Avui ha començat el Mobile World Congress 2013 al recinte de la Gran Via, a Barcelona. Durant tres dies la nostra capital es converteix en la capital mundial de la telefonia mòbil. S’hi esperen més de 70.000 visitants i es calcula que l’esdeveniment aportarà al conjunt de la ciutat uns 300 milions d’euros. No està malament. És el que guanya Apple en tres dies, però no està gens malament.
És fantàstic organitzar un congrés així, dóna nom a la ciutat i aporta uns ingressos molt benvinguts en els temps que corren, però a mi tot plegat m'evoca un regust agredolç. És com un directiu que perd la feina i ha d'hipotecar el pis però manté i va a tot arreu amb el seu Mercedes ben enllustrat, per aparentar bonança. És una estratègia ben vàlida i el problema no és el cotxe, que fins i tot el pot ajudar a trobar feina de nou, sinó el fet que aquest senyor està a l'atur. Aquí rau el problema. No voldria carregar-me el MWC, ni molt menys. De fet, m'encantaria poder anar-hi i, al cap i a la fi, jo que estudio això, he d'estar molt content que es celebri a Barcelona: això és feina pels futurs enginyers. Ara bé, quan estic davant d'aquest micròfon procuro pensar més en global. I si penso en global trobo que tenim un problema greu d'inversions que no es pot amagar ni darrera de congressos tan esplèndids com aquest. Compte! Un 10 pels que organitzen el congrés i un 10 per les empreses catalanes i els emprenedors que atrauran diners estrangers. Bravo. Ara bé, i l'administració? Una mica de col·laboració per aquí, una cessió per allà i au, ja tenim medalles per anar tirant endavant la legislatura. Si home!
Ahir llegia un reportatge molt interessant a El País que parlava sobre el finançament científic. Explicava el cas lamentable d'una investigadora de Madrid que, per tornar a contractar un tècnic de laboratori, imprescindible per les seves investigacions, havia anat a Atrapa un Millón, el concurs d’Antena 3, a buscar els diners. És de traca. Faria riure si no fos un tema tan delicat. El problema no és que s'hagi buscat la vida. Bravo per a ella també, que a més destinarà els diners al seu projecte en comptes d’anar-se’n de viatge i engegar a pastar fang el ministeri. També aplaudeixo les creixents iniciatives de micromecenatge per finançar investigacions. Gent que aporta petites quantitats a un projecte i que, en conjunt, aconsegueixen grans fites. El crowdfunding o “finançament en massa” n’és un exemple. En vam parlar a un Mirall trencat de la primera temporada per explicar com pagaven els seus projectes petites iniciatives musicals, cinematogràfiques o fins i tot tecnològiques. I està molt bé, i és el futur, però ara parlem de coses més serioses. La investigació científica no pot dependre de la bona fe dels ciutadans. Paguem impostos per moltes coses, i una de prioritària en les ments de molts de nosaltres és aquesta, m’atreviria a dir que per sobre del sou del Rei o el “desfile de la cabra de la legión”, fixin-s’hi bé.
El reportatge de El País continua amb el cas d’un laboratori valencià que ha de vendre loteria per seguir investigant. Quina vergonya. Científics venent il·lusions matemàticament menyspreables per poder pagar-se el sou.
I mentrestant nosaltres pagant l’educació superior de milers d’estudiants notables que acabaran vivint, treballant i pagant les pensions a la gent gran de qualsevol país europeu prou llest per no retallar en recerca, innovació i desenvolupament.
Tenim el talent però no tenim els diners. Ara bé, el problema és més profund: com a societat no valorem prou els científics i enginyers. Si ho féssim consideraríem inadmissible la política del govern i arribaríem a nivells d’indignació similars als que provoca la banca. D’aquí a una estona, quan vagis a dormir fes un esforç i valora tot el que has fet avui gràcies al progrés cientificotecnològic. Després plora. No pel progrés en sí, aquest és imparable (mira el MWC, per exemple) i un país o un altre el mantindrà, plora pels joves que han de marxar amb la carrera pagada per tu i plora perquè el govern no té cap visió de futur i està hipotecant el teu. Bona nit.
dimarts, 26 de febrer del 2013
dimarts, 19 de febrer del 2013
Mirall trencat: Conills enlluernats - P19 (18.02.13)
Sincerament, no sé què explicar-vos. Em trobo com un conill sorprès pels fars d’un cotxe mentre creua la carretera. Estic completament paralitzat informativament. Pateixo una sobredosi d’informació sobre corrupció. Escolto la ràdio cada matí, miro els telenotícies sempre que puc i sovint en una doble ració de migdia i vespre, llegeixo els diaris d’aquí, els d’allà i de vegades fins i tot els estrangers: europeus, nord-americans i sud-americans. També llegeixo blogs especialitzats cada dia i a tot plegat hi he de sumar les xarxes socials, amb Twitter al capdavant. Fa anys que visc així i m’agrada perquè aprenc coses contínuament, observo, creo debat i opinió dins meu i em formo com a persona. Hi ha èpoques on estic més atent al món i d’altres que m’hi poso més d’esquena, però sempre amb una orella i un ull posats al que passa al nostre voltant. L’interès real per tot plegat també va a temporades; he tingut atacs de relativisme que m’han envernissat d’una capa d’indiferència vers el món, però no per això he deixat de mirar-lo. Ara em passa una cosa completament nova en el meu jo adult: no entenc res. Bé, de fet sí que ho entenc força, més aviat és que no sé, ni tampoc crec. M’explico: Deixant de banda els filtres editorials que tenen tots els mitjans i els filtres subjectius d’opinió que tenen totes les persones que transmeten una informació, ens trobem en una situació de caos de credibilitat sense precedents. Diaris que fan d’investigadors, investigadors que fan d’espies, restaurants, los micrófonos, sospitosos, partits polítics tafaners, imputats, sobres amunt, bitllets avall, la màfia reial i la família russa. Perdó, volia dir-ho al revés, em sembla. Un publica una cosa, l’altre ho confirma mentre dos ho matisen i el que ho publicava després ho nega. I aquí no voldria que semblés que mato el missatger. La premsa ha d’informar. Ara, el missatger no hauria de llegir el missatge, i encara menys modificar-lo segons bufi el vent. Els acusats arreu hi troben conspiracions, els acusadors arreu hi troben culpables. Els uns de cop i volta es miren molt els altres, més del que s’han mirat mai a ells mateixos, i troben merda sota les pedres. Els altres de seguida es fan el màrtir i es defensen amb un ridícul ”i tu més” mentre neden amb el fang al coll.I la gent normal -la que de Suïssa només en coneix la xocolata, els rellotges i Roger Federer, la mateixa que portava la ITV al dia mentre podia pagar-se el cotxe i la mateixa gent que de “métodos” només coneix el Grönholm de quan el teatre no tenia un IVA prohibitiu i l’Estivill perquè li costa dormir estant a l’atur- es troba al bell mig de tot plegat, menyspreada, esbatussada, cansada i indignada. I no sap què creure perquè les informacions es contradiuen. Tampoc pot esperar al judici perquè tot va massa lent i, quan va, va interessadament malament. Tot són rumors, suposicions i prejudicis. No hi ha res cert ni tampoc res fals. Les opinions caminen sobre arenes movedisses i fan trontollar les conviccions més arrelades. Estem creuant una carretera d’informació i el cotxe de la corrupció ens ha enlluernat. No sabem què passa. La diferència amb el conill és que ell només té por. El nostre còctel de sentiments és més imprevisible, més explosiu.
L’optimista es lleva dient que tot plegat servirà per fer neteja i que, després del temps que sigui necessari, viurem en un lloc millor. Li somric amb escepticisme. Estic d’acord que calia airejar les clavegueres, però si pensem construir sobre aquest sistema en runes, més ens val fer-ho millor del que estem construint, per exemple, sobre les runes econòmiques. Bona nit.
L’optimista es lleva dient que tot plegat servirà per fer neteja i que, després del temps que sigui necessari, viurem en un lloc millor. Li somric amb escepticisme. Estic d’acord que calia airejar les clavegueres, però si pensem construir sobre aquest sistema en runes, més ens val fer-ho millor del que estem construint, per exemple, sobre les runes econòmiques. Bona nit.
dimarts, 5 de febrer del 2013
Mirall trencat triple - P18 (04.02.13)
En motiu dels 50 prgrames, us oferíem tres "Miralls trencats", un per cada membre de l'equip.
Joan Espel - El transport públic
Dit això, el més lògic seria que ara culpés d'aquesta situació als preus de les matrícules, causants en gran part de l'esmentada situació, però no ho faré. En el seu lloc m'agradaria parlar aquí de l'enorme cost que suposa el transport públic, i que al cap de l'any és comparable al cost de la matrícula.
La major part dels estudiants, al no disposar de vehicle propi, i viure allunyats de la universitat (tot i que de vegades tenim la sensació de viure-hi permanentment) hem d'utilitzar transport public per poder-hi arribar a diari.
Depenem doncs d'un sistema summament injust, ja sigui per l'estrany sistema de les zones, ja sigui pels desmesurats preus que no deixen de créixer any rere any... quins temps aquells en què una T-10 costava 5€!
Per començar, ja seria car haver d'assumir el preu del nostre transport públic en cas que aquest funcionés de manera impecable. Però res més lluny de la realitat: és un servei dolent, amb constants retards, falta d'informació quan aquests es donen, i una manca total de responsabilitat.
En comptes d'invertir diners en millorar el servei, cosa que s'ha fet amb comptagotes, s'inverteix en construir més i més tanques i en pagar sous de més i més personal de seguretat per evitar que la gent es coli.
I en veritat és aquesta la reacció més comprensible: colar-se. Qui pagaria per un cotxe que et ve amb les rodes punxades i el motor avariat? Ja t'ho dic jo: ningú. Partint d'aquí, doncs, perquè haig de pagar jo per un producte, en forma de servei, que està més que avariat? Amb quina legitimitat li demana un revisor el bitllet a un estudiant d'una universitat pública, actuant els lladres de guant blanc amb total impunitat? No té cap sentit...
En altres països europeus, en concret els nòrdics, es cuida els estudiants. L'estat els hi facilita la tasca perquè puguin realitzar-la bé i ràpid, i incorporar-se quant abans millor al mercat laboral, a la vegada que augmenta el capital humà del país en qüestió. Aquí, en canvi, és més aviat el contrari: ens tiren pals a les rodes, cada un més gran que l'anterior, fins que aconsegueixen inclús aturar-nos. Poder és el que volen, però poder també és hora de marxar i deixar-se cuidar una mica, i merescudament.
Joel Jáimez - La época dorada de la televisión por cable (HBO)
Desde hace mucho tiempo en el mundo de las series se dice que las de cable (de pago) tienen una calidad mayor que las series de cadenas convencionales.
Esto me lleva a pensar irremediablemente en la HBO, según mi opinión la mejor cadena de televisión en Estados Unidos. Y os voy a dar unos cuantos ejemplos en forma de series para que os hagáis a la idea.
Desde que empezara sus emisiones -allá por 1972- hasta el estreno de su gran primera producción de serie -en 1997- pasaron muchos años. La primera fue OZ, que con los años pasaría a ser una serie de culto como muchas otras en el canal y empezaría a crear el sello HBO. "Drama, serio y real" o la conocida sentencia "no es televisión, es HBO" son dos de los eslóganes que utilizaría la cadena a lo largo de los años.
En 1998 llegaría Sex in the city -Sexo en Nueva York-, atrayendo al público femenino y a la crítica durante seis años.
Tony Soprano y su Familia llegaron en 1999 y construyeron un imperio que llegó hasta junio de 2007 con un final que dejó abiertas muchas bocas y mucho diálogo.
En 2001 llega mi preferida: Six Feet Under, que aquí no llegó a conocerse tanto como las dos anteriores. A base de buenos guiones y grandes actores hicieron cinco temporadas para enmarcar.
En 2002 llega la número uno para muchos, y mi número uno en la lista de pendientes: The Wire, un drama tan real como la vida misma, según me han contado.
Por el camino también hay series no tan conocidas por el gran público, son aquellas que no tuvieron tanto reconocimiento ni seguimiento, pero no por eso eran malas series. Hablo de Carnivale, Deadwood o In Treatment.
También series de época como Roma -que más que una serie era una miniserie- con dos temporadas redondas muy bien ambientadas. Y series críticas como Big Love, en la cual se contaban las vidas de un matrimonio mormón donde el marido tenía tres mujeres.
Y por fin llegamos a las que tenemos hoy en día:
True Blood, que surgió a raíz de la moda vampírica, pero ¡ojo! se trata de vampiros que no brillan y muerden a conciencia (se espera la sexta temporada este verano).
Treme, del creador de The Wire y que acaba este año con su cuarta temporada.
Boardwalk Empire, una de las joyas de la corona de la cadena actualmente, ambientada en los años de la Ley Seca en Estados Unidos.
Y por último Game of Thrones, la serie más descargada del año pasado y la que mayor reconocimiento y seguimiento ha tenido en tan poco tiempo.
Que cada uno compare y, si encuentran algo mejor, ¡descárguenlo!
Albert Vilalta - Un líder?
A més, si no tens res a amagar, per què et fa por respondre els periodistes? Tot plegat és estrany i paranòic. Al final ha hagut de respondre des d’Alemanya, al costadet de la mirada atenta de frau Merkel. "Bon nen, Mariano!", li haurà dit. I total, ha parlat per no dir res: ho ha negat tot sense aportar gens de llum al cas.
En fi, la gent comença a passar de l’emprenyada al cansament, i cregui’m, senyor Rajoy, el cansament és molt més perillós. Bona nit.
dimarts, 29 de gener del 2013
Mirall trencat: Informers - P17 (28.01.13)
Coneixeu l’efecte Streisand? Us l’explico: el 2003, l’actriu Barbra Streisand va denunciar un fotògraf i una pàgina web amb fotografies de la costa de Califòrnia perquè hi sortia casa seva i considerava que violava la seva privacitat. La demanda, de 50 milions de dòlars, va donar publicitat a la pàgina web i la fotografia polèmica va circular per la xarxa amb una difusió impensable abans del conflicte. Podem dir que l’intent desmesurat de protegir la seva privacitat va tenir precisament l’efecte contrari: tothom va veure casa seva. Molta més gent de la que ho hauria fet si la denúncia no hagués existit. A partir de llavors, es coneix com “efecte Streisand” qualsevol intent d’amagar informació que provoca l’efecte contrari: la seva difusió. D’exemples n’hi ha molts, i a Twitter en concret està ple de personatges cèlebres que pixen fora de test i quan després, penedits, eliminen el missatge, es troben que algú l’ha copiat i que corre com la pólvora per la xarxa.
Aquests dies hem viscut l’efecte a casa nostra. Sí, parlo dels famosos “Informers”. El ressò que se’n fan els mitjans i l’alarmisme de la societat en general produeix l’efecte Streisand. Moltes persones que havien ignorat el fenomen ara hi troben interès. “Què deu ser això tan greu i que tant preocupa els mestres?” Però és clar, la solució tampoc és obviar-ho... Ja se sap, l’efecte Streisand és sovint inevitable i difícil de combatre.
Feta la presentació, parlem del tema. A aquestes alçades, suposo que tots sabem què són els Informers. Compte, aquí hi ha dues vessants. D’una banda hi ha l’aplicació de xafarderies per a dispositius mòbils i de l’altra hi ha les pàgines de Facebook. Són diferents i amb responsables i conseqüències diferents, però responen a una mateixa necessitat humana: fer safareig. O és que no s’ha criticat mai ningú havent dinat? O és que mai s’ha comentat a la plaça del mercat que la de cal Daixonses s’ha embolicat amb aquest o amb aquell altre? O es que Tele 5 no viu d’això des de fa anys, amb audiències espectaculars? De què ens estranyem? Estem davant l’evolució tecnològica del safareig. Però no tot és tan senzill. Primer perquè ara hi ha nens pel mig, i la canalla s’ha de vigilar. I segon perquè l’anonimat és poderós i pot fer mal.
En el cas dels Informers de Facebook, on un administrador controla què es diu, es poden demanar filtres morals. Ara, no em matin el missatger, si us plau. El problema no és aquest. L’administrador pot filtrar tot allò ofensiu però, on és la frontera? Ho deixem al seu criteri? Segur que difereix del nostre. Potser ni té criteri... En qualsevol cas, tenim llibertat d’expressió i sempre podem aplicar allò de “a palabras necias, oídos sordos”. A qualsevol xarxa social et pots crear un perfil inventat i difamar tot el que vulguis sense cap Informer ni aplicació pel mig. Oh, però llavors no tindràs tanta visibilitat, diran alguns. Aquí volia arribar! Llavors el problema no és l’Informer, sinó la seva visibilitat, és a dir la importància que li estem donant! Gràcies, no tinc més preguntes, senyora Streisand.
Així doncs, què fem? Prohibim les xarxes socials? Les restringim a majors d’edat? Perquè és clar, quan hi poses menors pel mig la cosa ja no és tan senzilla. Deixant de banda la plantofada que donaria a tots aquells pares que han posat el crit al cel mentre miren com Belén Esteban es discuteix amb Jorge Javier Vázquez, tenim un problema. Els nens no controlen, o potser controlen massa i als adults se us escapa. Com ho vigilem? Alguns centres estan imposant sancions a aquells que en fan un mal ús, però tampoc és feina dels professors fer d’FBI i passar-se hores vigilant Internet. Mala peça al teler. Se m’acudeix que la millor opció per resoldre el problema passa, com sempre, per l’educació. Aquesta generació té un problema que va molt més enllà dels Informers i les aplicacions de xafarderies: en general els seus pares no tenen ni idea de fer servir Internet i les xarxes socials. En uns quants anys això canviarà i es normalitzarà. Els nostres fills creixeran amb l’educació “internauta” al costat de la social o l’acadèmica. Potser fins i tot formalitzem els coneixements en una assignatura a l’escola. El temps ho dirà. Això sí, no patiu que mal educats n’hi haurà sempre. Mentrestant, feu l’esforç d’entendre què passa i fer autocrítica abans de buscar culpables fora. L’eina no és el problema, el problema és no saber utilitzar-la. Bona nit.
Aquests dies hem viscut l’efecte a casa nostra. Sí, parlo dels famosos “Informers”. El ressò que se’n fan els mitjans i l’alarmisme de la societat en general produeix l’efecte Streisand. Moltes persones que havien ignorat el fenomen ara hi troben interès. “Què deu ser això tan greu i que tant preocupa els mestres?” Però és clar, la solució tampoc és obviar-ho... Ja se sap, l’efecte Streisand és sovint inevitable i difícil de combatre.
Feta la presentació, parlem del tema. A aquestes alçades, suposo que tots sabem què són els Informers. Compte, aquí hi ha dues vessants. D’una banda hi ha l’aplicació de xafarderies per a dispositius mòbils i de l’altra hi ha les pàgines de Facebook. Són diferents i amb responsables i conseqüències diferents, però responen a una mateixa necessitat humana: fer safareig. O és que no s’ha criticat mai ningú havent dinat? O és que mai s’ha comentat a la plaça del mercat que la de cal Daixonses s’ha embolicat amb aquest o amb aquell altre? O es que Tele 5 no viu d’això des de fa anys, amb audiències espectaculars? De què ens estranyem? Estem davant l’evolució tecnològica del safareig. Però no tot és tan senzill. Primer perquè ara hi ha nens pel mig, i la canalla s’ha de vigilar. I segon perquè l’anonimat és poderós i pot fer mal.
En el cas dels Informers de Facebook, on un administrador controla què es diu, es poden demanar filtres morals. Ara, no em matin el missatger, si us plau. El problema no és aquest. L’administrador pot filtrar tot allò ofensiu però, on és la frontera? Ho deixem al seu criteri? Segur que difereix del nostre. Potser ni té criteri... En qualsevol cas, tenim llibertat d’expressió i sempre podem aplicar allò de “a palabras necias, oídos sordos”. A qualsevol xarxa social et pots crear un perfil inventat i difamar tot el que vulguis sense cap Informer ni aplicació pel mig. Oh, però llavors no tindràs tanta visibilitat, diran alguns. Aquí volia arribar! Llavors el problema no és l’Informer, sinó la seva visibilitat, és a dir la importància que li estem donant! Gràcies, no tinc més preguntes, senyora Streisand.
Així doncs, què fem? Prohibim les xarxes socials? Les restringim a majors d’edat? Perquè és clar, quan hi poses menors pel mig la cosa ja no és tan senzilla. Deixant de banda la plantofada que donaria a tots aquells pares que han posat el crit al cel mentre miren com Belén Esteban es discuteix amb Jorge Javier Vázquez, tenim un problema. Els nens no controlen, o potser controlen massa i als adults se us escapa. Com ho vigilem? Alguns centres estan imposant sancions a aquells que en fan un mal ús, però tampoc és feina dels professors fer d’FBI i passar-se hores vigilant Internet. Mala peça al teler. Se m’acudeix que la millor opció per resoldre el problema passa, com sempre, per l’educació. Aquesta generació té un problema que va molt més enllà dels Informers i les aplicacions de xafarderies: en general els seus pares no tenen ni idea de fer servir Internet i les xarxes socials. En uns quants anys això canviarà i es normalitzarà. Els nostres fills creixeran amb l’educació “internauta” al costat de la social o l’acadèmica. Potser fins i tot formalitzem els coneixements en una assignatura a l’escola. El temps ho dirà. Això sí, no patiu que mal educats n’hi haurà sempre. Mentrestant, feu l’esforç d’entendre què passa i fer autocrítica abans de buscar culpables fora. L’eina no és el problema, el problema és no saber utilitzar-la. Bona nit.
dimarts, 22 de gener del 2013
Mirall trencat: Ben podrits - P16 (21.01.13)
Avui us proposo un joc. Agafeu tots els diaris vells que trobeu per casa, aquells que aprofitareu quan pinteu o després de passar el pal de fregar, i feu-hi un cop d'ull. Per cada diari que trobeu on no es parli gens de corrupció, teniu premi. I no confonguem peres amb pomes. Si hi ha corrupció, ha de ser notícia. No caiguéssim en la banalització del fet per molt que sigui cada dia més habitual. El problema no és que sigui notícia, sinó que sigui. Ben segur que, amb una bona hemeroteca, podríem tirar molt més enrere, però parlem de la història recent:
Que si cas Gürtel, a València, que si cas Pretòria aquí a Santa Coloma, que si cas MercaSevilla, que si Palau, que si Pallerols, que si ITV, que si cas de l'institut Nóos amb la família reial pel mig... fins i tot a Mercuri hem arribat. Ah, i no ens deixem la joia de la corona: el Bárcenas aquest, 22 milions a Suïssa que impliquen el finançament del partit, digues-li tonto. Però digues-li presumptament, és clar. I estic segur que aquests només en són exemples i que me'n deixo molts, moltíssims. Què caram! Si vivim en un país corrupte com pocs! Més d'un em sortirà amb que la corrupció és inherent a la nostra cultura i la nostra condició humana. Altres em diran que el poder corromp... bé, potser sí, però és intolerable. Si nosaltres, els ciutadans a qui tants sacrificis ens demanen, no podem estafar ni un cèntim (només faltaria), tenim dret a que els nostres dirigents elegits democràticament, a banda de ser competents (que n'hi ha pocs i com més amunt, menys) siguin transparents i honestos. És que és indignant llevar-se al matí i veure que, per exemple, mentre les matrícules universitàries s'enfilen ben amunt per ajudar a contenir dèficit, un banc que s'enfonsava per mala praxi és rescatat amb uns diners que t'havien dit que no hi eren. I després? Doncs el responsable del banc no ha de donar cap explicació, millor donem-li un càrrec important en una empresa i avall. Perquè això també és corrupció. N'hi ha de moltes menes i està de moda, estic segur que ara amb les rebaixes en trobareu una que us agradi. Només necessiteu un partit polític, algun càrrec públic i un o dos socis re-pentinats amb gomina.
Una altra vessant del problema és la justícia. Perquè hom podria dir: molt bé, si la gent ens surt corrupte no podem fer-hi res més que perseguir-la. No hi estic d'acord perquè es pot fer prevenció, però fins i tot concedint validesa a la premissa, la justícia d'aquest país no funciona. És lenta i arcaica. I a sobre ara també és cara, així que més et val anar-te fent de l'associació del rifle i solucionar les coses a les dotze del migdia a la plaça del poble... No pot ser que un cas tan important com qualsevol dels que he citat ara s'allargui anys i panys. Ja no perquè prescriuen els crims, sinó perquè és una vergonya en sí, sense cap justificació. I van sortint proves i més proves, i un testimoni, i una conversa telefònica, i ara canvien de jutge i han de començar de zero... i així fins que prescriu o la gent ja ni se'n recorda. O potser fins que el govern de torn t'aprova una amnistia fiscal feta a mida.
Al final s'ajunta tot i ens queda una classe política que, per culpa d'uns quants, s'allunya paulatinament de la societat; i una societat cada vegada més cansada i indiferent. Penso que hauríem d'anar dient prou, però em costa imaginar una solució pacífica. Confio que, entre tots, tard o d'hora la trobem. Si no, més ens val anar arreplegant tanta til·la com puguem a ca l'herbolari i armar-nos de paciència, que això va per llarg. Bona nit.
Que si cas Gürtel, a València, que si cas Pretòria aquí a Santa Coloma, que si cas MercaSevilla, que si Palau, que si Pallerols, que si ITV, que si cas de l'institut Nóos amb la família reial pel mig... fins i tot a Mercuri hem arribat. Ah, i no ens deixem la joia de la corona: el Bárcenas aquest, 22 milions a Suïssa que impliquen el finançament del partit, digues-li tonto. Però digues-li presumptament, és clar. I estic segur que aquests només en són exemples i que me'n deixo molts, moltíssims. Què caram! Si vivim en un país corrupte com pocs! Més d'un em sortirà amb que la corrupció és inherent a la nostra cultura i la nostra condició humana. Altres em diran que el poder corromp... bé, potser sí, però és intolerable. Si nosaltres, els ciutadans a qui tants sacrificis ens demanen, no podem estafar ni un cèntim (només faltaria), tenim dret a que els nostres dirigents elegits democràticament, a banda de ser competents (que n'hi ha pocs i com més amunt, menys) siguin transparents i honestos. És que és indignant llevar-se al matí i veure que, per exemple, mentre les matrícules universitàries s'enfilen ben amunt per ajudar a contenir dèficit, un banc que s'enfonsava per mala praxi és rescatat amb uns diners que t'havien dit que no hi eren. I després? Doncs el responsable del banc no ha de donar cap explicació, millor donem-li un càrrec important en una empresa i avall. Perquè això també és corrupció. N'hi ha de moltes menes i està de moda, estic segur que ara amb les rebaixes en trobareu una que us agradi. Només necessiteu un partit polític, algun càrrec públic i un o dos socis re-pentinats amb gomina.
Una altra vessant del problema és la justícia. Perquè hom podria dir: molt bé, si la gent ens surt corrupte no podem fer-hi res més que perseguir-la. No hi estic d'acord perquè es pot fer prevenció, però fins i tot concedint validesa a la premissa, la justícia d'aquest país no funciona. És lenta i arcaica. I a sobre ara també és cara, així que més et val anar-te fent de l'associació del rifle i solucionar les coses a les dotze del migdia a la plaça del poble... No pot ser que un cas tan important com qualsevol dels que he citat ara s'allargui anys i panys. Ja no perquè prescriuen els crims, sinó perquè és una vergonya en sí, sense cap justificació. I van sortint proves i més proves, i un testimoni, i una conversa telefònica, i ara canvien de jutge i han de començar de zero... i així fins que prescriu o la gent ja ni se'n recorda. O potser fins que el govern de torn t'aprova una amnistia fiscal feta a mida.
Al final s'ajunta tot i ens queda una classe política que, per culpa d'uns quants, s'allunya paulatinament de la societat; i una societat cada vegada més cansada i indiferent. Penso que hauríem d'anar dient prou, però em costa imaginar una solució pacífica. Confio que, entre tots, tard o d'hora la trobem. Si no, més ens val anar arreplegant tanta til·la com puguem a ca l'herbolari i armar-nos de paciència, que això va per llarg. Bona nit.
dimarts, 15 de gener del 2013
Mirall trencat: Gaudir del Barça avui, millor que demà - P15 (14.01.13)
Avui, si aquest programa fos un programa madur presentat per gent adulta, el mirall trencat estaria centrat en Anna Lizaran. La gran dama del teatre català que moria divendres passat inesperadament per culpa d’un càncer cruel i fulminant, en el millor moment de la seva carrera. M’agradaria poder parlar amb coneixement de causa sobre la seva figura, però no ho puc fer. Tot el que diria seria a través del que en diu la gent. Com a amant del teatre poc viscut en la matèria, diré que em sap molt greu no haver-la gaudit, per exemple anant a veure Agost al Nacional, però poc més. En qualsevol cas, la gent que a ella li importava, els familiars directes i la gran família del teatre català, ja li han dedicat l’adéu i l’homenatge que es mereix. Fins i tot es parla de canviar el nom de la Sala Gran del TNC pel d’Anna Lizaran.
Des d’aquí, humilment se m’acudeix que ella ja estaria contenta si ens escoltés parlant d’una de les seves grans passions, que a més a més ve al cas. Així doncs, parlem del Barça.
Qui ens havia de dir que, després de la marxa de Pep Guardiola, les coses ens anirien tan i tan bé? Des del començament de la lliga, amb victòries ajustades i encaixant molts gols en contra, fins al recital d’ahir a Màlaga, ha plogut molt. Ni els més optimistes s’haurien imaginat, després de la malaltia de Tito Vilanova i les lesions d’algunes peces claus, que acabaríem la primera volta de la lliga sumant el rècord de punts: 55 de 57 possibles. Només l’empat amb el Madrid taca una primera volta immaculada. Qui vulgui (i pugui) superar aquest rècord haurà de treballar-s’ho molt i no cedir cap punt en tota la volta. La magnitud d’aquest Barça només la podrem avaluar bé des de la distància, quan passi aquesta època daurada. Potser és per això que, en comptes de voler resumir la incommensurable petjada que deixa, vull centrar-me en els petits detalls, que alhora són la millor mostra de grandesa. Aquest equip té molts noms propis i, malgrat funcionen amb una precisió descomunal com a grup, m’agradaria destacar-ne uns quants que aquesta temporada estan especialment afinats. En primer lloc, els quatre mig-campistes. Començant per Iniesta, que fa de tot i tot ho fa precís i preciós, seguint per Xavi, que torna a estar en una forma impressionant i fa funcionar tot l’engranatge, després Cesc, que encara ha d’aprendre molt però ja està perfectament sincronitzat amb els companys i per últim, Busquets, per qui tinc una debilitat especial. El de Badia ho escombra tot, no deixa res a l’atzar i si a més de la fosca tasca defensiva que fa impecablement es suma a recitals com el rondo d’ahir, tenim un jugador total que, incomprensiblement, aquest any no estava a l’onze ideal de la FiFA. En segon lloc, destaco la seriositat defensiva. I si parlem del darrera parlem de Piqué. El central torna a estar al nivell que s’espera d’un dels millor defenses del món. Imperial tan a dins com a fora del camp: avui ha fet unes declaracions per emmarcar.
I si a tot plegat hi afegeixes el millor jugador de tots els temps, un Leo Messi que no es cansa de millorar i que ja no només fa moltíssims gols sinó que participa, recupera pilotes i en dóna, volent-ne sempre més, tens un equip difícil de batre. La lliga està sentenciada i sembla que fins i tot la copa faci mandra. Necessitem urgentment que torni la Champions i berenar-nos algun equip anglès, o serem víctimes de l’autocomplaença.
Sempre es fa balanç en acabar la temporada. Els més prudents no volen parlar d’èxit fins que els títols són al sac, i diran que si no es guanya res, tot és efímer. Potser sí, però jo a aquesta postura m’hi oposo frontalment. I no perquè sigui un culé eufòric, sinó perquè considero que és en el camí de l’èxit on hi ha la felicitat. Quan guanyes, l’alegria dura uns dies i després desapareix. El que realment gaudim és la pujada. Un cop ets a dalt, gaudeixes un moment de les vistes, sí, però de seguida toca baixar. Així doncs, culés i amants del futbol, gaudiu de la pujada. Bona nit.
Des d’aquí, humilment se m’acudeix que ella ja estaria contenta si ens escoltés parlant d’una de les seves grans passions, que a més a més ve al cas. Així doncs, parlem del Barça.
Qui ens havia de dir que, després de la marxa de Pep Guardiola, les coses ens anirien tan i tan bé? Des del començament de la lliga, amb victòries ajustades i encaixant molts gols en contra, fins al recital d’ahir a Màlaga, ha plogut molt. Ni els més optimistes s’haurien imaginat, després de la malaltia de Tito Vilanova i les lesions d’algunes peces claus, que acabaríem la primera volta de la lliga sumant el rècord de punts: 55 de 57 possibles. Només l’empat amb el Madrid taca una primera volta immaculada. Qui vulgui (i pugui) superar aquest rècord haurà de treballar-s’ho molt i no cedir cap punt en tota la volta. La magnitud d’aquest Barça només la podrem avaluar bé des de la distància, quan passi aquesta època daurada. Potser és per això que, en comptes de voler resumir la incommensurable petjada que deixa, vull centrar-me en els petits detalls, que alhora són la millor mostra de grandesa. Aquest equip té molts noms propis i, malgrat funcionen amb una precisió descomunal com a grup, m’agradaria destacar-ne uns quants que aquesta temporada estan especialment afinats. En primer lloc, els quatre mig-campistes. Començant per Iniesta, que fa de tot i tot ho fa precís i preciós, seguint per Xavi, que torna a estar en una forma impressionant i fa funcionar tot l’engranatge, després Cesc, que encara ha d’aprendre molt però ja està perfectament sincronitzat amb els companys i per últim, Busquets, per qui tinc una debilitat especial. El de Badia ho escombra tot, no deixa res a l’atzar i si a més de la fosca tasca defensiva que fa impecablement es suma a recitals com el rondo d’ahir, tenim un jugador total que, incomprensiblement, aquest any no estava a l’onze ideal de la FiFA. En segon lloc, destaco la seriositat defensiva. I si parlem del darrera parlem de Piqué. El central torna a estar al nivell que s’espera d’un dels millor defenses del món. Imperial tan a dins com a fora del camp: avui ha fet unes declaracions per emmarcar.
I si a tot plegat hi afegeixes el millor jugador de tots els temps, un Leo Messi que no es cansa de millorar i que ja no només fa moltíssims gols sinó que participa, recupera pilotes i en dóna, volent-ne sempre més, tens un equip difícil de batre. La lliga està sentenciada i sembla que fins i tot la copa faci mandra. Necessitem urgentment que torni la Champions i berenar-nos algun equip anglès, o serem víctimes de l’autocomplaença.
Sempre es fa balanç en acabar la temporada. Els més prudents no volen parlar d’èxit fins que els títols són al sac, i diran que si no es guanya res, tot és efímer. Potser sí, però jo a aquesta postura m’hi oposo frontalment. I no perquè sigui un culé eufòric, sinó perquè considero que és en el camí de l’èxit on hi ha la felicitat. Quan guanyes, l’alegria dura uns dies i després desapareix. El que realment gaudim és la pujada. Un cop ets a dalt, gaudeixes un moment de les vistes, sí, però de seguida toca baixar. Així doncs, culés i amants del futbol, gaudiu de la pujada. Bona nit.
dimarts, 8 de gener del 2013
Mirall trencat: un Rei Mag - P14 (07.01.13)
És evident que els Reis Mags d’Orient no passen pel seu millor moment. Potser els hem encomanat part del pessimisme generalitzat o potser és que havien invertit en totxo i ara es troben dormint sota el camell. Qui sap? Potser tot plegat es deu a què nosaltres ens fem grans i ens tornem impermeables a la màgia i la il·lusió. De totes maneres, ses majestats sempre tenen cops amagats, petites sorpreses que et conviden a somriure una estona.
Us demano que avui em deixeu personalitzar. Deu ser el Nadal, que ens posa sentimentals, perquè vull parlar-vos en primera persona.
Sóc dels qui de petit era recelós de mostrar els meus regals als altres, per vergonya. Ni molt menys sentia vergonya dels meus regals, ans al contrari, sinó vergonya del fet de mostrar-los, simplement. Sóc dels qui no sap on posar-se el dia del seu aniversari, des que s’apaguen els llums fins que es desembolica el darrer regal. Amb el temps he anat suavitzant aquesta sensació desproporcionada, però segueix produint-me una al·lèrgia irracional l’ostentós dia després de Reis, amb tothom presumint de regals i preguntant al veí què li han portat. Em molesta, i no sé per què. Crec poder afirmar que no és enveja, perquè reacciono igual davant d’un que m’ensenyi un ipad 2 que d’un altre que m’ensenyi uns mitjons de llana. Tampoc és fòbia al presumit, perquè molts ho expliquen amb tota la innocència del món, per la pura il·lusió que els fa compartir-ho amb tu. Ni tampoc sóc dels que us sermonejarà sobre el consumisme i la importància dels sentiments per sobre dels objectes materials. Així doncs, no en sé el motiu, però en sé la conseqüència.
Compte! El que em fa suar no és el dia 6, amb els regals i la il·lusió de la canalla, ni tan sols el vespre del dia 5, que s’ha convertit en una cursa per acumular sucre caramel·litzat fins l’any següent. No. Tot això és fantàstic. Però fins aquí. Entenc que és un problema meu i l’assumeixo com a tal. Mai he insultat ningú que m’hagi preguntat per la generositat reial i, com a exemple de prevenció, ahir vaig passar-me poc per les xarxes socials, per evitar tremolors.
I per què caram us estic explicant tot això, deveu pensar? Doncs per demanar-vos disculpes pel que explicaré a continuació. És probable que a molts no us molesti, però com que procuro no fer als altres el que no m’agradaria que em fessin a mi, i a mi això que diré em molestaria, us he de demanar perdó per endavant. Queda, doncs, dit.
Ahir, un Rei que m’estima (i m’estimo) molt, em va regalar dues entrades per anar a un concert. Obro el sobre i llegeixo el nom del grup. Faig un somriure sincer però poc concret: no tinc ni idea de qui és “Joan Dausà i els Tipus d’Interès”. No s’ho pot creure. Em diu que és un cantant català força recent però que està molt bé. Diu que ja em passarà el seu primer i, de moment, únic disc, el “Jo mai mai”, perquè l’escolti. Dono les gràcies però segueixo sense tenir-les totes. Anar a un concert d’aquells d’estar dempeus davant l’escenari per un grup desconegut, no és una perspectiva gaire entusiasmant. Digueu-me avorrit. De totes maneres, confio força en el criteri musical del rei mag en qüestió, així que torno a casa amb ganes d’esbrinar més coses d’aquest grup. Escolto alguna entrevista per situar el cantant i l’origen recent de la formació, descobrint que el meu admiratBasté va entrevistar fa uns mesos el tal Joan Dausà a RAC1. Crec que vaig sentir l’entrevista en el seu dia, però no tota. I estic segur que no la vaig sentir sencera perquè al final ell agafa un piano per fer una versió acústica d’una de les cançons del disc que estrena. Quedo completament meravellat. Sona molt i molt bé i a més tot el que envolta el personatge i la creació del grup m’agrada. És un bon principi.
Definitivament, no puc esperar a què em deixin el CD. Youtube fa la resta. Escolto amb atenció tot el disc, un treball molt cuidat que dura poc més de mitja hora. Fabulós. Us el recomano i el sumo al costat dels grans, a l’enorme llista de gent que fa que la música catalana passi per un moment daurat. I aquest bon moment del panorama musical català precisament era l’objectiu del mirall trencat d’avui quan he començat a escriure’l, però m’he allargat massa parlant de mi. Perdoneu, m’ha semblat interessant la reflexió, un altre dia parlem de música. Bona nit i gràcies, majestat.
Us demano que avui em deixeu personalitzar. Deu ser el Nadal, que ens posa sentimentals, perquè vull parlar-vos en primera persona.
Sóc dels qui de petit era recelós de mostrar els meus regals als altres, per vergonya. Ni molt menys sentia vergonya dels meus regals, ans al contrari, sinó vergonya del fet de mostrar-los, simplement. Sóc dels qui no sap on posar-se el dia del seu aniversari, des que s’apaguen els llums fins que es desembolica el darrer regal. Amb el temps he anat suavitzant aquesta sensació desproporcionada, però segueix produint-me una al·lèrgia irracional l’ostentós dia després de Reis, amb tothom presumint de regals i preguntant al veí què li han portat. Em molesta, i no sé per què. Crec poder afirmar que no és enveja, perquè reacciono igual davant d’un que m’ensenyi un ipad 2 que d’un altre que m’ensenyi uns mitjons de llana. Tampoc és fòbia al presumit, perquè molts ho expliquen amb tota la innocència del món, per la pura il·lusió que els fa compartir-ho amb tu. Ni tampoc sóc dels que us sermonejarà sobre el consumisme i la importància dels sentiments per sobre dels objectes materials. Així doncs, no en sé el motiu, però en sé la conseqüència.
Compte! El que em fa suar no és el dia 6, amb els regals i la il·lusió de la canalla, ni tan sols el vespre del dia 5, que s’ha convertit en una cursa per acumular sucre caramel·litzat fins l’any següent. No. Tot això és fantàstic. Però fins aquí. Entenc que és un problema meu i l’assumeixo com a tal. Mai he insultat ningú que m’hagi preguntat per la generositat reial i, com a exemple de prevenció, ahir vaig passar-me poc per les xarxes socials, per evitar tremolors.
I per què caram us estic explicant tot això, deveu pensar? Doncs per demanar-vos disculpes pel que explicaré a continuació. És probable que a molts no us molesti, però com que procuro no fer als altres el que no m’agradaria que em fessin a mi, i a mi això que diré em molestaria, us he de demanar perdó per endavant. Queda, doncs, dit.
Ahir, un Rei que m’estima (i m’estimo) molt, em va regalar dues entrades per anar a un concert. Obro el sobre i llegeixo el nom del grup. Faig un somriure sincer però poc concret: no tinc ni idea de qui és “Joan Dausà i els Tipus d’Interès”. No s’ho pot creure. Em diu que és un cantant català força recent però que està molt bé. Diu que ja em passarà el seu primer i, de moment, únic disc, el “Jo mai mai”, perquè l’escolti. Dono les gràcies però segueixo sense tenir-les totes. Anar a un concert d’aquells d’estar dempeus davant l’escenari per un grup desconegut, no és una perspectiva gaire entusiasmant. Digueu-me avorrit. De totes maneres, confio força en el criteri musical del rei mag en qüestió, així que torno a casa amb ganes d’esbrinar més coses d’aquest grup. Escolto alguna entrevista per situar el cantant i l’origen recent de la formació, descobrint que el meu admiratBasté va entrevistar fa uns mesos el tal Joan Dausà a RAC1. Crec que vaig sentir l’entrevista en el seu dia, però no tota. I estic segur que no la vaig sentir sencera perquè al final ell agafa un piano per fer una versió acústica d’una de les cançons del disc que estrena. Quedo completament meravellat. Sona molt i molt bé i a més tot el que envolta el personatge i la creació del grup m’agrada. És un bon principi.
Definitivament, no puc esperar a què em deixin el CD. Youtube fa la resta. Escolto amb atenció tot el disc, un treball molt cuidat que dura poc més de mitja hora. Fabulós. Us el recomano i el sumo al costat dels grans, a l’enorme llista de gent que fa que la música catalana passi per un moment daurat. I aquest bon moment del panorama musical català precisament era l’objectiu del mirall trencat d’avui quan he començat a escriure’l, però m’he allargat massa parlant de mi. Perdoneu, m’ha semblat interessant la reflexió, un altre dia parlem de música. Bona nit i gràcies, majestat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)