petit, pensava que els qui ens manen sabien i tenien més raó més que jo. Doncs, o està trigant massa o em sembla que no va així. Sento el plaer de saber-nos moralment més correctes i bons que ells, però després m’envaeix la por perquè ens porten a la ruïna total en benefici propi. Què fem? Bona nit.

Mirall trencat: 12-O, anem bé - P5 (14.10.13)

Dissabte passat va ser 12 d’octubre i de bon matí vaig agafar un tren de rodalies per anar a Barcelona. El meu destí, però, no era Plaça Catalunya; era l’estació de Sants, on havia d’agafar un altre tren que em portés fins a Sitges, al festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. La cita ja està marcada i fixada al meu calendari anual, m’encanta descobrir pel·lícules poc comercials i m’agrada gaudir l’ambient de la ciutat amb els amics.

El cas és que, de nou al tren que em portava a Barcelona, al mateix vagó on anàvem nosaltres, hi havia unes quantes persones amb banderes espanyoles que anaven a la manifestació per la unitat d’Espanya. Primer, en veure les banderes, vaig pensar que feien el ridícul. Després vaig veure’m a mi mateix portant la senyera el dia onze de setembre i vaig reflexionar. Em vaig obligar a fer un exercici d’empatia i objectivitat, a mirar-me eI tren des de fora del vagó. És obvi que, de totes les opinions que hi ha en aquest complex debat, la que he adoptat jo em sembla la millor per mi i pels meus, la més justa i la més bona. Si no, no la defensaria. Ara bé, això no treu que pugui entendre la gent que n’ha pres d’altres. Sempre que aquestes altres no afegeixin àguiles o fletxes al debat. Podem discutir tranquil·lament tot el que vulgueu, però el feixisme està fora de tota aproximació amistosa. Les fronteres del joc han de quedar clares i, paradoxalment, podem dir que l’extremisme es queda fora de joc de manera radical i sense condicions. No em feu filosofar sobre el bé i el mal ara, que és molt tard.

I llavors, mirant aquella bandera que em representa per obligació però que ho fa, vaig canviar de postura. De mirar-me’ls de reüll vaig passar a aplaudir-los per dins. M’agrada que la gent es mogui per defensar cívicament la seva postura. Això ens normalitza com a societat i com a país o regió d’Espanya.

I l’endemà vaig llegir la premsa i vaig alegrar-me que no es parlés de cap incident remarcable al llarg de tota la jornada. Sempre menyspreant de l’equació totes les connotacions d’ultradreta, que hi van ser presents. A mi em faria molta pena ser unionista i veure que la dreta més rància es barreja amb les meves opcions personals. De fet, hi deu haver molts casos de persones d’esquerres i unionistes que no saben què fer i s’han quedat a casa repetidament. No poden anar a la Via Catalana perquè no volen la independència. No poden sortir de casa el 12 d’octubre perquè amb tant militar i tanta àguila els agafaria un cobriment. De fet, no cal ni que siguin d’esquerres. Simplement, en cas que no siguin gaire de dretes potser ja no els ve de gust abanderar-se al costat de certs energúmens. Tanmateix, si no volen la consulta poden quedar-se a casa i votar el PSOE, després de qüestionar severament la seva concepció de la democràcia. Però al menys tenen una opció. Si, en canvi, volen la consulta per votar no, ho tenen endiabladament complicat amb el ventall polític i social actual. Caram, som un país (o dos països) complicat (o complicats).

En qualsevol cas, dissabte tot va anar bé i l’ambient va ser familiar i pacífic. La majoria silenciosa de l’Alícia va convertir-se en una minoria sorollosa. Com que jo no sóc curt de gambals, i procuro no ser un mentider ni un demagog, no diré que tota la gent que es va quedar a casa, la nova majoria silenciosa, és independentista. Simplement, no sé què és ni tan sols si és. Ni jo ni ningú, que no us enganyin. I només hi ha una manera d’esbrinar-ho.

Les comparacions són odioses, però en democràcia els percentatges són el que compta. I si comparem els dos moviments oposats, les manifestacions independentistes front a les unionistes, hi ha molta diferència. Fins i tot comptant les xifres de l’organització més les de la delegació del govern més les de la guàrdia urbana sumades totes juntes i sense considerar que molta gent va venir de fora de Catalunya, els números estan molt lluny dels dos últims onze de setembre. Probablement això ens mostri la realitat de país, però també és cert que la capacitat de convocatòria de l’independentisme és, ara per ara, a anys llum del moviment unionista. És el que passa quan un moviment surt del poble i de la voluntat de canvi i l’altre surt bàsicament dels polítics. Tots dos són legítims, no ens equivoquem, però són fonamentalment diferents, i això es nota.

En resum, crec que és bo per tots que ens comencem a ensenyar les cartes i a mesurar les forces per avançar en la partida. Això vol dir que, com a mínim, hi ha partida. I als demagogs com Albert Rivera, que diuen que el procés independentista crea tensions, li diré que és ben al contrari. Catalunya tenia una massa social independentista adormida, però existent al cap i a la fi, i això era un problema latent fins i tot per al conjunt d’Espanya. Tard o d’hora hauria esclatat. Més val que sigui quan abans millor. Són aquests tipus de crisis les que equilibren socialment un país. És ara, amb tothom a cara descoberta, quan podem ser lliures d’opinar, debatre, argumentar i defensar les nostres opinions per, finalment, votar i decidir què fem. Bona nit.