Mirall trencat: Sant Jordi - P26 (29.04.13)

Ho confesso: tinc debilitat per Sant Jordi. M’encanta. És un dia meravellós en molts sentits. Ni tan sols el context de crisi brutal que patim aconsegueix enterbolir-lo. De fet, sempre pots trobes joies ocultes en les piles de segona mà; fa un parell d'anys que ho aprofito i us ho recomano. Remeneu, trieu i regaleu-vos un llibre per un parell d’euros. Tampoc la imparable proliferació dels llibres electrònics sembla debilitar la venda de llibres en format arbre mort. I, ja que parlem de plantes, les roses que tan bé complimenten un dia de cultura com aquest, juguen un paper important i li donen un toc de bellesa a l’assumpte. No em negareu que a Montcada es respirava diferent el dimarts passat. Era fantàstic caminar carrer Major amunt i carrer Major avall creuant-te amics i coneguts, intercanviant opinions i comentaris. Potser vaig recórrer-lo més de deu vegades. I si vau tenir la oportunitat i les ganes d'anar a Barcelona, on coneguts pocs però gent tota, també deuríeu gaudir de valent... En fi, que em cremen els llibres al prestatge i tinc moltes ganes de llegir-me'ls tots i que torni a ser Sant Jordi. És un dia en el que fem goig com a país, com a ciutat, com a poble i com a persones. De fet, som tan perfectes aquest dia que fins i tot accepto a considerar el canvi de data de la Diada Nacional de Catalunya que proposa Ciutadans. Només accepto el debat, eh? Que l’11 de setembre significa moltes coses, segurament més nobles, i s’hauria de pensar bé. 

En qualsevol cas, què us sembla si per acabar deixo el debat patriòtic per un altre moment i li faig un humil homenatge a Sant Jordi llegint-vos un conte breu que vaig escriure fa exactament un any, per aquestes dates? 

Bé, no teniu ni possibilitat de rèplica ni elecció, així que som-hi: 

Molt bé, tornaré a explicar-t’ho. Una vegada més. Una i prou. Era un dia que feia molt fred. En sortir de casa amb la bufanda posada, l’alè desviat per la llana m’havia entelat les ulleres. Per això ara portava la boca descoberta i els llavis entumits. Caminava arraulit dins l’abric amb les mans a les butxaques. Em fascinava el baf blanc que dansava al voltant del meu cos instants abans de perdre’s en l’hivern. Encara era de nit, però la ciutat començava a despertar-se. Com sempre, anava tard. El meu rellotge ja marcava les set tocades. En arribar a la boca del metro, un aire calent em va abraçar. Vaig baixar les escales d’una revolada. Amb les mans fredes, la cartera em va relliscar quan buscava el bitllet. Em vaig ajupir, la vaig recollir maleint la meva sort i em vaig aixecar. Tres gestos. Tres segons. Aquells tres segons són el sentit de la meva vida. Aquells tres segons són tu. Les barreres es van obrir i vaig córrer el segon tram d’escales mecàniques avall. Sentia el brogit del metro a l’andana. Un xiulet intermitent va ressonar arreu. Un salt per salvar els últims tres graons i quatre gambades per intentar pujar. Les portes se’m van tancar als nassos. Suant i amb el cor accelerat, vaig veure com el darrer vagó blanc es perdia en la foscor del túnel. El següent metro va arribar en menys de tres minuts, però anant tard, acalorat i nerviós, es van fer molt llargs. Ja m’havia tret la bufanda, l’abric i el jersei. Amb mànigues de camisa i les galtes enceses vaig pujar al vagó. Anava força ple. Quan va arrencar, jo encara no havia tingut temps d’organitzar el meu vestuari. Procurava que l’abric llarg no toqués a terra mentre plegava amb certa gràcia el jersei tot agafant la bufanda amb les dents. Vaig perdre l’equilibri però no vaig caure. En hora punta, al metro de Barcelona els viatgers formen aglomeracions que res tenen a envejar als pingüins antàrtics. És fàcil rebotar contra algú, donar una passa petita cap aquí, un cop de colze cap allà, murmurar un parell de disculpes i mantenir la verticalitat. La bufanda era a terra entre un bosc de cames. Una mà va alçar-la i me la va tornar delicadament. Eres tu. Tot va semblar aturar-se. Només existies tu, la teva mà, el teu braç gràcil, el teu somriure deliciós, el mar immens dels teus ulls blaus i la teva daurada cabellera llarga. I jo, la meva mà, el meu braç nerviós, el meu somriure maldestre i els meus ulls immòbils en tu. Si em demanessis un instant per congelar el temps, triaria aquell. Vaig dir gràcies i tu vas ampliar una mica més el somriure. Semblàvem trets d’una pel•lícula americana. Va ser la primera vegada de moltes. Coincidíem en la nostra rutina i cada dia mirava d’anar tard per trobar-nos. La resta de la història la coneixes tan bé com jo. Les primeres converses, el primer cafè, el primer petó, el primer viatge... i fins avui. 

Els teus ulls blaus em miren estranyats. Una llàgrima em llisca galta avall i s’esberla contra els llençols. M’inclino i et faig un petó humit al front. Vostè, per què plora? em preguntes mentre m’eixugues la galta amb un dit envellit. No en recordes res. Estirada al llit, ara mires absent per la finestra. M’aixeco per donar-te aigua. Et faig incorporar acariciant-te els cabells blancs i te la beus a poc a poc. Fas dos glops, observes el got estranyada i després em tornes a mirar. Per un moment en el blau dels teus ulls hi veig la bravor del mar. El mar del que em vaig enamorar. És només un instant. Molt bé, tornaré a explicar-t’ho. Una vegada més. Una i prou. 

Bona nit.

Mirall trencat: Tu a Boston i jo mirant-m'ho - P25 (22.04.13)

Dilluns passat no va haver-hi programa, l’afonia d’un refredat impertinent ens ho va impedir. Va ser el dia de les explosions a Boston. A l’hora del programa tothom n’anava ple. Les xarxes socials bullien amb informacions confuses i teories paranoiques, i era complicat treure’n conclusions. Ara ha passat una setmana i, malgrat que encara hi ha molts interrogants, ja es poden analitzar els fets amb propietat. El resum és aquest: un atemptat contra el públic que hi havia a la meta de la marató més antiga del món sacseja els Estats Units. Els artefactes casolans maten tres persones i en fereixen més d’un centenar, revivint l’ombra de l’11S. Les imatges posteriors són per un president fent el que millor sap fer, que és insuflar valor als seus compatriotes embolcallant-los amb la bandera. Obama va ser prudent i va saber tallar d’arrel les múltiples hipòtesis “consparanòiques”, però durant els primers dies la policia va anar força perduda. Era igual, perquè el més important era recrear-se en els herois de la tragèdia, la gent normal i els treballadors que van minimitzar els danys fent bé la seva feina. Llegia un article a La Vanguardia que alabava la qualitat de l’aparell mèdic de Boston, nodrit pel talent universitari i per un finançament econòmic envejable. Per moments els atemptats es van convertir en un espectacle pels mitjans de comunicació, uns mitjans que recollien morbosos els testimonis i que van agrair l’espectacular persecució policial dels dos germans sospitosos, uns dies més tard. Tard, exacte, aquesta és la paraula que millor defineix l’actuació policial en conjunt. A més, un dels germans, el gran, va morir durant la fugida. L’altre, un estudiant reservat però afable i molt intel·ligent, segons alguns excompanys, està detingut i ingressat a l’hospital en estat greu. Veurem què determina el judici, però no descarteu la pena de mort. Els principals interrogants que resten oberts són les causes dels atemptats, si és que n’hi ha, i l’abast real d’aquest comportament: si és organitzat o aïllat. Veurem quines conclusions en treu l’FBI o, millor dit, quines ens explica. 

Tot plegat em fa reflexionar. La mateixa setmana en què cada diari o telenotícies obria amb Boston, hi ha hagut desenes de morts a Síria i centenars a la Xina per un terratrèmol. Però nosaltres fixats en els tres morts del veí cultural. Si tremola Estats Units, tremola tot occident. Suposo que tot plegat s’explica amb motius empàtics. És el problema que històricament se li ha plantejat a l’utilitarisme de John Stuart Mill; El filòsof anglès defensava que obrar bé és fer-ho de manera que maximitzis beneficis per al màxim nombre de persones. És un bon termòmetre que teòricament et permet ser èticament just quan has de prendre decisions, però té un problema fonamental a banda de la dificultat de quantificar els beneficis: en el càlcul utilitarista tothom hauria de valer el mateix. Triar si salvar una persona o salvar-ne deu és molt fàcil si són desconeguts, però si hi barregem amics o familiars la cosa canvia. Amb Estats Units ens passa això. És cru, però és cert. Un mort americà no pesa el mateix a les nostres ments que un mort de Damasc o d’una província xinesa de nom impronunciable. És així. És inevitable, lògic i normal, però no per això deixa de ser curiós. I és dolent això? Som una societat malalta? Ens hauria de preocupar? Molta gent a Twitter se les donava de qui-sap-què i criticava aquesta actitud en els mitjans i, per extensió, en la gent en general. Cadascú és lliure de fer, pensar i criticar com consideri oportú però, com sempre, crec que els extrems són dolents. No cal seguir tota la persecució per la tele o omplir pàgines i pàgines amb els detalls més morbosos o l’ensucrat patriotisme oportunista, però tampoc cal menysprear uns fets que ens toquen molt de prop, pel què, pel com i pel per què. Al final del dia, després de la quantitat de notícies amb què ens inunden, hi ha temps de sobres per lamentar-nos de tot el mal d’aquest món, del d’allà i del d’aquí. Just abans de canviar de canal i, fent servir aquesta impressionant capacitat humana de relativitzar per no embogir, oblidar-nos-en una estona mentre cridem gol. Bona nit.

Mirall trencat: La pel·lícula d'Abidal - P24 (08.04.13)

Avui toca parlar del Barça, però no de futbol. I encara sort, perquè no sabria com analitzar el hat-trick de Cesc i el doblet d’Alexis...
Hem de parlar de la reincorporació d’Eric Abidal i de la reaparició de Tito Vilanova al Camp Nou. Són casos diferents però entrellaçats per girs del destí. Qui li havia de dir a Abidal que després d’un càncer i un transplantament de fetge podria tornar a jugar al màxim nivell? És una proesa mèdica sense precedents que servirà, i així ha de ser, com a exemple per a tots els qui pateixen més o menys de prop aquesta malaltia, és a dir pràcticament tothom.
En escena, interpretant aquesta pel·lícula amb final feliç, han aparegut molts actors secundaris a banda del jugador protagonista. En primer lloc, el dolent de la pel·lícula: una malaltia cruel i sense miraments en el millor moment de la carrera del lateral francès del Barça. Un dolent al que no li importa si ets jove o gran, ric o pobre, feliç o desgraciat... que ataca indiscriminadament i sense contemplacions. I a l’altra banda d’aquesta lluita aferrissada, recolzant Abidal, hi ha els seus amics i familiars. Com el seu cosí, el donant que li ha salvat la vida. I no ens oblidem dels metges, els millors i més cars, també a tenir en compte, que han obrat el miracle. L’Éric inclou en aquesta llista el seu Déu i recomana resar molt per superar-ho. No seré jo qui li faci cas amb això, però no va del tot desencaminat. El més important és la força de voluntat i les ganes de viure, que es poden manifestar resant, estimant els familiars i amics o llegint un llibre. Tot suma. Com també deu haver sumat el seu bon estat de forma i l’agenda de contactes del Barça, evidentment.
La pel·lícula del Tito és paral·lela, però de moment no es pot dir que s’hagi acabat. El seu cas és diferent, i tot i la bona notícia que és que hagi tornat a la feina després d’un mes de tractament a Nova York, encara no està vençut. Veurem com evoluciona, respectant el seu hermetisme i esperant que l’exemple del seu jugador li serveixi per tirar endavant.
En qualsevol cas, veure personatges com aquests lluitant contra el càncer com ho fa qualsevol els humanitza i els acosta a la societat, tant a ells com a la malaltia. Ens arriben notícies esperançadores en la investigació contra el càncer, i els números de la darrera Marató de TV3 són espectaculars, més de 12 M€. Hom podrà dir que aquests casos mediàtics no són exemple de res, que la gent normal pateix molt més la malaltia sense els impressionants recursos econòmics dels que disposen Tito i Abidal. És cert, un nen de classe mitjana-baixa amb càncer no gaudeix del mateix desplegament mèdic, si bé se’l mereixeria. Però escolteu, tampoc vam néixer ahir. Sabem perfectament en quin món vivim, i si dues persones es guanyen la vida fent una feina que tots contribuïm a pagar amb milions, és comprensible que utilitzin els recursos que tenen a l’abast per curar-se, només faltaria. I, si de passada, serveixen emocionalment d’inspiració i ajuden a superar aquesta adversitat a algú, millor que millor. Tota la resta és secundari, i el debat sobre les retallades en sanitat no direm que no toqui, perquè toca i molt, però no va aquí.
Així doncs, felicitats i ànims als protagonistes i a tots els qui formem part de les moltíssimes pel·lícules on es lluita contra aquest enemic tan poderós i omnipresent. Cada vegada guanyarà menys batalles. Bona nit.

Mirall trencat: L'Europa fosca - P23 (18.03.13)

El missatger salta del cavall sobre la terra aspra del pati d’armes. Porta dos dies cavalcant i les cames li fan figa mentre entra al palau i interromp l’audiència reial. Majestat, s’han vist tropes enemigues al sud, prop de la costa.
Minuts després, mentre el missatger descansa del viatge tot menjant en un racó, el rei reuneix llurs consellers per traçar una resposta a la invasió. Tots convenen que les arques de la corona no poden pagar la guerra, així que decideixen apujar els impostos als senyors feudals. En comptes d’enviar totes les tropes a la costa per combatre l’enemic, part de l’exèrcit reial surt en direcció contrària, escortant enormes cofres buits que hauran de tornar plens. Per decret, tots els nobles i senyors feudals han de pagar un nou impost de guerra. Evidentment, quan aquests personatges reben al seu tranquil castell una guarnició del rei, no els fa gaire gràcia omplir el cofre amb els seus diners. I què fan? Doncs envien els seus homes, que tampoc desborden simpatia, a buscar les monedes porta per porta, camperol per camperol. I la gent, morta de gana i de por, paga el que pot. En alguns llocs hi ha revoltes que resulten en pobles arrasats pel seu propi exèrcit. I com acaba aquesta història? A nivell polític i territorial tant és, ja se sap que “a rey muerto, rey puesto”. El que interessa és la gent, que encara és més pobre i passa més gana avui que ahir.
I aquest va ser, a grans trets, el sistema de govern que va portar Europa a segles i segles de foscor impensables a la Grècia o Roma anteriors.
I ara hi tornem a ser. La història és la mateixa i sembla que no n’hem après gaire. Una cosa és redimensionar o replantejar el model econòmic per fer més amb menys, i una altra és arribar als extrems de l’austeritat que estem veient al sud d’Europa. Aquest cap de setmana tota l’atenció s’ha centrat en Xipre, la petita illa mediterrània membre de la Unió. En una mesura escandalosament desproporcionada, impensable fa uns mesos, el govern es planteja, per satisfer les condicions del rescat de Brussel·les, cobrar un impost del 3% sobre els dipòsits bancaris (fins a aquest matí era d’un 6,7%, però s’ ha pogut renegociar i rebaixar-lo al 3%) i un 9,9% per a aquells dipòsits superiors a 100.000 euros. És una autèntica bestiesa. En primer lloc per definició, per pura ètica: em sembla injustificable atacar així els petits estalviadors. Un altre tema és gravar les grans fortunes, i més a Xipre, on fins ara hi havia una política permissiva, i permesa per la Unió, amb uns impostos atractius pels defraudadors russos. Però robar, perquè no admet altra definició, part dels estalvis dels treballadors xipriotes és molt diferent. El president del país explica als seus conciutadans que aquesta és l’única sortida que tenen per evitar la fallida d’acord amb Brussel·les. Votaran la mesura al parlament demà mateix. Entenc que una illa amb menys d’un milió d’habitants tingui molt poc per pressionar la Unió, però em sembla que hem arribat a uns nivells d’exigència perillosos. En segon lloc, encara que ara la xifra és més modesta gràcies a la reacció de la gent, el mal ja està fet i l’efecte corralito, amb milers de ciutadans retirant a corre-cuita els seus estalvis dels bancs i agreujant el problema financer del país, és una realitat que ha obligat el govern a tancar les entitats financeres uns dies. Veurem si aquesta rebaixa calma els ànims. Ho dubto.
I des d’aquí ens diuen que no hi ha risc de contagi, el problema és que aquests mateixos són els qui asseguraven que mai veuríem un corralito a la zona euro. Què fem? Ens creiem el senyor feudal que actua per ordre reial a l’hora de buidar-nos la bossa i el rebost o anem esmolant la falç per segar uns quants caps a la plaça de la vila? Bona nit.

Mirall trencat: De tot i de res - P22 (11.03.13)

Us he comentat moltes vegades el problema de fer un programa setmanal. Les notícies volen i costa molt retenir-ne una gaire temps, així que si us parlo d’Hugo Chávez és possible que ni recordeu qui és. El revolucionari president veneçolà moria dimarts passat a causa d’un càncer. Ja ha passat gairebé una setmana i s’ha escrit de tot. No puc parlar-ne sense tenir la sensació que em limito a citar els periodistes que he llegit aquesta setmana. A part, tampoc sóc entès en política sud-americana i de seguida em perdo entre valoracions i xifres. Que si ha millorat la vida dels seus ciutadans, que si era un dictador, que si era un pallasso, o un geni, que si por qué no te callas? que si you are a donkey mister danger...

D’altra banda, em nego a parlar gaire de l’episodi tres-cents quaranta-sis del culebrot dels espies. Ja us vaig explicar que estic completament perdut amb tot plegat i que em rendeixo perquè no em crec res. Ara es veu que la Camacho l’ha feta bona amb la seva protecció policial... en fi. Ja s’ho faran.

Això em deixa poques coses a comentar d’un cap de setmana força descafeïnat. He valorat fer fins i tot un monogràfic de l’11-M, però ja fa gairebé deu anys d’allò i més val no tocar-ho. Cadascú en guarda un record personal i dolorós que no cal remoure. 

I si explico alguna cosa de Barça? Puc fer un mirall trencat emotiu que li serveixi al Roura com a discurs motivador abans del partit de demà contra el Milan. Me l’imagino amb un casset al vestidor i la meva veu arengant uns jugadors desmotivats perquè surtin al camp a menjar-se el rival. Llàstima que jo cregui menys que ells en la remuntada i no pugui fer un acte d’hipocresia com aquest.

Podria estudiar-me els més de cent cardenals que es tancaran en conclave demà per escollir nou Papa i fer-vos un perfil dels candidats, però em falta fe i devoció. 

I més encara després de veure el Salvados d’ahir, que com sempre us recomano, i que pintava un futur de les pensions molt negre i de difícil solució. Si fins i tot a alemanya ho passen malament! Esfereïdor el cas d’un jubilat de setanta anys, enginyer de formació, que reconeixia ser pobre i no arribar a final de mes per culpa d’una pensió estatal ridícula. Ha de fer un minijob, una feina de poques hores com a traductor de l’anglès al‘alemany, per poder menjar. I a sobre aquí anem copiant-los el model tot i veure que no funciona del tot bé... Això d’aprendre de l’alumne avantatjat està molt bé, però és que som especialistes en copiar el que no funciona i deixar la resta per després... Seria d’acudit si no fos perquè en joc hi ha la nostra supervivència econòmica. Combinar l’atur desbocat i la inversió demogràfica, és perillós i serà dramàtic. Com de de pensar ni per un minut en els cardenals que representen la part més arcaica i corrupte de l’Església?

Així que ja ho veieu, no tinc res a dir. O potser ja ho he dit tot... En qualsevol cas, aquí no passa res perquè passa de tot i ens tornem impermeables. Sort en tenim del temps, que ho cura i també ho mata tot. Bona nit.

Mirall trecat: La xocolata del lloro - P21 (04.03.13)

Un alumne riu a classe. Tot i que intenta dissimular-ho, no ho aconsegueix del tot. El professor, que escrivia a la pissarra, es gira mirant-lo amb severitat i li pregunta: ¿Tú de qué te ries, con cinco millones de paraos? Es fa un silenci sepulcral. Es refereix a que hem d'estar tan preocupats pels aturats que no podem ni riure? O vol dir que hem d'aprofitar el temps a la universitat per formar-nos contra l’atur i li sembla que riure és perdre aquest temps? Simplement s’ha llevat malhumorat? No ho sabem, però tots callem, que és el que ell volia.
Quan vaig viure aquesta escena, en tercera persona i fa aproximadament un any, vaig pensar que exagerava. I realment llavors encara no havíem arribat a aquesta xifra tan escandalosa. Ara ja sí. El meu professor de circuits i sistemes electrònics pot fer servir la seva cèlebre frase amb tota la veritat del món. Senyores i senyors, hem superat els cinc milions d'aturats. Ens felicito.
Però dit això, no us penseu que avui parlaré de les nostres misèries, com faig habitualment, no. Només volia fer un apunt inicial sobre el tema abans de passar a una altra cosa.
Per mi la notícia del dia és a Suïssa, tot i que els mitjans no la tractin com es mereix. Suposo que, si no hi ha comptes amb molts zeros pel mig, el país helvètic perd interès periodístic. El cas és que, ahir, els suïssos van votar en referèndum si els directius de les grans empreses del país poden fixar-se els sous i les indemnitzacions a ells mateixos. El resultat? Un 68% dels votants han decidit que no, que ho han de fer els accionistes. Absolutament tots i cada un dels cantons del país han decidit el mateix. Un no rotund que ha pogut amb la campanya de la por promoguda per la patronal i la dreta del país. Advertien que moltes grans empreses marxaran de Suïssa si es decidien a favor de la iniciativa Minder, batejada amb el nom del seu màxim impulsor, el senador Thomas Minder, ara conegut com el Robin Hood dels petits accionistes. Es veu que hi ha països on els senadors són útils! El món és ben estrany...
Els resultats han estat molt més clars del que s’esperava, potser gràcies a la recent polèmica amb el president de la farmacèutica Novartis, que havia de cobrar una indemnització de 60 milions d’euros per marxar de l’empresa. Tot i que finalment hi va renunciar, la metxa ja havia pres.
La llei trigarà un any a entrar en vigor i afectarà a totes les societats anònimes del país que cotitzin a borsa. Així doncs, sota l’amenaça de sancions penals i econòmiques, s’hauran acabat les autoremuneracions, les primes per contractació i les indemnitzacions milionàries. Caram amb els suïssos. Bravo! Veurem si les conseqüències catastròfiques que han anunciat els contraris a la proposta es compleixen o si l’economia helvètica se'n surt sense problemes. En qualsevol cas, l’enhorabona a tots plegats, que han fet un referèndum i han decidit el seu futur democràticament. No només fan xocolata, rellotges i bancs, aquesta gent.

A mi em sembla una mica de llum al final del túnel. Alguna cosa està canviant si la ortodòxia i el rigor suïssos es plantegen accions com aquesta. Sí, és un país petit, però ja no és Islàndia, una illa perduda allà dalt, ara som al cor de l’Europa geogràfica. A veure si en prenem exemple. Si no, aviat seran nombrosos, i imprescindibles, els antipolítics com l’italià Beppe Grillo. Buona sera. O buona notte se si va a dormire.

Mirall trecat: MWC i altres inversions - P20 (25.02.13)

Avui ha començat el Mobile World Congress 2013 al recinte de la Gran Via, a Barcelona. Durant tres dies la nostra capital es converteix en la capital mundial de la telefonia mòbil. S’hi esperen més de 70.000 visitants i es calcula que l’esdeveniment aportarà al conjunt de la ciutat uns 300 milions d’euros. No està malament. És el que guanya Apple en tres dies, però no està gens malament.
És fantàstic organitzar un congrés així, dóna nom a la ciutat i aporta uns ingressos molt benvinguts en els temps que corren, però a mi tot plegat m'evoca un regust agredolç. És com un directiu que perd la feina i ha d'hipotecar el pis però manté i va a tot arreu amb el seu Mercedes ben enllustrat, per aparentar bonança. És una estratègia ben vàlida i el problema no és el cotxe, que fins i tot el pot ajudar a trobar feina de nou, sinó el fet que aquest senyor està a l'atur. Aquí rau el problema. No voldria carregar-me el MWC, ni molt menys. De fet, m'encantaria poder anar-hi i, al cap i a la fi, jo que estudio això, he d'estar molt content que es celebri a Barcelona: això és feina pels futurs enginyers. Ara bé, quan estic davant d'aquest micròfon procuro pensar més en global. I si penso en global trobo que tenim un problema greu d'inversions que no es pot amagar ni darrera de congressos tan esplèndids com aquest. Compte! Un 10 pels que organitzen el congrés i un 10 per les empreses catalanes i els emprenedors que atrauran diners estrangers. Bravo. Ara bé, i l'administració? Una mica de col·laboració per aquí, una cessió per allà i au, ja tenim medalles per anar tirant endavant la legislatura. Si home!
Ahir llegia un reportatge molt interessant a El País que parlava sobre el finançament científic. Explicava el cas lamentable d'una investigadora de Madrid que, per tornar a contractar un tècnic de laboratori, imprescindible per les seves investigacions, havia anat a Atrapa un Millón, el concurs d’Antena 3, a buscar els diners. És de traca. Faria riure si no fos un tema tan delicat. El problema no és que s'hagi buscat la vida. Bravo per a ella també, que a més destinarà els diners al seu projecte en comptes d’anar-se’n de viatge i engegar a pastar fang el ministeri. També aplaudeixo les creixents iniciatives de micromecenatge per finançar investigacions. Gent que aporta petites quantitats a un projecte i que, en conjunt, aconsegueixen grans fites. El crowdfunding o “finançament en massa” n’és un exemple. En vam parlar a un Mirall trencat de la primera temporada per explicar com pagaven els seus projectes petites iniciatives musicals, cinematogràfiques o fins i tot tecnològiques. I està molt bé, i és el futur, però ara parlem de coses més serioses. La investigació científica no pot dependre de la bona fe dels ciutadans. Paguem impostos per moltes coses, i una de prioritària en les ments de molts de nosaltres és aquesta, m’atreviria a dir que per sobre del sou del Rei o el “desfile de la cabra de la legión”, fixin-s’hi bé.
El reportatge de El País continua amb el cas d’un laboratori valencià que ha de vendre loteria per seguir investigant. Quina vergonya. Científics venent il·lusions matemàticament menyspreables per poder pagar-se el sou.
I mentrestant nosaltres pagant l’educació superior de milers d’estudiants notables que acabaran vivint, treballant i pagant les pensions a la gent gran de qualsevol país europeu prou llest per no retallar en recerca, innovació i desenvolupament.
Tenim el talent però no tenim els diners. Ara bé, el problema és més profund: com a societat no valorem prou els científics i enginyers. Si ho féssim consideraríem inadmissible la política del govern i arribaríem a nivells d’indignació similars als que provoca la banca. D’aquí a una estona, quan vagis a dormir fes un esforç i valora tot el que has fet avui gràcies al progrés cientificotecnològic. Després plora. No pel progrés en sí, aquest és imparable (mira el MWC, per exemple) i un país o un altre el mantindrà, plora pels joves que han de marxar amb la carrera pagada per tu i plora perquè el govern no té cap visió de futur i està hipotecant el teu. Bona nit.